Els Bufadors de Beví (Santa Maria de Besora, El Bisaura, Osona)

Visitats el diumenge 27 de juliol de 2014.

Els Bufadors de Beví

Municipi de Santa Maria de Besora. El Bisaura. Nord d’Osona.

Mira que hi ha llocs que es descriuen com màgics … però de ben segur que ben pocs amb tanta raó com els Bufadors de Beví.

Els Bufadors de Beví

L’aire fred que surt dels avencs i bufadors i l’enclotament de tota la zona, que forma una canal natural entre altes parets rocoses, permet que la frondosa vegetació sigui sorprenent i molt singular, amb espècies pròpies de zones més septentrionals.

Una petita joia geològica i vegetal.

Aquí en teniu un tast de les diferents boques que s’hi troben:

Els Bufadors de Beví - Avenc del vent

Els Bufadors de Beví

Els Bufadors de Beví

Els Bufadors de Beví

Els Bufadors de Beví

Els Bufadors de Beví

Els Bufadors de Beví

Els Bufadors de Beví

Els Bufadors de Beví

Els Bufadors de Beví

Els Bufadors de Beví

Els Bufadors de Beví - Cova del Baró

Els Bufadors de Beví

Els Bufadors de Beví

Els Bufadors de Beví

Els Bufadors de Beví

Els Bufadors de Beví

Els Bufadors de Beví

Déu n’hi do!,  i no hi són tots els bufadors i avencs ni de bon tros!

Només hi vàrem entrar amb frontal (i amb compte) a dos.

El primer,

Bufadors de Beví

Bufadors de Beví

Bufadors de Beví

Bufadors de Beví

El segon,

Bufadors de Beví

Bufadors de Beví

Bufadors de Beví

Per nosaltres va estar molt bé, però si mireu la web d’espeleobloc, hi podreu veure meravelles a l’abast només dels experts.

La llista i posició de bufadors i avencs la podeu trobar a a l’esplèndida web d’espeleoindex

Speleoindex Canyó Beví per A. Inglès

I si en voleu els detalls, és deliciós i completíssim el treball publicat l’any 1983, a la revista Espeleòleg números 34-35.

Aquí en teniu unes poques pàgines de mostra:

Bufadors de Beví. Treball d'Oleguer Escolà, Antoni Inglès i Albert Martínez

Bufadors de Beví. Treball d'Oleguer Escolà, Antoni Inglès i Albert Martínez

Bufadors de Beví. Treball d'Oleguer Escolà, Antoni Inglès i Albert Martínez

Però és que tot l’espai que trobem en una llargada de poc menys de mig quilòmetre és molt especial.

Hi ha una gran escletxa:

Gran esquerda als Bufadors de Beví

Gran esquerda als Bufadors de Beví

Gran esquerda als Bufadors de Beví

Gran esquerda als Bufadors de Beví

Gran esquerda als Bufadors de Beví

Gran esquerda als Bufadors de Beví

I la vegetació, l’escenografia de tot plegat …

Bufadors de Beví

Bufadors de Beví

Bufadors de Beví

Bufadors de Beví

Bufadors de Beví

Bufadors de Beví

Bufadors de Beví

Bufadors de Beví

Bufadors de Beví

Bufadors de Beví

Bufadors de Beví

Bufadors de Beví

Bufadors de Beví

Podeu imaginar que costa marxar d’aquest lloc …

I per acabar, un petit resum del que trobem al llarg del camí per arribar-hi que hem penjat a Wikiloc.

La fageda a la part de l’obaga

Faigs camí dels Bufadors de Beví

Faigs camí dels Bufadors de Beví

Faigs camí dels Bufadors de Beví

La Serra dels Bufadors

Serra dels Bufadors

i les vistes des de dalt.

Vistes des de dalt de la Serra dels Bufadors

Vistes des de dalt de la Serra dels Bufadors

Vistes des de dalt de la Serra dels Bufadors

Vistes des de dalt de la Serra dels Bufadors

I això és tot. Esperem que us agradi quan ho visiteu.

