Pintures rupestres dels Abrics de la Baridana (Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades, Conca de Barberà)

Visitades el divendres 7 de desembre de 2012.

Es troben al costat del GR-171, al Barranc de la Baridana i  formen part dels 9 conjunts de Pintures Rupestres de les Muntanyes de Prades declarats Patrimoni Mundial per la UNESCO l’any 1998 -actualment se’n coneixen ja més de 20 per aquests racons-.

Abric de la Baridana I.

Pintures rupestres de l'Abric de la Baridana I. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

L’abric el trobem en les restes d’un mas balmat.

Pintures rupestres de l'Abric de la Baridana I. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Hi destaquen dues figures principals, que representen figures antropomorfes o animals.

Pintures rupestres de l'Abric de la Baridana I. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Pintures rupestres de l'Abric de la Baridana I. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

I ens sembla veure restes d’altres pintures

Pintures rupestres de l'Abric de la Baridana I. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Pintures rupestres de l'Abric de la Baridana I. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Pintures rupestres de l'Abric de la Baridana I. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Pintures rupestres de l'Abric de la Baridana I. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

i fins i tot uns petits gravats.

Pintures rupestres de l'Abric de la Baridana I. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Pintures rupestres de l'Abric de la Baridana I. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

A uns 30 metres d’aquest Abric, en trobem un de molt similar, del qual no hem trobat el nom

Abric de la Baridana I.

i on ens ha semblat trobar-hi també restes de pintura rupestre.

Pintures rupestres al costat de l'Abric de la Baridana I. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Pintures rupestres al costat de l'Abric de la Baridana I. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

I a uns 100 metres d’aquest abric seguint el GR i just al costat mateix del camí trobem l’

Abric de la Baridana II.

Pintures rupestres de l'Abric de la Baridana II. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Un veritable popurri caligràfic.

Hi ha unes poquetes pintures rupestres.

Pintures rupestres de l'Abric de la Baridana II. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Pintures rupestres de l'Abric de la Baridana II. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

El que ens sembla que són restes de pintures rupestres.

Pintures rupestres de l'Abric de la Baridana II. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Pintures rupestres de l'Abric de la Baridana II. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Text en lletra aràbiga.

Text amb lletra aràbiga a l'Abric de la Baridana II. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Text amb lletra aràbiga a l'Abric de la Baridana II. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

I inscripcions gòtiques del segle XV, amb una sentència del Dotzèn libre appellat del crestià, de Francesc Eiximenis (Salvador Vilaseca dixit).

Text amb lletra gòtica a l'Abric de la Baridana II. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Precaució:

– aneu amb molta cura amb els abrics i les pintures. Cap mena de manipulació.

Recomanacions:

– visiteu el CIAR (Centre d’Interpretació de l’Art Rupestre, Muntanyes de Prades) de Montblanc. Situat a l’antiga presó de Montblanc (carrer de la Pedrera, 2, telèfon 977860349).

– llegiu el magnífic llibre “Les Muntanyes de Prades. Caminant de poble a poble”, número 4 de la col·lecció Petjades de Cossetània Edicions, escrit pel bon coneixedor i gran i amè divulgador d’aquesta zona, Josep Insa Montava. El llibre està ple de detalls i saviesa, i s’ha convertit per nosaltres en una lectura obligatòria a l’hora de preparar qualsevol ruta per les Muntanyes de Prades.

– Restaurant La Socarrimada, a Rojals (977264059).

I detalls de la ruta per arribar-hi els trobareu a  Wikiloc, aquí.

Fins la propera. Salut i botes.

Anuncis

Pintures rupestres del Mas d’en Carles (Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades, Conca de Barberà)

Visitades el divendres 2 de novembre de 2012.

Pintures rupestres del Mas d'en Carles. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

L’abric del Mas d’en Carles es troba al Barranc del Pirro, sota el Cingle Falconer, en un extrem de la Balma on hi van haver-hi construccions del mas.

Forma part dels 9 conjunts de Pintures Rupestres de les Muntanyes de Prades declarats Patrimoni Mundial per la UNESCO l’any 1998 -actualment se’n coneixen ja més de 20 per aquests racons-.

Pintures rupestres del Mas d'en Carles. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Que en durien pensar els qui van fer servir el mas al llarg dels segles de les mateixes i que les tenien, com qui diu, a l’entrada?

Pintures rupestres del Mas d'en Carles. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Aquestes pintures no són pas petites.

Pintures rupestres del Mas d'en Carles. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

 

La principal, un antropomorf que sembla que tingui ales, supera els 40 cm, i a sobre, com una corona, hi ha un cercle amb una creu al seu interior. Impressionant.

Pintures rupestres del Mas d'en Carles. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

A la seva dreta hi trobem més motius esquemàtics.

Pintures rupestres del Mas d'en Carles. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Pintures rupestres del Mas d'en Carles. Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades

Aquestes sorprenents figures van ser re-descobertes per Josep Iglésies l’any 1927 i incloses per Henri Breuil en els seus escrits dedicats a la pintura rupestre esquemàtica a la Península Ibèrica (1933-1935).

