Ruta megalítica a Sant Feliu de Guíxols (Massís de l’Ardenya o de Cadiretes, Baix Empordà)

Molt a prop del nucli urbà de Sant Feliu de Guíxols, hi podem trobar un bon conjunt de construccions megalítiques.

En menys de 3 hores es pot fer un recorregut pel Massís de l’Ardenya o de Cadiretes que ens permet visitar 9 construccions megalítiques (Paradolmens, Coves i Menhir. Curiosament encara no s’ha trobat cap Dolmen al massís) que pertanyen totes elles al període Calcolític, 2.200 a 1.800 a.C. Es tracte d’un dels millors conjunts d’aquestes construccions al nostre país.

1. Cova d’en Cirera

2. Cova o Paradolmen del Turó de l’Àliga

3. Cova del Puig Gros

4. Abric de la Mare de Déu

5. Menhir del Camí de les Sorres

6. Cova del Camí Romà

 Curiosa roca amb forat i tres franges gravades, a la vora del Camí Romà.

Roca amb forat i tres franges gravades al Camí Romà. Ardenya

Roca amb forat i tres franges gravades al Camí Romà. Ardenya

No sabem si l’origen dels gravats també és d’aquella època o posterior.

Disposa de molt bones vistes.

Roca amb forat i tres franges gravades al Camí Romà. Ardenya

7. Cau de les Olles

8. Paradolmen de Can Assols

9. Covatxa de Can Assols

Aprofitem per agrair i felicitar als membres del Club Alpí Palamós pel 12è Itinerari Megalític a les Gavarres i l’Ardenya  i també a l’Albert Gironés pel seu llibre “Vies Ferrades, Coves i Indrets de la Costa Brava“, 2004, La Butxaca de Montanya, que ens han servit de base per la present excursió.

Per cert, tota l’estona tens la sensació de que encara hi ha d’haver moltes construccions similars per descobrir…

Els detalls de la ruta que passa pels 9 monuments megalítics i altres llocs magnífics la trobareu a  Wikiloc, aquí.

Fins la propera. Salut i botes.


Sant Feliu de Guíxols: un tomb pel Monticalvari, Les Penyes i el Turó de la Casa (Baix Empordà)

Temps de marxa: 1 hora i 32 minuts. Distància recorreguda: 5,3 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Aquesta és una senzilla ruta que ens permet trepitjar racons no gaire coneguts dels voltants de Sant Feliu de Guíxols i que pensem inclou unes quantes agradables sorpreses.

Estem a la Costa Brava, en una ciutat per sobre dels 20.000 habitants i que ha sofert menys certs efectes perniciosos del turisme que d’altres municipis de la zona.

El punt de sortida i arribada està situat al començament del Passeig de Mar, davant del Racó de Garbí de la platja, prop d’una rotonda.

Donem l’esquena a la platja i comencem a caminar cap a l’interior, per l’avinguda Juli Garreta (nom d’un dels fills més il·lustres de la vila, compositor sardanista), però de seguida girem cap a l’esquerra i comencem a pujar per un estret carrer costerut, típic de poble mariner, el carrer de Sant Elm. Aviat girem a la dreta pel carrer del Consolat i de cop ja ens trobem  fora del nucli habitat. Sorpresa. Pins al davant nostre. Lloc poc trepitjat pels visitants de la vila ganxona.

Ens trobem al carrer de Jecsalis. De moment, anem arrambats al mur de la dreta, per darrera de patis de cases. Hi ha una construcció singular, una torre.

Estem a la zona del Monticalvari. Darrera del Monestir.

Comencem a pujar el turó i, al costat  d’una tanca metàl·lica, just dins de la finca, hi veiem una curiosa boca de pou.

Seguim pujant i ens espera dels llocs on fa anys els infants i les famílies de Sant Feliu hi feien excursions per berenar, estar a la fresca i beure de la seva aigua: la Font de Monticalvari.

Tornada a arranjar el 2010-2011, noves esllavissades del sauló ja han fet una altre cop de les seves.

Racó fresc i ombrívol.

