Pedra amb inscultures de Collserola (Barcelona)

Visitada el diumenge 24 de febrer de 2013 (el dia després de la nevada).

Pedra amb inscultures de Collserola

Molt a prop de la bifurcació de la Carretera de l’Arrabassada cap a Vallvidrera/Tibidabo i Sant Cugat, podem visitar una de les sorpreses que ens proporciona la Serra de Collserola: La Pedra de Collserola.

Un megàlit prehistòric dins del terme municipal de Barcelona.

De vegades, també se l’anomena Pedra dels Sacrificis.

Bifurcació a la carrereta de l'Arrabassada, a prop de la Pedra amb inscultures de Collserola

Qui ho diria que, molt a prop d’aquest encreument de carreteres proper al Tibidabo i apartada només uns 20 metres del camí força transitat per excursionistes que mena al Turó del Puig, Coll de la Vinyassa i Font de la Salamandra, hi podem trobar

Pedra amb inscultures de Collserola

aquesta pedra de pòrfir rosat, que sembla que va ser donada a conèixer pel geòleg Enric Sunyer Coma,

Pedra amb inscultures de Collserola

en la que s’hi veuen una dotzena de cassoletes i reguerons

Pedra amb inscultures de Collserola

realitzats per mà humana, molt probablement al Calcolític o Edat del Coure, fa uns 4.500 anys.

Pedra amb inscultures de Collserola

Les seves mides són, aproximadament de 1,5 metres x 1 metre x 0,5 metres.

Pedra amb inscultures de Collserola

Al nostre país hi tenim un bon nombre de pedres amb gravats i inscultures d’aquesta època i, de fet, cada cop se n’estudien de noves i també en llocs propers a la Ciutat Comtal.

Pedra amb inscultures de Collserola

Per què servien les cassoletes? No ho sabem Hi ha teories, però no certeses.

Pedra amb inscultures de Collserola

Ara bé, sí que podem pensar que, com la major part d’aquestes restes antigues, ell lloc on es troba no és casualitat. Aquest turonet, ara envoltat de pins i alzines, de ben segur que deuria ser un lloc màgic

Pedra amb inscultures de Collserola

I per acabar volem agrair a Antoni Mañé i Sàbat el llibre “Itinieraris Dolmènics de Catalunya”, llibre de Motxilla, 54, on vàrem conèixer de l’existència d’aquesta pedra.

llibres d'Antoni Mañé i Sabat

Per cert, que gràcies al magnífic bloc d’en Marcel Albet Guinart, vàrem saber que dins de la ciutat de Barcelona hi ha una segona resta megalítica.

I aquí teniu unes imatges del breu recorregut que cal fer fins arribar a la pedra des de l’aparcament més proper, menys de 500 metres.

A peu des de Vista Rica fins la Pedra amb inscultures de Collserola a Google Earth

A peu des de Vista Rica fins la Pedra amb inscultures de Collserola a CompeGPS

Una ruta del bon amic Capità Haddock hi passa.

I amb unes imatges de neu a prop de la pedra, us diem fins la propera.

Pedra amb inscultures de Collserola amb neu

Neu a la bifurcació de l'Arrabassada

Ninot de neu a l'Arrabassada

Salut i botes.

Anuncis

Rocafort de Queralt – Sant Miquel de Montclar – Montbrió de la Marca – Rocafort de Queralt (Conca de Barberà, Alt Gaià)

Temps de marxa: 3 hores 45 minuts. Distància recorreguda: 15,3 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Dissabte, 3 de setembre de 2011.  Des de fa dies que els meteoròlegs anuncien pluges per avui. Sense discussió. Una llàstima, doncs feia setmanes que teniem previst per aquest dia fer el camí fins Sant Miquel de Montclar des de Rocafort de Queralt. Tossuts i optimistes de mena, per un cas, ho preparem tot. Ens aixequem pel matí i encara que han caigut quatre gotes per la nit, de ploure ara, res de res.

De fet, no plourà al llarg de tot el camí i en el moment d’escriure aquesta entrada al bloc, seguim esperant l’aigua … Això sí, vam tenir uns bonics núvols al cel tota l’estona que vam agrair ja que així no va picar tant el sol.

En ruta. El començament de la passejada coincideix amb el de la ruta pels voltants de Rocafort de Queralt penjada el passat dia de Sant Jordi. Però un cop passada la cabana de pedra, seguirem pel camí principal.

Hem vist les vinyes carregades. La verema està a punt de començar !

Tota l’estona, al nostre clatell, Forès dalt del cim, envoltat de molins.

