Esgrafiats d’en Perot Rocaguinarda (Oristà, Lluçanès, Osona)

Temps de marxa: 2 hores 45 minuts. Distància recorreguda: 10,7 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Aquest passat diumenge vam decidir fer una excursió per la nostra estimada comarca (natural i humana, que no administrativa) del Lluçanès. Tots els cops que hi hem voltat, sempre hem gaudit la tranquil·litat que s’hi respira. Al Santuari dels Munts, a la riera de Merlès, a Santa Maria de Lluçà. Hem vist també la Pedra Dreta a peu de carretera.  Però afortunadament, encara ens queden molts llocs per visitar: la Roca de Pena d’Alpens, el Roure de la Senyora de Sant Boi, les Balmes de les Llobateres, el Gorg de les Heures, la Riera de Sorreigs, … Mica en mica.

Aquest cop ens hem decidit per anar a fins el Cingle dels Tres Còdols per a poder veure els Esgrafiats d’en Perot (anomenats així en honor el bandoler més famós d’aquestes terres al segle XVII, Perot Rocaguinarda o Perot lo Lladre) que des de que vam conèixer de la seva existència ens van cridar l’atenció.

Esgrafiats d'en Perot

On són els esgrafiats ? Amagats ? Ben a la vista ? Són grans o petits? Molts o pocs ?

Per a resoldre-ho, ens vam anar doncs fins a Oristà.  A sobre de l’Eix Transversal, a la part sud d’aquest altiplà de terres que ocupen espais d’Osona, Bages i Berguedà. A Oristà ja hi havíem estat per a visitar la sorprenent cripta romànica que s’hi va trobar l’any 1969, al soterrani de l’església de San Andreu.

Comencem a caminar des d’aquesta població d’uns 600 habitants distribuïts entre diversos nuclis i que, si la informació que tenim no és errònia, és el més extens de tota la comarca d‘Osona. Més del doble d’extensió que Vic capital, per exemple.

Els primers metres de camí són els menys afortunats de tota la passejada. Una mica de carretera i olor de purins, amb granja de porcs a tocar. Per sort, de seguida agafem un trencall a mà dreta i,  després de passar pel costat del Tint, masia molt ben recuperada, anem a parar al costat de la Riera Gavarresa.

La Riera Gavarresa, que anirem seguint prou estona al llarg d’aquesta excursió, té un nom que sempre ens ha agradat i cridat l’atenció. No sabem explicar el perquè. Per les “erres” ? El seu curs neix a Alpens i travessa el Lluçanès de nord a sud fins anar a parar al LLobregat. Molt estacional, periòdicament dona ensurts.

Seguim caminant i de seguida arribem a La Quintana, construïda al segle XVIII.

Es tracta d’una de les masies més important de la comarca i sens dubte la que més del nostre recorregut. Explotació agrícola i ramadera de gran volada. A costat del camí, mig amagat, com un vell iglú abandonat de pedra, a costat del casalot, hi trobem un Pou de Glaç.

Pocs metres més enllà, també trobem les restes del que va ser el Molí de La Quintana.

Anant en compte, es poden veure les parts de l’edificació que, arran de riera, tenien els mecanismes que al moure permetien moldre el gra.

Aquí agafem un camí a l’esquerra ben senyalitzat, com tota aquesta ruta, amb pals verds (excepte el corriol final fins els esgrafiats). Pugem una mica i no triguem a tenir una molt bona vista de l’explotació de La Quintana amb Oristà al fons.

El camí és ample i de seguida arribem a les restes de la que va ser la Masia de la Rierola.

Molt interessant donar un cop d’ull a la part enfonsada que hi ha davant de la porta d’entrada principal. Què hauria haver estat ? Pot-ser un celler de quan la zona era vinícola abans de la fil·loxera ? (Per cert, en alguns trams del camí, hem anat veien vinyes salvatges. Probables restes creiem d’aquest cultiu).

