Els Bufadors de Beví (Santa Maria de Besora, El Bisaura, Osona)

Visitats el diumenge 27 de juliol de 2014.

Els Bufadors de Beví

Municipi de Santa Maria de Besora. El Bisaura. Nord d’Osona.

Mira que hi ha llocs que es descriuen com màgics … però de ben segur que ben pocs amb tanta raó com els Bufadors de Beví.

Els Bufadors de Beví

L’aire fred que surt dels avencs i bufadors i l’enclotament de tota la zona, que forma una canal natural entre altes parets rocoses, permet que la frondosa vegetació sigui sorprenent i molt singular, amb espècies pròpies de zones més septentrionals.

Una petita joia geològica i vegetal.

Aquí en teniu un tast de les diferents boques que s’hi troben:

Els Bufadors de Beví - Avenc del vent

Els Bufadors de Beví

Els Bufadors de Beví

Els Bufadors de Beví

Els Bufadors de Beví

Els Bufadors de Beví

Els Bufadors de Beví

Els Bufadors de Beví

Els Bufadors de Beví

Els Bufadors de Beví

Els Bufadors de Beví

Els Bufadors de Beví - Cova del Baró

Els Bufadors de Beví

Els Bufadors de Beví

Els Bufadors de Beví

Els Bufadors de Beví

Els Bufadors de Beví

Els Bufadors de Beví

Déu n’hi do!,  i no hi són tots els bufadors i avencs ni de bon tros!

Només hi vàrem entrar amb frontal (i amb compte) a dos.

El primer,

Bufadors de Beví

Bufadors de Beví

Bufadors de Beví

Bufadors de Beví

El segon,

Bufadors de Beví

Bufadors de Beví

Bufadors de Beví

Per nosaltres va estar molt bé, però si mireu la web d’espeleobloc, hi podreu veure meravelles a l’abast només dels experts.

La llista i posició de bufadors i avencs la podeu trobar a a l’esplèndida web d’espeleoindex

Speleoindex Canyó Beví per A. Inglès

I si en voleu els detalls, és deliciós i completíssim el treball publicat l’any 1983, a la revista Espeleòleg números 34-35.

Aquí en teniu unes poques pàgines de mostra:

Bufadors de Beví. Treball d'Oleguer Escolà, Antoni Inglès i Albert Martínez

Bufadors de Beví. Treball d'Oleguer Escolà, Antoni Inglès i Albert Martínez

Bufadors de Beví. Treball d'Oleguer Escolà, Antoni Inglès i Albert Martínez

Però és que tot l’espai que trobem en una llargada de poc menys de mig quilòmetre és molt especial.

Hi ha una gran escletxa:

Gran esquerda als Bufadors de Beví

Gran esquerda als Bufadors de Beví

Gran esquerda als Bufadors de Beví

Gran esquerda als Bufadors de Beví

Gran esquerda als Bufadors de Beví

Gran esquerda als Bufadors de Beví

I la vegetació, l’escenografia de tot plegat …

Bufadors de Beví

Bufadors de Beví

Bufadors de Beví

Bufadors de Beví

Bufadors de Beví

Bufadors de Beví

Bufadors de Beví

Bufadors de Beví

Bufadors de Beví

Bufadors de Beví

Bufadors de Beví

Bufadors de Beví

Bufadors de Beví

Podeu imaginar que costa marxar d’aquest lloc …

I per acabar, un petit resum del que trobem al llarg del camí per arribar-hi que hem penjat a Wikiloc.

La fageda a la part de l’obaga

Faigs camí dels Bufadors de Beví

Faigs camí dels Bufadors de Beví

Faigs camí dels Bufadors de Beví

La Serra dels Bufadors

Serra dels Bufadors

i les vistes des de dalt.

Vistes des de dalt de la Serra dels Bufadors

Vistes des de dalt de la Serra dels Bufadors

Vistes des de dalt de la Serra dels Bufadors

Vistes des de dalt de la Serra dels Bufadors

I això és tot. Esperem que us agradi quan ho visiteu.

Salut i botes.

Anuncis

Pintures rupestres dels Abrics de l’Ermita (Ulldecona, el Montsià)

Visitades el dijous 27 de desembre de 2012.

Bruixot o Faldut de l'Abric I de l'Ermita, Ulldecona

Si ens permeteu un símil futbolístic, podem dir que les Pintures rupestres dels Abrics de l’Ermita d’Ulldecona són de Primera Divisió. Quina meravella, en quantitat i qualitat !

Descobertes fa menys de 40 anys, avui coneixem més de 13 abrics amb un total de més de 400 pintures realitzades entre fa una 8.000 anys (Epipaleolític) i fa uns 4.000 anys (ja a l’Edat dels Metalls).

