Pedra amb inscultures de Collserola (Barcelona)
Publicat: 24/02/2013 Filed under: Alt Gaià, Barcelona, Collserola, Gravats a la roca 3 comentarisVisitada el diumenge 24 de febrer de 2013 (el dia després de la nevada).
Molt a prop de la bifurcació de la Carretera de l’Arrabassada cap a Vallvidrera/Tibidabo i Sant Cugat, podem visitar una de les sorpreses que ens proporciona la Serra de Collserola: La Pedra de Collserola.
Un megàlit prehistòric dins del terme municipal de Barcelona.
De vegades, també se l’anomena Pedra dels Sacrificis.
Qui ho diria que, molt a prop d’aquest encreument de carreteres proper al Tibidabo i apartada només uns 20 metres del camí força transitat per excursionistes que mena al Turó del Puig, Coll de la Vinyassa i Font de la Salamandra, hi podem trobar
aquesta pedra de pòrfir rosat, que sembla que va ser donada a conèixer pel geòleg Enric Sunyer Coma,
en la que s’hi veuen una dotzena de cassoletes i reguerons
realitzats per mà humana, molt probablement al Calcolític o Edat del Coure, fa uns 4.500 anys.
Les seves mides són, aproximadament de 1,5 metres x 1 metre x 0,5 metres.
Al nostre país hi tenim un bon nombre de pedres amb gravats i inscultures d’aquesta època i, de fet, cada cop se n’estudien de noves i també en llocs propers a la Ciutat Comtal.
Per què servien les cassoletes? No ho sabem Hi ha teories, però no certeses.
Ara bé, sí que podem pensar que, com la major part d’aquestes restes antigues, ell lloc on es troba no és casualitat. Aquest turonet, ara envoltat de pins i alzines, de ben segur que deuria ser un lloc màgic …
I per acabar volem agrair a Antoni Mañé i Sàbat el llibre “Itinieraris Dolmènics de Catalunya”, llibre de Motxilla, 54, on vàrem conèixer de l’existència d’aquesta pedra.
Per cert, que gràcies al magnífic bloc d’en Marcel Albet Guinart, vàrem saber que dins de la ciutat de Barcelona hi ha una segona resta megalítica.
I aquí teniu unes imatges del breu recorregut que cal fer fins arribar a la pedra des de l’aparcament més proper, menys de 500 metres.
Una ruta del bon amic Capità Haddock hi passa.
I amb unes imatges de neu a prop de la pedra, us diem fins la propera.
Salut i botes.
Rocafort de Queralt – Sant Miquel de Montclar – Montbrió de la Marca – Rocafort de Queralt (Conca de Barberà, Alt Gaià)
Publicat: 04/09/2011 Filed under: Alt Gaià, Castells, Conca de Barberà, Ermita / Església, Jaciment, Senderisme, Vi, Wikiloc Deixa un comentariTemps de marxa: 3 hores 45 minuts. Distància recorreguda: 15,3 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.
Dissabte, 3 de setembre de 2011. Des de fa dies que els meteoròlegs anuncien pluges per avui. Sense discussió. Una llàstima, doncs feia setmanes que teniem previst per aquest dia fer el camí fins Sant Miquel de Montclar des de Rocafort de Queralt. Tossuts i optimistes de mena, per un cas, ho preparem tot. Ens aixequem pel matí i encara que han caigut quatre gotes per la nit, de ploure ara, res de res.
De fet, no plourà al llarg de tot el camí i en el moment d’escriure aquesta entrada al bloc, seguim esperant l’aigua … Això sí, vam tenir uns bonics núvols al cel tota l’estona que vam agrair ja que així no va picar tant el sol.
En ruta. El començament de la passejada coincideix amb el de la ruta pels voltants de Rocafort de Queralt penjada el passat dia de Sant Jordi. Però un cop passada la cabana de pedra, seguirem pel camí principal.
Hem vist les vinyes carregades. La verema està a punt de començar !