A menys de cent metres de la font, en direcció cap a l’est, arribaríem a un aflorament de roques envoltades d’alzines i pins i ja prou elevades per a tenir algunes vistes del mar (i ben a prop hi ha les restes d’un principi d’urbanització que començava just davant la baixada a la Cala del Vigatà).

Cap a l’oest, aniríem cap el que serà el nostre camí de tornada. Però ara nosaltres anem direcció sud. Hi ha un bonic camí. Avancem i comencem a suar. A ma esquerra podem veure el que fins els anys 70 del segle passat eren camps ben treballats.

Pertanyien a la masia de Vista Alegre.

Aquesta masia la trobem a ma esquerra, només arribar al carrer asfaltat.

Una llàstima l’estat d’abandó en que es troba. Encara hi ha arbres fruiters pel seu voltant i una magnífica figuera al costat de la seva porta principal.

Si continuéssim direcció l’ermita de Sant Elm (que queda fora d’aquest recorregut, ja que és un lloc prou conegut per sí mateix),

a només 150 metres hi trobem una roca on, segons una llegenda local, hi ha les marques deixades per petjades del cavall de Sant Jaume (poca broma!).

Actualment, la roca és de difícil accés ja que queda al començament del perímetre tancat d’una petita urbanització residencial.

Continuem el nostre recorregut i, creuant el carrer asfaltat, anem per un camí ample de terra entre grans xalets i arribem a un dels punts estrella del recorregut:  El Mirador dels Frares.

Quina vista ! S’Esclavissada, les Penyes o el Davantal del Frare en primer terme.

Ens hi passem una estona. Ja entenem el perquè del nom (costa poc d’imaginar als frares del Monestir pujar fins aquí per gaudir de les vistes).

Agafem el caminet de ronda cap a la dreta i anem a sortir un altre cop al tram asfaltat.

Girem a l’esquerra, cap a la carretera de Tossa. A l’esquerra queda la mar. I ben aviat un pi, ara una mica malalt, que te la singularitat que si t’hi poses a sota és molt fàcil que notis bufar el vent. El forat del vent, en diem.

Tenim per endavant ara uns 350 metres de les millors vistes que es poden tenir de la nostra costa. Anem per un camí asfaltat amb oliveres a banda i banda. Som a Les Penyes.

I mentre caminem, gaudim de les vistes.

No és difícil trobar-hi cotxes aparcats amb gent fent fotografies. Per què serà? Els esculls de Rocacorb i la Punta de Garbí amb l’illot de s’Adolitx davant nostre.

Seguim pel carrer asfaltat principal, que després de passar pel costat d’uns apartaments fa com una “s” cap a l’interior. Per sobre de xalets seguim veient la mar. Es destaca molt la Punta d’en Bosch i la vista arriba fins a Tossa de Mar.

I a partir d’ara, deixem per una estona la mar i ens fixem i anem cap a la banda dreta, cap a la muntanya. Entrem al PEIN de Cadiretes o de l’Ardenya.

Pocs metres més enllà, abans d’arribar a l’encreuament amb la carretera de Tossa, km 43 de la GI-682, només entrar per un caminet de terra ja trobem el primer castell de roques.

Creim que s’anomena Sa Dragonera. Depèn de l’angle des d’on es miri, ens hi sembla veure el cap d’un gos orellut Basset Hound (els de Hush Puppies). Interessant donar una volta per les roques hi veure-hi les petites cavitats naturals.

Seguim per sobre un camí de terra prou ample entre pins i alzines.

Desprès d’un tomb, a mà esquerra ens queda ara un turonet, amb un senyal geodèsic, i atapeït de roques. Val la pena pujar-hi.

Continuem. I ben aviat, a la dreta, la primera de les magnífiques torres de roques que ens trobem en un reduït espai.

Un aspecte colossal. De dalt, gaudim d’una molt bona vista de Sant Feliu.

Als peus de les grans roques, hi trobem unes regates fetes a la roca que pot-ser no son d’origen natural i, per tant, es tractaria d’inscultures.

I no ens direu pas que la roca següent no recorda al cap amb l’ull i la boca d’un llangardaix!

