Els Bufadors de Beví (Santa Maria de Besora, El Bisaura, Osona)
Publicat: 29/07/2014 Filed under: Arbres monumentals, Cova, Osona, Senderisme, Wikiloc 6 comentarisVisitats el diumenge 27 de juliol de 2014.
Municipi de Santa Maria de Besora. El Bisaura. Nord d’Osona.
Mira que hi ha llocs que es descriuen com màgics … però de ben segur que ben pocs amb tanta raó com els Bufadors de Beví.
L’aire fred que surt dels avencs i bufadors i l’enclotament de tota la zona, que forma una canal natural entre altes parets rocoses, permet que la frondosa vegetació sigui sorprenent i molt singular, amb espècies pròpies de zones més septentrionals.
Una petita joia geològica i vegetal.
Aquí en teniu un tast de les diferents boques que s’hi troben:
Déu n’hi do!, i no hi són tots els bufadors i avencs ni de bon tros!
Només hi vàrem entrar amb frontal (i amb compte) a dos.
El primer,
El segon,
Per nosaltres va estar molt bé, però si mireu la web d’espeleobloc, hi podreu veure meravelles a l’abast només dels experts.
La llista i posició de bufadors i avencs la podeu trobar a a l’esplèndida web d’espeleoindex
I si en voleu els detalls, és deliciós i completíssim el treball publicat l’any 1983, a la revista Espeleòleg números 34-35.
Aquí en teniu unes poques pàgines de mostra:
Però és que tot l’espai que trobem en una llargada de poc menys de mig quilòmetre és molt especial.
Hi ha una gran escletxa:
I la vegetació, l’escenografia de tot plegat …
Podeu imaginar que costa marxar d’aquest lloc …
I per acabar, un petit resum del que trobem al llarg del camí per arribar-hi que hem penjat a Wikiloc.
La fageda a la part de l’obaga
La Serra dels Bufadors
i les vistes des de dalt.
I això és tot. Esperem que us agradi quan ho visiteu.
Salut i botes.
Coves de Can Nadal (Vilanova del Vallès, Céllecs – Parc de la Serralada Litoral)
Publicat: 29/06/2014 Filed under: Cova, Cova artificial, Gravats a la roca, Jaciment, Vallès Oriental, Wikiloc 2 comentarisVisitades el diumenge 29 de juny de 2014.
Arrel de la cerca de documentació que vàrem fer per a preparar La ruta megalítica per Vilassar de Dalt, gràcies a un post al seu bloc d’en Quim Graupera, vàrem descobrir amb gran sorpresa l’existència de les Coves de Can Nadal.
Foren documentades per primer cop per l’historiador, amb bust al Parc de la Ciutadella de Barcelona, entre el Parlament i el mamut (hi hem passat tants cops pel costat donant voltes corrent al Parc!), Francesc Carreras i Candi al 1909
i excavades al 1951 pel Grup Arqueològic de Vilassar de Dalt.
Ja n’hem visitat unes quantes de coves artificials excavades pels nostres avantpassats a la Serralada Litoral i a l’Ardenya-Cadiretes, però cada cop que en visitem de noves, ens segueixen sorprenent.
COVA DE CAN NADAL – COVA DE L’ERMITÀ.
Sembla ser que inicialment fou usada com a cambra megalítica i molt posteriorment, ja a l’època carolíngia, va ser habilitada com a lloc d’estada d’eremites.
No ens direu que no és un indret ben curiós!
Al fons de la sala, s’hi cap perfectament de peu.
A l’interior, la roca granítica està treballada creiem per a les funcions de vivenda i religioses que duria tenir.
Al costat de la porta, hi podem veure el que duria ser un banc de pedra i els forats per encabir-hi les frontisses d’una porta.
Just al davant hi trobem pedra treballada, segurament per alguna activitat del dia a a dia de l’ermità.
I pels voltants, restes de murs, possiblement de temps més recents.
COVA PETITA DE CAN NADAL.
De forma més natural, sembla que es tracta d’una cambra megalítica de fa uns 4.500 – 5.000 anys.
Al costat de la boca de la cova, resta vertical el que podria ser una llosa de la primitiva cambra funerària (de fet, uns metres al davant, hi hem vist un parell de grans pedres planes que també podrien haver format part d’una possible construcció).
L’interior és més aviat arrodonit, però una persona adulta de mida normal no hi cap de peu.
La cova està en la base d’un imponent castell de roques granítiques.
I, des de dalt, en un entorn ple de cassoletes
hi trobem unes magnífiques vistes
que ens permeten fins hi tot distingir la Serralada de Montserrat.
Pels voltants de les coves, hi ha moltes més petites cavitats
i abundants cassoletes
en un entorn que respira misteri i antiguitat.
Finalment, la ubicació de les coves al mapa és:
Per arribar-hi, hem aparcat a dalt de Can Bosc, al carrer del Freixe seguit les indicacions a Wikiloc de fccgrano (Francesc Cladellas), que en el seu magnífic bloc hi dedica una entrada a les coves. Aprofitem aquí per a felicitar-lo per la molta i bona feina que fa.
També vàrem disposar de l’entrada dedicada a les coves a Espeleoindex, que hem vist que ara disposen d’un nou portal, amb molt bona pinta, que us convidem a visitar.
I fent aquest aquest text, hem vist que els companys del bloc Catalunya Subterrània també hi han dedicat a les coves una entrada, com sempre esplèndida.
I no creieu que un lloc així hauria d’estar mínimament senyalitzat? O saps on són les coves, o no hi arribes. A banda, algú es pot pensar que és un indret sense cap mena de valor… En fi, aquest és un tema recurrent amb el patrimoni a casa nostra.