Salut i botes.


Gravats rupestres de Savassona i Pedra del Sacrifici (Tavèrnoles, Osona, Espai Natural de les Guilleries-Savassona)

Visitats el dissabte 17 de novembre de 2012.

Pedra del Sacrifici de Savassona

Roca del nen o de l'home. Roca amb gravats rupestres amb una figura antopomorfa al Pla de Savassona

El Pla de Savassona, amb raó, es troba de manera habitual en aquells llibres que parlen de “la Catalunya Màgica”.

Al pla estrictament, i a prop de la gran roca de gres anomenada el Dau, on es molt fàcil trobar-hi practicants de bouldering o escalada en bloc

Dau al Pla de Savassona

s’hi troben 4 roques amb gravats rupestres. Encara que són molt difícils de datar, segons els experts tenen una antiguitat que varia entre el Neolític (fa uns 7.000 anys), Calcolític, Bronze, Ferro…, fins arribar a l’època medieval i, també, a l’actualitat.

En total (nosaltres no ho hem contat!) entre les 4 roques hi ha 598 figures.

Al costat del Dau, dos roques més petites ja ens mostren els primers gravats rupestres.

Roca amb gravats rupestres al Pla de Savassona

Roca amb gravats rupestres al Pla de Savassona

Roca amb gravats rupestres al Pla de Savassona

Roca amb gravats rupestres al Pla de Savassona

Una mica més enllà, ens trobem l’espectacular Pedra de les Bruixes, roca amb molts gravats rupestres, principalment creus.

La sorprenent roca ha estat fa poc restaurada per un equip d’arqueòlegs conjuntament amb treballadors de l’empresa TAC OSONA, dirigits per l’arqueòleg Riker Yll, com es pot veure en aquest vídeo, a l’igual que la quarta roca, last but not least, la sorprenent Roca del Nen o de l’Home.

Roca del nen o de l'home. Roca amb gravats rupestres amb una figura antopomorfa al Pla de Savassona

Roca del nen o de l'home. Roca amb gravats rupestres amb una figura antopomorfa al Pla de Savassona

Roca del nen o de l'home. Roca amb gravats rupestres amb una figura antopomorfa al Pla de Savassona

Roca del nen o de l'home. Roca amb gravats rupestres amb una figura antopomorfa al Pla de Savassona

Al mateix pla, hi trobem la roca més coneguda, la Pedra del Sacrifici, on en diverses excavacions s’hi han trobat restes neolítics. Et quedes astorat al seu davant. Impressionant.

 Pedra del Sacrifici del Pla de Savassona

 Pedra del Sacrifici del Pla de Savassona

 Pedra del Sacrifici del Pla de Savassona

 Pedra del Sacrifici del Pla de Savassona

I per acabar, dalt del cim, seguint uns esglaons que sembla tenen origen visigòtic, s’arriba a Sant Feliu de la Roca o Sant Feliuet. Lloc preciós i sorprenent. La petita església té detalls preromànics. Al seu voltant, a banda de restes de poblat iber, s’hi troben tombes antropomorfes a la roca i cassoletes i gravats, amb una vista extraordinària,

Tombes antropomorfes, cisterna i caçoletes a la roca a Sant Feliuet de Savassona

Tombes antropomorfes i caçoletes a la roca a Sant Feliuet de Savassona

Tombes antropomorfes, cisterna i caçoletes a la roca a Sant Feliuet de Savassona

Tombes antropomorfes, cisterna i caçoletes a la roca a Sant Feliuet de Savassona

Tombes antropomorfes, cisterna i caçoletes a la roca a Sant Feliuet de Savassona

destacant-hi una mena de cavall estilitzat.

Gravat rupestre, cavall, al costat de Sant Feliuet de Savassona

Gravat rupestre, cavall, al costat de Sant Feliuet de Savassona

Per acabar, esmentar que de tornada a Tavèrnoles, en una roca al bel mig del camí, hi creiem veure també gravats dels que no havíem sentit parlat (d’un nivell de complexitat molt inferior als que acabem de veure, això sí).

