Gravats rupestres de Savassona i Pedra del Sacrifici (Tavèrnoles, Osona, Espai Natural de les Guilleries-Savassona)

Visitats el dissabte 17 de novembre de 2012.

Pedra del Sacrifici de Savassona

Roca del nen o de l'home. Roca amb gravats rupestres amb una figura antopomorfa al Pla de Savassona

El Pla de Savassona, amb raó, es troba de manera habitual en aquells llibres que parlen de “la Catalunya Màgica”.

Al pla estrictament, i a prop de la gran roca de gres anomenada el Dau, on es molt fàcil trobar-hi practicants de bouldering o escalada en bloc

Dau al Pla de Savassona

s’hi troben 4 roques amb gravats rupestres. Encara que són molt difícils de datar, segons els experts tenen una antiguitat que varia entre el Neolític (fa uns 7.000 anys), Calcolític, Bronze, Ferro…, fins arribar a l’època medieval i, també, a l’actualitat.

En total (nosaltres no ho hem contat!) entre les 4 roques hi ha 598 figures.

Al costat del Dau, dos roques més petites ja ens mostren els primers gravats rupestres.

Roca amb gravats rupestres al Pla de Savassona

Roca amb gravats rupestres al Pla de Savassona

Roca amb gravats rupestres al Pla de Savassona

Roca amb gravats rupestres al Pla de Savassona

Una mica més enllà, ens trobem l’espectacular Pedra de les Bruixes, roca amb molts gravats rupestres, principalment creus.

La sorprenent roca ha estat fa poc restaurada per un equip d’arqueòlegs conjuntament amb treballadors de l’empresa TAC OSONA, dirigits per l’arqueòleg Riker Yll, com es pot veure en aquest vídeo, a l’igual que la quarta roca, last but not least, la sorprenent Roca del Nen o de l’Home.

Roca del nen o de l'home. Roca amb gravats rupestres amb una figura antopomorfa al Pla de Savassona

Roca del nen o de l'home. Roca amb gravats rupestres amb una figura antopomorfa al Pla de Savassona

Roca del nen o de l'home. Roca amb gravats rupestres amb una figura antopomorfa al Pla de Savassona

Roca del nen o de l'home. Roca amb gravats rupestres amb una figura antopomorfa al Pla de Savassona

Al mateix pla, hi trobem la roca més coneguda, la Pedra del Sacrifici, on en diverses excavacions s’hi han trobat restes neolítics. Et quedes astorat al seu davant. Impressionant.

 Pedra del Sacrifici del Pla de Savassona

 Pedra del Sacrifici del Pla de Savassona

 Pedra del Sacrifici del Pla de Savassona

 Pedra del Sacrifici del Pla de Savassona

I per acabar, dalt del cim, seguint uns esglaons que sembla tenen origen visigòtic, s’arriba a Sant Feliu de la Roca o Sant Feliuet. Lloc preciós i sorprenent. La petita església té detalls preromànics. Al seu voltant, a banda de restes de poblat iber, s’hi troben tombes antropomorfes a la roca i cassoletes i gravats, amb una vista extraordinària,

Tombes antropomorfes, cisterna i caçoletes a la roca a Sant Feliuet de Savassona

Tombes antropomorfes i caçoletes a la roca a Sant Feliuet de Savassona

Tombes antropomorfes, cisterna i caçoletes a la roca a Sant Feliuet de Savassona

Tombes antropomorfes, cisterna i caçoletes a la roca a Sant Feliuet de Savassona

Tombes antropomorfes, cisterna i caçoletes a la roca a Sant Feliuet de Savassona

destacant-hi una mena de cavall estilitzat.

Gravat rupestre, cavall, al costat de Sant Feliuet de Savassona

Gravat rupestre, cavall, al costat de Sant Feliuet de Savassona

Per acabar, esmentar que de tornada a Tavèrnoles, en una roca al bel mig del camí, hi creiem veure també gravats dels que no havíem sentit parlat (d’un nivell de complexitat molt inferior als que acabem de veure, això sí).

