Coves de Can Nadal (Vilanova del Vallès, Céllecs – Parc de la Serralada Litoral)

Visitades el diumenge 29 de juny de 2014.

Coves de Can Nadal - Vilanova del Vallès - Céllecs - Parc de la Serralada Litoral

Arrel de la cerca de documentació que vàrem fer per a preparar La ruta megalítica per Vilassar de Dalt, gràcies a un post al seu bloc d’en Quim Graupera, vàrem descobrir amb gran sorpresa l’existència de les Coves de Can Nadal.

Coves de Can Nadal - Vilanova del Vallès - Céllecs - Parc de la Serralada Litoral

Foren documentades per primer cop per l’historiador, amb bust al Parc de la Ciutadella de Barcelona, entre el Parlament i el mamut (hi hem passat tants cops pel costat donant voltes corrent al Parc!),  Francesc Carreras i Candi al 1909

Francesc Carreres i Candi. Bust al Parc de la Ciutadella de Barcelona

i excavades al 1951 pel Grup Arqueològic de Vilassar de Dalt.

Ja n’hem visitat unes quantes de coves artificials excavades pels nostres avantpassats a la Serralada Litoral i a l’Ardenya-Cadiretes, però cada cop que en visitem de noves, ens segueixen sorprenent.

 

COVA DE CAN NADAL – COVA DE L’ERMITÀ.

Coves de Can Nadal - Vilanova del Vallès - Céllecs - Parc de la Serralada Litoral

Sembla ser que inicialment fou usada com a cambra megalítica i molt posteriorment, ja a l’època carolíngia, va ser habilitada com a lloc d’estada d’eremites.

Coves de Can Nadal - Vilanova del Vallès - Céllecs - Parc de la Serralada Litoral

No ens direu que no és un indret ben curiós!

Coves de Can Nadal - Vilanova del Vallès - Céllecs - Parc de la Serralada Litoral

Al fons de la sala, s’hi cap perfectament de peu.

Coves de Can Nadal - Vilanova del Vallès - Céllecs - Parc de la Serralada Litoral

A l’interior, la roca granítica està treballada creiem per a les funcions de vivenda i religioses que duria tenir.

Coves de Can Nadal - Vilanova del Vallès - Céllecs - Parc de la Serralada Litoral

Coves de Can Nadal - Vilanova del Vallès - Céllecs - Parc de la Serralada Litoral

Coves de Can Nadal - Vilanova del Vallès - Céllecs - Parc de la Serralada Litoral

Coves de Can Nadal - Vilanova del Vallès - Céllecs - Parc de la Serralada Litoral

Al costat de la porta, hi podem veure el que duria ser un banc de pedra i els forats per encabir-hi les frontisses d’una porta.

Coves de Can Nadal - Vilanova del Vallès - Céllecs - Parc de la Serralada Litoral

Just al davant hi trobem pedra treballada, segurament per alguna activitat del dia a a dia de l’ermità.

Coves de Can Nadal - Vilanova del Vallès - Céllecs - Parc de la Serralada Litoral

I pels voltants, restes de murs, possiblement de temps més recents.

Coves de Can Nadal - Vilanova del Vallès - Céllecs - Parc de la Serralada Litoral

 

COVA PETITA DE CAN NADAL.

Coves de Can Nadal - Vilanova del Vallès - Céllecs - Parc de la Serralada Litoral

De forma més natural, sembla que es tracta d’una cambra megalítica de fa uns 4.500 – 5.000 anys.

Coves de Can Nadal - Vilanova del Vallès - Céllecs - Parc de la Serralada Litoral

Al costat de la boca de la cova, resta vertical el que podria ser una llosa de la primitiva cambra funerària (de fet, uns metres al davant, hi hem vist un parell de grans pedres planes que també podrien haver format part d’una possible construcció).

Coves de Can Nadal - Vilanova del Vallès - Céllecs - Parc de la Serralada Litoral

L’interior és més aviat arrodonit, però una persona adulta de mida normal no hi cap de peu.