Roca al terra al mig del camí­ cap a Tavèrnoles amb possibles gravats rupestres

Roca al terra al mig del camí­ cap a Tavèrnoles amb possibles gravats rupestres

Roca al terra al mig del camí­ cap a Tavèrnoles amb possibles gravats rupestres

Roca al terra al mig del camí­ cap a Tavèrnoles amb possibles gravats rupestres

Precaució:

– aneu amb molta cura amb els gravats. Cap mena de manipulació.

I detalls de la ruta per arribar-hi els trobareu a  Wikiloc, aquí.

Fins la propera. Salut i botes.


Una passejada pel Serrat de la Garrafa i la Riera de Clarella (Santa Maria de Besora, El Bisaura i el Vidranès, Osona)

Aquest dissabte hem decidit  seguir un camí per terres del Bisaura, aquest territori no gaire conegut al nord d’Osona, i simplement caminar un parell d’hores amb els ulls oberts i gaudint del que trobem.

Ens fa il·lusió seguir un dels mapes fets a mà amb tanta gràcia per l’admirat Ramon Vinyeta  (Torelló, 1914-2005).

Un cop deixada enrere Santa Maria de Besora, poc després del punt quilomètric 9 en direcció a Vidrà, ens aturem al veure un sender que indica diverses masies i el castell de Milany. Comencem a caminar i el que hi trobem no ens decep gens ni mica.

Primer de tot, ens sorprèn la imatge del Serrat de la Garrafa. El camí hi va pujant en ziga-zagues i, poc després de deixar el camí al mas El Roure, ens trobem a dalt de tot, passant pel que creiem és curiós pas natural, però que una amable lectora, la Núria, ens ha fet saber que va ser obert per la mà i maquines de l’home fa uns 20-30 anys.

Sembla una mena d’enforcada. Una banda

i l’altre.

Val a dir que, a mitja alçada, a banda de ponent, hi veiem una mena de cova i hi pugem.

Té com dos nivells

i una magnífica vista, amb el cim i el Santuari de Bellmunt al davant al fons.

A la vora del camí, anem trobant construccions rocoses, amb un nivell important d’erosió. Curioses formes com de cassoletes a les parets verticals.

I un plegament molt evident.

També interessants petites mostres d’estalactites a la pedra calcària.

Xino-xano arribem fins a una creu sobre el  mas de Palou Gros, al costat d’un espai pla que sembla una antiga era, amb una gran vista cap el sud.

Un bon lloc per asseure’s-hi una estona. Per un altre dia deixem continuar i arribar al castell i ja donem mitja volta.

Pel que fa, a la vegetació, hem passat per bonics racons amb fagedes i rouredes.

A la vora del camí, ens ha agradat veure pinyes de Sant Joan.

I les mores en flor. Arreu, la pol·linització en marxa.

Algunes orquídies també.

Clar que en un dia de juliol, no podia faltar un llangardaix.

Per acabar, agafem una petita desviació seguint el curs de la Riera de Clarella i arribem a un racó magnífic.

Bon lloc per remullar els peus.

I, a banda de petits peixos, no gaire vistosos,

hi trobem uns amics molt simpàtics.

Prínceps? No fem la prova, gràcies. A banda, en els temps que corren …

Tornant al camí, ens creuem amb uns bonics escarabats blaus brillants com metal·litzats.

I fins aquí l’excursió.

Per dinar ens acostem fins a Vidrà.

Al restaurant de l’Hostal Escarrà (938550275, 620607746), en un ambient (olors, colors) que ens recorda hostals de la nostra infància, fa anys i panys, en zones de muntanya del país, hi trobem un molt bon tracte i menú.

Per estirar les cames abans d’agafar el cotxe de tornada, ens arribem fins la masia més important de la zona, tot just al costat, El Cavaller de Vidrà, edificació barroca del 1787 que probablement va ser construïda sobre el “mansus cavallarius” ja documentat al 1282.