Roca al terra al mig del camí­ cap a Tavèrnoles amb possibles gravats rupestres

Roca al terra al mig del camí­ cap a Tavèrnoles amb possibles gravats rupestres

Roca al terra al mig del camí­ cap a Tavèrnoles amb possibles gravats rupestres

Roca al terra al mig del camí­ cap a Tavèrnoles amb possibles gravats rupestres

Precaució:

– aneu amb molta cura amb els gravats. Cap mena de manipulació.

I detalls de la ruta per arribar-hi els trobareu a  Wikiloc, aquí.

Fins la propera. Salut i botes.

Anuncis

Gravats rupestres dels Cogullons (Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades, Conca de Barberà)

Visitats el divendres 7 de desembre de 2012.

Gravats rupestres dels Cogullons. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Es tracte d’un dels millors conjunts de gravats rupestres del país, amb similituds amb els gravats del vessant atlàntic peninsular.

Gravats rupestres dels Cogullons. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Gravats rupestres dels Cogullons. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

No sabem són vàries plaques de sauló vermellós o només una sola placa parcialment coberta per la terra i la vegetació.

Gravats rupestres dels Cogullons. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Gravats rupestres dels Cogullons. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Gravats rupestres dels Cogullons. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Gravats rupestres dels Cogullons. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

No entenem com un lloc així no està senyalitzat i ben cuidat, amb els nivells de seguretat adients que no impedeixin la seva visita. És un patrimoni meravellós de tots.

Gravats rupestres dels Cogullons. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Aquests gravats es troben a pocs metres del GR, però és que al bell mig del camí que hem trepitjat tantes vegades anant a la Mola dels Quatre Termes o als Cogullons,

Gravats rupestres dels Cogullons. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

hi podem veure més gravats, encara que més senzills, semblants als del Coll de la Mola.

Gravats rupestres dels Cogullons. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Gravats rupestres dels Cogullons. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Gravats rupestres dels Cogullons. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Gravats rupestres dels Cogullons. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

I per acabar, us mostrem les imatges del que ens semblen també gravats, localitzats en el molt proper rocall sortint del meravellós Bosc del Guerxet, i dels que no em sentit parlar.

Possibles gravats rupestres dels Cogullons. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Possibles gravats rupestres dels Cogullons. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Possibles gravats rupestres dels Cogullons. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Possibles gravats rupestres dels Cogullons. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Precaució:

– aneu amb molta cura amb els gravats. Cap mena de manipulació.

Recomanacions:

– visiteu el CIAR (Centre d’Interpretació de l’Art Rupestre, Muntanyes de Prades) de Montblanc. Situat a l’antiga presó de Montblanc (carrer de la Pedrera, 2, telèfon 977860349). Es veuen molt bé !

– llegiu el magnífic llibre “Les Muntanyes de Prades. Caminant de poble a poble”, número 4 de la col·lecció Petjades de Cossetània Edicions, escrit pel bon coneixedor i gran i amè divulgador d’aquesta zona, Josep Insa Montava. El llibre està ple de detalls i saviesa, i s’ha convertit per nosaltres en una lectura obligatòria a l’hora de preparar qualsevol ruta per les Muntanyes de Prades.

– Restaurant La Socarrimada, a Rojals (977264059).

I detalls de la ruta per arribar-hi els trobareu a  Wikiloc, aquí.

Fins la propera. Salut i botes.


Pintures rupestres dels Abrics de la Baridana (Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades, Conca de Barberà)

Visitades el divendres 7 de desembre de 2012.

Es troben al costat del GR-171, al Barranc de la Baridana i  formen part dels 9 conjunts de Pintures Rupestres de les Muntanyes de Prades declarats Patrimoni Mundial per la UNESCO l’any 1998 -actualment se’n coneixen ja més de 20 per aquests racons-.

Abric de la Baridana I.

Pintures rupestres de l'Abric de la Baridana I. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

L’abric el trobem en les restes d’un mas balmat.

Pintures rupestres de l'Abric de la Baridana I. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Hi destaquen dues figures principals, que representen figures antropomorfes o animals.

Pintures rupestres de l'Abric de la Baridana I. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Pintures rupestres de l'Abric de la Baridana I. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

I ens sembla veure restes d’altres pintures

Pintures rupestres de l'Abric de la Baridana I. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Pintures rupestres de l'Abric de la Baridana I. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Pintures rupestres de l'Abric de la Baridana I. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Pintures rupestres de l'Abric de la Baridana I. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

i fins i tot uns petits gravats.