Ens trobem en una zona que fa uns quinze anys va patir un incendi. Els pins no van sobreviure, però sí que ho van fer les alzines sureres i és molt interessant veure com s’ha desenvolupat el sotabosc.

Ara, a ma dreta tornem a tenir una altre torre de roques.

Molt interessant la disposició de la roca de dalt de tot. També amb bona vista. I en la part de baix,hi  trobem concavitats naturals.

I semblants a les anterior, també hi ha unes roques amb regates que semblen fetes per la mà de l’home.

Quin paisatge més bonic que conforma el camí cap el Turó!

Ens acostem cap el turó.

El Turó de la Casa. Quan hi arribem, fins hi tot la disposició de les roques semblen part d’una escenografia.

Una roca que sembla quasi una taula o un altar, una altre que  …

I des d’ací, òbviament, continuen les bones vistes.

Als peus del turó, uns 30 metres més enllà, podem veure un amuntegament de pedres que ens crida l’atenció.

Restes de marges o de construccions? El lloc gaudeix d’un emplaçament magnífic.

Donem mitja volta i comencem a refer el camí de tornada. Però de seguida, ara a la dreta, ens desviem cap a un grup de Boles rocoses que es distingueix de seguida.

A banda de l’estètica del conjunt, interessant la presència d’una cassoleta perfectament rodona a la part superior.

I de cavitats a la part inferior.

Interessant.

I, o tenim molta imaginació, o aquesta roca torna a semblar un gosset ?

Reprenem el camí i uns 150 metres més endavant, també desviant-nos una mica a la dreta, trobem les restes d’una antiga barraca de pagès.

Ara de tornada, seguim una drecera que ens deixa quasi al costat de ca n’Oliva i per variar el recorregut respecte a l’anada, passem per darrera de les casetes del Les Penyes i ens tornem a internar a la zona del Monticalvari.

Clar que sí algú ni es pot resistir, pot tornar a treure el cap al penya-segat …

Pot-ser no és mala idea.

Tornem a entrar al bosc. A partir d’aquest moment, aconsellem seguir les indicacions de la ruta amb GPS al Wikiloc o anar a l’aventura, doncs hi ha molts corriols en un espai petit.

Primer ens trobem un nou conjunt de roques, perfecte perquè juguin els nens i, després de segui un corriol molt bonic, s’arriba a una gran roca amb una anella metàl·lica.

Al costat hi ha una cruïlla de camins. Tirem cap el nord i ens sorprèn trobar unes runes, el Castell de la Bruixa.

Es tracta del que que queda d’un xalet de principis o meitat del segle XX. En la fotografia de sota, podem veure com destacava a la muntanya aquest edifici fa un segle (per cert, al costat de la punta del Monestir, sobresurt la torre en que hem iniciat el nostre recorregut). Com canvia tot !

Tornem a la roca de l’anella i, després de passar pel costat d’uns eucaliptus, trobem les restes d’una barraca al costat del camí.

I a partir d’ací anirem trobant restes molt curiosos que ens demostren que aquesta muntanya fa anys va estar urbanitzada com a finca amb jardins.

Primer de tot, trobem les restes d’una gran bassa, ara eixuta.

A prop, el que duria ser una petita font o bassa, amb parets de marbre.

La vegetació del voltant ens demostra que aquesta era una zona amb aigua abundant.

De la mateixa manera, que hi havia d’haver vinya plantada.

I molta vegetació pròpia de jardins. Hi trobem la yucca.

El xiprer.

Passem pel costat d’un nou grup de roques, que també a la part superior te una cassoleta d’erosió.

El seu voltant està ple de mimoses. Quan estan florides és espectacular.

Seguim i al costat del camí trobem les restes d’una gran bassa, similar a la primera.

A prop, encara dempeus, un antic molí molt vistós.

I baixant unes escales

arribem a l’antic pou.

amb el forat de la mina que pot resultar perillós. Cal anar en compte. Podem veure que l’arítjol o heura espinosa (la “zarzaparrila” en castellà)  també hi és abundant.  Malgrat que punxa, els seus fruits son molt vistosos.

