Pintures rupestres dels Abrics de l’Ermita (Ulldecona, el Montsià)

Visitades el dijous 27 de desembre de 2012.

Bruixot o Faldut de l'Abric I de l'Ermita, Ulldecona

Si ens permeteu un símil futbolístic, podem dir que les Pintures rupestres dels Abrics de l’Ermita d’Ulldecona són de Primera Divisió. Quina meravella, en quantitat i qualitat !

Descobertes fa menys de 40 anys, avui coneixem més de 13 abrics amb un total de més de 400 pintures realitzades entre fa una 8.000 anys (Epipaleolític) i fa uns 4.000 anys (ja a l’Edat dels Metalls).

La ubicació és magnífica, una esplèndida escenografia. A mitja alçada de la Serra del Godall, al costat de l’Ermita de la Pietat d’Ulldecona (demostració de la continuïtat en els llocs sagrats …)

Ermita de la Pietat d'Ulldecona

i tenint al davant la gran plana de la Foia (el lloc de cacera ancestral) i la Serra del Montsià (amb assentaments ibers i de l’edat del ferro tan importants com la Moleta del Remei, Sant Jaume – Mas d’en Serrà o la Ferradura).

Vista general dels Abrics de l'Ermita, amb l'Ermita de la Pietat, la Foia i la Serra del Montsià

Just a sota de l’ermita, hi trobem el Centre d’Interpretació d’Art Rupestre Abrics de l’Ermita (653 937 204 – 619 770 869), des d’on duen a terme les visites guiades a les pintures.

L’abric que es visita és l’Abric I, el més distant de l’ermita (500 metres), però és el que té el major nombre de figures (unes 170) i, pot-ser, les més significatives).

Abric I de l'Ermita d'Ulldecona

Aquí en tenim unes quantes imatge.

– Part esquerra de l’escena de caça.

Pintures rupestres de l'Abric I de l'Ermita d'Ulldecona– Part dreta de l’escena de caça.

Pintures rupestres de l'Abric I de l'Ermita d'Ulldecona

– Grup de figures.

Pintures rupestres de l'Abric I de l'Ermita d'Ulldecona

– Grup de figures.

Pintures rupestres de l'Abric I de l'Ermita d'Ulldecona

– Grup de figures.

Pintures rupestres de l'Abric I de l'Ermita d'Ulldecona

– Grup “estelar” de figures.

Pintures rupestres de l'Abric I de l'Ermita d'Ulldecona

– Cérvol.

Pintures rupestres de l'Abric I de l'Ermita d'Ulldecona

– Cérvol.

Pintures rupestres de l'Abric I de l'Ermita d'Ulldecona

– Guerrers caçadors.

Pintures rupestres de l'Abric I de l'Ermita d'Ulldecona

– Caçador.

Pintures rupestres de l'Abric I de l'Ermita d'Ulldecona

I, per suposat, l’anomenat bruixot o faldut que encapçala el post. Déu n’hi do.

També vàrem poder visitar l’Abric IV o Cova Fosca (anomenat així per raon òbvies i que ha estat l’abric més usat per pastors i gent de la zona, el que ha produït que avui només s’hi poden veure unes poques pintures).

Abric IV de l'Ermita d'Ulldecona o Cova Fosca

Tot i així, són prou interessants!

N’hi ha de figuratives-estilitzades, però també les úniques conegudes fins ara en aquests abrics d’esquemàtic-abstractes (i per tant, les més recents).

Pintures rupestres de l'Abric IV de l'Ermita d'Ulldecona o Cova Fosca

Pintures rupestres de l'Abric IV de l'Ermita d'Ulldecona o Cova Fosca

Pintures rupestres de l'Abric IV de l'Ermita d'Ulldecona o Cova Fosca

És molt curiós veure al terra les restes que s’estan estudiant actualment de trossos d’ossos, dents i fins i tot un carbonet que podria haver estat utilitzat en les pintures.

Abric IV de l'Ermita d'Ulldecona o Cova Fosca

Volem agrair a en Lleonard Bel les seves amable i didàctiques explicacions. Del que ens va dir, recordem de manera especial:

– Donada la impossibilitat de datació amb C14 de les pintures, moltes vegades es fa servir l’estil i les figures de les mateixes per, de manera comparativa amb d’altres o per el que s’hi representa, posar una data d’execució aproximada. De tota manera, pot-ser el mètode més fiable consisteix amb analitzar l’antiguitat de les capes de carbonat de calci que s’hi han dipositat a sobre (que es poden datar amb alta fiabilitat mitjançant el nivells d’urani-tori). Les pintures tenen, com a mínim, l’antiguitat d’aquestes capes. Aquest és un motiu més per a no modificar ni manipular de cap manera les puntures.