Coves de Can Nadal - Vilanova del Vallès - Céllecs - Parc de la Serralada Litoral

Coves de Can Nadal - Vilanova del Vallès - Céllecs - Parc de la Serralada Litoral

Coves de Can Nadal - Vilanova del Vallès - Céllecs - Parc de la Serralada Litoral

La cova està en la base d’un imponent castell de roques granítiques.

Coves de Can Nadal - Vilanova del Vallès - Céllecs - Parc de la Serralada Litoral

I, des de dalt, en un entorn ple de cassoletes

Coves de Can Nadal - Vilanova del Vallès - Céllecs - Parc de la Serralada Litoral

hi trobem unes magnífiques vistes

Coves de Can Nadal - Vilanova del Vallès - Céllecs - Parc de la Serralada Litoral

que ens permeten fins hi tot distingir la Serralada de Montserrat.

Coves de Can Nadal - Vilanova del Vallès - Céllecs - Parc de la Serralada Litoral

Pels voltants de les coves, hi ha moltes més petites cavitats

Coves de Can Nadal - Vilanova del Vallès - Céllecs - Parc de la Serralada Litoral

Coves de Can Nadal - Vilanova del Vallès - Céllecs - Parc de la Serralada Litoral

Coves de Can Nadal - Vilanova del Vallès - Céllecs - Parc de la Serralada Litoral

Coves de Can Nadal - Vilanova del Vallès - Céllecs - Parc de la Serralada Litoral

i abundants cassoletes

Coves de Can Nadal - Vilanova del Vallès - Céllecs - Parc de la Serralada Litoral

Coves de Can Nadal - Vilanova del Vallès - Céllecs - Parc de la Serralada Litoral

en un entorn que respira misteri i antiguitat.

Coves de Can Nadal - Vilanova del Vallès - Céllecs - Parc de la Serralada Litoral

Finalment, la ubicació de les coves al mapa és:

Coves de Can Nadal mapa

 

Per arribar-hi, hem aparcat a dalt de Can Bosc, al carrer del Freixe seguit les indicacions a Wikiloc de fccgrano (Francesc Cladellas), que en el seu magnífic bloc hi dedica una entrada a les coves. Aprofitem aquí per a felicitar-lo per la molta i bona feina que fa.

També vàrem disposar de l’entrada dedicada a les coves a Espeleoindex, que hem vist que ara disposen d’un nou portal, amb molt bona pinta, que us convidem a visitar.

I fent aquest aquest text, hem vist que els companys del bloc Catalunya Subterrània també hi han dedicat a les coves una entrada, com sempre esplèndida.

I no creieu que un lloc així hauria d’estar mínimament senyalitzat? O saps on són les coves, o no hi arribes. A banda,  algú es pot pensar que és un indret sense cap mena de valor… En fi, aquest és un tema recurrent amb el patrimoni a casa nostra.

Això és tot. Esperem que us agradin quan les visiteu.

Salut i botes.


Menhir de Mollet o del Pla de les Pruneres (Baix Vallès, Vallès Oriental)

Visitat el dissabte 15 de març de 2014.

Menhir de Mollet o del Pla de les Puneres

Aquest cop, per a visitar aquesta meravella, no ens ha calgut fer cap excursió a peu … però i tant que ha valgut la pena la visita!

A Mollet, molt cèntric, al jardí de la biblioteca de Can Mulà, des del 2011 podeu visitar aquesta esplèndida estàtua-menhir. L’anomenat Menhir de Mollet o del Pla de les Pruneres.

Menhir de Mollet o del Pla de les Puneres

Datat del final de Neolític, fa uns 5.000 anys, aquest menhir descobert fa només 5 anys, al 2009, al proper Pla de les Pruneres quan s’hi feia un pàrquing (ara hi podeu trobar una rèplica), és singular per diferents raons.

Estèticament, és molt gran i estilitzat. Fa quasi 5 metres d’alçada i pesa unes 6 tones (una petita torre Agbar de l’època).

Menhir de Mollet o del Pla de les Puneres

El material (una roca sedimentària anomenada arcosa) no és propi ni del Mollet ni dels seus voltants més propers. Per tant, el van traslladar des d’un altre lloc.