Tota l’estona, al nostre clatell, Forès dalt del cim, envoltat de molins.
Ens fixem en que en diferents llocs del camí hi ha una mena d’abeuradors (1 metre quadrat, aproximadament) que fins ara no havíem vist. Suposem que tindrà a veure en la temporada de caça que sembla començarà el mes que ve.
Quan estem a prop de creuar, pel km. 4, la carretera de Vallespinosa, a ma esquerra fa tenim bones vistes també de Savallà del Comtat (poble enlairat, 825 metres, amb unes runes de castell que criden en veu alta que les restaurin quan més aviat millor).
Hem passat per zona de vinyes i cereals. Un cop creuem la carretera, entrem en zona de bosc mediterrani. A banda dels típics pals senyalitzadors actuals, trobem un simpàtic pal que ens fa saber que ja no quedar gaire estona per arribar al cim.
Ara seguim el PR-C 21. En una parada a ma dreta, unes quantes perdius ens sorprenen fugint de la nostra presència. No triguem gaire a tornar a tenir la carena del Montclar davant amb la inconfusible figura de la torre del castell i la senyera.
Ja només queda l’ascensió final, la part més dura. Però quin valor tindria un cim si ni fos dificultós accedir-hi ?
El Montclar, com Montserrat, està format per conglomerat. I com es noten els còdols a la pujada !
Ja som dal de la carena. Per sobre dels 900 metres. Veiem el poblet de Biure de Gaià (des d’on es fa l’aproximació tradicional més curta al cim i que disposa d’un sorprenent castell neogòtic, res a veure amb els de la zona) als nostres peus.
Ja només queda el darrer esforç per arribar a la torre i a l’església.
Ja hi som !
Per cert, històricament aquestes terres han pertangut a Santa Perpètua de Gaià, i per tant ara formen part del municipi de Pontils.
Primer trobem la torre. En les circumstàncies actuals, quasi sembla una metàfora del nostre país …
Només queda una part de la torre del que va ser el castell de Montclar, molt probablement del segle XI, amb quasi 7 metres de diàmetre. S’entén perfectament el valor estratègic del lloc a la època de la Marca Hispànica en que va ser construït. Visió, i per tant control, sobre una enorme extensió de terreny. Distingim des d’aquí (i disculpes per les possibles omisions) els castells de Queralt i de Saburella , i els nuclis de Savallà del Comtat, Santa Coloma de Queralt, Aguiló, Argençola, Biure de Gaià, Forès, Rocafort de Queralt, Les Piles, Guialmons, Conesa, Vallverd, Sarral i Viladeperdius. Montserrat es distingeix al fons i per l’altre banda el Montagut (Serra d’Ancosa), fins arribar a la Serra del Montmell.
Panoràmica de 360 graus sobre una zona que fins i tot ara te problemes d’ubicació. Estem a la Conca de Barberà, però de fet a la Baixa Segarra, clar que som a l’Alt Gaià, amb l‘Alt Camp i l’Anoia a tocar …
I al costat, una mica per sota, l’església de Sant Miquel.
A diferència del castell, l’església ha estat curosament restaurada i quin goig que fa ! Felicitacions als qui ho han fet !
Cronològicament també sembla tenir els seus orígens al segle XI, o pot-ser lleugerament posterior.
Personalment, ens agraden molt la vista que hi ha cap al nord-est, cap a la zona de Viladeperdius, de Sant Magí de Brufaganya, del castell de Queralt. Les llesques de terra llaurada que queden entre petites carenes boscoses conformen una visió molt singular, com d’un mar de terra en moviment…
Abans de marxar, ens acostem al vèrtex geodèsic que hi ha al punt més alt de la carena.
Les vistes són superbes. Un altre cop 360 graus de visió. Vallespinosa queda just per sota.
La imatge que tenim de tornada a la torre i l’església és esplèndida.
Comencem el camí de tornada.
