Solius. Un tomb per l’església de Santa Agnès i el Monestir de Santa Maria, la Cova dels Moros i el Castell de la Roca (Santa Cristina d’Aro, Ardenya, Baix Empordà)

Temps de marxa: 35 minuts. Distància recorreguda: 2,3 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

El dijous 28 d’agost de 2011, ja a les acaballes de les vacances, ens van decidir a tornar a fer una passejada  per un recorregut que quan els nostres fill eren petits havíem fet moltes vegades amb el cotxet o amb les motxilles de portar nadons, o ja de més grandets quan encara ens feien cas i venien amb nosaltres … En aquella època, el camí ens semblava llarg ! Ara, amb poc més d’una hora, aturades incloses, hem fet tota la volta. Però tant llavors com ara, ens ha semblat un camí magnífic.

Per arribar al punt de sortida, hem d’agafar la desviació cap a Solius just en l’encreuament de carreteras on, en sentit oposat, s’agafaria la carretera cap a Romanyà de la Selva, i passar pel davant de Mas Pla, allotjament rural.

Al llarg de molts estius, aquest va ser el restaurant favorit dels nostres fills. Passats els anys, ara trobem l’Emili i la resta d’equip de servei i de cuina a Can Xerta no gaire lluny, a Santa Cristina, a prop de l’antiga estació del carrilet.

Seguim per la carretera, passant pel davant de Can Rissec i després d’un gir, ja som a l’aparcament davant de l’església de Santa Agnès de Solius.

El campanar de Santa Agnès és força esbelt i delicat, aixecat de nou a finals del XVIII sobre una base romànica.

Visible des de molts racons de la vall, l’església té al davant dues rengleres de xiprers formant un passadís que, encara que amaguen la façana, li confereixen al conjunt un caràcter quasi de escenografia operística, les línies verticals remarcant l’espiritualitat del lloc.

A la façana, per cert, s’hi troba, com a curiositat, un esplèndid rellotge de sol. No gens habitual.

Des de 1967, existeix adjunt a l’església, el Monestir de Santa Maria. Recomanació: Procureu anar-hi coincidint en algun dels moments al llarg del dia en que els monjos cistercencs hi canten gregorià com a part de la missa.

Comencem a caminar per un camí ampla, ara ja asfaltat, que ens portaria fins a l’avocador de la zona, però de seguida girem a l’esquerra i agafem un caminet. Bon lloc per a relaxar-se.

A l’esquerra tenim una bona vista de la roca Rodona i els Carcaixells.

Passem pel costat d’uns eucaliptus (restes de plantacions fetes anys enrere amb un intent de treure el màxim rendiment a la fusta sense tenir en compte l’impacte en l’ecosistema) i quan arribem a un encreuament, girem a l’esquerra (si anéssim cap a la dreta, no trigaríem gaire a arribar a les Roques Bessones i la Roca Ponça, esplèndids doms granítics que familiarment anomenem “roques australianes”, ja que ens recorden molt la geologia que vam veure tot sovint voltant per aquell sorprenent pais.

I no triguem gaire a arribar a una esplanada amb pins on en una banda hi ha la roca anomenada Roca dels Moros, on ‘hi troba la Cova dels Moros, i a l’altre la roca on trobem el Castell de Solius, o millor dit, Castell de la Roca. Ja hi som !

Anem a pams. Primer la Cova. Girem a l’esquerra i ja la veiem.

Es tracta d’una cova artificial del Calcolític, és a dir, de fa uns 4.400 anys.

No és gens d’estranyar que al llarg de la història la cova hagi estat l’habitatge d’eremites. Possiblement també crematori …

Mireu quines vistes hi ha de Santa Agnès!

És una llàstima que uns pocavergonyes hagin fet pintades dins de la cova. Si hi entreu, comprovareu quant acollidora és.

La vista del castell, tampoc és gens dolenta.

No ho podem resistir i pugem dalt del dom on hi ha la cova, la Roca dels Moros. Hi trobem uns bons exemples de cassoletes d’erosió i quina panoràmica !

I ara sí, anem cap el castell. De dom a dom.

Aquest és un castell ben peculiar, que ha passat molt desapercebut al llarg de la història. Origen segle XI ? S’esmenta per primer cop a començaments del segle XIII, 1208.

