Via Ferrada de les Gorges de Salenys (Bell-lloc, Santa Cristina d’Aro, Baix Empordà, Gavarres)

Publicat: 13/11/2011 | Autor: ambotes | Filed under: Baix Empordà, Gavarres, Menhir, Restaurants, Senderisme, Wikiloc | 4 comentaris

Anada i tornada, temps de marxa: 1 hora i 48 minuts. Distància recorreguda: 7,6 kilòmetres.

Detalls a Wikiloc.

Aquesta excursió ens porta a un paratge molt singular de les Gavarres, a la seva vesant sud: Les Gorges de Salenys.

Es tracta del salt d’aigua més important de la zona i on des del 2000-2002 hi ha tres trams de Via Ferrada, construïts per Albert Gironès.

El punt de sortida, on hi arribem agafant la carretera de Solius a Romanyà de la Selva, el tenim a l’estació de l’antic Carrilet a la Font Picant – Bell-lloc, dins del terme de Santa Cristina d’Aro.

Actualment, a l’estació hi trobem un restaurant que hem llegit que és al mateix lloc des de poc després de la construcció de la mateixa, a finals dels segle XIX.

Com podem veure en aquesta fotografia, extreta d’un dels llibres que mostrem al final, es manté prou bé l’aspecte original que tenia l’estació quan estava en us.

Aquest Carrilet, o tren de via estreta, que unia Sant Feliu de Guíxols i Girona, va estar en funcionament des del 1892 fins el 1969. El seu recorregut, de poc menys de 40 kilòmetres, és actualment una de les Vies Verdes de Girona. El trànsit de ciclistes és prou important en funció del dia i hora en que hi passeu.

Comencem a caminar direcció Llagostera. Un cop travessada per sota la carretera, poc més 700 metres més enllà, agafem un corriol a ma esquerra. Agafem un trencant a la dreta i de seguida, al costat d’una torre d’electricitat, arribem a un del millors menhirs de les rodalies, la Pedra Ramera.

Curiós nom, no? No hem trobat pas l’origen d’aquesta denominació. Fita de terme referenciada des del segle XIV, va ser localitzat caigut per Lluís Pallí i Lluís Esteve el 1990 (article al volum 9 dels Estudis del Baix Empordà) i redreçat al mateix lloc el 1991. Quants ciclistes i passen doncs a pocs metres sense conèixer la seva existència! Nosaltres mateixos sabíem que hi era per les rodalies, però no hi havia manera de trobar-lo …, fins que gràcies a una altre usuari de Wikiloc ho hem aconseguit.

Retornem al camí principal i seguim. De seguida passem per sobre d’un pont sobre la Riera de Salenys i girem a la dreta, cap al Massís de les Gavarres. Important: allà mateix hi ha el GR-92.1, però no l’hem de seguir. Nosaltres en endinsem pel camí més ample. Camí molt agradable, el seguim uns 1,2 kilòmetres fins que arribem a la Planta embotelladora de l’Aigua de Salenys. Per cert, fins aquí es pot arribar en cotxe.

Sorprèn el gruixut mur de pedra del costat de la reixa, més propi d’una fortalesa que no pas d’una planta embotelladora d’aigua (pot-ser un antic molí?). I també sorprèn veure que hi ha activitat.

Mai hem trobat aquesta aigua en cap restaurant o supermercat dels voltants. Ens faria molta il·lusió. On es ven? Misteris de la distribució.

Ara el camí es fa més estret i més proper a la riera, per tant força embardissat. El lloc és molt humit, un bon exemple de bosc de ribera.

Fa anys, de la Riera de Salenys, se’n deia Riera de les Pruneres. Passem d’una banda l’altre, resseguint el corriol, per uns bonics ponts de fusta (Curiositat: la riera fa de frontera entre Llagostera i Santa Cristina d’Aro, és a dir, entre el Gironès i el Baix Empordà. Així que tota l’estona passem d’un municipi a un altre, d’una comarca a una altre).

A ma esquerra ens trobem el camí que ens portaria a la Font de Panedes (aigua picant, amb ferro) i a Sant Ampèl·lit (aquest Sant, segons una llegenda recollida al llibre Llegendes de les Gavarres, de Xavier Cortadellas, tenia tracte directe amb la pluja), dins ja del terme municipal de Llagostera.