Fins la carretera de Vallespinosa, que coincideix amb el Coll de Puig de Gaig (800 metres d’altitud), refem el camí, però a partir d’aquell moment continuem pel mateix PR-C 21, que ens portarà a Montbrió de la Marca.
Pel camí anem trobant forces trossos de pedra de sílex.
De ben segur que l’abundant presència d’aquest mineral, juntament amb les nombroses balmes i l’específica posició geogràfica de la zona, van permetre l’abundant presència d’assentaments i jaciments prehistòrics de la zona.
Quan ja ens trobem per la vall que ens mena a Montbrió de la Marca, arribem a un petit oasi. La Font del Codonyer.
Amb taules preparades per a que els viatgers puguin gaudir d’una bona estona fent petar la xerrada a l’ombra de les frondoses alzines i del codonyer que dona nom a la font.
La felicitat seria complerta si la font ragés …, però no es pot tenir tot a la vida.
De seguida, després de passar pel costat de vinyes també a punt de verema, ja albirem Montbrió de la Marca.
En un altre post ja vam explicar la nostra predilecció per aquest llogarret (municipi fins el 1972, incloent Vallverd. Ara dins del municipi de Sarral). El paissatge, el turons, … s’hi respira una atmosfera especial, d’antiguitat.
Primer passem pel costat de l’església de Sant Llorenç.
I ben aviat ja estem al centre del poble.
Per arribar a Rocafort de Queralt, ara fem una part del Camí del Císter, el GR 175.
Quan pugem cap a la Solana, tenim una de les vistes que més ens agraden de Montbrió de la Marca.
I en el tram final, ens desviem lleugerament i, en lloc d’anar pel camí més recte, anem pel que fa una mica més de volta i amb menys pendent, per a poder admirar un dels trossos més ben cuidats de Rocafort, sinó el que més.
Cada cop que hi passem hi trobem un nou detall. I amb gust.
Ja tenim Rocafort de Queralt a la vista.
Una darrera baixada i la pujada final després de creuar la riera, ens tornen al punt de sortida.
I ja sabeu, que si esteu a Rocafort de Queralt, cal passar per la Cooperativa.
Per acabar, com sempre, agrair als escriptors i editors dels llibres que ens han servit per a preparar la ruta.
I si voleu els detalls en GPS de la ruta, els podeu trobar a Wikiloc aquí.
I això es tot per avui. Fins la propera. Salut i botes.
Sant Magí de Brufaganya. Anada i tornada a Viladeperdius (Alt Gaià, Baixa Segarra, Conca de Barberà)
Publicat: 24/04/2011 Filed under: Alt Gaià, Arbres monumentals, Conca de Barberà, Cova, Ermita / Església, Masies, Senderisme, Wikiloc 2 comentarisTemps de marxa: 1 hora 55 minuts. Distància recorreguda: 7,7 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.
Primer de tot, amb el cotxe ens arribem fins el Santuari de Sant Magí de Brufaganya.
Ens trobem a la punta nord-est de la Conca de Barberà i de les comarques de Tarragona.
Aquest recinte sorprenent és encara avui un lloc de devoció popular, però fora de la festivitat de Sant Magí, el 19 d’agost, i l’època de vacances estivals, el silenci i la tranquilitat seran els nostres companys quan el visitem.
Damunt del Santuari, podem veure les coves del cingle callís, en una de les quals va viure el sant anacoreta.
Tornem al cotxe i ens arribem a les properes Fonts del Brufaganya, on començarà la nostra ruta a peu.
Segons la tradició, en el segle III, sota l’emperador Maximià, les tropes romanes van empresonar al monjo Magí a la cova on feia d’eremita. El van baixar de mala manera al fons de la vall. Un cop aquí, cansats i suats els romans, en Magí, que penseu com duria estar, amb un cop de bastó al terra va fer brollar aigua per assedegar als soldats que el portaven al martiri, que va arribar poc després…
Aigua miraculosa.