Menhir de Mollet o del Pla de les Puneres

En una banda del menhir hi trobem gravada una cara. Esquemàtica i molt interessant. Una T formada per les selles i el nas. Dos punts com botons en són els ulls. Al lateral, una orella o pentinat o casc (justa a la part de sobre del que serien les selles, la màquina excavadora que el va detectar va arrencar un tros de la pedra).

Menhir de Mollet o del Pla de les Puneres

A l’altre banda, la part posterior, hi ha gravades tota una sèrie de línies, principalment corves.

Menhir de Mollet o del Pla de les Puneres

No semblen trets figuratius.

Menhir de Mollet o del Pla de les Puneres

Aquest menhir, podríem dir que forma part, no d’un ni de dos, si no de tres dream team de megàlits.

Per una banda, de les estàtues-menhir que han estat trobades a Catalunya en els deu darrers anys: El Conjunt escultòric dels Reguers de Seró, a Artesa de Segre (La Noguera) , descobert l’any 2007, o  Ca l’Estrada, a Canovelles, trobat l’any 2004.

Per altre, del conjunt de menhirs trobats en aquesta zona del Vallès on, a banda del de Ca l’Estrada comptem amb La Pedra Llarga (Palau-solità i Plegamans), La Pedra de Llinars (Montmeló), La Pedra Serrada, de Parets o el menhir de Castellruf (Santa Maria de Martorelles).

I per acabar, d’un conjunt molt més extens de menhirs antropomorfs trobats per tota Europa, de manera molt especial en el territori francès.

Menhir de Mollet o del Pla de les Puneres

Sense més, us convidem a visitar-lo.

Menhir de Mollet o del Pla de les Puneres

I, si voleu, per acabar, podeu anar fins el proper Museu Abelló, on hi podeu obtenir records i documentació del menhir.

Documentació del Menhir de Mollet o del Pla de les Puneres

Fins la propera. Salut i botes.


La Roca Foradada de Vallromanes (Vallès Oriental, Serralada Litoral)

Anada i tornada, temps de marxa: 52 minuts. Distància recorreguda: 3,4 kilòmetres.

Detalls a Wikiloc.

La petita excursió d’aquest matí ens porta a una altre de les sorprenents coves artificials (*) del nostre territori, la Roca Foradada de Vallromanes.

Ens trobem a Vallromanes, a la part septentrional de la Serralada Litoral, a mig camí entre Granollers i el Masnou, amb un conegut camp de golf.

Comencem a caminar des de la plaça de l’església i de seguida passem per davant del restaurant Can Poal.

Fa uns quants anys, l’aspecte del que envoltava l’església i aquesta masia era ben diferent, com podem veure a la web de l’ajuntament.

Moltes menys cases i molts menys pins. En fi.

Els primers quinze minuts anem per l’Avinguda de Vilassar sortint del poble, fins que poc abans d’arribar a una corba que precedeix a la urbanització de Cal Tabac, agafem un camí de terra que s’enfila capa a l’esquerra. Si es vol, es pot venir en cotxe fins aquí.

No hi ha indicacions i cal anar una mica en compte. Pugem recte amunt.

Deixem un primer trencall a l’esquerra i quan es veu que el camí gira una mica a la dreta per anar a la masia de Cal Cabrit, nosaltres anem a l’esquerra per ben aviat agafar a la dreta el primer camí costerut. Ara, en poc menys de 10 minuts, sense desviar-se, arribem al cim del turó.

Aquest és un lloc molt interessant. S’anomena la Plana de Cal Cabrit. S´hi respira una gran sensació de pau. De fet, l’aflorament de les roques (codina) li dona un aspecte de jardí japonès.

Només travessar el pla i entrar a la vessant nord del turó, de seguida ja veiem un conjunt de grans boles granítiques. Sorprenent.

I allà, en una d’elles, hi veiem de seguida una roca diferent, amb un forat, la Roca Foradada.

Si ens hi fixem bé, es veu que per fora de la roca, aquesta ha estat treballada. Una tanca per a fer-la servir de presó o de forn?

