Ruta megalítica a Sant Feliu de Guíxols (Massís de l’Ardenya o de Cadiretes, Baix Empordà)

Molt a prop del nucli urbà de Sant Feliu de Guíxols, hi podem trobar un bon conjunt de construccions megalítiques.

En menys de 3 hores es pot fer un recorregut pel Massís de l’Ardenya o de Cadiretes que ens permet visitar 9 construccions megalítiques (Paradolmens, Coves i Menhir. Curiosament encara no s’ha trobat cap Dolmen al massís) que pertanyen totes elles al període Calcolític, 2.200 a 1.800 a.C. Es tracte d’un dels millors conjunts d’aquestes construccions al nostre país.

1. Cova d’en Cirera

2. Cova o Paradolmen del Turó de l’Àliga

3. Cova del Puig Gros

4. Abric de la Mare de Déu

5. Menhir del Camí de les Sorres

6. Cova del Camí Romà

 Curiosa roca amb forat i tres franges gravades, a la vora del Camí Romà.

Roca amb forat i tres franges gravades al Camí Romà. Ardenya

Roca amb forat i tres franges gravades al Camí Romà. Ardenya

No sabem si l’origen dels gravats també és d’aquella època o posterior.

Disposa de molt bones vistes.

Roca amb forat i tres franges gravades al Camí Romà. Ardenya

7. Cau de les Olles

8. Paradolmen de Can Assols

9. Covatxa de Can Assols

Aprofitem per agrair i felicitar als membres del Club Alpí Palamós pel 12è Itinerari Megalític a les Gavarres i l’Ardenya  i també a l’Albert Gironés pel seu llibre “Vies Ferrades, Coves i Indrets de la Costa Brava“, 2004, La Butxaca de Montanya, que ens han servit de base per la present excursió.

Per cert, tota l’estona tens la sensació de que encara hi ha d’haver moltes construccions similars per descobrir…

Els detalls de la ruta que passa pels 9 monuments megalítics i altres llocs magnífics la trobareu a  Wikiloc, aquí.

Fins la propera. Salut i botes.

Anuncis

Sant Feliu de Guíxols: un tomb pel Monticalvari, Les Penyes i el Turó de la Casa (Baix Empordà)

Temps de marxa: 1 hora i 32 minuts. Distància recorreguda: 5,3 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Aquesta és una senzilla ruta que ens permet trepitjar racons no gaire coneguts dels voltants de Sant Feliu de Guíxols i que pensem inclou unes quantes agradables sorpreses.

Estem a la Costa Brava, en una ciutat per sobre dels 20.000 habitants i que ha sofert menys certs efectes perniciosos del turisme que d’altres municipis de la zona.

El punt de sortida i arribada està situat al començament del Passeig de Mar, davant del Racó de Garbí de la platja, prop d’una rotonda.

Donem l’esquena a la platja i comencem a caminar cap a l’interior, per l’avinguda Juli Garreta (nom d’un dels fills més il·lustres de la vila, compositor sardanista), però de seguida girem cap a l’esquerra i comencem a pujar per un estret carrer costerut, típic de poble mariner, el carrer de Sant Elm. Aviat girem a la dreta pel carrer del Consolat i de cop ja ens trobem  fora del nucli habitat. Sorpresa. Pins al davant nostre. Lloc poc trepitjat pels visitants de la vila ganxona.

Ens trobem al carrer de Jecsalis. De moment, anem arrambats al mur de la dreta, per darrera de patis de cases. Hi ha una construcció singular, una torre.

Estem a la zona del Monticalvari. Darrera del Monestir.

Comencem a pujar el turó i, al costat  d’una tanca metàl·lica, just dins de la finca, hi veiem una curiosa boca de pou.

Seguim pujant i ens espera dels llocs on fa anys els infants i les famílies de Sant Feliu hi feien excursions per berenar, estar a la fresca i beure de la seva aigua: la Font de Monticalvari.

Tornada a arranjar el 2010-2011, noves esllavissades del sauló ja han fet una altre cop de les seves.

Racó fresc i ombrívol.

A menys de cent metres de la font, en direcció cap a l’est, arribaríem a un aflorament de roques envoltades d’alzines i pins i ja prou elevades per a tenir algunes vistes del mar (i ben a prop hi ha les restes d’un principi d’urbanització que començava just davant la baixada a la Cala del Vigatà).

Cap a l’oest, aniríem cap el que serà el nostre camí de tornada. Però ara nosaltres anem direcció sud. Hi ha un bonic camí. Avancem i comencem a suar. A ma esquerra podem veure el que fins els anys 70 del segle passat eren camps ben treballats.

Pertanyien a la masia de Vista Alegre.

Aquesta masia la trobem a ma esquerra, només arribar al carrer asfaltat.

Una llàstima l’estat d’abandó en que es troba. Encara hi ha arbres fruiters pel seu voltant i una magnífica figuera al costat de la seva porta principal.