Ben aviat però, quan tornem a travessar la Riera Gavarresa, mirem cap amunt. Ja estem a prop. Allà dalt del cingle argilós que tenim al davant, segons hem llegit, hi trobarem els graffiti.

Segueix sent molt agradable el recorregut i el dia acompanya.

Aviat ens trobem passant pel costat d’una masia recuperada, creiem que com a segona residència, i que ens dóna una impressió magnífica, Mas Miquelet.

Ara ve la primera pujada de debò del dia i, efectivament, dalt de la cinglera veiem les restes de Can Rocaguinarda.

La primera vista que tenim de la que fou la casa on va néixer el famós bandoler Perot Rocaguinarda al 1582 és de la paret est amb uns contraforts.

Ens hi acostem i veiem l’entrada principal.

L’estat de l’edificació és d’abandó absolut. Una veritable llàstima.

Amb compte, veiem que algunes estructures encara aguanten, però si no s’hi fa una actuació a curt termini, la degradació es farà total.

I des del davant de la porta principal, continuant per un caminet, de seguida a mà dreta veiem uns punts verds que ens senyalen el corriol que ens mena en pocs minuts al destí d’avui. Cal anar una mica en compte en aquest tros. Res de l’altre món, però a poc a poc i mirant on es posen els peus.

I ja hi som.

Un espai més gran del que ens pensàvem. A banda del graffiti d’en Perot, de principis del segle XVII i que hem mostrat al començament d’aquesta entrada al blog, hi trobem el famós text que hi va deixar, probablement a començaments del segle XX, un tal Félix Gallardo.

A banda, hi ha gravats de tota mena, probablement del segle XVII als nostres dies.

Una cara.

O temes vegetals o geomètrics variats.

Ens hi quedem una estona, mirant i remirant els gravats. Ben curiós tot plegat.

Bevem aigua, mengem unes avellanes i tornem. Deixem enrere aquest lloc i en breu ja tornem a estar al Mas Rocaguinarda. Ara girem a la dreta i tornem pel costat del mas en reconstrucció de La Gallinera.

Agafem una desviació a la dreta i un camí amb trossos de molta pedra ens baixa fins arribar al ja visitat Molí de La Quintana, on tornem al camí inicial.

Les vaques segueixen ocupades.

Tornem a passar pel costat del Tint.

I ben aviat ja tenim Oristà al davant, amb la capella de Sant Sebastià dalt del turó.

I això ha estat tot aquest cop.

Els llibres que ens han ajudat de manera concreta han estat aquests.

I si voleu detalls de la ruta i el GPS, ho trobareu al Wikiloc, aquí.

Fins la propera, salut i botes.

Anuncis

Rocafort de Queralt – Sant Miquel de Montclar – Montbrió de la Marca – Rocafort de Queralt (Conca de Barberà, Alt Gaià)

Temps de marxa: 3 hores 45 minuts. Distància recorreguda: 15,3 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Dissabte, 3 de setembre de 2011.  Des de fa dies que els meteoròlegs anuncien pluges per avui. Sense discussió. Una llàstima, doncs feia setmanes que teniem previst per aquest dia fer el camí fins Sant Miquel de Montclar des de Rocafort de Queralt. Tossuts i optimistes de mena, per un cas, ho preparem tot. Ens aixequem pel matí i encara que han caigut quatre gotes per la nit, de ploure ara, res de res.

De fet, no plourà al llarg de tot el camí i en el moment d’escriure aquesta entrada al bloc, seguim esperant l’aigua … Això sí, vam tenir uns bonics núvols al cel tota l’estona que vam agrair ja que així no va picar tant el sol.

En ruta. El començament de la passejada coincideix amb el de la ruta pels voltants de Rocafort de Queralt penjada el passat dia de Sant Jordi. Però un cop passada la cabana de pedra, seguirem pel camí principal.

Hem vist les vinyes carregades. La verema està a punt de començar !