Pintures rupestres de l'Abric de la Baridana I. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Pintures rupestres de l'Abric de la Baridana I. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

A uns 30 metres d’aquest Abric, en trobem un de molt similar, del qual no hem trobat el nom

Abric de la Baridana I.

i on ens ha semblat trobar-hi també restes de pintura rupestre.

Pintures rupestres al costat de l'Abric de la Baridana I. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Pintures rupestres al costat de l'Abric de la Baridana I. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

I a uns 100 metres d’aquest abric seguint el GR i just al costat mateix del camí trobem l’

Abric de la Baridana II.

Pintures rupestres de l'Abric de la Baridana II. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Un veritable popurri caligràfic.

Hi ha unes poquetes pintures rupestres.

Pintures rupestres de l'Abric de la Baridana II. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Pintures rupestres de l'Abric de la Baridana II. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

El que ens sembla que són restes de pintures rupestres.

Pintures rupestres de l'Abric de la Baridana II. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Pintures rupestres de l'Abric de la Baridana II. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Text en lletra aràbiga.

Text amb lletra aràbiga a l'Abric de la Baridana II. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Text amb lletra aràbiga a l'Abric de la Baridana II. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

I inscripcions gòtiques del segle XV, amb una sentència del Dotzèn libre appellat del crestià, de Francesc Eiximenis (Salvador Vilaseca dixit).

Text amb lletra gòtica a l'Abric de la Baridana II. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Precaució:

– aneu amb molta cura amb els abrics i les pintures. Cap mena de manipulació.

Recomanacions:

– visiteu el CIAR (Centre d’Interpretació de l’Art Rupestre, Muntanyes de Prades) de Montblanc. Situat a l’antiga presó de Montblanc (carrer de la Pedrera, 2, telèfon 977860349).

– llegiu el magnífic llibre “Les Muntanyes de Prades. Caminant de poble a poble”, número 4 de la col·lecció Petjades de Cossetània Edicions, escrit pel bon coneixedor i gran i amè divulgador d’aquesta zona, Josep Insa Montava. El llibre està ple de detalls i saviesa, i s’ha convertit per nosaltres en una lectura obligatòria a l’hora de preparar qualsevol ruta per les Muntanyes de Prades.

– Restaurant La Socarrimada, a Rojals (977264059).

I detalls de la ruta per arribar-hi els trobareu a  Wikiloc, aquí.

Fins la propera. Salut i botes.


Gravats a la roca al Coll de la Mola (Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades, Conca de Barberà)

Visitats el dissabte 22 de setembre de 2012.

Molt a prop del Coll de la Mola, creuament de camins a prop de Rojals,

hi trobem, al terre, una gravats a les roques, possiblement d’origen prehistòric, que quasi sempre passen desapercebuts

Precaució:

– aneu amb molta cura amb els gravats. Cap mena de manipulació.

Recomanacions:

– visiteu el CIAR (Centre d’Interpretació de l’Art Rupestre, Muntanyes de Prades) de Montblanc. Situat a l’antiga presó de Montblanc (carrer de la Pedrera, 2, telèfon 977860349).

– Restaurant La Socarrimada, a Rojals (977264059).

I detalls de la ruta per arribar-hi els trobareu a  Wikiloc, aquí.

Fins la propera. Salut i botes.


Sant Feliu de Guíxols: un tomb pel Monticalvari, Les Penyes i el Turó de la Casa (Baix Empordà)

Temps de marxa: 1 hora i 32 minuts. Distància recorreguda: 5,3 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Aquesta és una senzilla ruta que ens permet trepitjar racons no gaire coneguts dels voltants de Sant Feliu de Guíxols i que pensem inclou unes quantes agradables sorpreses.

Estem a la Costa Brava, en una ciutat per sobre dels 20.000 habitants i que ha sofert menys certs efectes perniciosos del turisme que d’altres municipis de la zona.

El punt de sortida i arribada està situat al començament del Passeig de Mar, davant del Racó de Garbí de la platja, prop d’una rotonda.