– Investigacions recents, fent servir el mètode anterior, indiquen que les pintures més antigues conegudes en l’actualitat, dins de l’art Paleolític, corresponen a les Cuevas del Castillo, amb més de 40.000 anys. Però en aquell temps, en la zona convivien l’Homo Sapiens (a qui s’ha considerat fins ara “l’artista” exclusiu) i l‘Home de Neandertal …, obrint-se així un nou debat sobre si aquests darrers van ser també artistes (per cert, molt interessant i recomanable la pel·lícula “Cave of Forgotten Dreams” d’en Werner Herzog sobre la Cova de Chauvet al Departament de l’Ardecha, al sud de França, les considerades amb pintures més antigues en el moment del rodatge).

I ja que estem Ulldecona, molt recomanable visitar les seves oliveres mil·lenaries (més de 3,50 metres de circumferència a 1,30 metres d’alçada)

Olivera mil·lenària a Ulldecona

i el Castell d’Ulldecona.

Castell d'Ulldecona

Fins la propera. Salut i botes.

Anuncis

Tavertet – Pla del Castell – Puig de la Força (Collsacabra, Osona)

Diumenge 5 de juny. Ens sap greu, però avui hem de deixar  l’Avenc, encara que tenim el convenciment de que hi tornarem.

Ens arribem en cotxe fins a prop de la Plaça Major de Tavertet i allà comença l’excursió d’aquest matí. Aprofitem per a entrar a l’església de Sant Cristòfol, romànica dels segle XI.

Déu n’hi do quines vistes hi ha des de l’exterior del seu absis!

I en un petit i recollit cementiri, només acompanyat per una senzilla pilastra amb una creu de ferro rovellada, hi trobem una molt peculiar estela funerària damunt d’on reposen la meitat de les cendres d’en Raimon Panikkar.

Abandonem el poble pel sud-oest. De seguida comencem a tenir magnífiques vistes de les cingleres.

No triguem a arribar al Coll de Malla, on agafem un senderó a la dreta que ens porta a la Miradora. Allà trobem unes sensacionals vistes del Sot de Balà, amb les cingleres que l’envolten (veiem una tros de la carretera que porta a Tavertet).

Però, sobre tot, veiem el Salt del Molí Bernat. Amb les recents pluges va ben ple d’aigua.

Tornem cap a enrere fins el camí principal. Veiem el cingle Moltorer.

Ben aviat ens enfilem una mica per a trobar les restes de la muralla ibèrica. Després de la magnificència de l’entorn, ens semblen ben poca cosa (de fet, després vam mirar en llibres i per Internet que no fos cas que ens haguéssim perdut la millor part, però diríem que no).

Passem pel Pla del Castell, amb un terra que dificulta el caminar. Quan arribem a l’alçada de la masia del Castell, continuem per l’esquerra.  No triguem a tenir una bona vista dels cingles i la lleixa del Castell.

De seguida som al mirador del Castell. Excel·lent mirador sobre les Guilleries i el Pantà de Sau. Aquest darrer està ben ple i quasi no es distingeix la punta de Sant Romà. Hi ha una taula d’orientació. Ens hi vam entretenir una estona.

Continuem caminant per la vora del cingle, gaudint de les vistes.

Fins que arriba el moment que ja tenim el Puig de la Força (o Roca de Sau) just al davant. Imponent.

És el moment de baixar per un senderó fins arribar a una escaleta que porta al peu del fossar, comencem …, però ben aviat ens aturem.

Núvols negres amenaçadors s’acosten i decidim donar mitja volta. L’experiència del dia anterior fa que ho deixem per una altra vegada. Restes del castell de Cornil, tornarem !

Empipats, donem mitja volta i accelerem el pas. Quasi no mirem el paisatge del voltant.

Encara que a l’hora de la veritat no va ploure massa, ens alegrem quan tornem a veure les cases de Tavertet.  N’hi ha que tenen esgrafiats de fa molts anys.

Per cert, és d’agrair que en un país com el nostre on hi ha tanta disbauxa urbanística i massa vegades una clara manca d’estètica i de conjunt en les noves construccions (i en el manteniment de les antigues), Tavertet en sigui una excepció. Sense tenir, sortosament, l’aspecte fred de postal o de “parc temàtic tipical catalan village“, aquest poble manté un agradable aspecte ja entrats en el segle XXI. Per molts anys !