Si continuéssim direcció l’ermita de Sant Elm (que queda fora d’aquest recorregut, ja que és un lloc prou conegut per sí mateix),

a només 150 metres hi trobem una roca on, segons una llegenda local, hi ha les marques deixades per petjades del cavall de Sant Jaume (poca broma!).

Actualment, la roca és de difícil accés ja que queda al començament del perímetre tancat d’una petita urbanització residencial.

Continuem el nostre recorregut i, creuant el carrer asfaltat, anem per un camí ample de terra entre grans xalets i arribem a un dels punts estrella del recorregut:  El Mirador dels Frares.

Quina vista ! S’Esclavissada, les Penyes o el Davantal del Frare en primer terme.

Ens hi passem una estona. Ja entenem el perquè del nom (costa poc d’imaginar als frares del Monestir pujar fins aquí per gaudir de les vistes).

Agafem el caminet de ronda cap a la dreta i anem a sortir un altre cop al tram asfaltat.

Girem a l’esquerra, cap a la carretera de Tossa. A l’esquerra queda la mar. I ben aviat un pi, ara una mica malalt, que te la singularitat que si t’hi poses a sota és molt fàcil que notis bufar el vent. El forat del vent, en diem.

Tenim per endavant ara uns 350 metres de les millors vistes que es poden tenir de la nostra costa. Anem per un camí asfaltat amb oliveres a banda i banda. Som a Les Penyes.

I mentre caminem, gaudim de les vistes.

No és difícil trobar-hi cotxes aparcats amb gent fent fotografies. Per què serà? Els esculls de Rocacorb i la Punta de Garbí amb l’illot de s’Adolitx davant nostre.

Seguim pel carrer asfaltat principal, que després de passar pel costat d’uns apartaments fa com una “s” cap a l’interior. Per sobre de xalets seguim veient la mar. Es destaca molt la Punta d’en Bosch i la vista arriba fins a Tossa de Mar.

I a partir d’ara, deixem per una estona la mar i ens fixem i anem cap a la banda dreta, cap a la muntanya. Entrem al PEIN de Cadiretes o de l’Ardenya.

Pocs metres més enllà, abans d’arribar a l’encreuament amb la carretera de Tossa, km 43 de la GI-682, només entrar per un caminet de terra ja trobem el primer castell de roques.

Creim que s’anomena Sa Dragonera. Depèn de l’angle des d’on es miri, ens hi sembla veure el cap d’un gos orellut Basset Hound (els de Hush Puppies). Interessant donar una volta per les roques hi veure-hi les petites cavitats naturals.

Seguim per sobre un camí de terra prou ample entre pins i alzines.

Desprès d’un tomb, a mà esquerra ens queda ara un turonet, amb un senyal geodèsic, i atapeït de roques. Val la pena pujar-hi.

Continuem. I ben aviat, a la dreta, la primera de les magnífiques torres de roques que ens trobem en un reduït espai.

Un aspecte colossal. De dalt, gaudim d’una molt bona vista de Sant Feliu.

Als peus de les grans roques, hi trobem unes regates fetes a la roca que pot-ser no son d’origen natural i, per tant, es tractaria d’inscultures.

I no ens direu pas que la roca següent no recorda al cap amb l’ull i la boca d’un llangardaix!

Ens trobem en una zona que fa uns quinze anys va patir un incendi. Els pins no van sobreviure, però sí que ho van fer les alzines sureres i és molt interessant veure com s’ha desenvolupat el sotabosc.

Ara, a ma dreta tornem a tenir una altre torre de roques.

Molt interessant la disposició de la roca de dalt de tot. També amb bona vista. I en la part de baix,hi  trobem concavitats naturals.

I semblants a les anterior, també hi ha unes roques amb regates que semblen fetes per la mà de l’home.

Quin paisatge més bonic que conforma el camí cap el Turó!

Ens acostem cap el turó.

El Turó de la Casa. Quan hi arribem, fins hi tot la disposició de les roques semblen part d’una escenografia.

Una roca que sembla quasi una taula o un altar, una altre que  …

I des d’ací, òbviament, continuen les bones vistes.

Als peus del turó, uns 30 metres més enllà, podem veure un amuntegament de pedres que ens crida l’atenció.

Restes de marges o de construccions? El lloc gaudeix d’un emplaçament magnífic.

Donem mitja volta i comencem a refer el camí de tornada. Però de seguida, ara a la dreta, ens desviem cap a un grup de Boles rocoses que es distingueix de seguida.

A banda de l’estètica del conjunt, interessant la presència d’una cassoleta perfectament rodona a la part superior.

I de cavitats a la part inferior.

Interessant.

I, o tenim molta imaginació, o aquesta roca torna a semblar un gosset ?

Reprenem el camí i uns 150 metres més endavant, també desviant-nos una mica a la dreta, trobem les restes d’una antiga barraca de pagès.