La ubicació és magnífica, una esplèndida escenografia. A mitja alçada de la Serra del Godall, al costat de l’Ermita de la Pietat d’Ulldecona (demostració de la continuïtat en els llocs sagrats …)

Ermita de la Pietat d'Ulldecona

i tenint al davant la gran plana de la Foia (el lloc de cacera ancestral) i la Serra del Montsià (amb assentaments ibers i de l’edat del ferro tan importants com la Moleta del Remei, Sant Jaume – Mas d’en Serrà o la Ferradura).

Vista general dels Abrics de l'Ermita, amb l'Ermita de la Pietat, la Foia i la Serra del Montsià

Just a sota de l’ermita, hi trobem el Centre d’Interpretació d’Art Rupestre Abrics de l’Ermita (653 937 204 – 619 770 869), des d’on duen a terme les visites guiades a les pintures.

L’abric que es visita és l’Abric I, el més distant de l’ermita (500 metres), però és el que té el major nombre de figures (unes 170) i, pot-ser, les més significatives).

Abric I de l'Ermita d'Ulldecona

Aquí en tenim unes quantes imatge.

– Part esquerra de l’escena de caça.

Pintures rupestres de l'Abric I de l'Ermita d'Ulldecona– Part dreta de l’escena de caça.

Pintures rupestres de l'Abric I de l'Ermita d'Ulldecona

– Grup de figures.

Pintures rupestres de l'Abric I de l'Ermita d'Ulldecona

– Grup de figures.

Pintures rupestres de l'Abric I de l'Ermita d'Ulldecona

– Grup de figures.

Pintures rupestres de l'Abric I de l'Ermita d'Ulldecona

– Grup “estelar” de figures.

Pintures rupestres de l'Abric I de l'Ermita d'Ulldecona

– Cérvol.

Pintures rupestres de l'Abric I de l'Ermita d'Ulldecona

– Cérvol.

Pintures rupestres de l'Abric I de l'Ermita d'Ulldecona

– Guerrers caçadors.

Pintures rupestres de l'Abric I de l'Ermita d'Ulldecona

– Caçador.

Pintures rupestres de l'Abric I de l'Ermita d'Ulldecona

I, per suposat, l’anomenat bruixot o faldut que encapçala el post. Déu n’hi do.

També vàrem poder visitar l’Abric IV o Cova Fosca (anomenat així per raon òbvies i que ha estat l’abric més usat per pastors i gent de la zona, el que ha produït que avui només s’hi poden veure unes poques pintures).

Abric IV de l'Ermita d'Ulldecona o Cova Fosca

Tot i així, són prou interessants!

N’hi ha de figuratives-estilitzades, però també les úniques conegudes fins ara en aquests abrics d’esquemàtic-abstractes (i per tant, les més recents).

Pintures rupestres de l'Abric IV de l'Ermita d'Ulldecona o Cova Fosca

Pintures rupestres de l'Abric IV de l'Ermita d'Ulldecona o Cova Fosca

Pintures rupestres de l'Abric IV de l'Ermita d'Ulldecona o Cova Fosca

És molt curiós veure al terra les restes que s’estan estudiant actualment de trossos d’ossos, dents i fins i tot un carbonet que podria haver estat utilitzat en les pintures.

Abric IV de l'Ermita d'Ulldecona o Cova Fosca

Volem agrair a en Lleonard Bel les seves amable i didàctiques explicacions. Del que ens va dir, recordem de manera especial:

– Donada la impossibilitat de datació amb C14 de les pintures, moltes vegades es fa servir l’estil i les figures de les mateixes per, de manera comparativa amb d’altres o per el que s’hi representa, posar una data d’execució aproximada. De tota manera, pot-ser el mètode més fiable consisteix amb analitzar l’antiguitat de les capes de carbonat de calci que s’hi han dipositat a sobre (que es poden datar amb alta fiabilitat mitjançant el nivells d’urani-tori). Les pintures tenen, com a mínim, l’antiguitat d’aquestes capes. Aquest és un motiu més per a no modificar ni manipular de cap manera les puntures.

– Investigacions recents, fent servir el mètode anterior, indiquen que les pintures més antigues conegudes en l’actualitat, dins de l’art Paleolític, corresponen a les Cuevas del Castillo, amb més de 40.000 anys. Però en aquell temps, en la zona convivien l’Homo Sapiens (a qui s’ha considerat fins ara “l’artista” exclusiu) i l‘Home de Neandertal …, obrint-se així un nou debat sobre si aquests darrers van ser també artistes (per cert, molt interessant i recomanable la pel·lícula “Cave of Forgotten Dreams” d’en Werner Herzog sobre la Cova de Chauvet al Departament de l’Ardecha, al sud de França, les considerades amb pintures més antigues en el moment del rodatge).