Un dels millors masos de tot el país. S’intueixen les històries de carlins … Quina fàbrica!

Una arquitectura sòlida, de gruix. Amb un cos central que sobresurt de la teulada a quatre vents, magnífic.

I com volent dir-nos adéu, dalt del cel, un rapinyaire planeja segurament seguint a terra la seva propera presa.

Un agraïment als qui han escrit i editat els llibres que hem fet servir.

Fins la propera. Salut i botes.


Esgrafiats d’en Perot Rocaguinarda (Oristà, Lluçanès, Osona)

Temps de marxa: 2 hores 45 minuts. Distància recorreguda: 10,7 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Aquest passat diumenge vam decidir fer una excursió per la nostra estimada comarca (natural i humana, que no administrativa) del Lluçanès. Tots els cops que hi hem voltat, sempre hem gaudit la tranquil·litat que s’hi respira. Al Santuari dels Munts, a la riera de Merlès, a Santa Maria de Lluçà. Hem vist també la Pedra Dreta a peu de carretera.  Però afortunadament, encara ens queden molts llocs per visitar: la Roca de Pena d’Alpens, el Roure de la Senyora de Sant Boi, les Balmes de les Llobateres, el Gorg de les Heures, la Riera de Sorreigs, … Mica en mica.

Aquest cop ens hem decidit per anar a fins el Cingle dels Tres Còdols per a poder veure els Esgrafiats d’en Perot (anomenats així en honor el bandoler més famós d’aquestes terres al segle XVII, Perot Rocaguinarda o Perot lo Lladre) que des de que vam conèixer de la seva existència ens van cridar l’atenció.

Esgrafiats d'en Perot

On són els esgrafiats ? Amagats ? Ben a la vista ? Són grans o petits? Molts o pocs ?

Per a resoldre-ho, ens vam anar doncs fins a Oristà.  A sobre de l’Eix Transversal, a la part sud d’aquest altiplà de terres que ocupen espais d’Osona, Bages i Berguedà. A Oristà ja hi havíem estat per a visitar la sorprenent cripta romànica que s’hi va trobar l’any 1969, al soterrani de l’església de San Andreu.

Comencem a caminar des d’aquesta població d’uns 600 habitants distribuïts entre diversos nuclis i que, si la informació que tenim no és errònia, és el més extens de tota la comarca d‘Osona. Més del doble d’extensió que Vic capital, per exemple.

Els primers metres de camí són els menys afortunats de tota la passejada. Una mica de carretera i olor de purins, amb granja de porcs a tocar. Per sort, de seguida agafem un trencall a mà dreta i,  després de passar pel costat del Tint, masia molt ben recuperada, anem a parar al costat de la Riera Gavarresa.

La Riera Gavarresa, que anirem seguint prou estona al llarg d’aquesta excursió, té un nom que sempre ens ha agradat i cridat l’atenció. No sabem explicar el perquè. Per les “erres” ? El seu curs neix a Alpens i travessa el Lluçanès de nord a sud fins anar a parar al LLobregat. Molt estacional, periòdicament dona ensurts.

Seguim caminant i de seguida arribem a La Quintana, construïda al segle XVIII.

Es tracta d’una de les masies més important de la comarca i sens dubte la que més del nostre recorregut. Explotació agrícola i ramadera de gran volada. A costat del camí, mig amagat, com un vell iglú abandonat de pedra, a costat del casalot, hi trobem un Pou de Glaç.

Pocs metres més enllà, també trobem les restes del que va ser el Molí de La Quintana.

Anant en compte, es poden veure les parts de l’edificació que, arran de riera, tenien els mecanismes que al moure permetien moldre el gra.

Aquí agafem un camí a l’esquerra ben senyalitzat, com tota aquesta ruta, amb pals verds (excepte el corriol final fins els esgrafiats). Pugem una mica i no triguem a tenir una molt bona vista de l’explotació de La Quintana amb Oristà al fons.