Ara de tornada, seguim una drecera que ens deixa quasi al costat de ca n’Oliva i per variar el recorregut respecte a l’anada, passem per darrera de les casetes del Les Penyes i ens tornem a internar a la zona del Monticalvari.

Clar que sí algú ni es pot resistir, pot tornar a treure el cap al penya-segat …

Pot-ser no és mala idea.

Tornem a entrar al bosc. A partir d’aquest moment, aconsellem seguir les indicacions de la ruta amb GPS al Wikiloc o anar a l’aventura, doncs hi ha molts corriols en un espai petit.

Primer ens trobem un nou conjunt de roques, perfecte perquè juguin els nens i, després de segui un corriol molt bonic, s’arriba a una gran roca amb una anella metàl·lica.

Al costat hi ha una cruïlla de camins. Tirem cap el nord i ens sorprèn trobar unes runes, el Castell de la Bruixa.

Es tracta del que que queda d’un xalet de principis o meitat del segle XX. En la fotografia de sota, podem veure com destacava a la muntanya aquest edifici fa un segle (per cert, al costat de la punta del Monestir, sobresurt la torre en que hem iniciat el nostre recorregut). Com canvia tot !

Tornem a la roca de l’anella i, després de passar pel costat d’uns eucaliptus, trobem les restes d’una barraca al costat del camí.

I a partir d’ací anirem trobant restes molt curiosos que ens demostren que aquesta muntanya fa anys va estar urbanitzada com a finca amb jardins.

Primer de tot, trobem les restes d’una gran bassa, ara eixuta.

A prop, el que duria ser una petita font o bassa, amb parets de marbre.

La vegetació del voltant ens demostra que aquesta era una zona amb aigua abundant.

De la mateixa manera, que hi havia d’haver vinya plantada.

I molta vegetació pròpia de jardins. Hi trobem la yucca.

El xiprer.

Passem pel costat d’un nou grup de roques, que també a la part superior te una cassoleta d’erosió.

El seu voltant està ple de mimoses. Quan estan florides és espectacular.

Seguim i al costat del camí trobem les restes d’una gran bassa, similar a la primera.

A prop, encara dempeus, un antic molí molt vistós.

I baixant unes escales

arribem a l’antic pou.

amb el forat de la mina que pot resultar perillós. Cal anar en compte. Podem veure que l’arítjol o heura espinosa (la “zarzaparrila” en castellà)  també hi és abundant.  Malgrat que punxa, els seus fruits son molt vistosos.

Ja estem acabant. A mà esquerra hi trobem un passeig amb eucaliptus

i si anéssim cap a l’esquerra, arribaríem a la font.

Però nosaltres ara anem drets cap a baix, anant amb compte amb el sauló

i de seguida ja arribem al primer carrer de Sant Feliu, pel carrer del Doctor Ligonya, no sense deixar de sorprendre’ns cada cop que hi passem pel gran nombre d’animals i espai de la muntanya que es ocupat per una casa que dona a la carretera.

Entrem a Sant Feliu pel costat de l‘antiga fàbrica surera de Can Serra on sembla que hi haurà el futur museu Thyssen de Sant Feliu.

De seguida arribem a la Porta Ferrada (anomenada així pels arcs en ferradura del pis inferior, i no pas per la tanca de ferro com li hem escoltat dir a un presentador de televisió no fa massa).

Una bona rebuda!

I ja tornem a estar al punt de sortida.

Si en voleu saber més detalls de GPS, ho trobareu al Wikiloc aquí.

Una darrera recomanació, si teniu set (o encara que no sigui així), aneu a prendre orxata a La Xixonenca, Teresa Macià, a la Rambla d’Antoni Vidal, cantonada carrer Estret.  Quan la tasteu, ja sabreu el perquè.

Volem agrair als autors i editors dels llibres que ens han ajudat en aquesta excursió:

I finalment demanar que no s’embrutin aquests paratges. Que qui els visiti, en tingui cura.

Hem trobat unes quantes mostres de brutícia, massa, que no hem volgut mostrar, però que hi eren, el mes d’agost del 2011 que és quan vam fer les fotografies. Si us plau, mantingueu el lloc net.

I res més per ara, o sí, una foto més dels esculls de Rocacorb. Una meravella. Salut i botes.


Solius. Un tomb per l’església de Santa Agnès i el Monestir de Santa Maria, la Cova dels Moros i el Castell de la Roca (Santa Cristina d’Aro, Ardenya, Baix Empordà)

Temps de marxa: 35 minuts. Distància recorreguda: 2,3 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

El dijous 28 d’agost de 2011, ja a les acaballes de les vacances, ens van decidir a tornar a fer una passejada  per un recorregut que quan els nostres fill eren petits havíem fet moltes vegades amb el cotxet o amb les motxilles de portar nadons, o ja de més grandets quan encara ens feien cas i venien amb nosaltres … En aquella època, el camí ens semblava llarg ! Ara, amb poc més d’una hora, aturades incloses, hem fet tota la volta. Però tant llavors com ara, ens ha semblat un camí magnífic.