I ja que estem Ulldecona, molt recomanable visitar les seves oliveres mil·lenaries (més de 3,50 metres de circumferència a 1,30 metres d’alçada)

Olivera mil·lenària a Ulldecona

i el Castell d’Ulldecona.

Castell d'Ulldecona

Fins la propera. Salut i botes.


Vallespinosa, Castell de Saburella, Castell de Selmella (Alt Gaià, Conca de Barberà i Alt Camp)

Visitat el dimecres 29 d’agost de 2012.

Vallespinosa

Bonic llogarret amb al voltant d’una trentena d’habitants, que ha vist rehabilitades en els darrers anys, amb força encert, la majoria de les construccions del seu nucli, envoltat de cingleres calcàries. Si no fos pels pins i alzinars, quasi semblaria que ens trobem en un racó de l’Alt Urgell o del Ripollès. Però som en un extrem de la Conca de Barberà, a tocar de l’Alt Camp.

Qui no ho conegui d’antuvi, segur que es sorprendrà.

Vallespinosa és el punt de sortida i arribada per visitar dos dels millors Castells del Gaià.

Castell de Saburella

El Castell de Saburella és molt singular, el nostre preferit des de fa molts anys.

No corona cap cim important. A 680 metres d’altitud, està dalt d’un turó arrodonit a prop del torrent de Comadevaques. Hi predominen les formes arrodonides (perímetre ovalat, tres torres cilíndriques, destacant-hi la esplèndida torre de l’homenatge). Encara que té bones vistes, ell en sí és la millor vista, des de baix o des de dalt dels cims propers. Amb un parell de masies al voltant, no sembla que hi hagi restes de cap nucli de població pròxim. Històricament, a més, sembla que és de finals del segle XII o principis del XIII, és a dir, posterior a la Marca Hispànica.

Castell de Selmella

El Castell de Selmella és un excel·lent prototipus de castell roquer.

A 830 metres d’altitud, dalt de la Serra de Selmella o Serra Morena, domina el paisatge dels voltants. Les seves formes són, sobre tot, rectangulars, quadrades (esplèndida torre d’entrada integrada amb les roques del terreny, per exemple). Vistes magnífiques sobre el Camp de Tarragona i més enllà, amb comunicació visual amb altres castells de la zona (però no pas amb el de Saburella). Just a sota, hi ha les (tristes) restes del (des)poblat de Selmella, amb l’església de Sant Llorenç – un altre cas de poble deshabitat de la muntanya tarragonina, com Selma, com La Mussara-.

De finals del segle X, el Castell de Selmella forma part de la fornada de castells que vans ser aixecats a l’època de la reconquesta a la part alta del Gaià, però en representa un pas endavant per la seva situació ja a l’altre banda del riu i més cap al sud.

I detalls de la ruta per arribar-hi els trobareu a  Wikiloc, aquí.

Fins la propera. Salut i botes.


La Vall d’Olzinelles (Sant Celoni, Vallès Oriental, Montnegre)

Temps de marxa: 3 hores i 29 minuts. Distància recorreguda: 9,1 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Aquesta ruta segueix el sender local SL-C 79 i la considerem magnífica, sobre tot, pels amants de la botànica i els arbres monumentals.

Estem a Sant Celoni. En lloc d’anar com tantes vegades cap el Montseny, aquest cop travessem per sota l’autopista i  ens dirigim cap el Parc Natural del Montnegre i el Corredor (podríem dir que és un Parc amb menys màrqueting. Qui no mira el cim del Turó de l’Home quan passa per l’autopista? Però de ben segur que no massa gent es fixa en les muntanyes -no tan altes, això sí- de l’altre banda de l’AP-7).

Aparquem a costat de Can Draper.

Un plafó ens mostra l’itinerari que anem a seguir -tot el camí està molt ben senyalitzat-.

Gairebé no ens adonem que hem aparcat al costat d’un altiu roure.

Comencem a caminar i davant nostre se’ns obre una magnífica vall que no t’imaginaves que fos allà, la vall d’Olzinelles, formada per la part més baixa del Torrent del mateix nom abans d’ajuntar-se amb la Tordera.

Si et gires d’esquena, allà tenim el Montseny.

Continuem pel camí i ben aviat agafem una petita desviació que ens porta al Pou de Glaç de Can Draper. Construït al 1771, com es pot llegir a la llinda de granit, externament està molt ben conservat. Encara que no ho sembli, internament la seva alçària és de 12 metres -més de la meitat està excavat al sòl-.