Aquí ens permetem mostrar una imatge extreta d’un dels llibres que apareixen al final i que mostra l’aspecte del castell amb els afegits de l’època de les guerres carlines, fins que al desembre de l’any 1969 una tramontanada va tirar a terra els murs ja força deteriorats.

Sorprenent, no ? Semblava una versió en miniatura del castell del Montgrí.

Quan us hi acosteu, son visibles a la roca uns forats que durien servir probablement per a lligar els cavalls.

Segur que el primer cop que us trobeu davant la porta del castell amb els seus merlets “com d’opereta” omplint l’espai que deixa la roca no us quedeu indiferents. La part superior és medieval (rematada amb els cinc merlets prismàtics), però la part inferior és ben posterior (segles XVIII o XIX)

Un cop dins, sorprèn el treball en la roca dels esglaons.

I, a banda dels elements perimetrals de defensa, un altre element que destaca és una mena de cisterna (o element defensiu).

I tota l’estona tenint unes magnífiques vistes. Tant de la Cova dels Moros com de Santa Agnès. Veiem que la vall de Solius és una zona fèrtil, amb aigua abundant.

Acabem de pujar a dalt, però més enllà de la vista, els trossos de murs que queden en peus “no estan a l’alçada” de la resta del castell. Estem a uns 140 metres d’altitud.

Tenim visió de 360 graus. I als nostres peus veiem Can Dalmau amb el seu petit pantà, on fins el 2005 va existir el primer camp de Pitch&Putt de Catalunya i de l’Estat Espanyol.

I ja ha arribat l’hora de tornar. Ho fem pel costat de la urbanització de Mas Reixac i de seguida ja estem al punt de sortida. Se’ns ha fet curt aquest cop.

Per acabar, aquí teniu alguns dels llibres que ens han permès documentar l’excursió, gràcies.

I si voleu saber detalls i GPS de l’itinerari, ho trobareu a Wikiloc aquí.

Fins la propera. Salut i botes.

Anuncis

La Plana Basarda. Visita al poblat ibèric (Ardenya, Vall d’Aro, Baix Empordà)

Temps de marxa: 2 hores 2 minuts. Distància recorreguda: 7,0 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Ahir vàrem fer una de les nostres excursions preferides.  Vam tornar a visitar el poblat ibèric de La Plana Basarda.  Pocs llocs tenim amb la seva càrrega de misteri: Els Clots de Sant Julià, la Pedra del sacrifici de Savassona, les Estunes a prop de Banyoles, la Mussara i els avencs de La Febró …, però aquest indret és molt menys conegut i visitat.

Abans de res, volem començar agraint la tasca feta per una persona que ha arranjat i donat a conèixer llocs i camins de l’Ardenya (Massís de Cadiretes) -si per exemple, heu passsat pel pont penjant dels Carcaixells, de ben segur que us en recordereu-.  Es tracta de l’Albert Gironès.  El seu llibre del 2004 és una petita joia i gràcies a ell vàrem poder arribar per primer cop a aquest indret.

Com de costum, aquesta ruta també la podeu trobar al Wikiloc.  Només cal que feu clic aquí.

El començament de la ruta és just al costat de la masia de Can Llaurador, a Solius (Santa Cristina d’Aro).  Punt d’encreuement de camins i l’inici d’un bon nombre de rutes de la zona.

Comencem a caminar i de seguida ens trobem el ben conegut Menhir de Can Llaurador.  Per molts cops que l’hàgim vist, sempre ens sembla un dels més elegants que es troben a les nostres terres.  Posat un altre cop vertical l’any 1994, si més no és curiosa la dita de que quan estava ajagut era habitual que els que portaven els taüts dels difunts de les masies de la zona hi fessin parada per descansar.  Se non è vero, è ben trovato.

Al cap d’uns 250m, en lloc de seguir recte com si anéssim als Carcaixells, girem a l’esquerra.  I ben aviat, una mica apartat del camí a l’esquerra, trobem aquesta cova artificial feta a una roca, la Cova de Sa Tuna.  Què portaria als nostres avantpassats fa uns 3.000 anys a fer aquesta mena de cavitats ?  No gaire lluny, a la roca davant del castell de Solius, en trobem un altre exemple que us recomanem visitar un dia, la Cova dita dels moros.  Poques més n’hi ha.  Cal tenir en compte que dins hi caben unes quantes persones dretes.