Ja estem acabant. A mà esquerra hi trobem un passeig amb eucaliptus

i si anéssim cap a l’esquerra, arribaríem a la font.

Però nosaltres ara anem drets cap a baix, anant amb compte amb el sauló

i de seguida ja arribem al primer carrer de Sant Feliu, pel carrer del Doctor Ligonya, no sense deixar de sorprendre’ns cada cop que hi passem pel gran nombre d’animals i espai de la muntanya que es ocupat per una casa que dona a la carretera.

Entrem a Sant Feliu pel costat de l‘antiga fàbrica surera de Can Serra on sembla que hi haurà el futur museu Thyssen de Sant Feliu.

De seguida arribem a la Porta Ferrada (anomenada així pels arcs en ferradura del pis inferior, i no pas per la tanca de ferro com li hem escoltat dir a un presentador de televisió no fa massa).

Una bona rebuda!

I ja tornem a estar al punt de sortida.

Si en voleu saber més detalls de GPS, ho trobareu al Wikiloc aquí.

Una darrera recomanació, si teniu set (o encara que no sigui així), aneu a prendre orxata a La Xixonenca, Teresa Macià, a la Rambla d’Antoni Vidal, cantonada carrer Estret.  Quan la tasteu, ja sabreu el perquè.

Volem agrair als autors i editors dels llibres que ens han ajudat en aquesta excursió:

I finalment demanar que no s’embrutin aquests paratges. Que qui els visiti, en tingui cura.

Hem trobat unes quantes mostres de brutícia, massa, que no hem volgut mostrar, però que hi eren, el mes d’agost del 2011 que és quan vam fer les fotografies. Si us plau, mantingueu el lloc net.

I res més per ara, o sí, una foto més dels esculls de Rocacorb. Una meravella. Salut i botes.


Via Ferrada de les Gorges de Salenys (Bell-lloc, Santa Cristina d’Aro, Baix Empordà, Gavarres)

Anada i tornada, temps de marxa: 1 hora i 48 minuts. Distància recorreguda: 7,6 kilòmetres.

Detalls a Wikiloc.

Aquesta excursió ens porta a un paratge molt singular de les Gavarres, a la seva vesant sud: Les Gorges de Salenys.

Es tracta del salt d’aigua més important de la zona i on des del 2000-2002 hi ha tres trams de Via Ferrada, construïts per Albert Gironès.

El punt de sortida, on hi arribem agafant la carretera de Solius a Romanyà de la Selva, el tenim a l’estació de l’antic Carrilet a la Font Picant – Bell-lloc, dins del terme de Santa Cristina d’Aro.

Actualment, a l’estació hi trobem un restaurant que hem llegit que és al mateix lloc des de poc després de la construcció de la mateixa, a finals dels segle XIX.

Com podem veure en aquesta fotografia, extreta d’un dels llibres que mostrem al final, es manté prou bé l’aspecte original que tenia l’estació quan estava en us.

Aquest Carrilet, o tren de via estreta, que unia Sant Feliu de Guíxols i Girona, va estar en funcionament des del 1892 fins el 1969. El seu recorregut, de poc menys de 40 kilòmetres, és actualment una de les Vies Verdes de Girona. El trànsit de ciclistes és prou important en funció del dia i hora en que hi passeu.

Comencem a caminar direcció Llagostera. Un cop travessada per sota la carretera, poc més 700 metres més enllà, agafem un corriol a ma esquerra. Agafem un trencant a la dreta i de seguida, al costat d’una torre d’electricitat, arribem a un del millors menhirs de les rodalies, la Pedra Ramera.

Curiós nom, no? No hem trobat pas l’origen d’aquesta denominació. Fita de terme referenciada des del segle XIV, va ser localitzat caigut per Lluís Pallí i Lluís Esteve el 1990 (article al volum 9 dels Estudis del Baix Empordà) i redreçat al mateix lloc el 1991. Quants ciclistes i passen doncs a pocs metres sense conèixer la seva existència! Nosaltres mateixos sabíem que hi era per les rodalies, però no hi havia manera de trobar-lo …,  fins que gràcies a una altre usuari de Wikiloc ho hem aconseguit.