És molt interessant de consultar l’article que l’any 1966, Lluís Galera va publicar va la revista Vèrtex, on escriu sobre la cultura que va crear aquesta cova i d’altres. Aquí a continuació teniu l’article:

Pel que fa a les roques dels voltant, en Lluís Galera ens parla d’una “Pedra dels Sacrificis”, conjunt de dos grans blocs de roques, una sobre l’altre amb un cert moviment, similar a Pedralta a Sant Feliu de Guíxols, fins que fa uns anys van caure i així segueixen.

Arqueologia romàntica o amb fonament?

(*) Arribats a  aquest punt, volem fer un comentari.

En diverses entrades al nostre bloc, fem referència a coves (artificials) que segons  els llibres i documentació a que hem tingut accés, són originaries del Calcolític, ara fa uns 4.000 anys, i creades per la mà de l’home.

Un exemple, està el podem trobar, per exemple, en aquest article del 2005.

Ara bé, aquest més de maig ha aparegut un nou article, que ens ha fet arribar el nostre vell amic i millor retrobat Capità Haddock, on investigacions dutes a terme pel geòleg Carles Roqué neguen aquest origen i proposen una gènesi natural a aquestes cavitats.

Amb prudència i sense ser ni geòlegs ni arqueòlegs de formació (però sí físics i per tant formats i d’acord amb el mètode científic, i observadors de mena), després de llegir-lo amb deteniment, no ens sembla pas que dels punts tractats en aquest article es pugui concloure que l’origen és definitivament natural (tafoni), en lloc d’artificial o creat per l’home (hypogea) com es creia fins ara. En tot cas, pensem que obre la porta a l’origen natural, com a possibilitat. Punt.

Modestament, i com en tantes coses a la vida, pensem en la possibilitat de un terme mig.

Pensem que té molt de sentit que petites cavitats originàriament naturals, en llocs específics, hagin pogut ser treballades per humans per agafar les formes que ara coneixem (arrodonides moltes d’elles, la majoria acollidores), al Calcolític, i fer-les servir per les funcions que correspongués a l’època.

Ho deixem aquí.

Per acabar, felicitar a una web que ens va servir per a trobar sense problema la Roca Foradada (que, per cert, en alguns llocs s’anomena la Pedra Foradada).

Si en voleu saber més detalls de GPS, ho trobareu al Wikiloc aquí.

Fins la propera. Salut i botes.


La Vall d’Olzinelles (Sant Celoni, Vallès Oriental, Montnegre)

Temps de marxa: 3 hores i 29 minuts. Distància recorreguda: 9,1 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Aquesta ruta segueix el sender local SL-C 79 i la considerem magnífica, sobre tot, pels amants de la botànica i els arbres monumentals.

Estem a Sant Celoni. En lloc d’anar com tantes vegades cap el Montseny, aquest cop travessem per sota l’autopista i  ens dirigim cap el Parc Natural del Montnegre i el Corredor (podríem dir que és un Parc amb menys màrqueting. Qui no mira el cim del Turó de l’Home quan passa per l’autopista? Però de ben segur que no massa gent es fixa en les muntanyes -no tan altes, això sí- de l’altre banda de l’AP-7).

Aparquem a costat de Can Draper.

Un plafó ens mostra l’itinerari que anem a seguir -tot el camí està molt ben senyalitzat-.

Gairebé no ens adonem que hem aparcat al costat d’un altiu roure.

Comencem a caminar i davant nostre se’ns obre una magnífica vall que no t’imaginaves que fos allà, la vall d’Olzinelles, formada per la part més baixa del Torrent del mateix nom abans d’ajuntar-se amb la Tordera.

Si et gires d’esquena, allà tenim el Montseny.

Continuem pel camí i ben aviat agafem una petita desviació que ens porta al Pou de Glaç de Can Draper. Construït al 1771, com es pot llegir a la llinda de granit, externament està molt ben conservat. Encara que no ho sembli, internament la seva alçària és de 12 metres -més de la meitat està excavat al sòl-.

El camí que seguíem s’estreny i comença a pujar lleugerament. Tenim la sort de que no parem de sentir ocells cantant!