Aquest lloc tan especial és una de les barrancades del Gaià naixent (on van a parar les aigües de la riera del Brufaganya a l’alçada de Pontils).
Estem a l‘Alt Gaià. Amb aquest nom es coneix un espai de terra, conjunt de muntanyes i valls, terra de pas entre la plana litoral i la Catalunya Central, al voltant de la capçalera i la part alta del riu Gaià.
Si bé ara la població és escassa i dispersa, aquest és un territori amb molta història. Visibles dalt de molts cims de la zona trobem encara les restes de fortaleses construïdes al segle X, a l’època de la Marca Hispànica. Lloc de bones excursions !
Comencem a caminar entre grans i antics roures, petita i una mica decrèpita mostra de les rouredes que ocupaven aquest espai ja fa molt de temps.
Seguint el camí a la dreta, passem pel Collet de l’Àngel, posat dessota el Puig de les Creus, que amb 924 metres és el cim més alt de la Serra de Brufaganya.
De tot l‘Alt Gaià, el cim més alt és el Formigosa, amb 1.002 metres, a la Serra d’Ancosa, molt proper al més conegut Montagut, de 964 metres.
Entrem en un camí molt tranquil amb bosquet a una banda i terra de cereals a l’altre, quan tenim la primer sorpresa.
Una guineu amb una presa a la boca (un conill ?) ens apareix al marge de baix no gaire lluny.
La intentem seguir camp a través però la perdem. De retorn al camí, contents i encara comentant el que ha succeït, tenim una nova sorpresa. Al bell mig del camí, a uns 100 metres, veiem una altre guineu.
Tornem a fer les fotos com podem.
Ens imaginem que són parella i que el cau no deu ser gaire lluny.
Portem una bona estona caminant i hem vist més guineus que persones … no ens passa massa sovint.
Continuem endavant. I quin romaní florit !
Ben aviat arribem a les extensions de cereals, amb la presència del Montclar al fons, just des de l’altre banda que l’excursió anterior.
Per cert, quan pugeu al cim del Montclar, si mireu cap al nord (cap aquí) fixeu-vos en las “llengües” allargades de camps de conreu entre petites serralades. És per on estem passant ara.
La brisa fa moure el blat i provoca petites onades verdes
que contrasten amb el terrós quan encara no ha començat a brotar el cereal.
Ja sense més sorpreses, arribem a Viladeperdius, petit nucli agregat a Pontils.
Estem a meitat de camí i encara guanyen les guineus a les persones.
La tornada te uns metres d’asfalt, però de seguida en fiquem per un camí per per entre el bosquet. Just travessat un petit coll, tenim una magnífica vista de la vall que mena al Brufaganya fins a Pontils.
En primer terme, Montalegre, tant la masia en runes com un petit nucli habitat. Més endavant, una mica enlairat i a l’esquerra, Valldeperes. Al fons, sobre la serralada, el castell de Queralt, ja dins del municipi de Bellprat i per tant dins de la comarca de l’Anoia.
A la masia en runes hi trobem molta farigola i ruscs d’abelles.
Després d’un altre tram per asfalt, anem a parar a un grup de masies habitades a Montalegre, on ens creuem amb 3 persones.
I ja, com a curiositat geològica, a banda dreta quan deixem la vall per a tornar a les fonts, veiem uns interessants estrats.
I poca cosa més.
Ja de tornada, podem fer el resum de la jornada: guineus 2 , persones 3, victòria humana per la mínima.
Com sempre, aquí teniu un resum de la literatura que hem fet servir:
Aprofitem per a felicitar a en Rafael López-Monné per la seva tasca fotogràfica i periodística que ens ha servit molts cops de guia, com aquest cop ha estat també el cas.
En concret, la ruta d’avui la podeu trobar al tercer volum de les “Rutes a peu per les Comarques de Tarragona”, editat per Arola Editors.
I si la voleu seguir en detall, al Wikiloc la trobareu aquí.
Fins ben aviat.
ambotes
ambotes 