Això és tot. Esperem que us agradin quan les visiteu.
Salut i botes.
Cova de l’Olla (Aiguaviva, El Montmell, Baix Penedès)
Publicat: 10/03/2013 Filed under: Baix Penedès, Cova, Forn de calç, Jaciment, Pintures rupestres, Restaurants, Senderisme, Wikiloc 6 comentarisVisitada el dissabte 9 de març de 2013.
La Cova de l’Olla , també anomenada de vegades Cova de Sumoi o de Sumoy per un mas proper, es troba a menys de 45 minuts a peu del nucli d’Aiguaviva.
Ens trobem a l’extrem nord del Baix Penedès, a tocar de l’Alt Camp i de l’Alt Penedès, dins del terme municipal del Montmell.
De sempre ens ha cridat l’atenció el seu aspecte allargassat, com d’un carrer solitari al mig del camp, amb la imatge singular de l’església de Sant Pere amb un extrem, envoltat de vinyes i sota la protecció de la Serra de la Torre de Milà.
Per anar-hi passem pel bonic Torrent de Sant Marc (que arriba fins Sant Jaume dels Domenys), on veiem les restes de dos antics forns de calç.
Després d’una forta pujada per un corriol, s’arriba a l‘entrada principal de la cova, mig amagada per un arbre caigut i la vegetació.
Només entrar, hi trobem una gran sala.
Hi podem veure un pessebre de fusta.
De “dimensions molt humanes” no és gens d’estranyar que s’hi ha trobat ceràmica de l‘eneolític, de l’edat del bronze i de la primera edat del ferro.
En la poca informació que hem trobat sobre aquest esplèndid indret se’l cataloga com un possible santuari iber. I tant que podia ser un santuari!
Però gràcies als frontals que portàvem, vàrem aprofita per a fer una visita el més detallada possible als 40 metres de recorregut aproximat a la cova, i part del resultat el podeu veure en les fotografies que adjuntem i que no havíem vist abans.
Hi podem veure formacions i concrecions: estalactites, estalagmites, columnes, macarrons, gours, …
que conformen una escenografia magnífica.
I no direu que aquesta formació no sembla pas un nen? (una mica panxut, això sí).
El bategem com el Nen de la Cova de l’Olla.
Seguim gaudint de la cova.
Cal anar molt en compte de no tocar les estalagmites i macarrons del sostre
ni trepitjar les estalagmites que s’estan començant a formar.
Quin lloc!
I amb molta cura, arribem al punt més baix de la cova, amb uns 10 metres de desnivell.
És en aquest petit i acollidor espai final, on veiem un motiu pintat a la pared. Una petita creu de color negre.
Pot-ser una coloració d’origen natural, una “pintada” recent … però també hem vist símbols esquemàtics, per exemple, a l’Abric de Can Ximet o al Mas d’en Ramon d’en Bessó, que eren realment pintures rupestres de l’eneolític.
En aquesta altres llocs, són pintures de color vermell i aquí la creu és de color negre, però … estem al davant d’una pintura rupestre que no havíem vist documentada?
A partir d’aquest moment, hem fet un anàlisi visual al sostre i a les parets de la cova i hem trobat algunes formes, no tan clares, susceptibles de ser pintures rupestres (o el que queda d’elles).
De color negre:
I de color ocre vermellós:
Aquesta darrera ens recorda molt la de l’Abric de la Baridana I.
Brrrrr. Ho seran de debò? Mirarem d’esbrinar-ho.
Hem de marxar.
Dues darreres sorpreses.
Primer, anem a donar un cop d’ull per sota de l’entrada superior, tipus avenc
i arribem a una mena de saleta lateral, d’una bellesa exquisida.
Hi trobem una columna amb un gour que conformen un racó que ja hagués volgut per a ell en Ludwig II de Baviera.
Preciós.
I abans de marxar, vàrem contemplar per sorpresa al rei de la cova, un rat penat
que en sec es va posar a volar per l’interior
segurament a la cerca dels nombrosos insectes que hi havia, sobre tot, sota una gran roca caiguda.
Era hora doncs de marxar.
Sortim un donem un darrer cop d’ull a l’entrada de la cova per dalt.
Cal baixar. Aquests poc més de 100 metres costen més de baixar que de pujar, i alguna culada ho demostra, però l’ànim està molt aixecat després del que acabem de visitar i en un tres i no res estem a baix.
Si és l’hora de dinar, al Celler d’Aiguaviva (977 26 81 04 ) hi trobareu bona taula i cuina tradicional.
Un altre cop, abans d’acabar volem felicitar als autors del llibre “Baix Penedès, 17 excursions a peu”, Azimut Comarcal Senderisme 8, Cossetània Edicions. Bon llibre! D’una de les rutes, la 16, hem tret moltes informacions que ens han servir per la present.
Igualment, felicitem a Espeleobloc, que en temes de coves i avencs són tot un referent de primer nivell.
Per acabar, davant dels interrogants que ens plantegem respecte a la divulgació de llocs com aquest, fem 100% nostres les paraules de Rafael López-Monné que veiem reproduïdes en el darrer exemplar de la revista Descobrir: “Personalment he arribat a la conclusió que només difonent el valor de les coses serem capaços de preservar-les. La incultura, la barbàrie o la banalitat només es combaten amb cultura, la civilització i la passió”.
Per si voleu els detalls de GPS, trobareula ruta completa a Wikiloc aquí.
I fins la propera. Salut i botes.
ambotes
ambotes 