Tota l’estona, al nostre clatell, Forès dalt del cim, envoltat de molins.

Ens fixem en que en diferents llocs del camí hi ha una mena d’abeuradors (1 metre quadrat, aproximadament) que fins ara no havíem vist. Suposem que tindrà a veure en la temporada de caça que sembla començarà el mes que ve.

Quan estem a prop de creuar, pel km. 4, la carretera de Vallespinosa, a ma esquerra fa tenim bones vistes també de Savallà del Comtat (poble enlairat, 825 metres, amb unes runes de castell que criden en veu alta que les restaurin quan més aviat millor).

Hem passat per zona de vinyes i cereals. Un cop creuem la carretera, entrem en zona de bosc mediterrani. A banda dels típics pals senyalitzadors actuals, trobem un simpàtic pal que ens fa saber que ja no quedar gaire estona per arribar al cim.

Ara seguim el PR-C 21. En una parada a ma dreta, unes quantes perdius ens sorprenen fugint de la nostra presència. No triguem gaire a tornar a tenir la carena del Montclar davant amb la inconfusible figura de la torre del castell i la senyera.

Ja només queda l’ascensió final, la part més dura. Però quin valor tindria un cim si ni fos dificultós accedir-hi ?

El Montclar, com Montserrat, està format per conglomerat. I com es noten els còdols a la pujada !

Ja som dal de la carena. Per sobre dels 900 metres. Veiem el poblet de Biure de Gaià (des d’on es fa l’aproximació tradicional més curta al cim i que disposa d’un sorprenent castell neogòtic, res a veure amb els de la zona) als nostres peus.

Ja només queda el darrer esforç per arribar a la torre i a l’església.

Ja hi som !

Per cert, històricament aquestes terres han pertangut a Santa Perpètua de Gaià, i per tant ara formen part del municipi de Pontils.

Primer trobem la torre. En les circumstàncies actuals, quasi sembla una metàfora del nostre país …

Només queda una part de la torre del que va ser el castell de Montclar, molt probablement del segle XI, amb quasi 7 metres de diàmetre. S’entén perfectament el valor estratègic del lloc a la època de la Marca Hispànica en que va ser construït. Visió, i per tant control, sobre una enorme extensió de terreny. Distingim des d’aquí (i disculpes per les possibles omisions) els castells de Queralt i de Saburella , i els nuclis de Savallà del Comtat, Santa Coloma de Queralt, Aguiló, Argençola, Biure de Gaià, Forès, Rocafort de Queralt, Les Piles, Guialmons, Conesa, VallverdSarral i Viladeperdius. Montserrat es distingeix al fons i per l’altre banda el Montagut (Serra d’Ancosa), fins arribar a la Serra del Montmell.

Panoràmica de 360 graus sobre una zona que fins i tot ara te problemes d’ubicació. Estem a la Conca de Barberà, però de fet a la Baixa Segarra, clar que som a l’Alt Gaià, amb l‘Alt Camp i l’Anoia a tocar …

I al costat, una mica per sota, l’església de Sant Miquel.

A diferència del castell, l’església ha estat curosament restaurada i quin goig que fa ! Felicitacions als qui ho han fet !

Cronològicament també sembla tenir els seus orígens al segle XI, o pot-ser lleugerament posterior.

Personalment, ens agraden molt la vista que hi ha cap al nord-est, cap a la zona de Viladeperdius, de Sant Magí de Brufaganya, del castell de Queralt. Les llesques de terra llaurada que queden entre petites carenes boscoses conformen una visió molt singular, com d’un mar de terra en moviment…

Abans de marxar, ens acostem al vèrtex geodèsic que hi ha al punt més alt de la carena.

Les vistes són superbes. Un altre cop 360 graus de visió. Vallespinosa queda just per sota.

La imatge que tenim de tornada a la torre i l’església és esplèndida.

Comencem el camí de tornada.