El camí que seguíem s’estreny i comença a pujar lleugerament. Tenim la sort de que no parem de sentir ocells cantant!

La carretera BV-5112 la tenim molt a prop i de fet la travessem mentre seguim el torrent. El camí és ombrívol i fresc. El següent punt d’interès és el Pont de Can Plana.

Molt a prop, tornem a veure rescloses que ens indiquen que antigament, quan la zona estava més humanitzada, aquestes aigües eren desviades cap a basses i recs.

De seguida arribem al Pollancre d’Olzinelles (aquest nom sembla més aviat d’un boxejador, no?. Us enrecordeu del Potro de Vallecas?). Més de 26 metres d’alçada i quasi 3 metres de perímetre.

Continuem i al cap d’una estona arribem un altre cop a la carretera. Just al davant, comença el camí privat cap a Can Valls hi allà mateix són ben visibles les restes dels Forns de Pega de Can Valls.

Ho trobem molt interessant. Estèticament i per la seva antiguitat i funció.

Sembla que la seu origen és tan llunyà com els segles IX ò X, poca broma. En els tres forns s’hi produïa una destil·lació amb la que s’obtenia la pega i altres quitrans forestals que van ser utilitzats al llarg de molts segles per a calafatar les embarcacions a les drassanes del país, però també per fer torxes, botes de vi, etc.

Per cert, mentre preníem aquestes fotos, vàrem sentir una sorollada pel mig del bosc, no lluny d’on estàvem i de cop vam poder veure un gran, enorme porc senglar.

Des d’aquí mateix, reculant uns 50 metres per la carretera que acabem de travessar, hi trobem la gran Alzina de la Pega.

Més de 3 metres i mig de perímetre i una alçada superior als 35 metres que la fan una de les alzines més altres de Catalunya, sinó la que més.

Al costat hi trobem la Font i les Basses de la Pega.

Un entorn humanitzat amb bancs i basses que havia estat un lloc tradicional per a que la gent de Sant Celoni vingués a berenar les tardes d’estiu. Els plàtans son esplèndids -quina enveja en tindrien els que veiem des del balcó de casa a Barcelona …-.

Retrocedim el petit tros de carretera que hem caminat i tornem a seguir les indicacions del sender local. Una mica més endavant trobem la Font del Rector, que té l’aspecte actual des del 1989.

I ben aviat arribem a l’església de Sant Esteve d’Olzinelles.

En realitat es tracte d’un conjunt d’església (documentada al segle XI, però l’aspecte actual del XVI), cementiri i rectoria

Tornem a la carretera i pel camí veiem uns indicadors una mica “Sleepy Hollow“.

Fins a finals de gener del 2009, ara ens trobaríem amb el Pi Gros de Can Valls, que tenia més de 36 metres d’alçada i 3,75 metres de perímetre, però una ventada va tombar l’esplèndid pi pinyer.

Ben aviat passem pel costat d’un gran roure, però una mica més enllà hi trobem el Roure del Quintà.

Estem al Quintà de Can Valls d’Olzinelles, començant el camí de tornada. Ens trobem al costat de Can Valls , però a l’altre banda d’on estan els Forns de Pega. Quin lloc! Can Valls i Ca l’Agustí (que es troba a un kilòmetre de distància seguint la carretera) son els dos grans massos d’aquestes contrades.

Passem per sota de 26 plàtans monumentals i arribem a la bassa de l’Aranyal.

Un espai magnífic !

Reculem una mica el camí fins a tornar a seguir les senyals blanques i verdes.

Uns deu metres abans d’arribar a un altre arbre monumental, el Cedre de Can Valls, veiem un corriol a la dreta que seguim. Per un camí molt humit ple de falgueres, arribem de seguida a un racó preciós: La Font de l’Aranyal.

Tornem al camí principal i ja som al costat del Cedre de Can Valls, de més de 20 metres d’alçada i quasi 3 metres de perímetre.

I de seguida arribem al Pont de l’Aranyal, construït al segle XIX sobre el sot de les Mines i que al seu costat té un conjunt important de plàtans i el Faig del pont de l’Aranyal, singular sobre tot per la poca alçada a la qual es troba.

Al poc de travessar-lo, vam creuar-nos amb un grup nombrós de caçadors que just havien acabat de fer una batuda de porcs senglars i que ens van comentar que el porc senglar que havíem vist pot-ser era un al que havien disparat i creien haver ferit. Era migdia. No és perillós dur a terme una batuda en aquest lloc a aquesta hora?