Per arribar al punt de sortida, hem d’agafar la desviació cap a Solius just en l’encreuament de carreteras on, en sentit oposat, s’agafaria la carretera cap a Romanyà de la Selva, i passar pel davant de Mas Pla, allotjament rural.

Al llarg de molts estius, aquest va ser el restaurant favorit dels nostres fills. Passats els anys, ara trobem l’Emili i la resta d’equip de servei i de cuina a Can Xerta no gaire lluny, a Santa Cristina, a prop de l’antiga estació del carrilet.

Seguim per la carretera, passant pel davant de Can Rissec i després d’un gir, ja som a l’aparcament davant de l’església de Santa Agnès de Solius.

El campanar de Santa Agnès és força esbelt i delicat, aixecat de nou a finals del XVIII sobre una base romànica.

Visible des de molts racons de la vall, l’església té al davant dues rengleres de xiprers formant un passadís que, encara que amaguen la façana, li confereixen al conjunt un caràcter quasi de escenografia operística, les línies verticals remarcant l’espiritualitat del lloc.

A la façana, per cert, s’hi troba, com a curiositat, un esplèndid rellotge de sol. No gens habitual.

Des de 1967, existeix adjunt a l’església, el Monestir de Santa Maria. Recomanació: Procureu anar-hi coincidint en algun dels moments al llarg del dia en que els monjos cistercencs hi canten gregorià com a part de la missa.

Comencem a caminar per un camí ampla, ara ja asfaltat, que ens portaria fins a l’avocador de la zona, però de seguida girem a l’esquerra i agafem un caminet. Bon lloc per a relaxar-se.

A l’esquerra tenim una bona vista de la roca Rodona i els Carcaixells.

Passem pel costat d’uns eucaliptus (restes de plantacions fetes anys enrere amb un intent de treure el màxim rendiment a la fusta sense tenir en compte l’impacte en l’ecosistema) i quan arribem a un encreuament, girem a l’esquerra (si anéssim cap a la dreta, no trigaríem gaire a arribar a les Roques Bessones i la Roca Ponça, esplèndids doms granítics que familiarment anomenem “roques australianes”, ja que ens recorden molt la geologia que vam veure tot sovint voltant per aquell sorprenent pais.

I no triguem gaire a arribar a una esplanada amb pins on en una banda hi ha la roca anomenada Roca dels Moros, on ‘hi troba la Cova dels Moros, i a l’altre la roca on trobem el Castell de Solius, o millor dit, Castell de la Roca. Ja hi som !

Anem a pams. Primer la Cova. Girem a l’esquerra i ja la veiem.

Es tracta d’una cova artificial del Calcolític, és a dir, de fa uns 4.400 anys.

No és gens d’estranyar que al llarg de la història la cova hagi estat l’habitatge d’eremites. Possiblement també crematori …

Mireu quines vistes hi ha de Santa Agnès!

És una llàstima que uns pocavergonyes hagin fet pintades dins de la cova. Si hi entreu, comprovareu quant acollidora és.

La vista del castell, tampoc és gens dolenta.

No ho podem resistir i pugem dalt del dom on hi ha la cova, la Roca dels Moros. Hi trobem uns bons exemples de cassoletes d’erosió i quina panoràmica !

I ara sí, anem cap el castell. De dom a dom.

Aquest és un castell ben peculiar, que ha passat molt desapercebut al llarg de la història. Origen segle XI ? S’esmenta per primer cop a començaments del segle XIII, 1208.

Aquí ens permetem mostrar una imatge extreta d’un dels llibres que apareixen al final i que mostra l’aspecte del castell amb els afegits de l’època de les guerres carlines, fins que al desembre de l’any 1969 una tramontanada va tirar a terra els murs ja força deteriorats.

Sorprenent, no ? Semblava una versió en miniatura del castell del Montgrí.

Quan us hi acosteu, son visibles a la roca uns forats que durien servir probablement per a lligar els cavalls.

Segur que el primer cop que us trobeu davant la porta del castell amb els seus merlets “com d’opereta” omplint l’espai que deixa la roca no us quedeu indiferents. La part superior és medieval (rematada amb els cinc merlets prismàtics), però la part inferior és ben posterior (segles XVIII o XIX)

Un cop dins, sorprèn el treball en la roca dels esglaons.

I, a banda dels elements perimetrals de defensa, un altre element que destaca és una mena de cisterna (o element defensiu).

I tota l’estona tenint unes magnífiques vistes. Tant de la Cova dels Moros com de Santa Agnès. Veiem que la vall de Solius és una zona fèrtil, amb aigua abundant.

Acabem de pujar a dalt, però més enllà de la vista, els trossos de murs que queden en peus “no estan a l’alçada” de la resta del castell. Estem a uns 140 metres d’altitud.