Precaució:

– aneu amb molta cura amb l’abric i les pintures. Cap mena de manipulació.

Recomanacions:

– visiteu el CIAR (Centre d’Interpretació de l’Art Rupestre, Muntanyes de Prades) de Montblanc. Situat a l’antiga presó de Montblanc (carrer de la Pedrera, 2, telèfon 977860349).

– llegiu el magnífic llibre “La vida tradicional a les Muntanyes de Prades”, número 42 de la col·lecció El Tinter de Cossetània Edicions, escrit pel bon coneixedor i gran i amè divulgador d’aquesta zona, Josep Insa Montava.

– Restaurant La Socarrimada, a Rojals (977264059).

I detalls de la ruta per arribar-hi els trobareu a  Wikiloc, aquí.

Fins la propera. Salut i botes.


Una passejada pel Serrat de la Garrafa i la Riera de Clarella (Santa Maria de Besora, El Bisaura i el Vidranès, Osona)

Aquest dissabte hem decidit  seguir un camí per terres del Bisaura, aquest territori no gaire conegut al nord d’Osona, i simplement caminar un parell d’hores amb els ulls oberts i gaudint del que trobem.

Ens fa il·lusió seguir un dels mapes fets a mà amb tanta gràcia per l’admirat Ramon Vinyeta  (Torelló, 1914-2005).

Un cop deixada enrere Santa Maria de Besora, poc després del punt quilomètric 9 en direcció a Vidrà, ens aturem al veure un sender que indica diverses masies i el castell de Milany. Comencem a caminar i el que hi trobem no ens decep gens ni mica.

Primer de tot, ens sorprèn la imatge del Serrat de la Garrafa. El camí hi va pujant en ziga-zagues i, poc després de deixar el camí al mas El Roure, ens trobem a dalt de tot, passant pel que creiem és curiós pas natural, però que una amable lectora, la Núria, ens ha fet saber que va ser obert per la mà i maquines de l’home fa uns 20-30 anys.

Sembla una mena d’enforcada. Una banda

i l’altre.

Val a dir que, a mitja alçada, a banda de ponent, hi veiem una mena de cova i hi pugem.

Té com dos nivells

i una magnífica vista, amb el cim i el Santuari de Bellmunt al davant al fons.

A la vora del camí, anem trobant construccions rocoses, amb un nivell important d’erosió. Curioses formes com de cassoletes a les parets verticals.

I un plegament molt evident.

També interessants petites mostres d’estalactites a la pedra calcària.

Xino-xano arribem fins a una creu sobre el  mas de Palou Gros, al costat d’un espai pla que sembla una antiga era, amb una gran vista cap el sud.

Un bon lloc per asseure’s-hi una estona. Per un altre dia deixem continuar i arribar al castell i ja donem mitja volta.

Pel que fa, a la vegetació, hem passat per bonics racons amb fagedes i rouredes.

A la vora del camí, ens ha agradat veure pinyes de Sant Joan.

I les mores en flor. Arreu, la pol·linització en marxa.

Algunes orquídies també.

Clar que en un dia de juliol, no podia faltar un llangardaix.

Per acabar, agafem una petita desviació seguint el curs de la Riera de Clarella i arribem a un racó magnífic.

Bon lloc per remullar els peus.

I, a banda de petits peixos, no gaire vistosos,

hi trobem uns amics molt simpàtics.

Prínceps? No fem la prova, gràcies. A banda, en els temps que corren …

Tornant al camí, ens creuem amb uns bonics escarabats blaus brillants com metal·litzats.

I fins aquí l’excursió.

Per dinar ens acostem fins a Vidrà.

Al restaurant de l’Hostal Escarrà (938550275, 620607746), en un ambient (olors, colors) que ens recorda hostals de la nostra infància, fa anys i panys, en zones de muntanya del país, hi trobem un molt bon tracte i menú.

Per estirar les cames abans d’agafar el cotxe de tornada, ens arribem fins la masia més important de la zona, tot just al costat, El Cavaller de Vidrà, edificació barroca del 1787 que probablement va ser construïda sobre el “mansus cavallarius” ja documentat al 1282.

Un dels millors masos de tot el país. S’intueixen les històries de carlins … Quina fàbrica!

Una arquitectura sòlida, de gruix. Amb un cos central que sobresurt de la teulada a quatre vents, magnífic.

I com volent dir-nos adéu, dalt del cel, un rapinyaire planeja segurament seguint a terra la seva propera presa.

Un agraïment als qui han escrit i editat els llibres que hem fet servir.

Fins la propera. Salut i botes.


Sant Feliu de Guíxols: un tomb pel Monticalvari, Les Penyes i el Turó de la Casa (Baix Empordà)

Temps de marxa: 1 hora i 32 minuts. Distància recorreguda: 5,3 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Aquesta és una senzilla ruta que ens permet trepitjar racons no gaire coneguts dels voltants de Sant Feliu de Guíxols i que pensem inclou unes quantes agradables sorpreses.