El camí és ample i de seguida arribem a les restes de la que va ser la Masia de la Rierola.

Molt interessant donar un cop d’ull a la part enfonsada que hi ha davant de la porta d’entrada principal. Què hauria haver estat ? Pot-ser un celler de quan la zona era vinícola abans de la fil·loxera ? (Per cert, en alguns trams del camí, hem anat veien vinyes salvatges. Probables restes creiem d’aquest cultiu).

Ben aviat però, quan tornem a travessar la Riera Gavarresa, mirem cap amunt. Ja estem a prop. Allà dalt del cingle argilós que tenim al davant, segons hem llegit, hi trobarem els graffiti.

Segueix sent molt agradable el recorregut i el dia acompanya.

Aviat ens trobem passant pel costat d’una masia recuperada, creiem que com a segona residència, i que ens dóna una impressió magnífica, Mas Miquelet.

Ara ve la primera pujada de debò del dia i, efectivament, dalt de la cinglera veiem les restes de Can Rocaguinarda.

La primera vista que tenim de la que fou la casa on va néixer el famós bandoler Perot Rocaguinarda al 1582 és de la paret est amb uns contraforts.

Ens hi acostem i veiem l’entrada principal.

L’estat de l’edificació és d’abandó absolut. Una veritable llàstima.

Amb compte, veiem que algunes estructures encara aguanten, però si no s’hi fa una actuació a curt termini, la degradació es farà total.

I des del davant de la porta principal, continuant per un caminet, de seguida a mà dreta veiem uns punts verds que ens senyalen el corriol que ens mena en pocs minuts al destí d’avui. Cal anar una mica en compte en aquest tros. Res de l’altre món, però a poc a poc i mirant on es posen els peus.

I ja hi som.

Un espai més gran del que ens pensàvem. A banda del graffiti d’en Perot, de principis del segle XVII i que hem mostrat al començament d’aquesta entrada al blog, hi trobem el famós text que hi va deixar, probablement a començaments del segle XX, un tal Félix Gallardo.

A banda, hi ha gravats de tota mena, probablement del segle XVII als nostres dies.

Una cara.

O temes vegetals o geomètrics variats.

Ens hi quedem una estona, mirant i remirant els gravats. Ben curiós tot plegat.

Bevem aigua, mengem unes avellanes i tornem. Deixem enrere aquest lloc i en breu ja tornem a estar al Mas Rocaguinarda. Ara girem a la dreta i tornem pel costat del mas en reconstrucció de La Gallinera.

Agafem una desviació a la dreta i un camí amb trossos de molta pedra ens baixa fins arribar al ja visitat Molí de La Quintana, on tornem al camí inicial.

Les vaques segueixen ocupades.

Tornem a passar pel costat del Tint.

I ben aviat ja tenim Oristà al davant, amb la capella de Sant Sebastià dalt del turó.

I això ha estat tot aquest cop.

Els llibres que ens han ajudat de manera concreta han estat aquests.

I si voleu detalls de la ruta i el GPS, ho trobareu al Wikiloc, aquí.

Fins la propera, salut i botes.


Tavertet – Pla del Castell – Puig de la Força (Collsacabra, Osona)

Diumenge 5 de juny. Ens sap greu, però avui hem de deixar  l’Avenc, encara que tenim el convenciment de que hi tornarem.

Ens arribem en cotxe fins a prop de la Plaça Major de Tavertet i allà comença l’excursió d’aquest matí. Aprofitem per a entrar a l’església de Sant Cristòfol, romànica dels segle XI.

Déu n’hi do quines vistes hi ha des de l’exterior del seu absis!

I en un petit i recollit cementiri, només acompanyat per una senzilla pilastra amb una creu de ferro rovellada, hi trobem una molt peculiar estela funerària damunt d’on reposen la meitat de les cendres d’en Raimon Panikkar.