Tenim visió de 360 graus. I als nostres peus veiem Can Dalmau amb el seu petit pantà, on fins el 2005 va existir el primer camp de Pitch&Putt de Catalunya i de l’Estat Espanyol.

I ja ha arribat l’hora de tornar. Ho fem pel costat de la urbanització de Mas Reixac i de seguida ja estem al punt de sortida. Se’ns ha fet curt aquest cop.

Per acabar, aquí teniu alguns dels llibres que ens han permès documentar l’excursió, gràcies.

I si voleu saber detalls i GPS de l’itinerari, ho trobareu a Wikiloc aquí.

Fins la propera. Salut i botes.


Cova artificial de Mas Rissec (Llagostera, Ardenya, Gironès)

Temps de marxa: 6 minuts. Distància recorreguda: 0,4 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Aquesta entrada al bloc no és per a descriure realment una excursió a peu. Es tracta més aviat de relatar la trobada que vam fer de la Cova de Mas Rissec ( o a vegades també anomenada Cova de cal Rissec), dins del massís de Cadiretes.

Quan vam llegir el llibre Els monuments megalítics editat per Quaderns de la Revista de Girona (excel·lent col·lecció !), surt una foto d’aquesta cova artificial, sense especificar la seva posició dins del terme municipal de Llagostera.

En cap mapa dels que maneguem hi surt referència … La teniem que trobar i posar a l’abast dels qui compartiu les nostres dèries.

Primer pas: Google. I ens va portar al magnífic web que amb molt de gust ressenyem, La cabana del moroMolt bona foto ! Però no hi trobem la localització … No obstant, a peu de pàgina hi ha uns comentaris que ens fan entreveure que existeix una foto de la cova penjada a Panoramio (això vol dir, amb les coordenades adjuntes!).  I … voilà, la vam trobar.

Amb el GPS veiem que queda a peu d’una carretera, així que decidim anar-hi directes amb cotxe. És la tarda del dilluns 22 d’agost de 2011. Agafem l’autovia C-35 i ens desviem com si anéssim cap a dins de Cadiretes per la GIV-6744, com tantes vegades hem fet. Però de seguida,agafem la desviació a la dreta. Terra incognita fins ara per nosaltres.

Anem per una vall de dimensions importants, el Pla de Sant Llorenç, i ben aviat a ma dreta veiem un bonica masia que ens crida agradablement l’atenció, Can Codolar.

Continuem i entrem dins d’una de les tantes urbanitzacions plenes de bon gust i integració amb el territori, …, que s’escampen pel pais, La Selva Brava.

La travessem i en un gir a ma dreta ens sorprèn la visió de la que tenia que haver estat la masia més important de la zona, Mas Rissec.

Quin casalot ! Neogòtic, enorme, amb capella adjunta, mig en runes, …

La importància d’aquesta casa de pagès havia d’haver estat enorme.

Quin bon escenari per una pel·lícula de terror !

Al davant encara hi ha una enorme bassa o estany i pels voltants està ple de topònims que incorporen el seu nom. Entre ells, la cova que busquem.

Continuem el camí. No ho sabíem en aquell moment, però a ma esquerra no gaire lluny s’hi troba la Cista de Les Roques de l’Ivet (hi anirem un altre dia) i no triguem a arribar a la urbanització de Fontbona, originada a les acaballes dels seixanta, entre el Puig Salam, la Penya de Cols i el Puig de les Vacasses, amb la Roca Toixonera pel mig.

Quan arribem a la primera casa de la urbanització, aparquem. Segons els GPS estem ben a prop. Efectivament, reculem una mica i ja albirem una torre de roques a ma esquerra que destaca dalt d’un turó.

Bingo !

La cova artificial està a la base de la torre.

Realment és un lloc molt atractiu.

L’interior permet veure que hi ha dos tipus de roca que van ser excavats, amb el granit a la part superior.

No és la cova artificial de la zona d’interior més alt, però quasi permet que una persona de mitja alçada (actual) hi estigui dempeus. Les mides exactes són 2,15 m. de profunditat, 1,58 m. d’amplada i 1,50 m. d’alçada. Bon treball al Calcolític !

Recomanem donar un tomb per la torre de roques. Hi veureu que hi altres cavitats, aquestes naturals, que probablement també van ser utilitzades per l’home primitiu.

També en posterioritat, al llibre sobre La Plana Basarda mostrat a la ruta que hi vam dedicar, hem llegit que va ser “l’inefable” Alfred Klaebisch qui va publicar per primera vegada sobre aquest jaciment.

Donem un petit tomb pels voltants i per la curiosa urbanització, amb Boles de granit típiques de Cadiretes per tot arreu, conformant un paisatge força singular.

I res més. Toca tornar i es fa de nit, així que la visió de la carretera és un digne colofó a la visita que acabem de fer.

Per si voleu els detalls de GPS, els trobareu a Wikiloc aquí.