Ens fixem en que en diferents llocs del camí hi ha una mena d’abeuradors (1 metre quadrat, aproximadament) que fins ara no havíem vist. Suposem que tindrà a veure en la temporada de caça que sembla començarà el mes que ve.

Quan estem a prop de creuar, pel km. 4, la carretera de Vallespinosa, a ma esquerra fa tenim bones vistes també de Savallà del Comtat (poble enlairat, 825 metres, amb unes runes de castell que criden en veu alta que les restaurin quan més aviat millor).

Hem passat per zona de vinyes i cereals. Un cop creuem la carretera, entrem en zona de bosc mediterrani. A banda dels típics pals senyalitzadors actuals, trobem un simpàtic pal que ens fa saber que ja no quedar gaire estona per arribar al cim.

Ara seguim el PR-C 21. En una parada a ma dreta, unes quantes perdius ens sorprenen fugint de la nostra presència. No triguem gaire a tornar a tenir la carena del Montclar davant amb la inconfusible figura de la torre del castell i la senyera.

Ja només queda l’ascensió final, la part més dura. Però quin valor tindria un cim si ni fos dificultós accedir-hi ?

El Montclar, com Montserrat, està format per conglomerat. I com es noten els còdols a la pujada !

Ja som dal de la carena. Per sobre dels 900 metres. Veiem el poblet de Biure de Gaià (des d’on es fa l’aproximació tradicional més curta al cim i que disposa d’un sorprenent castell neogòtic, res a veure amb els de la zona) als nostres peus.

Ja només queda el darrer esforç per arribar a la torre i a l’església.

Ja hi som !

Per cert, històricament aquestes terres han pertangut a Santa Perpètua de Gaià, i per tant ara formen part del municipi de Pontils.

Primer trobem la torre. En les circumstàncies actuals, quasi sembla una metàfora del nostre país …

Només queda una part de la torre del que va ser el castell de Montclar, molt probablement del segle XI, amb quasi 7 metres de diàmetre. S’entén perfectament el valor estratègic del lloc a la època de la Marca Hispànica en que va ser construït. Visió, i per tant control, sobre una enorme extensió de terreny. Distingim des d’aquí (i disculpes per les possibles omisions) els castells de Queralt i de Saburella , i els nuclis de Savallà del Comtat, Santa Coloma de Queralt, Aguiló, Argençola, Biure de Gaià, Forès, Rocafort de Queralt, Les Piles, Guialmons, Conesa, VallverdSarral i Viladeperdius. Montserrat es distingeix al fons i per l’altre banda el Montagut (Serra d’Ancosa), fins arribar a la Serra del Montmell.

Panoràmica de 360 graus sobre una zona que fins i tot ara te problemes d’ubicació. Estem a la Conca de Barberà, però de fet a la Baixa Segarra, clar que som a l’Alt Gaià, amb l‘Alt Camp i l’Anoia a tocar …

I al costat, una mica per sota, l’església de Sant Miquel.

A diferència del castell, l’església ha estat curosament restaurada i quin goig que fa ! Felicitacions als qui ho han fet !

Cronològicament també sembla tenir els seus orígens al segle XI, o pot-ser lleugerament posterior.

Personalment, ens agraden molt la vista que hi ha cap al nord-est, cap a la zona de Viladeperdius, de Sant Magí de Brufaganya, del castell de Queralt. Les llesques de terra llaurada que queden entre petites carenes boscoses conformen una visió molt singular, com d’un mar de terra en moviment…

Abans de marxar, ens acostem al vèrtex geodèsic que hi ha al punt més alt de la carena.

Les vistes són superbes. Un altre cop 360 graus de visió. Vallespinosa queda just per sota.

La imatge que tenim de tornada a la torre i l’església és esplèndida.

Comencem el camí de tornada.

Fins la carretera de Vallespinosa, que coincideix amb el Coll de Puig de Gaig (800 metres d’altitud), refem el camí, però a partir d’aquell moment continuem pel mateix PR-C 21, que ens portarà a Montbrió de la Marca.

Pel camí anem trobant forces trossos de pedra de sílex.

De ben segur que l’abundant presència d’aquest mineral, juntament amb les nombroses balmes i l’específica posició geogràfica de la zona, van permetre l’abundant presència d’assentaments i jaciments prehistòrics de la zona.

Quan ja ens trobem per la vall que ens mena a Montbrió de la Marca, arribem a un petit oasi. La Font del Codonyer.

Amb taules preparades per a que els viatgers puguin gaudir d’una bona estona fent petar la xerrada a l’ombra de les frondoses alzines i del codonyer que dona nom a la font.

La felicitat seria complerta si la font ragés …, però no es pot tenir tot a la vida.