Abandonem el poble pel sud-oest. De seguida comencem a tenir magnífiques vistes de les cingleres.

No triguem a arribar al Coll de Malla, on agafem un senderó a la dreta que ens porta a la Miradora. Allà trobem unes sensacionals vistes del Sot de Balà, amb les cingleres que l’envolten (veiem una tros de la carretera que porta a Tavertet).

Però, sobre tot, veiem el Salt del Molí Bernat. Amb les recents pluges va ben ple d’aigua.

Tornem cap a enrere fins el camí principal. Veiem el cingle Moltorer.

Ben aviat ens enfilem una mica per a trobar les restes de la muralla ibèrica. Després de la magnificència de l’entorn, ens semblen ben poca cosa (de fet, després vam mirar en llibres i per Internet que no fos cas que ens haguéssim perdut la millor part, però diríem que no).

Passem pel Pla del Castell, amb un terra que dificulta el caminar. Quan arribem a l’alçada de la masia del Castell, continuem per l’esquerra.  No triguem a tenir una bona vista dels cingles i la lleixa del Castell.

De seguida som al mirador del Castell. Excel·lent mirador sobre les Guilleries i el Pantà de Sau. Aquest darrer està ben ple i quasi no es distingeix la punta de Sant Romà. Hi ha una taula d’orientació. Ens hi vam entretenir una estona.

Continuem caminant per la vora del cingle, gaudint de les vistes.

Fins que arriba el moment que ja tenim el Puig de la Força (o Roca de Sau) just al davant. Imponent.

És el moment de baixar per un senderó fins arribar a una escaleta que porta al peu del fossar, comencem …, però ben aviat ens aturem.

Núvols negres amenaçadors s’acosten i decidim donar mitja volta. L’experiència del dia anterior fa que ho deixem per una altra vegada. Restes del castell de Cornil, tornarem !

Empipats, donem mitja volta i accelerem el pas. Quasi no mirem el paisatge del voltant.

Encara que a l’hora de la veritat no va ploure massa, ens alegrem quan tornem a veure les cases de Tavertet.  N’hi ha que tenen esgrafiats de fa molts anys.

Per cert, és d’agrair que en un país com el nostre on hi ha tanta disbauxa urbanística i massa vegades una clara manca d’estètica i de conjunt en les noves construccions (i en el manteniment de les antigues), Tavertet en sigui una excepció. Sense tenir, sortosament, l’aspecte fred de postal o de “parc temàtic tipical catalan village“, aquest poble manté un agradable aspecte ja entrats en el segle XXI. Per molts anys !

Ja només quedava la part final. El dinar. I malgrat que degut a les tempestes feia 48 hores que no hi havia línia de telèfon a Tavertet (hi ha coses que sembla que no canviïn amb el pas del temps), via mòbil havíem fet una reserva i vam tenir taula al restaurant Faves Comptades.

En Fabià a la cuina (pocs plats que van canviant cada setmana, preparats amb molta cura) i en Sergi al menjador (amb qui parlem de l’Antoni Bassas, veí il·lustre  per bé que ara està desplaçat temporalment com a corresponsal als EUA i té la casa llogada, de com van rodar el capítol de la sèrie de TV3 “El Paisatge Favorit de Catalunya”, d’altres rodatges, ara molt habituals a la zona, com els de “Pa Negre” -van portar el cavall mort congelat i abans de tirar-lo cingles avall l’hi van trencar les cames perquè la caiguda fos més espectacular- o el de l’anunci de les noves sabatilles del Decathlon) ens van procurar un deliciós i entretingut àpat. No penseu que és el típic restaurant de cuina casolana de la zona. El preu pica una mica, però ja s’ho val. Molt recomanable anar-hi.

I com ahir, al no haver fet la ruta que volíem fer, no la hem penjat al Wikiloc. No obstant, aquí en teniu el resum:

 

I ja vam tenir que tornar, dient un fins aviat.

Per últim, aquí teniu alguns dels llibres que ens han acompanyat aquests dos dies.