I fins la propera. Salut i botes.


Menhirs i paradólmens al bell mig del Massís de Cadiretes (Gironès, La Selva)

Temps de marxa: 1 hora 7 minuts. Distància recorreguda: 4,5 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Sessió de tarda. Ens trobem al punt quilomètric 9 de la carretera GIV-6821 que va de Llagostera i Sant Llorenç a Sant Grau d’Ardenya. Comencem a caminar seguint el GR en direcció a Tossa de Mar per un camí ample però una mica ombrívol.

No triguem gaire a trobar a la dreta del camí el Menhir d’en Llach. Com tants d’altres va estar molts anys caigut, però va ser redreçat el 1981. No gaire alt, però força airós.

Continuem caminant i veient a banda i banda roques i grups de roques amb una abundant vegetació. Tenim el bruc florit, moltes falgueres, pins i algunes alzines importants.

Cas de tenir temps, us aconsellem agafar una desviació a la dreta bens senyalitzada i pujar fins a dalt del cim del Puig de Cadiretes de 518m, el punt més alt de tot el massís.

Nosaltres hem seguit endavant i després d’endinsar-nos una mica dins del bosc hem arribat a un dels monuments megalítics del país que més ens agrada, el Paradolmen d’en García, dit així ja que Agustí García el va identificar l’any 1974.

Estèticament magnífic. Encara es poden veure al seu voltant restes del túmul artificial. És un paradolmen, doncs aprofita roques del terreny que no han estat desplaçades. Aquesta monumental cambra sepulcral va ser construïda fa uns 4.500 anys.

Hem de continuar. Seguint per l’ample GR arribem on es troba el Menhir de Montllor. Aquest menhir antropomorf de granit negre-rosat no és pas dels més espectaculars.

L’indret té unes vistes magnífiques de la costa prop de Tossa … encara que amb la boira d’avui no les podem gaudir.

Iniciem la tornada per altres camins més estrets però molt agradables. Després d’una estona, passant per uns paratges força curiosos que creiem deguts a la construcció de carrers d’una urbanització que mai es van acabar, arribem als peus de la Pedra-sobre-altra on es troba el Paradolmen del mateix nom.

Feia tanta boira que quasi ni vam veure el “castell” de roques, pot-ser el segon més conegut del massís després del de Pedralta. L’antiguitat del corredor i galeria també és d’uns 4.500 anys.

Ben aviat ja tornem a ser al punt de partida.

Ara bé, malgrat haver de tornar d’hora, no ens estem d’arribar encara que sigui amb cotxe a una altra de les sorpreses de la zona. Situada en mig d’altres roques en un turonet davant de les runes de la masia de Can Cabanyes. A només 750m seguint el GR en direcció contraria, passant pel costat del cim del Montagut.

La Pedra dels Sacrificis de Can Cabanyes.

És un bloc de granit d’aproximadament un metro cúbic. Té inscultures d’origen prehistòric, envoltades d’una incisió en forma d’U, segurament d’origen medieval.

Amb aquest nom …

I ja tornem. Per a trencar la sensació que ens han deixat la boira i la pedra, ens hi ajuda la visió dels bens d’una granja ja propera a Sant Llorenç.

I abans d’acabar, sí que voldríem aprofitar per  recomanar la lectura del llibre que ens ha servit de base a aquesta excursió i a moltes d’altres. Gràcies i felicitacions als qui el van escriure.

A Wikiloc podeu trobar la ruta aquí.

Continuem trepitjant. Fins aviat !


Sant Feliu de Guíxols. Ruta per l’Ardenya amb restes megalítics (Baix Empordà)

Temps de marxa: 1 hora 15 minuts. Distància recorreguda: 4,1 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Aquest dissabte, com els cinemes d’abans, hem fet doble sessió.

De bon matí ja ens trobàvem al punt quilomètric 43 de la carretera de Sant Feliu de Guíxols a Tossa de Mar, a només 2 km de la ciutat ganxona. Deixem a la nostra esquena el camí que, travessant el paratge de Les Penyes ve de l’ermita de Sant Elm, i creuant la carretera ens endinsem cap el bosc. Som a l’Ardenya.

Al cap de pocs metres, a la dreta hi ha el que queda d’una de les moltes masies que s’han anat despoblant a la zona, can Miralls. Al seu costat trobem un dels millors exemplars de pi de la zona, malgrat que en les ventades del 2009 va perdre algunes branques del costat de llevant.

Si us fixeu, podeu veure restes d’un intent d’urbanització que afortunadament mai va arribar a quallar. Tornem al camí, anomenat “camí del barranc” i seguim cap a dins. Al terra es poden veure a la roca les marques deixades pels carros d’altres èpoques.

De seguida passem el Coll de Portes i cap amunt.  Tota l’estona anem veient les curioses formes que han anat adoptant moltes de les roques granítiques del massís. Per cert, si en voleu saber més, us recomanem el llibre “Itinerari geològic per l’Ardenya”, que a l’igual que altres llibres molt interessants de la zona els podeu trobar aquí.