De seguida, després de passar pel costat de vinyes també a punt de verema, ja albirem Montbrió de la Marca.

En un altre post ja vam explicar la nostra predilecció per aquest llogarret (municipi fins el 1972, incloent Vallverd. Ara dins del municipi de Sarral). El paissatge, el turons, … s’hi respira una atmosfera especial, d’antiguitat.

Primer passem pel costat de l’església de Sant Llorenç.

I ben aviat ja estem al centre del poble.

Per arribar a Rocafort de Queralt, ara fem una part del Camí del Císter, el GR 175.

Quan pugem cap a la Solana, tenim una de les vistes que més ens agraden de Montbrió de la Marca.

I en el tram final, ens desviem lleugerament i, en lloc d’anar pel camí més recte, anem pel que fa una mica més de volta i amb menys pendent, per a poder admirar un dels trossos més ben cuidats de Rocafort, sinó el que més.

Cada cop que hi passem hi trobem un nou detall. I amb gust.

Ja tenim Rocafort de Queralt a la vista.

Una darrera baixada i la pujada final després de creuar la riera, ens tornen al punt de sortida.

I ja sabeu, que si esteu a Rocafort de Queralt, cal passar per la Cooperativa.

Per acabar, com sempre, agrair als escriptors i editors dels llibres que ens han servit per a preparar la ruta.

I si voleu els detalls en GPS de la ruta, els podeu trobar a Wikiloc aquí.

I això es tot per avui. Fins la propera. Salut i botes.


Sant Magí de Brufaganya. Anada i tornada a Viladeperdius (Alt Gaià, Baixa Segarra, Conca de Barberà)

Temps de marxa: 1 hora 55 minuts. Distància recorreguda: 7,7 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Primer de tot, amb el cotxe ens arribem fins el Santuari de Sant Magí de Brufaganya.

Ens trobem a la punta nord-est de la Conca de Barberà i de les comarques de Tarragona.

Aquest recinte sorprenent és encara avui un lloc de devoció popular, però fora de la festivitat de Sant Magí, el 19 d’agost, i l’època de vacances estivals, el silenci i la tranquilitat seran els nostres companys quan el visitem.

Damunt del Santuari, podem veure les coves del cingle callís, en una de les quals va viure el sant anacoreta.

Tornem al cotxe i ens arribem a les properes Fonts del Brufaganya, on començarà la nostra ruta a peu.

Segons la tradició, en el segle III, sota l’emperador Maximià, les tropes romanes van empresonar al monjo Magí a la cova on feia d’eremita. El van baixar de mala manera al fons de la vall. Un cop aquí, cansats i suats els romans, en Magí, que penseu com duria estar, amb un cop de bastó al terra va fer brollar aigua per assedegar als soldats que el portaven al martiri, que va arribar poc després…

Aigua miraculosa.

Aquest lloc tan especial és una de les barrancades del Gaià naixent (on van a parar les aigües de la riera del Brufaganya a l’alçada de Pontils).

Estem a l‘Alt Gaià.  Amb aquest nom es coneix un espai de terra, conjunt de muntanyes i valls, terra de pas entre la plana litoral i la Catalunya Central, al voltant de la capçalera i la part alta del riu Gaià.

Si bé ara la població és escassa i dispersa, aquest és un territori amb molta història. Visibles dalt de molts cims de la zona trobem encara les restes de  fortaleses construïdes al segle X, a l’època de la Marca Hispànica. Lloc de bones excursions !

Comencem a caminar entre grans i antics roures, petita i una mica decrèpita mostra de les rouredes que ocupaven aquest espai ja fa molt de temps.

Seguint el camí a la dreta, passem pel Collet de l’Àngel, posat dessota el Puig de les Creus, que amb 924 metres és el cim més alt de la Serra de Brufaganya.

De tot l‘Alt Gaià, el cim més alt és el Formigosa, amb 1.002 metres, a la Serra d’Ancosa, molt proper al més conegut Montagut, de 964 metres.

Entrem en un camí molt tranquil amb bosquet a una banda i terra de cereals a l’altre, quan tenim la primer sorpresa.

Una guineu amb una presa a la boca (un conill ?) ens apareix al marge de baix no gaire lluny.

La intentem seguir camp a través però la perdem. De retorn al camí, contents i encara comentant el que ha succeït, tenim una nova sorpresa. Al bell mig del camí, a uns 100 metres, veiem una altre guineu.

Tornem a fer les fotos com podem.

Ens imaginem que són parella i que el cau no deu ser gaire lluny.

Portem una bona estona caminant i hem vist més guineus que persones … no ens passa massa sovint.