Adéu !


L’Avenc de Tavertet – Tavertet – Sant Corneli – Rupit (Collsacabra, Osona)

No exagerem gens ni mica si diem que a l’Avenc de Tavertet ens vam sentir com al cel (la foto amb núvols està presa des de just al davant, sobre la cinglera).

En contra del costum, aquest cop no comencem parlant de la ruta en sí, sinó del lloc on aquesta comença i on vam tenir la gran sort d’estar allotjats un cap de setmana: l’Avenc de Tavertet.

Si no ni hagués prou amb el seu sorprenent emplaçament a poc més de 1.000 metres d’altitud, sota del Puig de la Creu i al bell damunt dels Cingles de l’Avenc.

Què dir de l’edifici en sí (documentat al 1292, amb part nova del segle XVI, una construcció molt diferent a les de la zona) i de la història que hi ha darrera de la seva reconstrucció d’ençà el 1998 fins els nostres dies…

Us en podem explicar unes quantes de petites anècdotes relacionades amb la Belinda Parris i la seva família, però la millor manera que podeu tenir de conèixer-les i experimentar-les és anant-hi.

93 744 71 77. info@avenc.com.

Si voleu conèixer detalls de la història, a Amazon.com pot-ser podreu trobar el llibre que en Matthew Parris ha escrit sobre la història i que ha estat un èxit al món anglosaxó. Sinó, a cadascuna de les casetes en tenen un exemplar per que el pugueu llegir mentre hi esteu,i fins i tot el venen per només 10 € (hi ha altres llibres de la zona que molt amablement regalen).

Doncs fet aquest llarg preàmbul, comencem amb la ruta. Dissabte, 4 de juny. Sortim de l’Avenc cap a Tavertet.

La sorpresa és que el Toffee, un dels gossos de la casa, jove i Setter barrejat, ens va adoptar i com veureu per les fotos, va fer gran part de la ruta amb nosaltres.

Just a costat de la casa, ens sorprèn trobar un bonic poney blanc.

El camí fins Tavertet va tota l’estona seguint els Cingles a no gaire distància. Hi ha boira i això no ens permet de veure els Salts de l’Abeurador i de l’Avellanosa que devien de estar magnífics després de les pluges del dia abans.

A estones no ens hi veiem. Avancem amb cura i ens anem trobant uns quants esforçats ciclistes. Al cap d’una estona ja albirem Tavertet.

Al primer revolt dins de Tavertet, passem per fora de Can Feló, la que va ser la casa durant els darrers anys de Ramon Panikkar i que ara es manté com a seu de la Fundació Vivarium, Raimon Panikkar.

Passem pel mig del poble i hi donem un ràpid cop d’ull. Demà ja vindrem amb més temps.

I de seguida enfilem cap el Serrat del Puig. I ens comença a ploure de valent, sort de les capelines ! Seran les nostres companyes de viatge.

Seguint el camí pla, no triguem a arribar a l’entrada (tancada) de la Cova del Serrat del Vent, imponent caverna descoberta el 1979.

Reculem una mica el camí i comencem una petita pujada costeruda cap el Serrat de Sant Corneli. I ben aviat, passada una balma, arribem a un mirador natural sobre Tavertet, el mirador de Sant Corneli. El poble apareix i desapareix al fons entre els núvols, però la vista és magnífica. És una vista relativament semblant a la que es té des del Sunyer de Dalt, on en Quim Portet fa algunes aparicions per televisió. Quins llocs !

No gaire lluny, ens trobem ja amb la magnífica visió de l’ermita romànica de Sant Corneli, amb un porxo molt elegant.

Just darrere, al costat mateix, hi ha un dolmen, el dolmen de Sant Corneli. Lloc màgic des d’antic.