Estem a la Costa Brava, en una ciutat per sobre dels 20.000 habitants i que ha sofert menys certs efectes perniciosos del turisme que d’altres municipis de la zona.

El punt de sortida i arribada està situat al començament del Passeig de Mar, davant del Racó de Garbí de la platja, prop d’una rotonda.

Donem l’esquena a la platja i comencem a caminar cap a l’interior, per l’avinguda Juli Garreta (nom d’un dels fills més il·lustres de la vila, compositor sardanista), però de seguida girem cap a l’esquerra i comencem a pujar per un estret carrer costerut, típic de poble mariner, el carrer de Sant Elm. Aviat girem a la dreta pel carrer del Consolat i de cop ja ens trobem  fora del nucli habitat. Sorpresa. Pins al davant nostre. Lloc poc trepitjat pels visitants de la vila ganxona.

Ens trobem al carrer de Jecsalis. De moment, anem arrambats al mur de la dreta, per darrera de patis de cases. Hi ha una construcció singular, una torre.

Estem a la zona del Monticalvari. Darrera del Monestir.

Comencem a pujar el turó i, al costat  d’una tanca metàl·lica, just dins de la finca, hi veiem una curiosa boca de pou.

Seguim pujant i ens espera dels llocs on fa anys els infants i les famílies de Sant Feliu hi feien excursions per berenar, estar a la fresca i beure de la seva aigua: la Font de Monticalvari.

Tornada a arranjar el 2010-2011, noves esllavissades del sauló ja han fet una altre cop de les seves.

Racó fresc i ombrívol.

A menys de cent metres de la font, en direcció cap a l’est, arribaríem a un aflorament de roques envoltades d’alzines i pins i ja prou elevades per a tenir algunes vistes del mar (i ben a prop hi ha les restes d’un principi d’urbanització que començava just davant la baixada a la Cala del Vigatà).

Cap a l’oest, aniríem cap el que serà el nostre camí de tornada. Però ara nosaltres anem direcció sud. Hi ha un bonic camí. Avancem i comencem a suar. A ma esquerra podem veure el que fins els anys 70 del segle passat eren camps ben treballats.

Pertanyien a la masia de Vista Alegre.

Aquesta masia la trobem a ma esquerra, només arribar al carrer asfaltat.

Una llàstima l’estat d’abandó en que es troba. Encara hi ha arbres fruiters pel seu voltant i una magnífica figuera al costat de la seva porta principal.

Si continuéssim direcció l’ermita de Sant Elm (que queda fora d’aquest recorregut, ja que és un lloc prou conegut per sí mateix),

a només 150 metres hi trobem una roca on, segons una llegenda local, hi ha les marques deixades per petjades del cavall de Sant Jaume (poca broma!).

Actualment, la roca és de difícil accés ja que queda al començament del perímetre tancat d’una petita urbanització residencial.

Continuem el nostre recorregut i, creuant el carrer asfaltat, anem per un camí ample de terra entre grans xalets i arribem a un dels punts estrella del recorregut:  El Mirador dels Frares.

Quina vista ! S’Esclavissada, les Penyes o el Davantal del Frare en primer terme.

Ens hi passem una estona. Ja entenem el perquè del nom (costa poc d’imaginar als frares del Monestir pujar fins aquí per gaudir de les vistes).

Agafem el caminet de ronda cap a la dreta i anem a sortir un altre cop al tram asfaltat.

Girem a l’esquerra, cap a la carretera de Tossa. A l’esquerra queda la mar. I ben aviat un pi, ara una mica malalt, que te la singularitat que si t’hi poses a sota és molt fàcil que notis bufar el vent. El forat del vent, en diem.

Tenim per endavant ara uns 350 metres de les millors vistes que es poden tenir de la nostra costa. Anem per un camí asfaltat amb oliveres a banda i banda. Som a Les Penyes.

I mentre caminem, gaudim de les vistes.

No és difícil trobar-hi cotxes aparcats amb gent fent fotografies. Per què serà? Els esculls de Rocacorb i la Punta de Garbí amb l’illot de s’Adolitx davant nostre.

Seguim pel carrer asfaltat principal, que després de passar pel costat d’uns apartaments fa com una “s” cap a l’interior. Per sobre de xalets seguim veient la mar. Es destaca molt la Punta d’en Bosch i la vista arriba fins a Tossa de Mar.

I a partir d’ara, deixem per una estona la mar i ens fixem i anem cap a la banda dreta, cap a la muntanya. Entrem al PEIN de Cadiretes o de l’Ardenya.

Pocs metres més enllà, abans d’arribar a l’encreuament amb la carretera de Tossa, km 43 de la GI-682, només entrar per un caminet de terra ja trobem el primer castell de roques.