La carretera BV-5112 la tenim molt a prop i de fet la travessem mentre seguim el torrent. El camí és ombrívol i fresc. El següent punt d’interès és el Pont de Can Plana.

Molt a prop, tornem a veure rescloses que ens indiquen que antigament, quan la zona estava més humanitzada, aquestes aigües eren desviades cap a basses i recs.

De seguida arribem al Pollancre d’Olzinelles (aquest nom sembla més aviat d’un boxejador, no?. Us enrecordeu del Potro de Vallecas?). Més de 26 metres d’alçada i quasi 3 metres de perímetre.

Continuem i al cap d’una estona arribem un altre cop a la carretera. Just al davant, comença el camí privat cap a Can Valls hi allà mateix són ben visibles les restes dels Forns de Pega de Can Valls.

Ho trobem molt interessant. Estèticament i per la seva antiguitat i funció.

Sembla que la seu origen és tan llunyà com els segles IX ò X, poca broma. En els tres forns s’hi produïa una destil·lació amb la que s’obtenia la pega i altres quitrans forestals que van ser utilitzats al llarg de molts segles per a calafatar les embarcacions a les drassanes del país, però també per fer torxes, botes de vi, etc.

Per cert, mentre preníem aquestes fotos, vàrem sentir una sorollada pel mig del bosc, no lluny d’on estàvem i de cop vam poder veure un gran, enorme porc senglar.

Des d’aquí mateix, reculant uns 50 metres per la carretera que acabem de travessar, hi trobem la gran Alzina de la Pega.

Més de 3 metres i mig de perímetre i una alçada superior als 35 metres que la fan una de les alzines més altres de Catalunya, sinó la que més.

Al costat hi trobem la Font i les Basses de la Pega.

Un entorn humanitzat amb bancs i basses que havia estat un lloc tradicional per a que la gent de Sant Celoni vingués a berenar les tardes d’estiu. Els plàtans son esplèndids -quina enveja en tindrien els que veiem des del balcó de casa a Barcelona …-.

Retrocedim el petit tros de carretera que hem caminat i tornem a seguir les indicacions del sender local. Una mica més endavant trobem la Font del Rector, que té l’aspecte actual des del 1989.

I ben aviat arribem a l’església de Sant Esteve d’Olzinelles.

En realitat es tracte d’un conjunt d’església (documentada al segle XI, però l’aspecte actual del XVI), cementiri i rectoria

Tornem a la carretera i pel camí veiem uns indicadors una mica “Sleepy Hollow“.

Fins a finals de gener del 2009, ara ens trobaríem amb el Pi Gros de Can Valls, que tenia més de 36 metres d’alçada i 3,75 metres de perímetre, però una ventada va tombar l’esplèndid pi pinyer.

Ben aviat passem pel costat d’un gran roure, però una mica més enllà hi trobem el Roure del Quintà.

Estem al Quintà de Can Valls d’Olzinelles, començant el camí de tornada. Ens trobem al costat de Can Valls , però a l’altre banda d’on estan els Forns de Pega. Quin lloc! Can Valls i Ca l’Agustí (que es troba a un kilòmetre de distància seguint la carretera) son els dos grans massos d’aquestes contrades.

Passem per sota de 26 plàtans monumentals i arribem a la bassa de l’Aranyal.

Un espai magnífic !

Reculem una mica el camí fins a tornar a seguir les senyals blanques i verdes.

Uns deu metres abans d’arribar a un altre arbre monumental, el Cedre de Can Valls, veiem un corriol a la dreta que seguim. Per un camí molt humit ple de falgueres, arribem de seguida a un racó preciós: La Font de l’Aranyal.

Tornem al camí principal i ja som al costat del Cedre de Can Valls, de més de 20 metres d’alçada i quasi 3 metres de perímetre.

I de seguida arribem al Pont de l’Aranyal, construït al segle XIX sobre el sot de les Mines i que al seu costat té un conjunt important de plàtans i el Faig del pont de l’Aranyal, singular sobre tot per la poca alçada a la qual es troba.