Un cop visitada, cap amunt ! Ara ve el tros de camí més maco de tota la jornada.  Estret, amb la Roca Rodona d’en Cama, els Carcaixells a la dreta i Pedralta a l’esquerra.  Una meravella.  Un espai obert ens permet gaudir de les vistes i descansar una mica.

El caminet s’acaba quan arribem a una torre d’alta tensió.  Allà continuem cap amunt en un camí més ample, fins que arriba el moment esperat, en una zona d’eucaliptus replantats, en que agafem una desviació poc marcada també a l’esquerra.  Sense perdre l’esperança, continuem cap endins fins que, oh! sorpresa!, ens trobem la primera indicació de que hem arribat a l’antic poblat, la Cova excavada a la roca.

A partir d’aquí, les sorpreses no s’aturen. Ben aviat, al mig del camí, trobem la primera sitja excavada a terra. N’hi ha al voltant de 30 dins del recinte.  Eren dipòsits de gra i/o aigua.

N’hi ha de diverses mides.  Algunes de més de 2 metres de fondària.  I aquí us fem l’advertència d’anar molt en compte.  Si aneu amb nens petits, porteu-los de la mà, i si aneu amb animals petits, que vagin lligats.  Molts dels forats quasi no es veuen.

També són molt interessants uns esglaons fets a la roca.

El que deuria ser una antiga cisterna, vàrem comprovar que probablement feia molt bé la seva feina, doncs estava plena d’aigua.

Un cop arribeu a dalt del turó, comprovareu el per què se li diu Plana al poblat i per altra banda podreu gaudir d’unes magnífiques vistes del voltant. És un lloc feréstec, de difícil accés, però mereix la pena arribar-hi !

I aquí una petició. Sigueu respectuosos amb l’entorn.  Segur que sí.

I si en voleu saber més del lloc que esteu trepitjant, us recomanem llegir aquest llibre:

El podeu trobar, per exemple, a les llibreries de Santa Cristina i Sant Feliu de Guíxols.  Coneixereu qui era el senyor Klaebisch, el paper d’alguns dels principals arqueòlegs catalans al jaciment (Pere Bosch Gimpera, Lluís Esteva, Miquel Oliva, …)  i fins i tot el possible interès d’Himmel buscant-hi el Sant Graal !

Ara podeu tornar pel mateix camí, o, com hem fet nosaltres aquest cop, arribar fins el proper cim del Montclar.  Val a dir que després de visitar la Plana Basarda, el millor de l’excursió queda darrera. En aquest darrer tram de pujada, només cal anar en compte al grimpar per unes roques abans d’arribar-hi, un cop passat el collet del Montclar.

Com anècdota del dia, encara que el cim es diu Montclar, ni aquesta ni la resta de fotografies ens han quedat gaire clares.  Era un dia de boirina persistent (a Barcelona els límits de velocitat es mantenen a 80 km/h per aquest motiu…). Tot i això, direcció nord-oest, just al costat d’una altra torre d’alta tensió, es podia veure des del cim l’anomenada Esfinx, curiosa formació rocosa.

I ja ve la baixada. Cal anar molt en compte amb el desnivell i el saulò si, com hem fet nosaltres aquest cop, seguim el PR.  Quan arribem al nivell de la riera, ja amb els turmells estovats, al cap d’una estona ens trobem amb la desviació per pujar cap als Carcaixells i a l’esquerra ens queda el Pas de la Miloca.  Nosaltres passem de llarg.

I una estoneta més tard ja tornem a estar on hem deixat el cotxe.

Hem fet prou gana i així encara gaudirem més del esplèndid pa de Santa Cristina (que també podem trobar a la Pastisseria Vidal de Sant Feliu)

Sense oblidar el tortell de massapà de la Pastisseria Gironès de Sant Feliu, petit homenatge a l’autor del llibre esmentat al principi (encara que sense llibre caldria compar-lo igual. És realment esplendid).

I per dinar, cap a Can Xerta ( 972 83 82 83), a Santa Cristina, on des de fa anys, quan l’Emili i companyia encara estaven a Mas Pla,  som fidels a l’arròs a la cassola.

Amb aquestes petites reflexions (o divagacions) gastronòmiques, acabem l’apunt d’avui.

Esperem que us agradi.  Apa !