Aquest és un altre camí per arribar a les Gorges, però nosaltres continuem recte. I ben aviat arribem al primer tram, el Pou de les Goges (així s’anomena també a les Bruixes bones o Fades).

No costa gens comprendre que aquest lloc, amb aigua tot l’any, ha fascinat al habitants dels voltants des de sempre i que per tant hi ha llegendes que hi fan referència. Segons una, és un pou sense fons. Segons una altre, es comunica amb Mallorca. Segons una més poètica, un pastor hi anava a veure com es banyaven les goges i es va arribar a casar amb una d’elles i se la va endur a casa seva. Fins que es van discutir i ella va tornar a la gorga. Algunes nits de lluna plena, la goja surt a pentinar a la seva filla.

Es pot continuar cap amunt per camí adient per a excursionistes o, si es porta casc i la resta d’indumentària adient, ja es pot seguir la Via Ferrada. Val a dir que aquesta via és ideal per primerencs. El tros entre les dues parets de roca poc separades és molt espectacular.

El següent tram de la Via és el Resalt de la Murtra.

El lloc és espectacular i hi hi passem una molt bona estona. Hi ha un problema amb una tirolina, però no ens empipa gens.

I cap amunt, ja arribem al darrer tram, el Salt del Llop.

Si hi baixa aigua, la cua de cavall ha de ser magnífica (el salt té 55 metres d’alçada). Hi ha ponts de tota mena. I al costat, per a pujar fins a dalt, hi ha les anomenades Escales del diable.

A aquest punt s’hi pot arribar directament, deixant el cotxe poc abans del punt kilomètric 6 de la carretera de Llagostera a Romanayà de la Selva.

Sap greu deixar aquest aquest congost, però cal tornar.

Per a fer-ho, refem de baixada el camí, però sense desviar-nos al menhir.

Una petició: si us plau, manteniu les cordes, ponts, passarel·les, passamans, cables, etc, tal i com ho heu trobat. Gràcies.

Agraïments als autors i editors dels llibres que ens han servit per a preparar la ruta.

I si en voleu saber més detalls de GPS, ho trobareu al Wikiloc aquí.

Fins la propera. Salut i botes.

La Vall d’Olzinelles (Sant Celoni, Vallès Oriental, Montnegre)

Publicat: 22/10/2011 | Autor: ambotes | Filed under: Arbres monumentals, Ermita / Església, Masies, Montnegre i el Corredor, Pou de glaç, Senderisme, Vallès Oriental, Wikiloc | Deixa un comentari

Temps de marxa: 3 hores i 29 minuts. Distància recorreguda: 9,1 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Aquesta ruta segueix el sender local SL-C 79 i la considerem magnífica, sobre tot, pels amants de la botànica i els arbres monumentals.

Estem a Sant Celoni. En lloc d’anar com tantes vegades cap el Montseny, aquest cop travessem per sota l’autopista i ens dirigim cap el Parc Natural del Montnegre i el Corredor (podríem dir que és un Parc amb menys màrqueting. Qui no mira el cim del Turó de l’Home quan passa per l’autopista? Però de ben segur que no massa gent es fixa en les muntanyes -no tan altes, això sí- de l’altre banda de l’AP-7).

Aparquem a costat de Can Draper.

Un plafó ens mostra l’itinerari que anem a seguir -tot el camí està molt ben senyalitzat-.

Gairebé no ens adonem que hem aparcat al costat d’un altiu roure.

Comencem a caminar i davant nostre se’ns obre una magnífica vall que no t’imaginaves que fos allà, la vall d’Olzinelles, formada per la part més baixa del Torrent del mateix nom abans d’ajuntar-se amb la Tordera.

Si et gires d’esquena, allà tenim el Montseny.

Continuem pel camí i ben aviat agafem una petita desviació que ens porta al Pou de Glaç de Can Draper. Construït al 1771, com es pot llegir a la llinda de granit, externament està molt ben conservat. Encara que no ho sembli, internament la seva alçària és de 12 metres -més de la meitat està excavat al sòl-.

El camí que seguíem s’estreny i comença a pujar lleugerament. Tenim la sort de que no parem de sentir ocells cantant!