Ja només quedava la part final. El dinar. I malgrat que degut a les tempestes feia 48 hores que no hi havia línia de telèfon a Tavertet (hi ha coses que sembla que no canviïn amb el pas del temps), via mòbil havíem fet una reserva i vam tenir taula al restaurant Faves Comptades.

En Fabià a la cuina (pocs plats que van canviant cada setmana, preparats amb molta cura) i en Sergi al menjador (amb qui parlem de l’Antoni Bassas, veí il·lustre  per bé que ara està desplaçat temporalment com a corresponsal als EUA i té la casa llogada, de com van rodar el capítol de la sèrie de TV3 “El Paisatge Favorit de Catalunya”, d’altres rodatges, ara molt habituals a la zona, com els de “Pa Negre” -van portar el cavall mort congelat i abans de tirar-lo cingles avall l’hi van trencar les cames perquè la caiguda fos més espectacular- o el de l’anunci de les noves sabatilles del Decathlon) ens van procurar un deliciós i entretingut àpat. No penseu que és el típic restaurant de cuina casolana de la zona. El preu pica una mica, però ja s’ho val. Molt recomanable anar-hi.

I com ahir, al no haver fet la ruta que volíem fer, no la hem penjat al Wikiloc. No obstant, aquí en teniu el resum:

 

I ja vam tenir que tornar, dient un fins aviat.

Per últim, aquí teniu alguns dels llibres que ens han acompanyat aquests dos dies.

Adéu !


Olèrdola. Ruta de les Fonts. Un passeig pel Fondo de la Seguera (Parc d’Olèrdola, Alt Penedès)

Temps de marxa: 1 hora 39 minuts. Distància recorreguda: 6,4 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Aquest dissabte vam optar per a fer una ruta pel voltants del jaciment d’Olèrdola, dins del Parc del mateix nom.

Per cert, si no heu visitat el jaciment encara, us recomanem molt la visita.  És un dels més importants de les nostres terres i s’hi troben elements de l’Edat del Bronze (1.800 – 800 aC), de  l’Edat del Ferro, dels ibers, de  l’època romana i de l’Edat Mitjana.

Però nosaltres aquest cop no hi hem entrat.  L’hem envoltat.  La nostra ruta, que està força ben senyalitzada al llarg de tot el recorregut com a Ruta de les Fonts, comença i acaba a la porta d’entrada al recinte, davant de la muralla ibero-romana.

Després d’una baixada ombrívola en direcció nord-est, ben aviat s’arriba a la primera font del recorregut, la Font de l’Alba.

Continuem i una mica més endavant no triguem a trobar la segona font, la Font de Fontanilles.

Seguim caminant i just després de creuar la Riera de l’Adoberia  (que ens portaria al poble de Sant Miquel d’Olèrdola o La Plana Rodona) entrem dins d’un camí força ample però que queda encaixonat entre cingleres calcàries.

En aquesta vall càrstica es té una fascinant sensació de solitud.  Però al mateix temps s’intueix que ens trobem dins d’un indret on la raça humana hi deu d’haver habitat des d’èpoques molt antigues.  No anem desencaminats.  En aquestes parets, plenes de concavitats i balmes, s’hi troben alguns dels millors exemples de pintura rupestre del país.  Per exemple, la Cova dels Segarulls.

Continuant el camí per baix, un parell de perdius i un xoriguer quasi aturat en l’aire ens el fan més amè.

Un cop passada una bonica cabana de pedra seca,

si haguéssim agafat una desviació cap a la dreta cap a dalt dels Cingles, haguéssim pogut veure d’a prop altres de les meravelles que amaguen aquestes parets: La Font de l’Ametlló, les balmes de  Can Ximet (amb restes de construccions i dipòsits excavats a la roca) i  la de Can Castellví (continuació de l’anterior), ambdues amb pintures rupestres.  Nosaltres aquest cop ens ho mirem des de baix. També veiem a dalt  colles de gent practicant l’escalada.  Bon lloc.

Davant de Can Ximet, a peu del camí i just a costat d’unes vinyes, trobem la següent font, la Font de l’Avellaner.

Cap endavant, el camí planer s’acaba davant de Can Castellví quan arribem a un antic Forn de Calç de grans dimensions.

A partir d’aquí, tenim la pujada més dreta del recorregut, però que val la pena ja que ens permet tenir unes magnífiques vistes. En primer terme, les masies i cingleres que hem anat esmentant, darrera Vilafranca i la plana penedenca, més enllà les muntanyes de Mediona i Font-rubí, i al fons la serra de Montserrat.

Per altre banda, el camí també ens va donant bones vistes de les parts més exteriors del jaciment d’Olèrdola. Per exemple de l’església preromànica de Sant Miquel.