Fins la carretera de Vallespinosa, que coincideix amb el Coll de Puig de Gaig (800 metres d’altitud), refem el camí, però a partir d’aquell moment continuem pel mateix PR-C 21, que ens portarà a Montbrió de la Marca.

Pel camí anem trobant forces trossos de pedra de sílex.

De ben segur que l’abundant presència d’aquest mineral, juntament amb les nombroses balmes i l’específica posició geogràfica de la zona, van permetre l’abundant presència d’assentaments i jaciments prehistòrics de la zona.

Quan ja ens trobem per la vall que ens mena a Montbrió de la Marca, arribem a un petit oasi. La Font del Codonyer.

Amb taules preparades per a que els viatgers puguin gaudir d’una bona estona fent petar la xerrada a l’ombra de les frondoses alzines i del codonyer que dona nom a la font.

La felicitat seria complerta si la font ragés …, però no es pot tenir tot a la vida.

De seguida, després de passar pel costat de vinyes també a punt de verema, ja albirem Montbrió de la Marca.

En un altre post ja vam explicar la nostra predilecció per aquest llogarret (municipi fins el 1972, incloent Vallverd. Ara dins del municipi de Sarral). El paissatge, el turons, … s’hi respira una atmosfera especial, d’antiguitat.

Primer passem pel costat de l’església de Sant Llorenç.

I ben aviat ja estem al centre del poble.

Per arribar a Rocafort de Queralt, ara fem una part del Camí del Císter, el GR 175.

Quan pugem cap a la Solana, tenim una de les vistes que més ens agraden de Montbrió de la Marca.

I en el tram final, ens desviem lleugerament i, en lloc d’anar pel camí més recte, anem pel que fa una mica més de volta i amb menys pendent, per a poder admirar un dels trossos més ben cuidats de Rocafort, sinó el que més.

Cada cop que hi passem hi trobem un nou detall. I amb gust.

Ja tenim Rocafort de Queralt a la vista.

Una darrera baixada i la pujada final després de creuar la riera, ens tornen al punt de sortida.

I ja sabeu, que si esteu a Rocafort de Queralt, cal passar per la Cooperativa.

Per acabar, com sempre, agrair als escriptors i editors dels llibres que ens han servit per a preparar la ruta.

I si voleu els detalls en GPS de la ruta, els podeu trobar a Wikiloc aquí.

I això es tot per avui. Fins la propera. Salut i botes.


Rocafort de Queralt. Una passejada pels seus voltants (Conca de Barberà)

Temps de marxa: 1 hora 53 minuts. Distància recorreguda: 7,8 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Ens trobem a Rocafort de Queralt, petita vila del nord-est de la Conca de Barberà, dins de la Conca estricta (depressió del terreny originada pel curs dels rius Anguera i Francolí), territori fonamentalment de vinyes, i separada només pel proper coll de Deogràcies de la Baixa Segarra, territori on els cereals hi són omnipresents.

Som a 566 metros d’altitud. Comencem la ruta sortint del poble creuant la carretera C-241 just pel costat de la pista de petanca, pot-ser el punt habitualment més concorregut del poble i una de les mostres més evidents de l’esperit lúdic i col·lectiu, com podeu constatar en aquest bloc o en la web del Club Cliclista Rocafort de Queralt.

Agafem un camí paral·lel a la carretera, però que de seguida queda amagat. De seguida passem pel costat del cementeri, … passem ràpid, de moment.

No triguem en trobar alguns exemplars d’antigues construccions abandonades i que mostren el pas inexorable del temps.

Passem per sobre del rierol  i enfilem cap amunt, direcció a Vallverd de Queralt.

Arribem de seguida a un nou mas en runes. Si ens girem, tenim un magnífica perspectiva de Rocafort.

Però darrera seu, molt presents, veiem el regal dels darrers mesos …

Sobre els Plans de Conesa, com exèrcit de blancs gegants, els no fa massa aixecats molins del Parc Eòlic. Com ha canviat aquest paisatge !