La carretera BV-5112 la tenim molt a prop i de fet la travessem mentre seguim el torrent. El camí és ombrívol i fresc. El següent punt d’interès és el Pont de Can Plana.

Molt a prop, tornem a veure rescloses que ens indiquen que antigament, quan la zona estava més humanitzada, aquestes aigües eren desviades cap a basses i recs.

De seguida arribem al Pollancre d’Olzinelles (aquest nom sembla més aviat d’un boxejador, no?. Us enrecordeu del Potro de Vallecas?). Més de 26 metres d’alçada i quasi 3 metres de perímetre.

Continuem i al cap d’una estona arribem un altre cop a la carretera. Just al davant, comença el camí privat cap a Can Valls hi allà mateix són ben visibles les restes dels Forns de Pega de Can Valls.

Ho trobem molt interessant. Estèticament i per la seva antiguitat i funció.

Sembla que la seu origen és tan llunyà com els segles IX ò X, poca broma. En els tres forns s’hi produïa una destil·lació amb la que s’obtenia la pega i altres quitrans forestals que van ser utilitzats al llarg de molts segles per a calafatar les embarcacions a les drassanes del país, però també per fer torxes, botes de vi, etc.

Per cert, mentre preníem aquestes fotos, vàrem sentir una sorollada pel mig del bosc, no lluny d’on estàvem i de cop vam poder veure un gran, enorme porc senglar.

Des d’aquí mateix, reculant uns 50 metres per la carretera que acabem de travessar, hi trobem la gran Alzina de la Pega.

Més de 3 metres i mig de perímetre i una alçada superior als 35 metres que la fan una de les alzines més altres de Catalunya, sinó la que més.

Al costat hi trobem la Font i les Basses de la Pega.

Un entorn humanitzat amb bancs i basses que havia estat un lloc tradicional per a que la gent de Sant Celoni vingués a berenar les tardes d’estiu. Els plàtans son esplèndids -quina enveja en tindrien els que veiem des del balcó de casa a Barcelona …-.

Retrocedim el petit tros de carretera que hem caminat i tornem a seguir les indicacions del sender local. Una mica més endavant trobem la Font del Rector, que té l’aspecte actual des del 1989.

I ben aviat arribem a l’església de Sant Esteve d’Olzinelles.

En realitat es tracte d’un conjunt d’església (documentada al segle XI, però l’aspecte actual del XVI), cementiri i rectoria

Tornem a la carretera i pel camí veiem uns indicadors una mica “Sleepy Hollow“.

Fins a finals de gener del 2009, ara ens trobaríem amb el Pi Gros de Can Valls, que tenia més de 36 metres d’alçada i 3,75 metres de perímetre, però una ventada va tombar l’esplèndid pi pinyer.

Ben aviat passem pel costat d’un gran roure, però una mica més enllà hi trobem el Roure del Quintà.

Estem al Quintà de Can Valls d’Olzinelles, començant el camí de tornada. Ens trobem al costat de Can Valls , però a l’altre banda d’on estan els Forns de Pega. Quin lloc! Can Valls i Ca l’Agustí (que es troba a un kilòmetre de distància seguint la carretera) son els dos grans massos d’aquestes contrades.

Passem per sota de 26 plàtans monumentals i arribem a la bassa de l’Aranyal.

Un espai magnífic !

Reculem una mica el camí fins a tornar a seguir les senyals blanques i verdes.

Uns deu metres abans d’arribar a un altre arbre monumental, el Cedre de Can Valls, veiem un corriol a la dreta que seguim. Per un camí molt humit ple de falgueres, arribem de seguida a un racó preciós: La Font de l’Aranyal.

Tornem al camí principal i ja som al costat del Cedre de Can Valls, de més de 20 metres d’alçada i quasi 3 metres de perímetre.

I de seguida arribem al Pont de l’Aranyal, construït al segle XIX sobre el sot de les Mines i que al seu costat té un conjunt important de plàtans i el Faig del pont de l’Aranyal, singular sobre tot per la poca alçada a la qual es troba.