I ja quan queda poc per arribar a la fi del camí, la sorpresa final, el Pla dels Albats.

En molts llocs hem llegit que es tracta d’un dels més importants emplaçaments de tombes antropomòrfiques del nostre país, però el cert és que no n’hem vist cap d’altre que el superi en  impacte visual.

I ja hem acabat, això sí, amb ganes de tornar-hi aviat i visitar el que hem passat de llarg aquest cop.

Pel que fa a llibres on hem trobat força i bon material d’aquesta zona:

I si voleu seguir la ruta amb detall, la podeu trobar al Wikiloc aquí.

A reveure !


Montpedrós. Roca amb gravats prehistòrics (Santa Coloma de Cervelló, Baix Llobregat)

Temps de marxa: 28 minuts. Distància recorreguda: 1,6 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Aquest diumenge en que disposàvem de poc temps, ens en hem anat a la descoberta de la roca amb gravats rupestres del Montpedrós.

No en teníem ni idea de la seva existència, fins que arran de l’article precedent en que parlàvem de la “pedra solar” de la Sala de Comalats, mitjançant Internet l’hem coneguda.  Donem les gràcies a qui han fet les pàgines següents: els gravats de Montpedrós,  la “roca sagrada” del Montpedrós i al magnífic i complert article sobre l’art sobre roca a Montpedrós.

I tan a prop de Barcelona i de nuclis urbans !

La curta excursió, amb molta il·lusió, l’hem començada al final del carrer de la Ginesta de Santa Coloma de Cervelló. Per arribar-hi, cal entrar al poble i de seguida agafar el primer carrer que clarament tira cap amunt.  Ens hem trobat una cadena que barra el pas al cotxes i allà l’hem deixat.  A partir de llavors, el camí està molt ben indicat per arribar al cim.  Ens hem creuat amb alguns ciclistes i corredors a peu, així com famílies amb canalla.

El primer replà té un nom interessant, la plaça de les bruixes.

Continuem la pujada amb magnífiques vistes de la vall del Llobregat, amb Collserola a l’altre banda i Montserrat al fons.

De seguida arribem a la part final de la pujada on veiem molts murs que probablement deuen tenir un origen iber.

I a dalt, finalment Sant Antoni. L’ermita esta força restaurada i degradada.  Però això sí, unes magnífiques vistes de 360 graus.

I ja estem a prop del premi final.

Només cal seguir un senderó que baixa direcció nord-est, i al cap de pocs metres, a ma dreta …

En fi, que us sembla?  Tan a prop i tan lluny …

Al Wikiloc podeu trobar la petita ruta aquí.

Fins la propera.


La Plana Basarda. Visita al poblat ibèric (Ardenya, Vall d’Aro, Baix Empordà)

Temps de marxa: 2 hores 2 minuts. Distància recorreguda: 7,0 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Ahir vàrem fer una de les nostres excursions preferides.  Vam tornar a visitar el poblat ibèric de La Plana Basarda.  Pocs llocs tenim amb la seva càrrega de misteri: Els Clots de Sant Julià, la Pedra del sacrifici de Savassona, les Estunes a prop de Banyoles, la Mussara i els avencs de La Febró …, però aquest indret és molt menys conegut i visitat.

Abans de res, volem començar agraint la tasca feta per una persona que ha arranjat i donat a conèixer llocs i camins de l’Ardenya (Massís de Cadiretes) -si per exemple, heu passsat pel pont penjant dels Carcaixells, de ben segur que us en recordereu-.  Es tracta de l’Albert Gironès.  El seu llibre del 2004 és una petita joia i gràcies a ell vàrem poder arribar per primer cop a aquest indret.

Com de costum, aquesta ruta també la podeu trobar al Wikiloc.  Només cal que feu clic aquí.

El començament de la ruta és just al costat de la masia de Can Llaurador, a Solius (Santa Cristina d’Aro).  Punt d’encreuement de camins i l’inici d’un bon nombre de rutes de la zona.

Comencem a caminar i de seguida ens trobem el ben conegut Menhir de Can Llaurador.  Per molts cops que l’hàgim vist, sempre ens sembla un dels més elegants que es troben a les nostres terres.  Posat un altre cop vertical l’any 1994, si més no és curiosa la dita de que quan estava ajagut era habitual que els que portaven els taüts dels difunts de les masies de la zona hi fessin parada per descansar.  Se non è vero, è ben trovato.