Ja ho vam comentar en l’anterior excursió als Comalats, així que ja no diem res més.

Mirem i caminem endavant. Comencem a veure vetes blanques d’alabastre per arreu.

De fet, quan trobem una desviació a la dreta que si l’agaféssim ens portaria a donar una petita volta d’uns 45 minuts en total fins a ser de tornada a Rocafort (on passaríem per costat d’una parada molt ben arreglada, on hi han enlairat un enorme roc com si fos un menhir)

just a l’esquerra, en mig del camp, trobem un bonic i singular marge fet majoritàriament d’alabastre.

En aquesta passejada podem gaudir de la barreja de paisatges d’aquesta zona. Vinya i cereal.

Estem a finals d’abril i en aquesta època de l’any el cereal ja te espiga formada i els camps mostren diferents tonalitats de verd que la brisa i el vent s’encarreguen de moure. La vinya, per la seva banda, ja mostra les seves primeres fulles i estem molt a prop de la floració.

Continuem caminant. Solitud. Com a molt, podem trobar algun pagès que va o torna de la seva parada. Paisatge mil·lenari.

A l’esquerra podem veure una de les masies habitades més grans de la zona, Mas Cogul.

Just abans d’arribar a un altre gran mas abandonat (excepte el magatzem per palla i maquinària), l’Arassa, trobem, a banda dreta també, una nova desviació que ara no agafem, però que ens portaria de tornada també a Rocafort.

Arribem a l’Arassa.

Passat un petit turó, ara sí que ens desviem del camí que en 10 minuts ens duria a Vallverd i agafem un trencall que se’ns apareix a la dreta.

Només alguns ocells trenquen el silenci.

Una cabana de pedra seca ens sorprèn en un gir del camí.

Al davant nostre anem tenint la silueta inconfusible del Montclar, amb el seu cim de 948 metres.

Una molt bona excursió és seguir recte i enfilar-nos-hi per a visitar les restes del castell i l’ermita de Sant Miquel. Quines bones vistes de 360 graus !

Però avui ho deixem estar i ben aviat, cal no despistar-se, agafem un trencall a la dreta que ens tornarà a Rocafort.

El paisatge canvia respecte a l’anada. Ara passem per entre alzines i pins, amb zones força ombrívoles.

A l’esquerra, quan el terreny i la vegetació ho permeten, podem anar veient al lluny Montbrió de la Marca, al voltant del turó on antigament estava el seu castell avui desaparegut.

Per a nosaltres, Montbrió i les terres del seu voltant tenen una gran bellesa.

Pertanyent, com Vallverd, al municipi de Sarral des del 1972, Montbrió de la Marca compte actualment amb una quarantena d’habitants.  A l’igual que Rocafort, el GR-175 el travessa pel mig.

I en aquestes terres de Montbrió que respiren antiguitat, s’hi troben un nombre considerable de coves i balmes:  Cova o balma de l’Aluja, la cova de cal Joan, la cova de la Font Voltada, la cova de l’hort de l’Aluja, la cova del Batlle, la balma de can Pallisó, la cova del Miqueló, e l cau de la Guineu, la cova del Mestre, … En algunes d’elles s’hi han trobat restes prehistòrics, destacant el jaciment de la Font Voltada.

Per a conèixer més detalls d’aquest jaciment i d’altres de la zona, és altament recomanable accedir a la web d’Antoni Freixas. Us sorprendrà. Des d’aquí aprofitem per a felicitar la seva tasca divulgativa.

Però avui ens ho mirem de lluny. Ja hi haurà dies per a tornar-hi a anar.

Ara, deixem un altre cop el camí que seguíem i agafem una desviació a la dreta que en pocs metres ens mena a una paratge perfecte per a fer una aturada i gaudir de l’ombra d’unes alzines solitàries.