Creim que s’anomena Sa Dragonera. Depèn de l’angle des d’on es miri, ens hi sembla veure el cap d’un gos orellut Basset Hound (els de Hush Puppies). Interessant donar una volta per les roques hi veure-hi les petites cavitats naturals.

Seguim per sobre un camí de terra prou ample entre pins i alzines.

Desprès d’un tomb, a mà esquerra ens queda ara un turonet, amb un senyal geodèsic, i atapeït de roques. Val la pena pujar-hi.

Continuem. I ben aviat, a la dreta, la primera de les magnífiques torres de roques que ens trobem en un reduït espai.

Un aspecte colossal. De dalt, gaudim d’una molt bona vista de Sant Feliu.

Als peus de les grans roques, hi trobem unes regates fetes a la roca que pot-ser no son d’origen natural i, per tant, es tractaria d’inscultures.

I no ens direu pas que la roca següent no recorda al cap amb l’ull i la boca d’un llangardaix!

Ens trobem en una zona que fa uns quinze anys va patir un incendi. Els pins no van sobreviure, però sí que ho van fer les alzines sureres i és molt interessant veure com s’ha desenvolupat el sotabosc.

Ara, a ma dreta tornem a tenir una altre torre de roques.

Molt interessant la disposició de la roca de dalt de tot. També amb bona vista. I en la part de baix,hi  trobem concavitats naturals.

I semblants a les anterior, també hi ha unes roques amb regates que semblen fetes per la mà de l’home.

Quin paisatge més bonic que conforma el camí cap el Turó!

Ens acostem cap el turó.

El Turó de la Casa. Quan hi arribem, fins hi tot la disposició de les roques semblen part d’una escenografia.

Una roca que sembla quasi una taula o un altar, una altre que  …

I des d’ací, òbviament, continuen les bones vistes.

Als peus del turó, uns 30 metres més enllà, podem veure un amuntegament de pedres que ens crida l’atenció.

Restes de marges o de construccions? El lloc gaudeix d’un emplaçament magnífic.

Donem mitja volta i comencem a refer el camí de tornada. Però de seguida, ara a la dreta, ens desviem cap a un grup de Boles rocoses que es distingueix de seguida.

A banda de l’estètica del conjunt, interessant la presència d’una cassoleta perfectament rodona a la part superior.

I de cavitats a la part inferior.

Interessant.

I, o tenim molta imaginació, o aquesta roca torna a semblar un gosset ?

Reprenem el camí i uns 150 metres més endavant, també desviant-nos una mica a la dreta, trobem les restes d’una antiga barraca de pagès.

Ara de tornada, seguim una drecera que ens deixa quasi al costat de ca n’Oliva i per variar el recorregut respecte a l’anada, passem per darrera de les casetes del Les Penyes i ens tornem a internar a la zona del Monticalvari.

Clar que sí algú ni es pot resistir, pot tornar a treure el cap al penya-segat …

Pot-ser no és mala idea.

Tornem a entrar al bosc. A partir d’aquest moment, aconsellem seguir les indicacions de la ruta amb GPS al Wikiloc o anar a l’aventura, doncs hi ha molts corriols en un espai petit.

Primer ens trobem un nou conjunt de roques, perfecte perquè juguin els nens i, després de segui un corriol molt bonic, s’arriba a una gran roca amb una anella metàl·lica.

Al costat hi ha una cruïlla de camins. Tirem cap el nord i ens sorprèn trobar unes runes, el Castell de la Bruixa.

Es tracta del que que queda d’un xalet de principis o meitat del segle XX. En la fotografia de sota, podem veure com destacava a la muntanya aquest edifici fa un segle (per cert, al costat de la punta del Monestir, sobresurt la torre en que hem iniciat el nostre recorregut). Com canvia tot !

Tornem a la roca de l’anella i, després de passar pel costat d’uns eucaliptus, trobem les restes d’una barraca al costat del camí.

I a partir d’ací anirem trobant restes molt curiosos que ens demostren que aquesta muntanya fa anys va estar urbanitzada com a finca amb jardins.

Primer de tot, trobem les restes d’una gran bassa, ara eixuta.

A prop, el que duria ser una petita font o bassa, amb parets de marbre.

La vegetació del voltant ens demostra que aquesta era una zona amb aigua abundant.

De la mateixa manera, que hi havia d’haver vinya plantada.

I molta vegetació pròpia de jardins. Hi trobem la yucca.

El xiprer.

Passem pel costat d’un nou grup de roques, que també a la part superior te una cassoleta d’erosió.

El seu voltant està ple de mimoses. Quan estan florides és espectacular.

Seguim i al costat del camí trobem les restes d’una gran bassa, similar a la primera.

A prop, encara dempeus, un antic molí molt vistós.

I baixant unes escales

arribem a l’antic pou.

amb el forat de la mina que pot resultar perillós. Cal anar en compte. Podem veure que l’arítjol o heura espinosa (la “zarzaparrila” en castellà)  també hi és abundant.  Malgrat que punxa, els seus fruits son molt vistosos.