Donem l’esquena a la platja i comencem a caminar cap a l’interior, per l’avinguda Juli Garreta (nom d’un dels fills més il·lustres de la vila, compositor sardanista), però de seguida girem cap a l’esquerra i comencem a pujar per un estret carrer costerut, típic de poble mariner, el carrer de Sant Elm. Aviat girem a la dreta pel carrer del Consolat i de cop ja ens trobem  fora del nucli habitat. Sorpresa. Pins al davant nostre. Lloc poc trepitjat pels visitants de la vila ganxona.

Ens trobem al carrer de Jecsalis. De moment, anem arrambats al mur de la dreta, per darrera de patis de cases. Hi ha una construcció singular, una torre.

Estem a la zona del Monticalvari. Darrera del Monestir.

Comencem a pujar el turó i, al costat  d’una tanca metàl·lica, just dins de la finca, hi veiem una curiosa boca de pou.

Seguim pujant i ens espera dels llocs on fa anys els infants i les famílies de Sant Feliu hi feien excursions per berenar, estar a la fresca i beure de la seva aigua: la Font de Monticalvari.

Tornada a arranjar el 2010-2011, noves esllavissades del sauló ja han fet una altre cop de les seves.

Racó fresc i ombrívol.

A menys de cent metres de la font, en direcció cap a l’est, arribaríem a un aflorament de roques envoltades d’alzines i pins i ja prou elevades per a tenir algunes vistes del mar (i ben a prop hi ha les restes d’un principi d’urbanització que començava just davant la baixada a la Cala del Vigatà).

Cap a l’oest, aniríem cap el que serà el nostre camí de tornada. Però ara nosaltres anem direcció sud. Hi ha un bonic camí. Avancem i comencem a suar. A ma esquerra podem veure el que fins els anys 70 del segle passat eren camps ben treballats.

Pertanyien a la masia de Vista Alegre.

Aquesta masia la trobem a ma esquerra, només arribar al carrer asfaltat.

Una llàstima l’estat d’abandó en que es troba. Encara hi ha arbres fruiters pel seu voltant i una magnífica figuera al costat de la seva porta principal.

Si continuéssim direcció l’ermita de Sant Elm (que queda fora d’aquest recorregut, ja que és un lloc prou conegut per sí mateix),

a només 150 metres hi trobem una roca on, segons una llegenda local, hi ha les marques deixades per petjades del cavall de Sant Jaume (poca broma!).

Actualment, la roca és de difícil accés ja que queda al començament del perímetre tancat d’una petita urbanització residencial.

Continuem el nostre recorregut i, creuant el carrer asfaltat, anem per un camí ample de terra entre grans xalets i arribem a un dels punts estrella del recorregut:  El Mirador dels Frares.

Quina vista ! S’Esclavissada, les Penyes o el Davantal del Frare en primer terme.

Ens hi passem una estona. Ja entenem el perquè del nom (costa poc d’imaginar als frares del Monestir pujar fins aquí per gaudir de les vistes).

Agafem el caminet de ronda cap a la dreta i anem a sortir un altre cop al tram asfaltat.

Girem a l’esquerra, cap a la carretera de Tossa. A l’esquerra queda la mar. I ben aviat un pi, ara una mica malalt, que te la singularitat que si t’hi poses a sota és molt fàcil que notis bufar el vent. El forat del vent, en diem.

Tenim per endavant ara uns 350 metres de les millors vistes que es poden tenir de la nostra costa. Anem per un camí asfaltat amb oliveres a banda i banda. Som a Les Penyes.

I mentre caminem, gaudim de les vistes.

No és difícil trobar-hi cotxes aparcats amb gent fent fotografies. Per què serà? Els esculls de Rocacorb i la Punta de Garbí amb l’illot de s’Adolitx davant nostre.

Seguim pel carrer asfaltat principal, que després de passar pel costat d’uns apartaments fa com una “s” cap a l’interior. Per sobre de xalets seguim veient la mar. Es destaca molt la Punta d’en Bosch i la vista arriba fins a Tossa de Mar.

I a partir d’ara, deixem per una estona la mar i ens fixem i anem cap a la banda dreta, cap a la muntanya. Entrem al PEIN de Cadiretes o de l’Ardenya.