Al poc de travessar-lo, vam creuar-nos amb un grup nombrós de caçadors que just havien acabat de fer una batuda de porcs senglars i que ens van comentar que el porc senglar que havíem vist pot-ser era un al que havien disparat i creien haver ferit. Era migdia. No és perillós dur a terme una batuda en aquest lloc a aquesta hora?

Estem en plena tornada i a partir d’ara ve un tros de pujada, passem pel Pla de les Mines, després per quatre camins i finalment per una bifurcació on assolim el punt més elevat de l’excursió, 320 metres d’altitud.

Tot aquest tros és molt tranquil, però, posats a demanar, que bé hi quedarien una cova, un menhir o algun element singular!

Agafem el camí de l’esquerra i, baixant, arribem al Sot de la Remor.

Quina tranquil·litat! Sentint el soroll que fan les fulles per la força del vent, s’entén d’on ve el nom del sot, que ben aviat va a parar a la riera d’Olzinelles i ja ens trobem a prop del punt d’inici.

Ja tornem a ser a Can Draper.

I això és tot. Els detalls i dades GPS els podeu trobar al Wikiloc, aquí.

Fins la propera, salut i botes.

Coves artificials de Ses Felugues (Begur, Baix Empordà)

Publicat: 10/10/2011 | Autor: ambotes | Filed under: Baix Empordà, Cova artificial, Senderisme, Wikiloc | Deixa un comentari

Temps de marxa: 34 minuts. Distància recorreguda: 2,5 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Aquest passat 25 d’agost vam anar a conèixer les Coves artificials de Ses Felugues.

Vam anar cap a Palafrugell. La vam travessar, agafant la carretera GIP-6531 cap a Begur, passant per Esclanyà.

A uns 3 kilòmetres, agafant un trencall de terra a la dreta, deixem el camí al Mas Llord i aparquem al costat dels primers xalets.

A peu ja, reculem uns 100 metres per on hem vingut i, ben senyalitzat, trobem el GR-92 que seguirem inicialment direcció Aiguablava.

Deixem doncs el camí ample i seguim el corriol per la vegetació típica de la zona.

I de cop, ens trobem a costat d’uns altres xalets. Som al Puig Cala de Cabres, on un pal indicador ens senyala el Sender Local que ens porta a Ses Felugues.

Veiem llocs on s’escriu amb a, Falugues, i daltres amb e, Felugues. Desconeixem quin és l’ús més correcte, però hem decidit fer servir la versió amb e per a no embolicar la troca.

Per cert, no confondre. El que s’indica és el cim de Ses Felugues, no pas les coves.

No triguem gaire a arribar a dalt de la carena. Uns 178 metres.

Bones vistes, però ens concentrem en l’objectiu, arribar a les coves. Cal anar en compte, ja que entre les roques més altes al mig de la carena i les de l’extrem amb millor vista cal agafar un camí de terra a la dreta que baixa i de seguida girar a l’esquerra.

Seguim la paret rocosa, per un camí no gaire fàcil.

Ja les tenim aquí. No ens deceben gens, més aviat al contrari.

Estem a prop del cim, però el lloc és molt més recollit. Cal dir que, al menys amb la vegetació actual, les coves no tenen grans vistes. Estan encarades al sud.

Comparades amb els altres hipogeus que trobem per terres gironines, aquestes tenen la característica diferencial de ser dues coves, en lloc d’una. Només estan separades per 2,75 metres.

Un altre fet diferencial, és que sembla que no estan acabades. En totes les altres, s’hi pot entrar dins i sembla evident que van ser usades com habitatge. En aquestes, s’hi pot entrar, fins a cert punt …. Si ho intenteu, comprendreu que difícilment durien servir d’aixopluc. Llavors, quin era el seu objectiu ? Es van quedar a mig construir ? Per què ?

En el famós llibre de Josep Pella i Fargas, “Historia del Ampurdán”, 1883, aquest mostra un dibuix de les coves i proposa un origen fenici. Avui en dia, sembla més aviat que provenen del Calcolític.

De formes irregulars, nosaltres no els vam mesurar. Curiosament, buscant a Internet, hem trobat valors diferents. No ens estranya. Mesurar d’on a on ?

La primera que es troba, l’anomenem cova oest de Ses Felugues, és “més cova”, per a dir-ho d’una manera simplista.