Continuem endavant. I quin romaní florit !

Ben aviat arribem a les extensions de cereals, amb la presència del Montclar al fons, just des de l’altre banda que l’excursió anterior.

Per cert, quan pugeu al cim del Montclar, si mireu cap al nord (cap aquí) fixeu-vos en las “llengües” allargades de camps de conreu entre petites serralades. És per on estem passant ara.

La brisa fa moure el blat i provoca petites onades verdes

que contrasten amb el terrós quan encara no ha començat a brotar el cereal.

Ja sense més sorpreses, arribem a Viladeperdius, petit nucli agregat a Pontils.

Estem a meitat de camí i encara guanyen les guineus a les persones.

La tornada te uns metres d’asfalt, però de seguida en fiquem per un camí per per entre el bosquet. Just travessat un petit coll, tenim una magnífica vista de la vall que mena al Brufaganya fins a Pontils.

En primer terme, Montalegre, tant la masia en runes com un petit nucli habitat. Més endavant, una mica enlairat i a l’esquerra, Valldeperes.  Al fons, sobre la serralada, el castell de Queralt, ja dins del municipi de Bellprat i per tant dins de la comarca de l’Anoia.

A la masia en runes hi trobem molta farigola i ruscs d’abelles.

Després d’un altre tram per asfalt, anem a parar a un grup de masies habitades a Montalegre, on ens creuem amb 3 persones.

I ja, com a curiositat geològica, a banda dreta quan deixem la vall per a tornar a les fonts, veiem uns interessants estrats.

I poca cosa més.

Ja de tornada, podem fer el resum de la jornada: guineus 2 , persones 3, victòria humana per la mínima.

Com sempre, aquí teniu un resum de la literatura que hem fet servir:

Aprofitem per a felicitar a en Rafael López-Monné per la seva tasca fotogràfica i periodística que ens ha servit molts cops de guia, com aquest cop ha estat també el cas.

En concret, la ruta d’avui  la podeu trobar al tercer volum de les “Rutes a peu per les Comarques de Tarragona”, editat per Arola Editors.

I si la voleu seguir en detall, al Wikiloc la trobareu aquí.

Fins ben aviat.


Rocafort de Queralt. Una passejada pels seus voltants (Conca de Barberà)

Temps de marxa: 1 hora 53 minuts. Distància recorreguda: 7,8 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Ens trobem a Rocafort de Queralt, petita vila del nord-est de la Conca de Barberà, dins de la Conca estricta (depressió del terreny originada pel curs dels rius Anguera i Francolí), territori fonamentalment de vinyes, i separada només pel proper coll de Deogràcies de la Baixa Segarra, territori on els cereals hi són omnipresents.

Som a 566 metros d’altitud. Comencem la ruta sortint del poble creuant la carretera C-241 just pel costat de la pista de petanca, pot-ser el punt habitualment més concorregut del poble i una de les mostres més evidents de l’esperit lúdic i col·lectiu, com podeu constatar en aquest bloc o en la web del Club Cliclista Rocafort de Queralt.

Agafem un camí paral·lel a la carretera, però que de seguida queda amagat. De seguida passem pel costat del cementeri, … passem ràpid, de moment.

No triguem en trobar alguns exemplars d’antigues construccions abandonades i que mostren el pas inexorable del temps.

Passem per sobre del rierol  i enfilem cap amunt, direcció a Vallverd de Queralt.

Arribem de seguida a un nou mas en runes. Si ens girem, tenim un magnífica perspectiva de Rocafort.

Però darrera seu, molt presents, veiem el regal dels darrers mesos …

Sobre els Plans de Conesa, com exèrcit de blancs gegants, els no fa massa aixecats molins del Parc Eòlic. Com ha canviat aquest paisatge !

Ja ho vam comentar en l’anterior excursió als Comalats, així que ja no diem res més.

Mirem i caminem endavant. Comencem a veure vetes blanques d’alabastre per arreu.

De fet, quan trobem una desviació a la dreta que si l’agaféssim ens portaria a donar una petita volta d’uns 45 minuts en total fins a ser de tornada a Rocafort (on passaríem per costat d’una parada molt ben arreglada, on hi han enlairat un enorme roc com si fos un menhir)

just a l’esquerra, en mig del camp, trobem un bonic i singular marge fet majoritàriament d’alabastre.

En aquesta passejada podem gaudir de la barreja de paisatges d’aquesta zona. Vinya i cereal.

Estem a finals d’abril i en aquesta època de l’any el cereal ja te espiga formada i els camps mostren diferents tonalitats de verd que la brisa i el vent s’encarreguen de moure. La vinya, per la seva banda, ja mostra les seves primeres fulles i estem molt a prop de la floració.