Al poc de travessar-lo, vam creuar-nos amb un grup nombrós de caçadors que just havien acabat de fer una batuda de porcs senglars i que ens van comentar que el porc senglar que havíem vist pot-ser era un al que havien disparat i creien haver ferit. Era migdia. No és perillós dur a terme una batuda en aquest lloc a aquesta hora?

Estem en plena tornada i a partir d’ara ve un tros de pujada, passem pel Pla de les Mines, després per quatre camins i finalment per una bifurcació on assolim el punt més elevat de l’excursió, 320 metres d’altitud.

Tot aquest tros és molt tranquil, però, posats a demanar, que bé hi quedarien una cova, un menhir o algun element singular!

Agafem el camí de l’esquerra i, baixant, arribem al Sot de la Remor.

Quina tranquil·litat! Sentint el soroll que fan les fulles per la força del vent, s’entén d’on ve el nom del sot, que ben aviat va a parar a la riera d’Olzinelles i ja ens trobem a prop del punt d’inici.

Ja tornem a ser a Can Draper.

I això és tot. Els detalls i dades GPS els podeu trobar al Wikiloc, aquí.

Fins la propera, salut i botes.


Excursió al Salt del Prat des de Figaró, passant pel sot del Bac (Vallès Oriental)

Temps de marxa: 1 hora 23 minuts. Distància recorreguda: 5,0 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Feia temps que en Pep tenia ganes de fer aquesta bonica i curta excursió, doncs recordava que hi havia estat amb l’escola farà uns 33 anys (fa ja molt de temps, però geològicament parlant no és res!). Aquí en tenim una prova gràfica.

Figaró, a banda de les pròpies virtuts, té un gran avantatge pels excursionistes, que desgraciadament pocs municipis ben emplaçats per a ser origen o destí de rutes a peu tenen: estació de tren. Això (malgrat les nostres Rodalies …) permet no fer només rutes circulars i, per exemple, un recorregut típic que s’aprofita d’aquest fet (i que nosaltres seguirem en el seu tros inicial) és el Figaró – Aiguafreda.

Malgrat aquesta explicació, com que disposàvem de poc temps, nosaltres hi vam anar en cotxe (al final d’aquesta entrada al bloc veureu perquè ens en vam penedir). Va ser el 17 de juliol d’enguany.

Arribats a Figaró, de seguida criden l’atenció els importants testimonis de l’estiueig de començaments del segle XX.

Per cert, en aquest post parlarem sempre de Figaró, encara que sovint en diem El Figaró. Creiem que és correcte (de fet a la Wikipèdia es parla de certs problemes de nomenclatura (Figaró, El Figaró, Figaró-Montmany, el Figaró i Montmany, …). Per desconeixement, no entrem en el debat i agafem la versió més curta del topònim.

Sortim de Figaró i ens encarem cap als Cingles de Bertí, tot seguint el PR C-33.

De seguida creuem la via del tren, anant en compte !

I ja ens endinsem a la petita vall, el sot del Bac. Un lloc, com diu el seu nom, força obac. A més a més, el camí va per la part de la baga. Alzines i marfulls ens envolten.

Això és molt bo per a dies de sol. Per contra, si plou o ha plogut no fa massa, de ben segur que és molt fàcil relliscar-hi.

A prop del destí, a ma esquerra del camí ens sorprèn una balma, encara que força deteriorada amb pintades. Una llàstima.

La vall es va tancant i s’entén que aquestes parets hagin estat un dels punts típics d’iniciació per els escaladors al nostre país.

Per un corriol baixem a la llera del torrent i ja hem arribat al Salt del Prat.

No cau massa aigua per la cascada, però en cau. Lloc bonic i sorprenent. Refrescant.

De ben segur que prou animals s’hi deuen acostar, però aquest cop no tenim sort.

El paisatge al voltant del Salt del Prat és força agradable. Hi veiem pedra rogenca porosa. Terreny càrstic, òbviament.

També unes importants estalactites.

I la majestuosa roca de l’Agulla del Salt.

Donem aquest cop la volta i refem el mateix camí de tornada. De seguida ens fixem ara en Les Dues Germanes, on uns escaladors estan a meitat de camí per a fer el cim.