Estem en plena tornada i a partir d’ara ve un tros de pujada, passem pel Pla de les Mines, després per quatre camins i finalment per una bifurcació on assolim el punt més elevat de l’excursió, 320 metres d’altitud.

Tot aquest tros és molt tranquil, però, posats a demanar, que bé hi quedarien una cova, un menhir o algun element singular!

Agafem el camí de l’esquerra i, baixant, arribem al Sot de la Remor.

Quina tranquil·litat! Sentint el soroll que fan les fulles per la força del vent, s’entén d’on ve el nom del sot, que ben aviat va a parar a la riera d’Olzinelles i ja ens trobem a prop del punt d’inici.

Ja tornem a ser a Can Draper.

I això és tot. Els detalls i dades GPS els podeu trobar al Wikiloc, aquí.

Fins la propera, salut i botes.


L’Avenc de Tavertet – Tavertet – Sant Corneli – Rupit (Collsacabra, Osona)

No exagerem gens ni mica si diem que a l’Avenc de Tavertet ens vam sentir com al cel (la foto amb núvols està presa des de just al davant, sobre la cinglera).

En contra del costum, aquest cop no comencem parlant de la ruta en sí, sinó del lloc on aquesta comença i on vam tenir la gran sort d’estar allotjats un cap de setmana: l’Avenc de Tavertet.

Si no ni hagués prou amb el seu sorprenent emplaçament a poc més de 1.000 metres d’altitud, sota del Puig de la Creu i al bell damunt dels Cingles de l’Avenc.

Què dir de l’edifici en sí (documentat al 1292, amb part nova del segle XVI, una construcció molt diferent a les de la zona) i de la història que hi ha darrera de la seva reconstrucció d’ençà el 1998 fins els nostres dies…

Us en podem explicar unes quantes de petites anècdotes relacionades amb la Belinda Parris i la seva família, però la millor manera que podeu tenir de conèixer-les i experimentar-les és anant-hi.

93 744 71 77. info@avenc.com.

Si voleu conèixer detalls de la història, a Amazon.com pot-ser podreu trobar el llibre que en Matthew Parris ha escrit sobre la història i que ha estat un èxit al món anglosaxó. Sinó, a cadascuna de les casetes en tenen un exemplar per que el pugueu llegir mentre hi esteu,i fins i tot el venen per només 10 € (hi ha altres llibres de la zona que molt amablement regalen).

Doncs fet aquest llarg preàmbul, comencem amb la ruta. Dissabte, 4 de juny. Sortim de l’Avenc cap a Tavertet.

La sorpresa és que el Toffee, un dels gossos de la casa, jove i Setter barrejat, ens va adoptar i com veureu per les fotos, va fer gran part de la ruta amb nosaltres.

Just a costat de la casa, ens sorprèn trobar un bonic poney blanc.

El camí fins Tavertet va tota l’estona seguint els Cingles a no gaire distància. Hi ha boira i això no ens permet de veure els Salts de l’Abeurador i de l’Avellanosa que devien de estar magnífics després de les pluges del dia abans.

A estones no ens hi veiem. Avancem amb cura i ens anem trobant uns quants esforçats ciclistes. Al cap d’una estona ja albirem Tavertet.

Al primer revolt dins de Tavertet, passem per fora de Can Feló, la que va ser la casa durant els darrers anys de Ramon Panikkar i que ara es manté com a seu de la Fundació Vivarium, Raimon Panikkar.

Passem pel mig del poble i hi donem un ràpid cop d’ull. Demà ja vindrem amb més temps.

I de seguida enfilem cap el Serrat del Puig. I ens comença a ploure de valent, sort de les capelines ! Seran les nostres companyes de viatge.

Seguint el camí pla, no triguem a arribar a l’entrada (tancada) de la Cova del Serrat del Vent, imponent caverna descoberta el 1979.

Reculem una mica el camí i comencem una petita pujada costeruda cap el Serrat de Sant Corneli. I ben aviat, passada una balma, arribem a un mirador natural sobre Tavertet, el mirador de Sant Corneli. El poble apareix i desapareix al fons entre els núvols, però la vista és magnífica. És una vista relativament semblant a la que es té des del Sunyer de Dalt, on en Quim Portet fa algunes aparicions per televisió. Quins llocs !

No gaire lluny, ens trobem ja amb la magnífica visió de l’ermita romànica de Sant Corneli, amb un porxo molt elegant.

Just darrere, al costat mateix, hi ha un dolmen, el dolmen de Sant Corneli. Lloc màgic des d’antic.