Ja estem acabant. A mà esquerra hi trobem un passeig amb eucaliptus

i si anéssim cap a l’esquerra, arribaríem a la font.

Però nosaltres ara anem drets cap a baix, anant amb compte amb el sauló

i de seguida ja arribem al primer carrer de Sant Feliu, pel carrer del Doctor Ligonya, no sense deixar de sorprendre’ns cada cop que hi passem pel gran nombre d’animals i espai de la muntanya que es ocupat per una casa que dona a la carretera.

Entrem a Sant Feliu pel costat de l‘antiga fàbrica surera de Can Serra on sembla que hi haurà el futur museu Thyssen de Sant Feliu.

De seguida arribem a la Porta Ferrada (anomenada així pels arcs en ferradura del pis inferior, i no pas per la tanca de ferro com li hem escoltat dir a un presentador de televisió no fa massa).

Una bona rebuda!

I ja tornem a estar al punt de sortida.

Si en voleu saber més detalls de GPS, ho trobareu al Wikiloc aquí.

Una darrera recomanació, si teniu set (o encara que no sigui així), aneu a prendre orxata a La Xixonenca, Teresa Macià, a la Rambla d’Antoni Vidal, cantonada carrer Estret.  Quan la tasteu, ja sabreu el perquè.

Volem agrair als autors i editors dels llibres que ens han ajudat en aquesta excursió:

I finalment demanar que no s’embrutin aquests paratges. Que qui els visiti, en tingui cura.

Hem trobat unes quantes mostres de brutícia, massa, que no hem volgut mostrar, però que hi eren, el mes d’agost del 2011 que és quan vam fer les fotografies. Si us plau, mantingueu el lloc net.

I res més per ara, o sí, una foto més dels esculls de Rocacorb. Una meravella. Salut i botes.


La Roca Foradada de Vallromanes (Vallès Oriental, Serralada Litoral)

Anada i tornada, temps de marxa: 52 minuts. Distància recorreguda: 3,4 kilòmetres.

Detalls a Wikiloc.

La petita excursió d’aquest matí ens porta a una altre de les sorprenents coves artificials (*) del nostre territori, la Roca Foradada de Vallromanes.

Ens trobem a Vallromanes, a la part septentrional de la Serralada Litoral, a mig camí entre Granollers i el Masnou, amb un conegut camp de golf.

Comencem a caminar des de la plaça de l’església i de seguida passem per davant del restaurant Can Poal.

Fa uns quants anys, l’aspecte del que envoltava l’església i aquesta masia era ben diferent, com podem veure a la web de l’ajuntament.

Moltes menys cases i molts menys pins. En fi.

Els primers quinze minuts anem per l’Avinguda de Vilassar sortint del poble, fins que poc abans d’arribar a una corba que precedeix a la urbanització de Cal Tabac, agafem un camí de terra que s’enfila capa a l’esquerra. Si es vol, es pot venir en cotxe fins aquí.

No hi ha indicacions i cal anar una mica en compte. Pugem recte amunt.

Deixem un primer trencall a l’esquerra i quan es veu que el camí gira una mica a la dreta per anar a la masia de Cal Cabrit, nosaltres anem a l’esquerra per ben aviat agafar a la dreta el primer camí costerut. Ara, en poc menys de 10 minuts, sense desviar-se, arribem al cim del turó.

Aquest és un lloc molt interessant. S’anomena la Plana de Cal Cabrit. S´hi respira una gran sensació de pau. De fet, l’aflorament de les roques (codina) li dona un aspecte de jardí japonès.

Només travessar el pla i entrar a la vessant nord del turó, de seguida ja veiem un conjunt de grans boles granítiques. Sorprenent.

I allà, en una d’elles, hi veiem de seguida una roca diferent, amb un forat, la Roca Foradada.

Si ens hi fixem bé, es veu que per fora de la roca, aquesta ha estat treballada. Una tanca per a fer-la servir de presó o de forn?

És molt interessant de consultar l’article que l’any 1966, Lluís Galera va publicar va la revista Vèrtex, on escriu sobre la cultura que va crear aquesta cova i d’altres. Aquí a continuació teniu l’article:

Pel que fa a les roques dels voltant, en Lluís Galera ens parla d’una “Pedra dels Sacrificis”, conjunt de dos grans blocs de roques, una sobre l’altre amb un cert moviment, similar a Pedralta a Sant Feliu de Guíxols, fins que fa uns anys van caure i així segueixen.

Arqueologia romàntica o amb fonament?

(*) Arribats a  aquest punt, volem fer un comentari.

En diverses entrades al nostre bloc, fem referència a coves (artificials) que segons  els llibres i documentació a que hem tingut accés, són originaries del Calcolític, ara fa uns 4.000 anys, i creades per la mà de l’home.

Un exemple, està el podem trobar, per exemple, en aquest article del 2005.