Pocs metres més enllà, abans d’arribar a l’encreuament amb la carretera de Tossa, km 43 de la GI-682, només entrar per un caminet de terra ja trobem el primer castell de roques.

Creim que s’anomena Sa Dragonera. Depèn de l’angle des d’on es miri, ens hi sembla veure el cap d’un gos orellut Basset Hound (els de Hush Puppies). Interessant donar una volta per les roques hi veure-hi les petites cavitats naturals.

Seguim per sobre un camí de terra prou ample entre pins i alzines.

Desprès d’un tomb, a mà esquerra ens queda ara un turonet, amb un senyal geodèsic, i atapeït de roques. Val la pena pujar-hi.

Continuem. I ben aviat, a la dreta, la primera de les magnífiques torres de roques que ens trobem en un reduït espai.

Un aspecte colossal. De dalt, gaudim d’una molt bona vista de Sant Feliu.

Als peus de les grans roques, hi trobem unes regates fetes a la roca que pot-ser no son d’origen natural i, per tant, es tractaria d’inscultures.

I no ens direu pas que la roca següent no recorda al cap amb l’ull i la boca d’un llangardaix!

Ens trobem en una zona que fa uns quinze anys va patir un incendi. Els pins no van sobreviure, però sí que ho van fer les alzines sureres i és molt interessant veure com s’ha desenvolupat el sotabosc.

Ara, a ma dreta tornem a tenir una altre torre de roques.

Molt interessant la disposició de la roca de dalt de tot. També amb bona vista. I en la part de baix,hi  trobem concavitats naturals.

I semblants a les anterior, també hi ha unes roques amb regates que semblen fetes per la mà de l’home.

Quin paisatge més bonic que conforma el camí cap el Turó!

Ens acostem cap el turó.

El Turó de la Casa. Quan hi arribem, fins hi tot la disposició de les roques semblen part d’una escenografia.

Una roca que sembla quasi una taula o un altar, una altre que  …

I des d’ací, òbviament, continuen les bones vistes.

Als peus del turó, uns 30 metres més enllà, podem veure un amuntegament de pedres que ens crida l’atenció.

Restes de marges o de construccions? El lloc gaudeix d’un emplaçament magnífic.

Donem mitja volta i comencem a refer el camí de tornada. Però de seguida, ara a la dreta, ens desviem cap a un grup de Boles rocoses que es distingueix de seguida.

A banda de l’estètica del conjunt, interessant la presència d’una cassoleta perfectament rodona a la part superior.

I de cavitats a la part inferior.

Interessant.

I, o tenim molta imaginació, o aquesta roca torna a semblar un gosset ?

Reprenem el camí i uns 150 metres més endavant, també desviant-nos una mica a la dreta, trobem les restes d’una antiga barraca de pagès.

Ara de tornada, seguim una drecera que ens deixa quasi al costat de ca n’Oliva i per variar el recorregut respecte a l’anada, passem per darrera de les casetes del Les Penyes i ens tornem a internar a la zona del Monticalvari.

Clar que sí algú ni es pot resistir, pot tornar a treure el cap al penya-segat …

Pot-ser no és mala idea.

Tornem a entrar al bosc. A partir d’aquest moment, aconsellem seguir les indicacions de la ruta amb GPS al Wikiloc o anar a l’aventura, doncs hi ha molts corriols en un espai petit.

Primer ens trobem un nou conjunt de roques, perfecte perquè juguin els nens i, després de segui un corriol molt bonic, s’arriba a una gran roca amb una anella metàl·lica.

Al costat hi ha una cruïlla de camins. Tirem cap el nord i ens sorprèn trobar unes runes, el Castell de la Bruixa.

Es tracta del que que queda d’un xalet de principis o meitat del segle XX. En la fotografia de sota, podem veure com destacava a la muntanya aquest edifici fa un segle (per cert, al costat de la punta del Monestir, sobresurt la torre en que hem iniciat el nostre recorregut). Com canvia tot !

Tornem a la roca de l’anella i, després de passar pel costat d’uns eucaliptus, trobem les restes d’una barraca al costat del camí.

I a partir d’ací anirem trobant restes molt curiosos que ens demostren que aquesta muntanya fa anys va estar urbanitzada com a finca amb jardins.