Ja estem en el darrer tram de la passejada.

Prop de Rocafort trobem unes de les vinyes més ben cuidades del municipi i ja albirem de nou el campanar.

I després d’una petita pujada un cop tornada a creuar la riera, ja estem de tornada.

Per acabar, unes recomanacions.

Si teniu temps, no podeu deixar de visitar el Celler Cooperatiu.

Una de les “Catedrals del vi” i primera obra agrària de César Martinell. Exemple magnífic de l’arc parabòlic gaudinià, consta de tres naus, construïdes els anys 1918, 1932 i 1947. Precisament, “Les Tres Naus” és el nom del cava que s’hi elabora i que podeu comprar.

I després de donar un tomb per la vila, on si passeu pel carrer Doctor Barrera de ben segur que podreu gaudir de l’olor que s’escampa des del local de les Espècies Corbella, únic remanent de la importància que el comerç del safrà va tenir a la vila durant molts segles, i si us cal comprar quelcom de menjar, o el que sigui, segur que ho trobareu a la botiga de Cal Seballeta, us proposem dos bons llocs per a gaudir de bon menjar casolà.

El Restaurant Mircla (977 89 80 27), a peu de carretera

i el Restaurant Rocafort (977 89 80 66), adherit a la Marca de Cuina Catalana, dins del poble, a la plaça de l’Esglèsia:

Abans de dir adéu i fins la propera, aquests són llibres i documentació diversa de la que hem tret informació per aquesta excursió:

Però sobre tot, gràcies al Pep, al Magí i al Ballester que van ser els que primer ens van ensenyar aquest tomb.

I prou per ara.

Per accedir a la ruta al Wikiloc, ho podeu fer aquí.


Olivella. Recorregut per masies dels voltants (Garraf)

Temps de marxa: 2 hores 42 minuts. Distància recorreguda: 12,0 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Aquest matí, 6 de febrer de 2011, hem fet una ruta de poc més de 3 hores, amb sortida i arribada a Olivella, que ens ha permès veure els voltants d’aquest poblet del Garraf , situat entre Sant Pere de Ribes i Vilafranca del Penedés, que no havíem visitat encara. És una ruta que segueix, quasi bé en la seva totalitat, la de la Cursa de Muntanya Margalló.

Els detalls els hem penjat a Wikiloc.  Si els vols veure i fins i tot baixar-te la ruta, fés clic aquí.

Al poc de començar, després de deixar be aviat l’únic tros amb asfalt de la ruta, hem passat per sota d’una de les masies més impresionats del Massís, Can Suriol.

Com en totes aquestes edificacions al Garraf, no hi podia faltar el pou (aquest de considerables dimensions).

Una mica més enllà, ens hem trobat amb dues sorpreses que no havíem vist en cap mapa o guia de la zona.

Primer, el que creiem era un Forn de Calç

I poc després, un Forn de teules o rajoles

Un cop hem passat ràpidament pel costat d’una de les urbanitacions del terme municipal d’Olivella, però molt més gran que el núcli antic, el camí segueix per una zona ombrívola coneguda com el Fondo del Querol que ens mena a un del roures que hem anat troban al llarg del camí. Aquest és el roure de la Cotxa.

Aquí podríem dir que comença la part del camí de tornada, on hem trobat a faltar les ombres del principi.

La primer masia que trobem a dalt d’un turó, dominant amples terres amb molta vinya, ès Mas Bargalló.

Bon lloc per a fer un descans i beure una mica d’aigua. I així agafem ànims per arribar a la darrera masia, pot-ser la més ben cuidada, Can Camps, dominat un ampli territori també amb moltes vinyes

I de seguida ja tornem a estar a Olivella, on abans d’agafar el cotxe passem per el local d’Informació del Parc on comprem algunes ampolles de vi de la contrada.

I en menys de tres quarts d’hora ja tornàvem a estar a casa. Fins la propera !