Ara bé, aquest més de maig ha aparegut un nou article, que ens ha fet arribar el nostre vell amic i millor retrobat Capità Haddock, on investigacions dutes a terme pel geòleg Carles Roqué neguen aquest origen i proposen una gènesi natural a aquestes cavitats.

Amb prudència i sense ser ni geòlegs ni arqueòlegs de formació (però sí físics i per tant formats i d’acord amb el mètode científic, i observadors de mena), després de llegir-lo amb deteniment, no ens sembla pas que dels punts tractats en aquest article es pugui concloure que l’origen és definitivament natural (tafoni), en lloc d’artificial o creat per l’home (hypogea) com es creia fins ara. En tot cas, pensem que obre la porta a l’origen natural, com a possibilitat. Punt.

Modestament, i com en tantes coses a la vida, pensem en la possibilitat de un terme mig.

Pensem que té molt de sentit que petites cavitats originàriament naturals, en llocs específics, hagin pogut ser treballades per humans per agafar les formes que ara coneixem (arrodonides moltes d’elles, la majoria acollidores), al Calcolític, i fer-les servir per les funcions que correspongués a l’època.

Ho deixem aquí.

Per acabar, felicitar a una web que ens va servir per a trobar sense problema la Roca Foradada (que, per cert, en alguns llocs s’anomena la Pedra Foradada).

Si en voleu saber més detalls de GPS, ho trobareu al Wikiloc aquí.

Fins la propera. Salut i botes.


La Vall d’Olzinelles (Sant Celoni, Vallès Oriental, Montnegre)

Temps de marxa: 3 hores i 29 minuts. Distància recorreguda: 9,1 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Aquesta ruta segueix el sender local SL-C 79 i la considerem magnífica, sobre tot, pels amants de la botànica i els arbres monumentals.

Estem a Sant Celoni. En lloc d’anar com tantes vegades cap el Montseny, aquest cop travessem per sota l’autopista i  ens dirigim cap el Parc Natural del Montnegre i el Corredor (podríem dir que és un Parc amb menys màrqueting. Qui no mira el cim del Turó de l’Home quan passa per l’autopista? Però de ben segur que no massa gent es fixa en les muntanyes -no tan altes, això sí- de l’altre banda de l’AP-7).

Aparquem a costat de Can Draper.

Un plafó ens mostra l’itinerari que anem a seguir -tot el camí està molt ben senyalitzat-.

Gairebé no ens adonem que hem aparcat al costat d’un altiu roure.

Comencem a caminar i davant nostre se’ns obre una magnífica vall que no t’imaginaves que fos allà, la vall d’Olzinelles, formada per la part més baixa del Torrent del mateix nom abans d’ajuntar-se amb la Tordera.

Si et gires d’esquena, allà tenim el Montseny.

Continuem pel camí i ben aviat agafem una petita desviació que ens porta al Pou de Glaç de Can Draper. Construït al 1771, com es pot llegir a la llinda de granit, externament està molt ben conservat. Encara que no ho sembli, internament la seva alçària és de 12 metres -més de la meitat està excavat al sòl-.

El camí que seguíem s’estreny i comença a pujar lleugerament. Tenim la sort de que no parem de sentir ocells cantant!

La carretera BV-5112 la tenim molt a prop i de fet la travessem mentre seguim el torrent. El camí és ombrívol i fresc. El següent punt d’interès és el Pont de Can Plana.

Molt a prop, tornem a veure rescloses que ens indiquen que antigament, quan la zona estava més humanitzada, aquestes aigües eren desviades cap a basses i recs.

De seguida arribem al Pollancre d’Olzinelles (aquest nom sembla més aviat d’un boxejador, no?. Us enrecordeu del Potro de Vallecas?). Més de 26 metres d’alçada i quasi 3 metres de perímetre.

Continuem i al cap d’una estona arribem un altre cop a la carretera. Just al davant, comença el camí privat cap a Can Valls hi allà mateix són ben visibles les restes dels Forns de Pega de Can Valls.

Ho trobem molt interessant. Estèticament i per la seva antiguitat i funció.

Sembla que la seu origen és tan llunyà com els segles IX ò X, poca broma. En els tres forns s’hi produïa una destil·lació amb la que s’obtenia la pega i altres quitrans forestals que van ser utilitzats al llarg de molts segles per a calafatar les embarcacions a les drassanes del país, però també per fer torxes, botes de vi, etc.

Per cert, mentre preníem aquestes fotos, vàrem sentir una sorollada pel mig del bosc, no lluny d’on estàvem i de cop vam poder veure un gran, enorme porc senglar.

Des d’aquí mateix, reculant uns 50 metres per la carretera que acabem de travessar, hi trobem la gran Alzina de la Pega.

Més de 3 metres i mig de perímetre i una alçada superior als 35 metres que la fan una de les alzines més altres de Catalunya, sinó la que més.

Al costat hi trobem la Font i les Basses de la Pega.

