Capafonts. Un tomb pels Motllats (Muntanyes de Prades, Baix Camp)

Temps de marxa: 2 hores 42 minuts. Distància recorreguda: 8,7 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Aquesta és una excursió que ens feia molta il·lusió. Volíem conèixer els Motllats.

Comencem a la vila de Capafonts, magnífic emplaçament encimbellat en un turó dins d’una cubeta a les Muntanyes de Prades.

De seguida comencem a caminar envoltats d’avellaners.

Els primers metres, podem veure clarament davant nostre el Picorandan (991 metres). Si bé ara ens sembla un roc impressionant, més endavant, des de dalt del Motllats, semblarà un bony petit i sense importància … Com canvien les coses en funció de la perspectiva !

Ben aviat creuem el rierol que ve del Barranc del Ribatell. Consell: no passeu per sobre, esquiveu-ho. En Pep no ho va fer i va patir una espectacular caiguda de cul amb les cames enlaire! No en tenim imatges. Seguidors de l’ APM, ho sentim.

El camí puja molt suaument i de seguida arribem al paratge de Les Tosques. És tracte d’uns tolls amb petits salts d’aigua ideals per a fer un bany els més menuts a l’estiu, voltats de pedra calcària, molt porosa i poc pesant.

Just al costat, i no gaire lluny d’una antiga carbonera, trobem un dic amb un salt d’aigua.

Cap amunt, encara prou suaument, escoltant tota l’estona el brogit de l’aigua que circula pel nostre costat.

No triguem a arribar a la Font de la Llúdriga, surgència dins d’una espesa boixeda. Lloc ombrívol quasi tot l’any i que es considera el naixement del riu Brugent, un dels rius principals de les Muntanyes de Prades i que anirà a parar al Francolí a l’alçada de La Riba. Ens estimem molt aquest riu que té molts indrets que mereixen la pena de ser visitats.

Continuem. És espectacular la vista de la l’altre banda, la paret calcària  del barranc de la Pixera. Sí, heu llegit bé, de la Pixera. Es veu ple de coves. Encara no savíem que el camí de tornada passava exactament per allà mateix. Més endavant expliquem el perquè del nom.

Al cap d’una estona de seguir pujant, agafem un corriol a l’esquerra que ens duu fins la llera del riu i que remuntem com podem.

Però no triguem en arribar a aquesta meravella de la natura que és la Cova de les Gralles.

En realitat és una balma més que una cova. Les seves dimensions són espectaculars. Uns 50 metres d’alçada, formant-se un espectacular salt d’aigua en època de pluges.

De tota manera, com vam poder comprovar, quasi sempre cau aigua del sostre

i hi ha basals d’aigua permanents dalt de tot (excepte en èpoques de profunda sequera).

I quina vista del barranc des de dins de la cova ! Semblem quasi personatges de la Jean Marie Auel.

Hem de continuar. Refem el camí del trencall que hem agafat i tornem a tirar cap amunt.

I de la mateixa manera que succeïa a l’antiga Roma o de manera més modesta a la primera Exposició Universal de Barcelona, una mena d’arc triomfal ens dona la benvinguda als Motllats. El Pont de Goi.

Curiosa formació de roca que un cop travessada ens permet admirar la bellesa peculiar dels Motllats.

Estem en un altiplà, de característiques molt singulars, que fluctua al voltant dels 1.000 metres d’altitud. El nom prové del llatí, “Monte Latus”, muntanya ampla. A vegades també s’anomenen i/o escriuen com Montllats o Munllats.

El vent hi bufa sense obstacles, de manera quasi constant. De fet, en aquest extensió de terreny, que podem circumscriure entre el cim de la Mussara al sud, La Febró a l’oest, Mont-ral a l’est i Capafonts al nord, no hi ha quasi referències visuals i és relativament fàcil perdre’s.

Afortunadament, hi ha tot un seguit de pals de fusta indicadors regularment situats i nosaltres anem amb el GPS, seguint la ruta que José Luís Ordovás havia penjat al Wikiloc. Gràcies !

Els Motllats encara ens agraden més que no ens pensàvem. Ens recorden fins a cert punt a Urbasa, Navarra, que vam visitar fa uns quants anys.

No triguem a arribar a la Font Nova, petit oasi amb un toll d’aigua, on espantem uns ocells que just hi estaven bevent. Meitat del camí d’avui. Què hi fa una font aquí a dalt ?

Continuem pels Motllats. Els bosc està esclarit, però no pas nu. Els arbres i els arbusts són més petits i retorçats del normal, com si fossin bonsais naturals.

I  no triguem a trobar-nos una petita sorpresa la mig del camí: un escurçó.

No gaire lluny, encara es poden veure restes de marges que ens parlen de l’antic aprofitament per l’home d’aquestes terres.