Ja tornem a estar per sobre dels 1.000 metres. El camí pel Serrat de Sant Corneli fins el Collet de les Graus és molt agradable (ens recorda els Motllats !). Arribem al punt més al nord del nostre camí d’avui i girem a la dreta per la muntanya del Perer. Com correspon a l’altitud del terreny i a que estem a l’obaga, passem per entre mig de faigs i n’hi ha dos que destaquen. Un d’ells el fotografiem i després aprenem que és el faig de la Vena, un dels arbres monumentals de la comarca.

Continuem pujant i al cap d’una mica tenim una bona vista al nord cap a Cabrera i el Pla d’Aiats.

Passem pel costat del Pedró de Rajols, 1.194 metres d’altitud, el punt més alt d’avui. Ben a prop, ja estem en dels punts d’encreuament més importants de la zona, el Collet de Rajols. Unes vaques hi pasturen pel Pla de les Fosses.

Des d’aquí fem una mica de camp a través i seguint les indicacions que ens en baixat de Wikiloc, arribem a unes tombes antropomorfes.

Amenaça pluja un altre cop, però en lloc de tornar cap a l’Avenc, que no està gaire lluny pel Puig de Cortils i Rocallarga, vam decidir d’anar cap a Rupit a dinar. Ens vam equivocar, com més endavant veureu.

En Toffee, que ens havia acompanyat fins aquí (i havia gaudit de les ametlles, únic menjar que portàvem), va demostrar ser més espavilat que nosaltres i ens va abandonar per tornar a casa.

Som-hi. Torna a ploure. Arribem a Rajols. Plou, no veiem ningú, només vaques. Continuem. I entre Rajols i Rupit, ens agafa la tempesta. Llamps, trons, cada cop més a prop. Tant, que decidim deixar el camí per on anem, baixar una mica cap a la clotada, no posar-nos sota cap arbre i quedar-nos quiets sota l’aigua a l’espera que passi. Deixem els pals i altres peces metàl·liques a uns metres de nosaltres. Confiem en les soles de goma i en que estem de fet asseguts sobre les capelines. No n’hi ha prou amb els llamps i comença a caure pedra. Estem xops i ens hem de posar les mans al cap degut al mal que ens fa la pedregada. Mitja hora estem així. I no les tenim totes amb nosaltres. Però estem de sort, i els trons es comencen a sentir més lluny. En peu, recollim el material i en marxa. Quines ganes d’arribar a Rupit i seure a taula ! Segueix plovent i arribant a Rupit, el camí va paral·lel a un torrent que s’ha format. Anem en compte.

Si la visió de Rupit ja és maca en sí, imagineu la alegria que vam tenir quan en aquestes circumstàncies la vam tenir al davant !

La riera anava plena. Que bonic devia d’estar el Salt de Sallent més avall !

Només creuar el pont, ens vam entaular. Dinar reparador.

No ens vam veure amb ànims per a tornar a peu i la Belinda, molt amable un altre cop, ens va venir a recollir amb el seu 4×4 aprofitant que anava al forn de Rupit, veritable supermercat dels voltants. Mentre l’esparàvem, vam fer un petit tomb pel poble, no podíem deixar de veure el carrer del Fossar.

De tornada, ens vam creuar amb unes quantes vaques més i Belinda ens va explicar que segons diuen per la zona, les vaques comparteixen coneixement, s’expliquen experiències. Per exemple, si un any algú ha tingut la mala idea de sacrificar totes les vaques, de les noves que arriben unes quantes acaben estimbades cingles avall, doncs no coneixen el terreny i “cap companya els hi ha explicat”.  També es reparteixen la feina. Això darrer es veu quan hi ha vedells i alguna d’elles se’ls queda cuidant mentre les altres pasturen.

Veiem al fons el Pla de Fàbregues i l’Agullola.

Ja arribem a l’Avenc. Ens espera una dutxa i un bon bany a  la piscina climatitzada.

I acabem aquí. No hem penjat la ruta al Wikiloc, doncs no vam fer tota la ruta que volíem i vam trigar més del desitjat . De tota manera, aquí baix en teniu el resum.

Ho deixem aquí. Fins ben aviat !