Un entorn humanitzat amb bancs i basses que havia estat un lloc tradicional per a que la gent de Sant Celoni vingués a berenar les tardes d’estiu. Els plàtans son esplèndids -quina enveja en tindrien els que veiem des del balcó de casa a Barcelona …-.

Retrocedim el petit tros de carretera que hem caminat i tornem a seguir les indicacions del sender local. Una mica més endavant trobem la Font del Rector, que té l’aspecte actual des del 1989.

I ben aviat arribem a l’església de Sant Esteve d’Olzinelles.

En realitat es tracte d’un conjunt d’església (documentada al segle XI, però l’aspecte actual del XVI), cementiri i rectoria

Tornem a la carretera i pel camí veiem uns indicadors una mica “Sleepy Hollow“.

Fins a finals de gener del 2009, ara ens trobaríem amb el Pi Gros de Can Valls, que tenia més de 36 metres d’alçada i 3,75 metres de perímetre, però una ventada va tombar l’esplèndid pi pinyer.

Ben aviat passem pel costat d’un gran roure, però una mica més enllà hi trobem el Roure del Quintà.

Estem al Quintà de Can Valls d’Olzinelles, començant el camí de tornada. Ens trobem al costat de Can Valls , però a l’altre banda d’on estan els Forns de Pega. Quin lloc! Can Valls i Ca l’Agustí (que es troba a un kilòmetre de distància seguint la carretera) son els dos grans massos d’aquestes contrades.

Passem per sota de 26 plàtans monumentals i arribem a la bassa de l’Aranyal.

Un espai magnífic !

Reculem una mica el camí fins a tornar a seguir les senyals blanques i verdes.

Uns deu metres abans d’arribar a un altre arbre monumental, el Cedre de Can Valls, veiem un corriol a la dreta que seguim. Per un camí molt humit ple de falgueres, arribem de seguida a un racó preciós: La Font de l’Aranyal.

Tornem al camí principal i ja som al costat del Cedre de Can Valls, de més de 20 metres d’alçada i quasi 3 metres de perímetre.

I de seguida arribem al Pont de l’Aranyal, construït al segle XIX sobre el sot de les Mines i que al seu costat té un conjunt important de plàtans i el Faig del pont de l’Aranyal, singular sobre tot per la poca alçada a la qual es troba.

Al poc de travessar-lo, vam creuar-nos amb un grup nombrós de caçadors que just havien acabat de fer una batuda de porcs senglars i que ens van comentar que el porc senglar que havíem vist pot-ser era un al que havien disparat i creien haver ferit. Era migdia. No és perillós dur a terme una batuda en aquest lloc a aquesta hora?

Estem en plena tornada i a partir d’ara ve un tros de pujada, passem pel Pla de les Mines, després per quatre camins i finalment per una bifurcació on assolim el punt més elevat de l’excursió, 320 metres d’altitud.

Tot aquest tros és molt tranquil, però, posats a demanar, que bé hi quedarien una cova, un menhir o algun element singular!

Agafem el camí de l’esquerra i, baixant, arribem al Sot de la Remor.

Quina tranquil·litat! Sentint el soroll que fan les fulles per la força del vent, s’entén d’on ve el nom del sot, que ben aviat va a parar a la riera d’Olzinelles i ja ens trobem a prop del punt d’inici.

Ja tornem a ser a Can Draper.

I això és tot. Els detalls i dades GPS els podeu trobar al Wikiloc, aquí.

Fins la propera, salut i botes.


Esgrafiats d’en Perot Rocaguinarda (Oristà, Lluçanès, Osona)

Temps de marxa: 2 hores 45 minuts. Distància recorreguda: 10,7 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Aquest passat diumenge vam decidir fer una excursió per la nostra estimada comarca (natural i humana, que no administrativa) del Lluçanès. Tots els cops que hi hem voltat, sempre hem gaudit la tranquil·litat que s’hi respira. Al Santuari dels Munts, a la riera de Merlès, a Santa Maria de Lluçà. Hem vist també la Pedra Dreta a peu de carretera.  Però afortunadament, encara ens queden molts llocs per visitar: la Roca de Pena d’Alpens, el Roure de la Senyora de Sant Boi, les Balmes de les Llobateres, el Gorg de les Heures, la Riera de Sorreigs, … Mica en mica.

Aquest cop ens hem decidit per anar a fins el Cingle dels Tres Còdols per a poder veure els Esgrafiats d’en Perot (anomenats així en honor el bandoler més famós d’aquestes terres al segle XVII, Perot Rocaguinarda o Perot lo Lladre) que des de que vam conèixer de la seva existència ens van cridar l’atenció.

Esgrafiats d'en Perot

On són els esgrafiats ? Amagats ? Ben a la vista ? Són grans o petits? Molts o pocs ?

Per a resoldre-ho, ens vam anar doncs fins a Oristà.  A sobre de l’Eix Transversal, a la part sud d’aquest altiplà de terres que ocupen espais d’Osona, Bages i Berguedà. A Oristà ja hi havíem estat per a visitar la sorprenent cripta romànica que s’hi va trobar l’any 1969, al soterrani de l’església de San Andreu.