Per a accedir, o baixar, a aquest altiplà existeixen una sèrie d’entrades naturals o passos que aprofiten esvorancs a la roca. S’anomenen Portells. Podem esmentar els de Pena roja, del Mariàngel (o de la Mariàngela), del Gallarí, del Bosquetà, de l’Abellera, de la Bruixa, de l’Onclet, de Llenguaeixuta, … La riquesa de la toponímia és fantàstica (que diria l’admirat Punset).

Comencem a baixar … Cal tornar.

Ho fem pel costat de la Font de l’Abeurada, seguint el barranc de la Pixera, que ens queda a l’esquerra. Per què aquest nom ? Perquè els dies que el vent bufa fort, aquest s’emporta com vapor, de forma polvoritzada, el líquid dels diferents salts d’aigua. Es forma un vapor d’aigua “cap amunt”. Els vells de la zona diuen que “és l’únic lloc del món on l’aigua, en lloc de baixar, puja !”.

I una altre sorpresa que no havíem vist en cap mapa o llibre dels que hem lleguit. Al costat del camí, una roca amb forma de cap humà. A que sí ? Amb una bona mandíbula inferior i una mica xato… De ben segur que no som els primers que ho notem, però en deixem constància.

Encara estem alts i no triguem a arribar a un altre lloc espectacular, l’Espadat de l’Escudelleta, un seguit de balmes i coves, una desena en total. Són les que veiem de l’altre banda quan pujàvem ! I ara hi som ! Clar que ja una mica cansats …

La primera que visitem i on hi passem més estona, és la Cova del Grèvol.

Sort de portar el frontal !

I quan la deixem, no parem de veure més coves i balmes. L’hora i el cansament fa que ja no ens hi acostem, excepte a una de molt espectacular que sembla que tingui una columna que ens recorda als habitatges troglodítics de Menorca. Es tracta de la cova de la Foradada.

Mirem a veure si tenim sort i hi trobem alguna pintura rupestre …, però no cal dir que sense èxit.

Pot-ser no és gaire conegut, però la vall del riu Brugent és on existeix la concentració més gran de pintura rupestre de Catalunya. Una quinzena de localitzacions, fins ara, en balmes i petites coves: Mas d’en Llord, Mas d’en Ramon d’en Bessó, el Portell de les Lletres, Mas d’en Carles, Cova de les Creus, Abrics del Britus -I, II, III i IV-, Abric de la Daixa, Abric de l’Arlequí, Abric de la Roquerola, Abric del Mas d’en Gran, Abrics de la Baridana -I i II-, Abrics de Gallicant, Abric de la Mussara. També hi podem trobar coves i roques amb gravats a la pedra: Cova del Minaire, Les Ferradures i el Coll de la Mola i els Cogullons. Per a saber-ne més, recomanem la visita al Centre d’Interpretació de l’Art Rupestre, Montanyes de Prades, a Montblanc.

I una mica més enllà, una balma amb parets que demostren el seu us per l’home fins a temps recents.

Ara sí que deixem balmes i coves enrere. I anem tenint magnífiques vistes de Capafonts, amb el Tossal de la Baltassana (1.202 metres), cim més alt de les Muntanyes de Prades, darrera.

Però si hem entrat per un arc triomfal, la baixada ens fa passar per un altre, la Roca Foradada.

Sembla com si un marc natural de roca envoltés la vila de Capafonts, com si aquesta fos una pintura “real”. Ens recorda, salvant les distàncies, al que han fet artificialment, però amb força gràcia,  a Colliure.

I xino xano, després de passar per sobre d’unes pedres amb gravats força curiosos, ja ens trobem de tornada al principi de la nostra ruta.

Cansats, però molt contents.

I aquí teniu alguns dels llibres i fullets que hem tingut en compte abans de venir i al llarg de la pasejada:

Molt pràctica la documentació emesa per l’ajuntament. No passa sempre …

I interessants els Cuaderns de Capafonts, que periòdicament comprem a la històrica llibreria Quera del carrer Petritxol de Barcelona, que ens aporten dades de temes locals molt precisses i singulars.

I punt i final, per ara.

Si voleu els detalls al Wikiloc, els trobareu aquí.

Anuncis

Menhirs i paradólmens al bell mig del Massís de Cadiretes (Gironès, La Selva)

Temps de marxa: 1 hora 7 minuts. Distància recorreguda: 4,5 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Sessió de tarda. Ens trobem al punt quilomètric 9 de la carretera GIV-6821 que va de Llagostera i Sant Llorenç a Sant Grau d’Ardenya. Comencem a caminar seguint el GR en direcció a Tossa de Mar per un camí ample però una mica ombrívol.

No triguem gaire a trobar a la dreta del camí el Menhir d’en Llach. Com tants d’altres va estar molts anys caigut, però va ser redreçat el 1981. No gaire alt, però força airós.