La tornada es fa ràpida i no triguem a creuar el riu Congost, amb uns quant ànecs banyant-se,  i arribar al cotxe, aparcat prop d’una altre torre d’estiueig.

I disculpeu, però ho hem de dir: al tornar, ens vam trobar el cotxe amb un fort cop i una bona ratllada, sense cap nota ni res. En fi. L’enrabiada va durar poc. Sort que havíem carregat bé les piles amb aquesta bonica excursió.

I cap a casa, a dinar.

Finalment, felicitar a l’ajuntament de Figaró per la guia d’itineraris al municipi que ha editat, així com a Geo/Estel i Editorial Alpina per el mapa i guia excursioniste que hem fet servir.

Al Wikiloc podeu trobar la rutar amb els detalls de GPS aquí.

Fins aviat. Salut i botes.


Pedra gravada de Parpers (Argentona, La Roca, Parc de la Serralada Litoral, Maresme, Vallès Oriental)

Temps de marxa: 55 minuts. Distància recorreguda: 3,9 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

El motiu d’aquesta senzilla ruta era poder veure pels nostres ulls una de les poques roques amb gravats d’època prehistòrica que tenim a Catalunya, i que a banda està molt a prop de Barcelona.

Vam conèixer de la seva existència al trobar a Internet el treball aparegut l’any 1992 a Sessió d’Estudis Mataronins.

Així que un dia que no disposàvem de massa temps, de seguida en vam arribar al Coll de Parpers.

Lloc ben curiós, doncs des que l’any 1995 es va inaugurar l’autopista C-60 per unir Argentona (costa, Maresme) amb La Roca (interior, Vallès Oriental), ha quedat quasi sense transit. Ho reflecteix molt bé aquesta entrada del blog Vida Quotidiana.

Així que comencem a caminar, amb ciclistes amunt i avall, a costat de la benzinera abandonada i del monument als caiguts.

Estem a uns 300 metres d’altitud.  Se sent la remor al lluny del soroll de les autopistes, però el paisatge es força agradable. De seguida passem pel costat de la masia en runes de Ca L’Espinal, amb un gran pi al seu costat i uns camps llaurats força importants just a l’altre banda del camí, la Plana de l’Espinal.

Seguim pel camí sense pèrdua i com que ha plogut recenment, trobem petjades d’animal ben marcades. Aquí en veieu unes que creiem de senglars petits.

I en menys de mitja hora ja hem arribat a la urbanització Sant Carles. Cal agafar just el primer carrer a la dreta i quan aquest gira a l’esquerra ja hi som.

La sorpresa arriba quan ens trobem que el conjunt de roques que busquem estan envoltades d’un tancat dins d’una finca de la urbanització. Però sembla mig abandonada i la tanca és baixa … i es tracta de restes arqueològics coneguts i catalogats que no entenem que fan tancats d’aquesta manera !

Gràcies a les fotografies que hi ha al document abans esmentat trobem la roca amb els gravats. El cert és que costa de distingir i la hem de netejar amb cura.

I un cop neta, ja es veuen els gravats una mica millor. Aquí els tenim.

Per cert, que ja de tornada ens va alegrar conèixer la notícia de que just el passat mes de mars: l´Ajuntament d´Argentona va aprovar un conveni pel qual cedia els terrenys del Turó dels Castellans, al terme municipal de la Roca del Vallès
Concretament, es tracta d´una part de terme que havia ocupat l´urbanització Sant Carles i del Turó de llevant, un espai forestal dins el Parc de la Serralada Litoral, on s´hi havien fet obres il·legals de tancament, i en el que hi ha un element de la carta arqueològica d´Argentona, la Roca Gravada de Parpers”.

Retornem cap el cotxe. Cada cert temps es veu al fons la silueta del Castell de Burriac, avui sota núvols.

I de seguida ja tornem a estar el cotxe. Deixem la visita a la propera Via Romana de Parpers per una altre dia.

La ruta penjada el Wikiloc està aquí.

Fins a una altra !


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 29 other followers