Ja tornem a estar per sobre dels 1.000 metres. El camí pel Serrat de Sant Corneli fins el Collet de les Graus és molt agradable (ens recorda els Motllats !). Arribem al punt més al nord del nostre camí d’avui i girem a la dreta per la muntanya del Perer. Com correspon a l’altitud del terreny i a que estem a l’obaga, passem per entre mig de faigs i n’hi ha dos que destaquen. Un d’ells el fotografiem i després aprenem que és el faig de la Vena, un dels arbres monumentals de la comarca.

Continuem pujant i al cap d’una mica tenim una bona vista al nord cap a Cabrera i el Pla d’Aiats.

Passem pel costat del Pedró de Rajols, 1.194 metres d’altitud, el punt més alt d’avui. Ben a prop, ja estem en dels punts d’encreuament més importants de la zona, el Collet de Rajols. Unes vaques hi pasturen pel Pla de les Fosses.

Des d’aquí fem una mica de camp a través i seguint les indicacions que ens en baixat de Wikiloc, arribem a unes tombes antropomorfes.

Amenaça pluja un altre cop, però en lloc de tornar cap a l’Avenc, que no està gaire lluny pel Puig de Cortils i Rocallarga, vam decidir d’anar cap a Rupit a dinar. Ens vam equivocar, com més endavant veureu.

En Toffee, que ens havia acompanyat fins aquí (i havia gaudit de les ametlles, únic menjar que portàvem), va demostrar ser més espavilat que nosaltres i ens va abandonar per tornar a casa.

Som-hi. Torna a ploure. Arribem a Rajols. Plou, no veiem ningú, només vaques. Continuem. I entre Rajols i Rupit, ens agafa la tempesta. Llamps, trons, cada cop més a prop. Tant, que decidim deixar el camí per on anem, baixar una mica cap a la clotada, no posar-nos sota cap arbre i quedar-nos quiets sota l’aigua a l’espera que passi. Deixem els pals i altres peces metàl·liques a uns metres de nosaltres. Confiem en les soles de goma i en que estem de fet asseguts sobre les capelines. No n’hi ha prou amb els llamps i comença a caure pedra. Estem xops i ens hem de posar les mans al cap degut al mal que ens fa la pedregada. Mitja hora estem així. I no les tenim totes amb nosaltres. Però estem de sort, i els trons es comencen a sentir més lluny. En peu, recollim el material i en marxa. Quines ganes d’arribar a Rupit i seure a taula ! Segueix plovent i arribant a Rupit, el camí va paral·lel a un torrent que s’ha format. Anem en compte.

Si la visió de Rupit ja és maca en sí, imagineu la alegria que vam tenir quan en aquestes circumstàncies la vam tenir al davant !

La riera anava plena. Que bonic devia d’estar el Salt de Sallent més avall !

Només creuar el pont, ens vam entaular. Dinar reparador.

No ens vam veure amb ànims per a tornar a peu i la Belinda, molt amable un altre cop, ens va venir a recollir amb el seu 4×4 aprofitant que anava al forn de Rupit, veritable supermercat dels voltants. Mentre l’esparàvem, vam fer un petit tomb pel poble, no podíem deixar de veure el carrer del Fossar.

De tornada, ens vam creuar amb unes quantes vaques més i Belinda ens va explicar que segons diuen per la zona, les vaques comparteixen coneixement, s’expliquen experiències. Per exemple, si un any algú ha tingut la mala idea de sacrificar totes les vaques, de les noves que arriben unes quantes acaben estimbades cingles avall, doncs no coneixen el terreny i “cap companya els hi ha explicat”.  També es reparteixen la feina. Això darrer es veu quan hi ha vedells i alguna d’elles se’ls queda cuidant mentre les altres pasturen.

Veiem al fons el Pla de Fàbregues i l’Agullola.

Ja arribem a l’Avenc. Ens espera una dutxa i un bon bany a  la piscina climatitzada.

I acabem aquí. No hem penjat la ruta al Wikiloc, doncs no vam fer tota la ruta que volíem i vam trigar més del desitjat . De tota manera, aquí baix en teniu el resum.

Ho deixem aquí. Fins ben aviat !


Sant Magí de Brufaganya. Anada i tornada a Viladeperdius (Alt Gaià, Baixa Segarra, Conca de Barberà)

Temps de marxa: 1 hora 55 minuts. Distància recorreguda: 7,7 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Primer de tot, amb el cotxe ens arribem fins el Santuari de Sant Magí de Brufaganya.

Ens trobem a la punta nord-est de la Conca de Barberà i de les comarques de Tarragona.

Aquest recinte sorprenent és encara avui un lloc de devoció popular, però fora de la festivitat de Sant Magí, el 19 d’agost, i l’època de vacances estivals, el silenci i la tranquilitat seran els nostres companys quan el visitem.