Primer de tot, trobem les restes d’una gran bassa, ara eixuta.

A prop, el que duria ser una petita font o bassa, amb parets de marbre.

La vegetació del voltant ens demostra que aquesta era una zona amb aigua abundant.

De la mateixa manera, que hi havia d’haver vinya plantada.

I molta vegetació pròpia de jardins. Hi trobem la yucca.

El xiprer.

Passem pel costat d’un nou grup de roques, que també a la part superior te una cassoleta d’erosió.

El seu voltant està ple de mimoses. Quan estan florides és espectacular.

Seguim i al costat del camí trobem les restes d’una gran bassa, similar a la primera.

A prop, encara dempeus, un antic molí molt vistós.

I baixant unes escales

arribem a l’antic pou.

amb el forat de la mina que pot resultar perillós. Cal anar en compte. Podem veure que l’arítjol o heura espinosa (la “zarzaparrila” en castellà)  també hi és abundant.  Malgrat que punxa, els seus fruits son molt vistosos.

Ja estem acabant. A mà esquerra hi trobem un passeig amb eucaliptus

i si anéssim cap a l’esquerra, arribaríem a la font.

Però nosaltres ara anem drets cap a baix, anant amb compte amb el sauló

i de seguida ja arribem al primer carrer de Sant Feliu, pel carrer del Doctor Ligonya, no sense deixar de sorprendre’ns cada cop que hi passem pel gran nombre d’animals i espai de la muntanya que es ocupat per una casa que dona a la carretera.

Entrem a Sant Feliu pel costat de l‘antiga fàbrica surera de Can Serra on sembla que hi haurà el futur museu Thyssen de Sant Feliu.

De seguida arribem a la Porta Ferrada (anomenada així pels arcs en ferradura del pis inferior, i no pas per la tanca de ferro com li hem escoltat dir a un presentador de televisió no fa massa).

Una bona rebuda!

I ja tornem a estar al punt de sortida.

Si en voleu saber més detalls de GPS, ho trobareu al Wikiloc aquí.

Una darrera recomanació, si teniu set (o encara que no sigui així), aneu a prendre orxata a La Xixonenca, Teresa Macià, a la Rambla d’Antoni Vidal, cantonada carrer Estret.  Quan la tasteu, ja sabreu el perquè.

Volem agrair als autors i editors dels llibres que ens han ajudat en aquesta excursió:

I finalment demanar que no s’embrutin aquests paratges. Que qui els visiti, en tingui cura.

Hem trobat unes quantes mostres de brutícia, massa, que no hem volgut mostrar, però que hi eren, el mes d’agost del 2011 que és quan vam fer les fotografies. Si us plau, mantingueu el lloc net.

I res més per ara, o sí, una foto més dels esculls de Rocacorb. Una meravella. Salut i botes.


Esgrafiats d’en Perot Rocaguinarda (Oristà, Lluçanès, Osona)

Temps de marxa: 2 hores 45 minuts. Distància recorreguda: 10,7 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Aquest passat diumenge vam decidir fer una excursió per la nostra estimada comarca (natural i humana, que no administrativa) del Lluçanès. Tots els cops que hi hem voltat, sempre hem gaudit la tranquil·litat que s’hi respira. Al Santuari dels Munts, a la riera de Merlès, a Santa Maria de Lluçà. Hem vist també la Pedra Dreta a peu de carretera.  Però afortunadament, encara ens queden molts llocs per visitar: la Roca de Pena d’Alpens, el Roure de la Senyora de Sant Boi, les Balmes de les Llobateres, el Gorg de les Heures, la Riera de Sorreigs, … Mica en mica.

Aquest cop ens hem decidit per anar a fins el Cingle dels Tres Còdols per a poder veure els Esgrafiats d’en Perot (anomenats així en honor el bandoler més famós d’aquestes terres al segle XVII, Perot Rocaguinarda o Perot lo Lladre) que des de que vam conèixer de la seva existència ens van cridar l’atenció.

Esgrafiats d'en Perot

On són els esgrafiats ? Amagats ? Ben a la vista ? Són grans o petits? Molts o pocs ?