Al cap d’uns 250m, en lloc de seguir recte com si anéssim als Carcaixells, girem a l’esquerra.  I ben aviat, una mica apartat del camí a l’esquerra, trobem aquesta cova artificial feta a una roca, la Cova de Sa Tuna.  Què portaria als nostres avantpassats fa uns 3.000 anys a fer aquesta mena de cavitats ?  No gaire lluny, a la roca davant del castell de Solius, en trobem un altre exemple que us recomanem visitar un dia, la Cova dita dels moros.  Poques més n’hi ha.  Cal tenir en compte que dins hi caben unes quantes persones dretes.

Un cop visitada, cap amunt ! Ara ve el tros de camí més maco de tota la jornada.  Estret, amb la Roca Rodona d’en Cama, els Carcaixells a la dreta i Pedralta a l’esquerra.  Una meravella.  Un espai obert ens permet gaudir de les vistes i descansar una mica.

El caminet s’acaba quan arribem a una torre d’alta tensió.  Allà continuem cap amunt en un camí més ample, fins que arriba el moment esperat, en una zona d’eucaliptus replantats, en que agafem una desviació poc marcada també a l’esquerra.  Sense perdre l’esperança, continuem cap endins fins que, oh! sorpresa!, ens trobem la primera indicació de que hem arribat a l’antic poblat, la Cova excavada a la roca.

A partir d’aquí, les sorpreses no s’aturen. Ben aviat, al mig del camí, trobem la primera sitja excavada a terra. N’hi ha al voltant de 30 dins del recinte.  Eren dipòsits de gra i/o aigua.

N’hi ha de diverses mides.  Algunes de més de 2 metres de fondària.  I aquí us fem l’advertència d’anar molt en compte.  Si aneu amb nens petits, porteu-los de la mà, i si aneu amb animals petits, que vagin lligats.  Molts dels forats quasi no es veuen.

També són molt interessants uns esglaons fets a la roca.

El que deuria ser una antiga cisterna, vàrem comprovar que probablement feia molt bé la seva feina, doncs estava plena d’aigua.

Un cop arribeu a dalt del turó, comprovareu el per què se li diu Plana al poblat i per altra banda podreu gaudir d’unes magnífiques vistes del voltant. És un lloc feréstec, de difícil accés, però mereix la pena arribar-hi !

I aquí una petició. Sigueu respectuosos amb l’entorn.  Segur que sí.

I si en voleu saber més del lloc que esteu trepitjant, us recomanem llegir aquest llibre:

El podeu trobar, per exemple, a les llibreries de Santa Cristina i Sant Feliu de Guíxols.  Coneixereu qui era el senyor Klaebisch, el paper d’alguns dels principals arqueòlegs catalans al jaciment (Pere Bosch Gimpera, Lluís Esteva, Miquel Oliva, …)  i fins i tot el possible interès d’Himmel buscant-hi el Sant Graal !

Ara podeu tornar pel mateix camí, o, com hem fet nosaltres aquest cop, arribar fins el proper cim del Montclar.  Val a dir que després de visitar la Plana Basarda, el millor de l’excursió queda darrera. En aquest darrer tram de pujada, només cal anar en compte al grimpar per unes roques abans d’arribar-hi, un cop passat el collet del Montclar.

Com anècdota del dia, encara que el cim es diu Montclar, ni aquesta ni la resta de fotografies ens han quedat gaire clares.  Era un dia de boirina persistent (a Barcelona els límits de velocitat es mantenen a 80 km/h per aquest motiu…). Tot i això, direcció nord-oest, just al costat d’una altra torre d’alta tensió, es podia veure des del cim l’anomenada Esfinx, curiosa formació rocosa.

I ja ve la baixada. Cal anar molt en compte amb el desnivell i el saulò si, com hem fet nosaltres aquest cop, seguim el PR.  Quan arribem al nivell de la riera, ja amb els turmells estovats, al cap d’una estona ens trobem amb la desviació per pujar cap als Carcaixells i a l’esquerra ens queda el Pas de la Miloca.  Nosaltres passem de llarg.

I una estoneta més tard ja tornem a estar on hem deixat el cotxe.

Hem fet prou gana i així encara gaudirem més del esplèndid pa de Santa Cristina (que també podem trobar a la Pastisseria Vidal de Sant Feliu)

Sense oblidar el tortell de massapà de la Pastisseria Gironès de Sant Feliu, petit homenatge a l’autor del llibre esmentat al principi (encara que sense llibre caldria compar-lo igual. És realment esplendid).

I per dinar, cap a Can Xerta ( 972 83 82 83), a Santa Cristina, on des de fa anys, quan l’Emili i companyia encara estaven a Mas Pla,  som fidels a l’arròs a la cassola.

Amb aquestes petites reflexions (o divagacions) gastronòmiques, acabem l’apunt d’avui.

Esperem que us agradi.  Apa !