Continuem caminant i veient a banda i banda roques i grups de roques amb una abundant vegetació. Tenim el bruc florit, moltes falgueres, pins i algunes alzines importants.

Cas de tenir temps, us aconsellem agafar una desviació a la dreta bens senyalitzada i pujar fins a dalt del cim del Puig de Cadiretes de 518m, el punt més alt de tot el massís.

Nosaltres hem seguit endavant i després d’endinsar-nos una mica dins del bosc hem arribat a un dels monuments megalítics del país que més ens agrada, el Paradolmen d’en García, dit així ja que Agustí García el va identificar l’any 1974.

Estèticament magnífic. Encara es poden veure al seu voltant restes del túmul artificial. És un paradolmen, doncs aprofita roques del terreny que no han estat desplaçades. Aquesta monumental cambra sepulcral va ser construïda fa uns 4.500 anys.

Hem de continuar. Seguint per l’ample GR arribem on es troba el Menhir de Montllor. Aquest menhir antropomorf de granit negre-rosat no és pas dels més espectaculars.

L’indret té unes vistes magnífiques de la costa prop de Tossa … encara que amb la boira d’avui no les podem gaudir.

Iniciem la tornada per altres camins més estrets però molt agradables. Després d’una estona, passant per uns paratges força curiosos que creiem deguts a la construcció de carrers d’una urbanització que mai es van acabar, arribem als peus de la Pedra-sobre-altra on es troba el Paradolmen del mateix nom.

Feia tanta boira que quasi ni vam veure el “castell” de roques, pot-ser el segon més conegut del massís després del de Pedralta. L’antiguitat del corredor i galeria també és d’uns 4.500 anys.

Ben aviat ja tornem a ser al punt de partida.

Ara bé, malgrat haver de tornar d’hora, no ens estem d’arribar encara que sigui amb cotxe a una altra de les sorpreses de la zona. Situada en mig d’altres roques en un turonet davant de les runes de la masia de Can Cabanyes. A només 750m seguint el GR en direcció contraria, passant pel costat del cim del Montagut.

La Pedra dels Sacrificis de Can Cabanyes.

És un bloc de granit d’aproximadament un metro cúbic. Té inscultures d’origen prehistòric, envoltades d’una incisió en forma d’U, segurament d’origen medieval.

Amb aquest nom …

I ja tornem. Per a trencar la sensació que ens han deixat la boira i la pedra, ens hi ajuda la visió dels bens d’una granja ja propera a Sant Llorenç.

I abans d’acabar, sí que voldríem aprofitar per  recomanar la lectura del llibre que ens ha servit de base a aquesta excursió i a moltes d’altres. Gràcies i felicitacions als qui el van escriure.

A Wikiloc podeu trobar la ruta aquí.

Continuem trepitjant. Fins aviat !


Montpedrós. Roca amb gravats prehistòrics (Santa Coloma de Cervelló, Baix Llobregat)

Temps de marxa: 28 minuts. Distància recorreguda: 1,6 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Aquest diumenge en que disposàvem de poc temps, ens en hem anat a la descoberta de la roca amb gravats rupestres del Montpedrós.

No en teníem ni idea de la seva existència, fins que arran de l’article precedent en que parlàvem de la “pedra solar” de la Sala de Comalats, mitjançant Internet l’hem coneguda.  Donem les gràcies a qui han fet les pàgines següents: els gravats de Montpedrós,  la “roca sagrada” del Montpedrós i al magnífic i complert article sobre l’art sobre roca a Montpedrós.

I tan a prop de Barcelona i de nuclis urbans !

La curta excursió, amb molta il·lusió, l’hem començada al final del carrer de la Ginesta de Santa Coloma de Cervelló. Per arribar-hi, cal entrar al poble i de seguida agafar el primer carrer que clarament tira cap amunt.  Ens hem trobat una cadena que barra el pas al cotxes i allà l’hem deixat.  A partir de llavors, el camí està molt ben indicat per arribar al cim.  Ens hem creuat amb alguns ciclistes i corredors a peu, així com famílies amb canalla.

El primer replà té un nom interessant, la plaça de les bruixes.

Continuem la pujada amb magnífiques vistes de la vall del Llobregat, amb Collserola a l’altre banda i Montserrat al fons.

De seguida arribem a la part final de la pujada on veiem molts murs que probablement deuen tenir un origen iber.

I a dalt, finalment Sant Antoni. L’ermita esta força restaurada i degradada.  Però això sí, unes magnífiques vistes de 360 graus.

I ja estem a prop del premi final.

Només cal seguir un senderó que baixa direcció nord-est, i al cap de pocs metres, a ma dreta …

En fi, que us sembla?  Tan a prop i tan lluny …

Al Wikiloc podeu trobar la petita ruta aquí.

Fins la propera.