Per a resoldre-ho, ens vam anar doncs fins a Oristà.  A sobre de l’Eix Transversal, a la part sud d’aquest altiplà de terres que ocupen espais d’Osona, Bages i Berguedà. A Oristà ja hi havíem estat per a visitar la sorprenent cripta romànica que s’hi va trobar l’any 1969, al soterrani de l’església de San Andreu.

Comencem a caminar des d’aquesta població d’uns 600 habitants distribuïts entre diversos nuclis i que, si la informació que tenim no és errònia, és el més extens de tota la comarca d‘Osona. Més del doble d’extensió que Vic capital, per exemple.

Els primers metres de camí són els menys afortunats de tota la passejada. Una mica de carretera i olor de purins, amb granja de porcs a tocar. Per sort, de seguida agafem un trencall a mà dreta i,  després de passar pel costat del Tint, masia molt ben recuperada, anem a parar al costat de la Riera Gavarresa.

La Riera Gavarresa, que anirem seguint prou estona al llarg d’aquesta excursió, té un nom que sempre ens ha agradat i cridat l’atenció. No sabem explicar el perquè. Per les “erres” ? El seu curs neix a Alpens i travessa el Lluçanès de nord a sud fins anar a parar al LLobregat. Molt estacional, periòdicament dona ensurts.

Seguim caminant i de seguida arribem a La Quintana, construïda al segle XVIII.

Es tracta d’una de les masies més important de la comarca i sens dubte la que més del nostre recorregut. Explotació agrícola i ramadera de gran volada. A costat del camí, mig amagat, com un vell iglú abandonat de pedra, a costat del casalot, hi trobem un Pou de Glaç.

Pocs metres més enllà, també trobem les restes del que va ser el Molí de La Quintana.

Anant en compte, es poden veure les parts de l’edificació que, arran de riera, tenien els mecanismes que al moure permetien moldre el gra.

Aquí agafem un camí a l’esquerra ben senyalitzat, com tota aquesta ruta, amb pals verds (excepte el corriol final fins els esgrafiats). Pugem una mica i no triguem a tenir una molt bona vista de l’explotació de La Quintana amb Oristà al fons.

El camí és ample i de seguida arribem a les restes de la que va ser la Masia de la Rierola.

Molt interessant donar un cop d’ull a la part enfonsada que hi ha davant de la porta d’entrada principal. Què hauria haver estat ? Pot-ser un celler de quan la zona era vinícola abans de la fil·loxera ? (Per cert, en alguns trams del camí, hem anat veien vinyes salvatges. Probables restes creiem d’aquest cultiu).

Ben aviat però, quan tornem a travessar la Riera Gavarresa, mirem cap amunt. Ja estem a prop. Allà dalt del cingle argilós que tenim al davant, segons hem llegit, hi trobarem els graffiti.

Segueix sent molt agradable el recorregut i el dia acompanya.

Aviat ens trobem passant pel costat d’una masia recuperada, creiem que com a segona residència, i que ens dóna una impressió magnífica, Mas Miquelet.

Ara ve la primera pujada de debò del dia i, efectivament, dalt de la cinglera veiem les restes de Can Rocaguinarda.

La primera vista que tenim de la que fou la casa on va néixer el famós bandoler Perot Rocaguinarda al 1582 és de la paret est amb uns contraforts.

Ens hi acostem i veiem l’entrada principal.

L’estat de l’edificació és d’abandó absolut. Una veritable llàstima.

Amb compte, veiem que algunes estructures encara aguanten, però si no s’hi fa una actuació a curt termini, la degradació es farà total.

I des del davant de la porta principal, continuant per un caminet, de seguida a mà dreta veiem uns punts verds que ens senyalen el corriol que ens mena en pocs minuts al destí d’avui. Cal anar una mica en compte en aquest tros. Res de l’altre món, però a poc a poc i mirant on es posen els peus.

I ja hi som.

Un espai més gran del que ens pensàvem. A banda del graffiti d’en Perot, de principis del segle XVII i que hem mostrat al començament d’aquesta entrada al blog, hi trobem el famós text que hi va deixar, probablement a començaments del segle XX, un tal Félix Gallardo.

A banda, hi ha gravats de tota mena, probablement del segle XVII als nostres dies.