Damunt del Santuari, podem veure les coves del cingle callís, en una de les quals va viure el sant anacoreta.

Tornem al cotxe i ens arribem a les properes Fonts del Brufaganya, on començarà la nostra ruta a peu.

Segons la tradició, en el segle III, sota l’emperador Maximià, les tropes romanes van empresonar al monjo Magí a la cova on feia d’eremita. El van baixar de mala manera al fons de la vall. Un cop aquí, cansats i suats els romans, en Magí, que penseu com duria estar, amb un cop de bastó al terra va fer brollar aigua per assedegar als soldats que el portaven al martiri, que va arribar poc després…

Aigua miraculosa.

Aquest lloc tan especial és una de les barrancades del Gaià naixent (on van a parar les aigües de la riera del Brufaganya a l’alçada de Pontils).

Estem a l‘Alt Gaià.  Amb aquest nom es coneix un espai de terra, conjunt de muntanyes i valls, terra de pas entre la plana litoral i la Catalunya Central, al voltant de la capçalera i la part alta del riu Gaià.

Si bé ara la població és escassa i dispersa, aquest és un territori amb molta història. Visibles dalt de molts cims de la zona trobem encara les restes de  fortaleses construïdes al segle X, a l’època de la Marca Hispànica. Lloc de bones excursions !

Comencem a caminar entre grans i antics roures, petita i una mica decrèpita mostra de les rouredes que ocupaven aquest espai ja fa molt de temps.

Seguint el camí a la dreta, passem pel Collet de l’Àngel, posat dessota el Puig de les Creus, que amb 924 metres és el cim més alt de la Serra de Brufaganya.

De tot l‘Alt Gaià, el cim més alt és el Formigosa, amb 1.002 metres, a la Serra d’Ancosa, molt proper al més conegut Montagut, de 964 metres.

Entrem en un camí molt tranquil amb bosquet a una banda i terra de cereals a l’altre, quan tenim la primer sorpresa.

Una guineu amb una presa a la boca (un conill ?) ens apareix al marge de baix no gaire lluny.

La intentem seguir camp a través però la perdem. De retorn al camí, contents i encara comentant el que ha succeït, tenim una nova sorpresa. Al bell mig del camí, a uns 100 metres, veiem una altre guineu.

Tornem a fer les fotos com podem.

Ens imaginem que són parella i que el cau no deu ser gaire lluny.

Portem una bona estona caminant i hem vist més guineus que persones … no ens passa massa sovint.

Continuem endavant. I quin romaní florit !

Ben aviat arribem a les extensions de cereals, amb la presència del Montclar al fons, just des de l’altre banda que l’excursió anterior.

Per cert, quan pugeu al cim del Montclar, si mireu cap al nord (cap aquí) fixeu-vos en las “llengües” allargades de camps de conreu entre petites serralades. És per on estem passant ara.

La brisa fa moure el blat i provoca petites onades verdes

que contrasten amb el terrós quan encara no ha començat a brotar el cereal.

Ja sense més sorpreses, arribem a Viladeperdius, petit nucli agregat a Pontils.

Estem a meitat de camí i encara guanyen les guineus a les persones.

La tornada te uns metres d’asfalt, però de seguida en fiquem per un camí per per entre el bosquet. Just travessat un petit coll, tenim una magnífica vista de la vall que mena al Brufaganya fins a Pontils.

En primer terme, Montalegre, tant la masia en runes com un petit nucli habitat. Més endavant, una mica enlairat i a l’esquerra, Valldeperes.  Al fons, sobre la serralada, el castell de Queralt, ja dins del municipi de Bellprat i per tant dins de la comarca de l’Anoia.

A la masia en runes hi trobem molta farigola i ruscs d’abelles.

Després d’un altre tram per asfalt, anem a parar a un grup de masies habitades a Montalegre, on ens creuem amb 3 persones.

I ja, com a curiositat geològica, a banda dreta quan deixem la vall per a tornar a les fonts, veiem uns interessants estrats.

I poca cosa més.

Ja de tornada, podem fer el resum de la jornada: guineus 2 , persones 3, victòria humana per la mínima.

Com sempre, aquí teniu un resum de la literatura que hem fet servir:

Aprofitem per a felicitar a en Rafael López-Monné per la seva tasca fotogràfica i periodística que ens ha servit molts cops de guia, com aquest cop ha estat també el cas.

En concret, la ruta d’avui  la podeu trobar al tercer volum de les “Rutes a peu per les Comarques de Tarragona”, editat per Arola Editors.