Retornem al camí principal i seguim. De seguida passem per sobre d’un pont sobre la Riera de Salenys i girem a la dreta, cap al Massís de les Gavarres. Important: allà mateix hi ha el GR-92.1, però no l’hem de seguir. Nosaltres en endinsem pel camí més ample. Camí molt agradable, el seguim uns 1,2 kilòmetres fins que arribem a la Planta embotelladora de l’Aigua de Salenys. Per cert, fins aquí es pot arribar en cotxe.

Sorprèn el gruixut mur de pedra del costat de la reixa, més propi d’una fortalesa que no pas d’una planta embotelladora d’aigua (pot-ser un antic molí?). I també sorprèn veure que hi ha activitat.

Mai hem trobat aquesta aigua en cap restaurant o supermercat dels voltants. Ens faria molta il·lusió. On es ven? Misteris de la distribució.

Ara el camí es fa més estret i més proper a la riera, per tant força embardissat. El lloc és molt humit, un bon exemple de bosc de ribera.

Fa anys, de la Riera de Salenys, se’n deia Riera de les Pruneres. Passem d’una banda l’altre, resseguint el corriol, per uns bonics ponts de fusta (Curiositat: la riera fa de frontera entre Llagostera i Santa Cristina d’Aro, és a dir, entre el Gironès i el Baix Empordà. Així que tota l’estona passem d’un municipi a un altre, d’una comarca a una altre).

A ma esquerra ens trobem el camí que ens portaria a la Font de Panedes (aigua picant, amb ferro) i a Sant Ampèl·lit (aquest Sant, segons una llegenda recollida al llibre Llegendes de les Gavarres, de Xavier Cortadellas, tenia tracte directe amb la pluja), dins ja del terme municipal de Llagostera.

Aquest és un altre camí per arribar a les Gorges, però nosaltres continuem recte. I ben aviat arribem al primer tram, el Pou de les Goges (així s’anomena també a les Bruixes bones o Fades).

No costa gens comprendre que aquest lloc, amb aigua tot l’any, ha fascinat al habitants dels voltants des de sempre i que per tant hi ha llegendes que hi fan referència. Segons una, és un pou sense fons. Segons una altre, es comunica amb Mallorca. Segons una més poètica, un pastor hi anava a veure com es banyaven les goges i es va arribar a casar amb una d’elles i se la va endur a casa seva. Fins que es van discutir i ella va tornar a la gorga. Algunes nits de lluna plena, la goja surt a pentinar a la seva filla.

Es pot continuar cap amunt per camí adient per a excursionistes o, si es porta casc i la resta d’indumentària adient, ja es pot seguir la Via Ferrada. Val a dir que aquesta via és ideal per primerencs. El tros entre les dues parets de roca poc separades és molt espectacular.

El següent tram de la Via és el Resalt de la Murtra.

El lloc és espectacular i hi hi passem una molt bona estona. Hi ha un problema amb una tirolina, però no ens empipa gens.

I cap amunt, ja arribem al darrer tram, el Salt del Llop.

Si hi baixa aigua, la cua de cavall ha de ser magnífica (el salt té 55 metres d’alçada). Hi ha ponts de tota mena. I al costat, per a pujar fins a dalt, hi ha les anomenades Escales del diable.

A aquest punt s’hi pot arribar directament, deixant el cotxe poc abans del punt kilomètric 6 de la carretera de Llagostera a Romanayà de la Selva.

Sap greu deixar aquest aquest congost, però cal tornar.

Per a fer-ho, refem de baixada el camí, però sense desviar-nos al menhir.

Una petició: si us plau, manteniu les cordes, ponts, passarel·les, passamans, cables, etc, tal i com ho heu trobat. Gràcies.

Agraïments als autors i editors dels llibres que ens han servit per a preparar la ruta.

I si en voleu saber més detalls de GPS, ho trobareu al Wikiloc aquí.

Fins la propera. Salut i botes.