Continuem caminant. Solitud. Com a molt, podem trobar algun pagès que va o torna de la seva parada. Paisatge mil·lenari.

A l’esquerra podem veure una de les masies habitades més grans de la zona, Mas Cogul.

Just abans d’arribar a un altre gran mas abandonat (excepte el magatzem per palla i maquinària), l’Arassa, trobem, a banda dreta també, una nova desviació que ara no agafem, però que ens portaria de tornada també a Rocafort.

Arribem a l’Arassa.

Passat un petit turó, ara sí que ens desviem del camí que en 10 minuts ens duria a Vallverd i agafem un trencall que se’ns apareix a la dreta.

Només alguns ocells trenquen el silenci.

Una cabana de pedra seca ens sorprèn en un gir del camí.

Al davant nostre anem tenint la silueta inconfusible del Montclar, amb el seu cim de 948 metres.

Una molt bona excursió és seguir recte i enfilar-nos-hi per a visitar les restes del castell i l’ermita de Sant Miquel. Quines bones vistes de 360 graus !

Però avui ho deixem estar i ben aviat, cal no despistar-se, agafem un trencall a la dreta que ens tornarà a Rocafort.

El paisatge canvia respecte a l’anada. Ara passem per entre alzines i pins, amb zones força ombrívoles.

A l’esquerra, quan el terreny i la vegetació ho permeten, podem anar veient al lluny Montbrió de la Marca, al voltant del turó on antigament estava el seu castell avui desaparegut.

Per a nosaltres, Montbrió i les terres del seu voltant tenen una gran bellesa.

Pertanyent, com Vallverd, al municipi de Sarral des del 1972, Montbrió de la Marca compte actualment amb una quarantena d’habitants.  A l’igual que Rocafort, el GR-175 el travessa pel mig.

I en aquestes terres de Montbrió que respiren antiguitat, s’hi troben un nombre considerable de coves i balmes:  Cova o balma de l’Aluja, la cova de cal Joan, la cova de la Font Voltada, la cova de l’hort de l’Aluja, la cova del Batlle, la balma de can Pallisó, la cova del Miqueló, e l cau de la Guineu, la cova del Mestre, … En algunes d’elles s’hi han trobat restes prehistòrics, destacant el jaciment de la Font Voltada.

Per a conèixer més detalls d’aquest jaciment i d’altres de la zona, és altament recomanable accedir a la web d’Antoni Freixas. Us sorprendrà. Des d’aquí aprofitem per a felicitar la seva tasca divulgativa.

Però avui ens ho mirem de lluny. Ja hi haurà dies per a tornar-hi a anar.

Ara, deixem un altre cop el camí que seguíem i agafem una desviació a la dreta que en pocs metres ens mena a una paratge perfecte per a fer una aturada i gaudir de l’ombra d’unes alzines solitàries.

Ja estem en el darrer tram de la passejada.

Prop de Rocafort trobem unes de les vinyes més ben cuidades del municipi i ja albirem de nou el campanar.

I després d’una petita pujada un cop tornada a creuar la riera, ja estem de tornada.

Per acabar, unes recomanacions.

Si teniu temps, no podeu deixar de visitar el Celler Cooperatiu.

Una de les “Catedrals del vi” i primera obra agrària de César Martinell. Exemple magnífic de l’arc parabòlic gaudinià, consta de tres naus, construïdes els anys 1918, 1932 i 1947. Precisament, “Les Tres Naus” és el nom del cava que s’hi elabora i que podeu comprar.

I després de donar un tomb per la vila, on si passeu pel carrer Doctor Barrera de ben segur que podreu gaudir de l’olor que s’escampa des del local de les Espècies Corbella, únic remanent de la importància que el comerç del safrà va tenir a la vila durant molts segles, i si us cal comprar quelcom de menjar, o el que sigui, segur que ho trobareu a la botiga de Cal Seballeta, us proposem dos bons llocs per a gaudir de bon menjar casolà.

El Restaurant Mircla (977 89 80 27), a peu de carretera

i el Restaurant Rocafort (977 89 80 66), adherit a la Marca de Cuina Catalana, dins del poble, a la plaça de l’Esglèsia:

Abans de dir adéu i fins la propera, aquests són llibres i documentació diversa de la que hem tret informació per aquesta excursió:

Però sobre tot, gràcies al Pep, al Magí i al Ballester que van ser els que primer ens van ensenyar aquest tomb.

I prou per ara.

Per accedir a la ruta al Wikiloc, ho podeu fer aquí.