I si la voleu seguir en detall, al Wikiloc la trobareu aquí.

Fins ben aviat.


Sant Feliu de Guíxols. Ruta per l’Ardenya amb restes megalítics (Baix Empordà)

Temps de marxa: 1 hora 15 minuts. Distància recorreguda: 4,1 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Aquest dissabte, com els cinemes d’abans, hem fet doble sessió.

De bon matí ja ens trobàvem al punt quilomètric 43 de la carretera de Sant Feliu de Guíxols a Tossa de Mar, a només 2 km de la ciutat ganxona. Deixem a la nostra esquena el camí que, travessant el paratge de Les Penyes ve de l’ermita de Sant Elm, i creuant la carretera ens endinsem cap el bosc. Som a l’Ardenya.

Al cap de pocs metres, a la dreta hi ha el que queda d’una de les moltes masies que s’han anat despoblant a la zona, can Miralls. Al seu costat trobem un dels millors exemplars de pi de la zona, malgrat que en les ventades del 2009 va perdre algunes branques del costat de llevant.

Si us fixeu, podeu veure restes d’un intent d’urbanització que afortunadament mai va arribar a quallar. Tornem al camí, anomenat “camí del barranc” i seguim cap a dins. Al terra es poden veure a la roca les marques deixades pels carros d’altres èpoques.

De seguida passem el Coll de Portes i cap amunt.  Tota l’estona anem veient les curioses formes que han anat adoptant moltes de les roques granítiques del massís. Per cert, si en voleu saber més, us recomanem el llibre “Itinerari geològic per l’Ardenya”, que a l’igual que altres llibres molt interessants de la zona els podeu trobar aquí.

I així trobem en una cruïlla un dels típic “castells” de roques. Aquest té la singularitat que a la part superior hi ha una roca que de ben segur ha servit d’aixopluc des de temps molt pretèrits. Sant Feliu queda al fons.

No gens lluny es troben les roques Mirador i la font del Pastor, però aquest cop no hi anem.

Cap a l’esquerra i després de seguir un corriol ascendent, quan aquest comença a planejar, ens endinsem uns 50 m a la dreta i tenim una bona sorpresa. Enmig d’un gran nombre de roques, el Sepulcre paradolmènic de Can Assols.

La coberta és una pedra de granit, quasi rectangular, de grans dimensions, 4 m de llarg, 3,5 m d’ample i 3 m d’alçada. Al ser excavada hi van trobar abundant ceràmica, sílex i ossos humans. Val la pena parar-s’hi una estona.

Si tornem al camí, ben aviat trobem una antiga barraca de pastor: la Barraca de les Olles.

Construcció singular ja que es poden veure les restes d’olles encastades a la paret. Per a ficar-hi gra i … diners dins de la més amagada?

Més amunt, dalt d’un collet, trobem un altre “castell”.

I ben aviat, anant en compte amb tots els camins que s’hi troben, internant-nos un altre cop uns 50 m cap a la dreta, trobem la Cova del Camí Romà.

Primer es veu el gran “castell”, però quan ens hi acostem veiem que el gran bloc de granit pot ser travessat de banda a banda. És un moment magnífic.

Tornant al camí, una mica més endavant, és benvingut un lloc força relaxant, la font de les Tres Fonts.

Bon lloc per parar i descansar una estona. Si continuéssim endavant de seguida arribaríem al Collet de la Mare de Déu i …., però avui no toca i donem mitja volta.

No triguem en arribar a una roca amb un curiós gravat de tres barres i un forat triangular.

Des d’ella es gaudeix d’una magnífica vista cap a Palamós.

I uns minuts més tard, arribem a la darrera de les sorpreses de la ruta d’avui, l’anomenat Camí Romà.

Pot-ser romà, pot-ser medieval, però el cert és que és un magnífic testimoni de les antigues rutes que unien les ciutats de la costa entre sí o amb l’interior.

I ara sí que ja estem de tornada. Tornem a passar pel Coll de Portes, on hi ha l’entrada del Parc Aventura.

Aquest negoci entenem pertany a l’Albert Gironès, el llibre del qual esmentat en la Ruta de la Plana Basarda ens ha servit també de punt de partida de la present ruta.  De fet, hem fet una combinació dels itineraris 4 i 5 amb aportacions pròpies.

Donem la volta per l’altre banda al Puig de Can Toni o Puig Boer i ja hem acabat.

Però si teniu una mica de temps, aneu al paratge de Les Penyes. S´hi troba una de les millors vistes de la Costa Brava, fins i tot en dies de boira com avui.

Wikiloc podeu trobar la ruta aquí.

Fins aviat !