Comencem a caminar des d’aquesta població d’uns 600 habitants distribuïts entre diversos nuclis i que, si la informació que tenim no és errònia, és el més extens de tota la comarca d‘Osona. Més del doble d’extensió que Vic capital, per exemple.

Els primers metres de camí són els menys afortunats de tota la passejada. Una mica de carretera i olor de purins, amb granja de porcs a tocar. Per sort, de seguida agafem un trencall a mà dreta i,  després de passar pel costat del Tint, masia molt ben recuperada, anem a parar al costat de la Riera Gavarresa.

La Riera Gavarresa, que anirem seguint prou estona al llarg d’aquesta excursió, té un nom que sempre ens ha agradat i cridat l’atenció. No sabem explicar el perquè. Per les “erres” ? El seu curs neix a Alpens i travessa el Lluçanès de nord a sud fins anar a parar al LLobregat. Molt estacional, periòdicament dona ensurts.

Seguim caminant i de seguida arribem a La Quintana, construïda al segle XVIII.

Es tracta d’una de les masies més important de la comarca i sens dubte la que més del nostre recorregut. Explotació agrícola i ramadera de gran volada. A costat del camí, mig amagat, com un vell iglú abandonat de pedra, a costat del casalot, hi trobem un Pou de Glaç.

Pocs metres més enllà, també trobem les restes del que va ser el Molí de La Quintana.

Anant en compte, es poden veure les parts de l’edificació que, arran de riera, tenien els mecanismes que al moure permetien moldre el gra.

Aquí agafem un camí a l’esquerra ben senyalitzat, com tota aquesta ruta, amb pals verds (excepte el corriol final fins els esgrafiats). Pugem una mica i no triguem a tenir una molt bona vista de l’explotació de La Quintana amb Oristà al fons.

El camí és ample i de seguida arribem a les restes de la que va ser la Masia de la Rierola.

Molt interessant donar un cop d’ull a la part enfonsada que hi ha davant de la porta d’entrada principal. Què hauria haver estat ? Pot-ser un celler de quan la zona era vinícola abans de la fil·loxera ? (Per cert, en alguns trams del camí, hem anat veien vinyes salvatges. Probables restes creiem d’aquest cultiu).

Ben aviat però, quan tornem a travessar la Riera Gavarresa, mirem cap amunt. Ja estem a prop. Allà dalt del cingle argilós que tenim al davant, segons hem llegit, hi trobarem els graffiti.

Segueix sent molt agradable el recorregut i el dia acompanya.

Aviat ens trobem passant pel costat d’una masia recuperada, creiem que com a segona residència, i que ens dóna una impressió magnífica, Mas Miquelet.

Ara ve la primera pujada de debò del dia i, efectivament, dalt de la cinglera veiem les restes de Can Rocaguinarda.

La primera vista que tenim de la que fou la casa on va néixer el famós bandoler Perot Rocaguinarda al 1582 és de la paret est amb uns contraforts.

Ens hi acostem i veiem l’entrada principal.

L’estat de l’edificació és d’abandó absolut. Una veritable llàstima.

Amb compte, veiem que algunes estructures encara aguanten, però si no s’hi fa una actuació a curt termini, la degradació es farà total.

I des del davant de la porta principal, continuant per un caminet, de seguida a mà dreta veiem uns punts verds que ens senyalen el corriol que ens mena en pocs minuts al destí d’avui. Cal anar una mica en compte en aquest tros. Res de l’altre món, però a poc a poc i mirant on es posen els peus.

I ja hi som.

Un espai més gran del que ens pensàvem. A banda del graffiti d’en Perot, de principis del segle XVII i que hem mostrat al començament d’aquesta entrada al blog, hi trobem el famós text que hi va deixar, probablement a començaments del segle XX, un tal Félix Gallardo.

A banda, hi ha gravats de tota mena, probablement del segle XVII als nostres dies.

Una cara.

O temes vegetals o geomètrics variats.

Ens hi quedem una estona, mirant i remirant els gravats. Ben curiós tot plegat.

Bevem aigua, mengem unes avellanes i tornem. Deixem enrere aquest lloc i en breu ja tornem a estar al Mas Rocaguinarda. Ara girem a la dreta i tornem pel costat del mas en reconstrucció de La Gallinera.

Agafem una desviació a la dreta i un camí amb trossos de molta pedra ens baixa fins arribar al ja visitat Molí de La Quintana, on tornem al camí inicial.

Les vaques segueixen ocupades.

Tornem a passar pel costat del Tint.

I ben aviat ja tenim Oristà al davant, amb la capella de Sant Sebastià dalt del turó.

I això ha estat tot aquest cop.

Els llibres que ens han ajudat de manera concreta han estat aquests.

I si voleu detalls de la ruta i el GPS, ho trobareu al Wikiloc, aquí.

Fins la propera, salut i botes.