I així trobem en una cruïlla un dels típic “castells” de roques. Aquest té la singularitat que a la part superior hi ha una roca que de ben segur ha servit d’aixopluc des de temps molt pretèrits. Sant Feliu queda al fons.

No gens lluny es troben les roques Mirador i la font del Pastor, però aquest cop no hi anem.

Cap a l’esquerra i després de seguir un corriol ascendent, quan aquest comença a planejar, ens endinsem uns 50 m a la dreta i tenim una bona sorpresa. Enmig d’un gran nombre de roques, el Sepulcre paradolmènic de Can Assols.

La coberta és una pedra de granit, quasi rectangular, de grans dimensions, 4 m de llarg, 3,5 m d’ample i 3 m d’alçada. Al ser excavada hi van trobar abundant ceràmica, sílex i ossos humans. Val la pena parar-s’hi una estona.

Si tornem al camí, ben aviat trobem una antiga barraca de pastor: la Barraca de les Olles.

Construcció singular ja que es poden veure les restes d’olles encastades a la paret. Per a ficar-hi gra i … diners dins de la més amagada?

Més amunt, dalt d’un collet, trobem un altre “castell”.

I ben aviat, anant en compte amb tots els camins que s’hi troben, internant-nos un altre cop uns 50 m cap a la dreta, trobem la Cova del Camí Romà.

Primer es veu el gran “castell”, però quan ens hi acostem veiem que el gran bloc de granit pot ser travessat de banda a banda. És un moment magnífic.

Tornant al camí, una mica més endavant, és benvingut un lloc força relaxant, la font de les Tres Fonts.

Bon lloc per parar i descansar una estona. Si continuéssim endavant de seguida arribaríem al Collet de la Mare de Déu i …., però avui no toca i donem mitja volta.

No triguem en arribar a una roca amb un curiós gravat de tres barres i un forat triangular.

Des d’ella es gaudeix d’una magnífica vista cap a Palamós.

I uns minuts més tard, arribem a la darrera de les sorpreses de la ruta d’avui, l’anomenat Camí Romà.

Pot-ser romà, pot-ser medieval, però el cert és que és un magnífic testimoni de les antigues rutes que unien les ciutats de la costa entre sí o amb l’interior.

I ara sí que ja estem de tornada. Tornem a passar pel Coll de Portes, on hi ha l’entrada del Parc Aventura.

Aquest negoci entenem pertany a l’Albert Gironès, el llibre del qual esmentat en la Ruta de la Plana Basarda ens ha servit també de punt de partida de la present ruta.  De fet, hem fet una combinació dels itineraris 4 i 5 amb aportacions pròpies.

Donem la volta per l’altre banda al Puig de Can Toni o Puig Boer i ja hem acabat.

Però si teniu una mica de temps, aneu al paratge de Les Penyes. S´hi troba una de les millors vistes de la Costa Brava, fins i tot en dies de boira com avui.

Wikiloc podeu trobar la ruta aquí.

Fins aviat !


La Plana Basarda. Visita al poblat ibèric (Ardenya, Vall d’Aro, Baix Empordà)

Temps de marxa: 2 hores 2 minuts. Distància recorreguda: 7,0 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Ahir vàrem fer una de les nostres excursions preferides.  Vam tornar a visitar el poblat ibèric de La Plana Basarda.  Pocs llocs tenim amb la seva càrrega de misteri: Els Clots de Sant Julià, la Pedra del sacrifici de Savassona, les Estunes a prop de Banyoles, la Mussara i els avencs de La Febró …, però aquest indret és molt menys conegut i visitat.

Abans de res, volem començar agraint la tasca feta per una persona que ha arranjat i donat a conèixer llocs i camins de l’Ardenya (Massís de Cadiretes) -si per exemple, heu passsat pel pont penjant dels Carcaixells, de ben segur que us en recordereu-.  Es tracta de l’Albert Gironès.  El seu llibre del 2004 és una petita joia i gràcies a ell vàrem poder arribar per primer cop a aquest indret.

Com de costum, aquesta ruta també la podeu trobar al Wikiloc.  Només cal que feu clic aquí.

El començament de la ruta és just al costat de la masia de Can Llaurador, a Solius (Santa Cristina d’Aro).  Punt d’encreuement de camins i l’inici d’un bon nombre de rutes de la zona.

Comencem a caminar i de seguida ens trobem el ben conegut Menhir de Can Llaurador.  Per molts cops que l’hàgim vist, sempre ens sembla un dels més elegants que es troben a les nostres terres.  Posat un altre cop vertical l’any 1994, si més no és curiosa la dita de que quan estava ajagut era habitual que els que portaven els taüts dels difunts de les masies de la zona hi fessin parada per descansar.  Se non è vero, è ben trovato.