Una cara.

O temes vegetals o geomètrics variats.

Ens hi quedem una estona, mirant i remirant els gravats. Ben curiós tot plegat.

Bevem aigua, mengem unes avellanes i tornem. Deixem enrere aquest lloc i en breu ja tornem a estar al Mas Rocaguinarda. Ara girem a la dreta i tornem pel costat del mas en reconstrucció de La Gallinera.

Agafem una desviació a la dreta i un camí amb trossos de molta pedra ens baixa fins arribar al ja visitat Molí de La Quintana, on tornem al camí inicial.

Les vaques segueixen ocupades.

Tornem a passar pel costat del Tint.

I ben aviat ja tenim Oristà al davant, amb la capella de Sant Sebastià dalt del turó.

I això ha estat tot aquest cop.

Els llibres que ens han ajudat de manera concreta han estat aquests.

I si voleu detalls de la ruta i el GPS, ho trobareu al Wikiloc, aquí.

Fins la propera, salut i botes.


Pedra gravada de Parpers (Argentona, La Roca, Parc de la Serralada Litoral, Maresme, Vallès Oriental)

Temps de marxa: 55 minuts. Distància recorreguda: 3,9 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

El motiu d’aquesta senzilla ruta era poder veure pels nostres ulls una de les poques roques amb gravats d’època prehistòrica que tenim a Catalunya, i que a banda està molt a prop de Barcelona.

Vam conèixer de la seva existència al trobar a Internet el treball aparegut l’any 1992 a Sessió d’Estudis Mataronins.

Així que un dia que no disposàvem de massa temps, de seguida en vam arribar al Coll de Parpers.

Lloc ben curiós, doncs des que l’any 1995 es va inaugurar l’autopista C-60 per unir Argentona (costa, Maresme) amb La Roca (interior, Vallès Oriental), ha quedat quasi sense transit. Ho reflecteix molt bé aquesta entrada del blog Vida Quotidiana.

Així que comencem a caminar, amb ciclistes amunt i avall, a costat de la benzinera abandonada i del monument als caiguts.

Estem a uns 300 metres d’altitud.  Se sent la remor al lluny del soroll de les autopistes, però el paisatge es força agradable. De seguida passem pel costat de la masia en runes de Ca L’Espinal, amb un gran pi al seu costat i uns camps llaurats força importants just a l’altre banda del camí, la Plana de l’Espinal.

Seguim pel camí sense pèrdua i com que ha plogut recenment, trobem petjades d’animal ben marcades. Aquí en veieu unes que creiem de senglars petits.

I en menys de mitja hora ja hem arribat a la urbanització Sant Carles. Cal agafar just el primer carrer a la dreta i quan aquest gira a l’esquerra ja hi som.

La sorpresa arriba quan ens trobem que el conjunt de roques que busquem estan envoltades d’un tancat dins d’una finca de la urbanització. Però sembla mig abandonada i la tanca és baixa … i es tracta de restes arqueològics coneguts i catalogats que no entenem que fan tancats d’aquesta manera !

Gràcies a les fotografies que hi ha al document abans esmentat trobem la roca amb els gravats. El cert és que costa de distingir i la hem de netejar amb cura.

I un cop neta, ja es veuen els gravats una mica millor. Aquí els tenim.

Per cert, que ja de tornada ens va alegrar conèixer la notícia de que just el passat mes de mars: l´Ajuntament d´Argentona va aprovar un conveni pel qual cedia els terrenys del Turó dels Castellans, al terme municipal de la Roca del Vallès
Concretament, es tracta d´una part de terme que havia ocupat l´urbanització Sant Carles i del Turó de llevant, un espai forestal dins el Parc de la Serralada Litoral, on s´hi havien fet obres il·legals de tancament, i en el que hi ha un element de la carta arqueològica d´Argentona, la Roca Gravada de Parpers”.

Retornem cap el cotxe. Cada cert temps es veu al fons la silueta del Castell de Burriac, avui sota núvols.

I de seguida ja tornem a estar el cotxe. Deixem la visita a la propera Via Romana de Parpers per una altre dia.

La ruta penjada el Wikiloc està aquí.

Fins a una altra !