Al cap d’uns 250m, en lloc de seguir recte com si anéssim als Carcaixells, girem a l’esquerra.  I ben aviat, una mica apartat del camí a l’esquerra, trobem aquesta cova artificial feta a una roca, la Cova de Sa Tuna.  Què portaria als nostres avantpassats fa uns 3.000 anys a fer aquesta mena de cavitats ?  No gaire lluny, a la roca davant del castell de Solius, en trobem un altre exemple que us recomanem visitar un dia, la Cova dita dels moros.  Poques més n’hi ha.  Cal tenir en compte que dins hi caben unes quantes persones dretes.

Un cop visitada, cap amunt ! Ara ve el tros de camí més maco de tota la jornada.  Estret, amb la Roca Rodona d’en Cama, els Carcaixells a la dreta i Pedralta a l’esquerra.  Una meravella.  Un espai obert ens permet gaudir de les vistes i descansar una mica.

El caminet s’acaba quan arribem a una torre d’alta tensió.  Allà continuem cap amunt en un camí més ample, fins que arriba el moment esperat, en una zona d’eucaliptus replantats, en que agafem una desviació poc marcada també a l’esquerra.  Sense perdre l’esperança, continuem cap endins fins que, oh! sorpresa!, ens trobem la primera indicació de que hem arribat a l’antic poblat, la Cova excavada a la roca.

A partir d’aquí, les sorpreses no s’aturen. Ben aviat, al mig del camí, trobem la primera sitja excavada a terra. N’hi ha al voltant de 30 dins del recinte.  Eren dipòsits de gra i/o aigua.

N’hi ha de diverses mides.  Algunes de més de 2 metres de fondària.  I aquí us fem l’advertència d’anar molt en compte.  Si aneu amb nens petits, porteu-los de la mà, i si aneu amb animals petits, que vagin lligats.  Molts dels forats quasi no es veuen.

També són molt interessants uns esglaons fets a la roca.

El que deuria ser una antiga cisterna, vàrem comprovar que probablement feia molt bé la seva feina, doncs estava plena d’aigua.

Un cop arribeu a dalt del turó, comprovareu el per què se li diu Plana al poblat i per altra banda podreu gaudir d’unes magnífiques vistes del voltant. És un lloc feréstec, de difícil accés, però mereix la pena arribar-hi !

I aquí una petició. Sigueu respectuosos amb l’entorn.  Segur que sí.

I si en voleu saber més del lloc que esteu trepitjant, us recomanem llegir aquest llibre:

El podeu trobar, per exemple, a les llibreries de Santa Cristina i Sant Feliu de Guíxols.  Coneixereu qui era el senyor Klaebisch, el paper d’alguns dels principals arqueòlegs catalans al jaciment (Pere Bosch Gimpera, Lluís Esteva, Miquel Oliva, …)  i fins i tot el possible interès d’Himmel buscant-hi el Sant Graal !

Ara podeu tornar pel mateix camí, o, com hem fet nosaltres aquest cop, arribar fins el proper cim del Montclar.  Val a dir que després de visitar la Plana Basarda, el millor de l’excursió queda darrera. En aquest darrer tram de pujada, només cal anar en compte al grimpar per unes roques abans d’arribar-hi, un cop passat el collet del Montclar.

Com anècdota del dia, encara que el cim es diu Montclar, ni aquesta ni la resta de fotografies ens han quedat gaire clares.  Era un dia de boirina persistent (a Barcelona els límits de velocitat es mantenen a 80 km/h per aquest motiu…). Tot i això, direcció nord-oest, just al costat d’una altra torre d’alta tensió, es podia veure des del cim l’anomenada Esfinx, curiosa formació rocosa.

I ja ve la baixada. Cal anar molt en compte amb el desnivell i el saulò si, com hem fet nosaltres aquest cop, seguim el PR.  Quan arribem al nivell de la riera, ja amb els turmells estovats, al cap d’una estona ens trobem amb la desviació per pujar cap als Carcaixells i a l’esquerra ens queda el Pas de la Miloca.  Nosaltres passem de llarg.

I una estoneta més tard ja tornem a estar on hem deixat el cotxe.

Hem fet prou gana i així encara gaudirem més del esplèndid pa de Santa Cristina (que també podem trobar a la Pastisseria Vidal de Sant Feliu)

Sense oblidar el tortell de massapà de la Pastisseria Gironès de Sant Feliu, petit homenatge a l’autor del llibre esmentat al principi (encara que sense llibre caldria compar-lo igual. És realment esplendid).

I per dinar, cap a Can Xerta ( 972 83 82 83), a Santa Cristina, on des de fa anys, quan l’Emili i companyia encara estaven a Mas Pla,  som fidels a l’arròs a la cassola.

Amb aquestes petites reflexions (o divagacions) gastronòmiques, acabem l’apunt d’avui.

Esperem que us agradi.  Apa !