Solius. Un tomb per l’església de Santa Agnès i el Monestir de Santa Maria, la Cova dels Moros i el Castell de la Roca (Santa Cristina d’Aro, Ardenya, Baix Empordà)
Publicat: 16/09/2011 Filed under: Ardenya, Baix Empordà, Carcaixells, Castells, Cova artificial, Ermita / Església, Senderisme, Wikiloc Deixa un comentariTemps de marxa: 35 minuts. Distància recorreguda: 2,3 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.
El dijous 28 d’agost de 2011, ja a les acaballes de les vacances, ens van decidir a tornar a fer una passejada per un recorregut que quan els nostres fill eren petits havíem fet moltes vegades amb el cotxet o amb les motxilles de portar nadons, o ja de més grandets quan encara ens feien cas i venien amb nosaltres … En aquella època, el camí ens semblava llarg ! Ara, amb poc més d’una hora, aturades incloses, hem fet tota la volta. Però tant llavors com ara, ens ha semblat un camí magnífic.
Per arribar al punt de sortida, hem d’agafar la desviació cap a Solius just en l’encreuament de carreteras on, en sentit oposat, s’agafaria la carretera cap a Romanyà de la Selva, i passar pel davant de Mas Pla, allotjament rural.
Al llarg de molts estius, aquest va ser el restaurant favorit dels nostres fills. Passats els anys, ara trobem l’Emili i la resta d’equip de servei i de cuina a Can Xerta no gaire lluny, a Santa Cristina, a prop de l’antiga estació del carrilet.
Seguim per la carretera, passant pel davant de Can Rissec i després d’un gir, ja som a l’aparcament davant de l’església de Santa Agnès de Solius.
El campanar de Santa Agnès és força esbelt i delicat, aixecat de nou a finals del XVIII sobre una base romànica.
Visible des de molts racons de la vall, l’església té al davant dues rengleres de xiprers formant un passadís que, encara que amaguen la façana, li confereixen al conjunt un caràcter quasi de escenografia operística, les línies verticals remarcant l’espiritualitat del lloc.
A la façana, per cert, s’hi troba, com a curiositat, un esplèndid rellotge de sol. No gens habitual.
Des de 1967, existeix adjunt a l’església, el Monestir de Santa Maria. Recomanació: Procureu anar-hi coincidint en algun dels moments al llarg del dia en que els monjos cistercencs hi canten gregorià com a part de la missa.
Comencem a caminar per un camí ampla, ara ja asfaltat, que ens portaria fins a l’avocador de la zona, però de seguida girem a l’esquerra i agafem un caminet. Bon lloc per a relaxar-se.
A l’esquerra tenim una bona vista de la roca Rodona i els Carcaixells.
Passem pel costat d’uns eucaliptus (restes de plantacions fetes anys enrere amb un intent de treure el màxim rendiment a la fusta sense tenir en compte l’impacte en l’ecosistema) i quan arribem a un encreuament, girem a l’esquerra (si anéssim cap a la dreta, no trigaríem gaire a arribar a les Roques Bessones i la Roca Ponça, esplèndids doms granítics que familiarment anomenem “roques australianes”, ja que ens recorden molt la geologia que vam veure tot sovint voltant per aquell sorprenent pais.
I no triguem gaire a arribar a una esplanada amb pins on en una banda hi ha la roca anomenada Roca dels Moros, on ‘hi troba la Cova dels Moros, i a l’altre la roca on trobem el Castell de Solius, o millor dit, Castell de la Roca. Ja hi som !
Anem a pams. Primer la Cova. Girem a l’esquerra i ja la veiem.
Es tracta d’una cova artificial del Calcolític, és a dir, de fa uns 4.400 anys.
No és gens d’estranyar que al llarg de la història la cova hagi estat l’habitatge d’eremites. Possiblement també crematori …
Mireu quines vistes hi ha de Santa Agnès!
És una llàstima que uns pocavergonyes hagin fet pintades dins de la cova. Si hi entreu, comprovareu quant acollidora és.
La vista del castell, tampoc és gens dolenta.
No ho podem resistir i pugem dalt del dom on hi ha la cova, la Roca dels Moros. Hi trobem uns bons exemples de cassoletes d’erosió i quina panoràmica !
I ara sí, anem cap el castell. De dom a dom.
Aquest és un castell ben peculiar, que ha passat molt desapercebut al llarg de la història. Origen segle XI ? S’esmenta per primer cop a començaments del segle XIII, 1208.
Aquí ens permetem mostrar una imatge extreta d’un dels llibres que apareixen al final i que mostra l’aspecte del castell amb els afegits de l’època de les guerres carlines, fins que al desembre de l’any 1969 una tramontanada va tirar a terra els murs ja força deteriorats.
Sorprenent, no ? Semblava una versió en miniatura del castell del Montgrí.
Quan us hi acosteu, son visibles a la roca uns forats que durien servir probablement per a lligar els cavalls.
Segur que el primer cop que us trobeu davant la porta del castell amb els seus merlets “com d’opereta” omplint l’espai que deixa la roca no us quedeu indiferents. La part superior és medieval (rematada amb els cinc merlets prismàtics), però la part inferior és ben posterior (segles XVIII o XIX)
Un cop dins, sorprèn el treball en la roca dels esglaons.
I, a banda dels elements perimetrals de defensa, un altre element que destaca és una mena de cisterna (o element defensiu).
I tota l’estona tenint unes magnífiques vistes. Tant de la Cova dels Moros com de Santa Agnès. Veiem que la vall de Solius és una zona fèrtil, amb aigua abundant.
Acabem de pujar a dalt, però més enllà de la vista, els trossos de murs que queden en peus “no estan a l’alçada” de la resta del castell. Estem a uns 140 metres d’altitud.
Tenim visió de 360 graus. I als nostres peus veiem Can Dalmau amb el seu petit pantà, on fins el 2005 va existir el primer camp de Pitch&Putt de Catalunya i de l’Estat Espanyol.
I ja ha arribat l’hora de tornar. Ho fem pel costat de la urbanització de Mas Reixac i de seguida ja estem al punt de sortida. Se’ns ha fet curt aquest cop.
Per acabar, aquí teniu alguns dels llibres que ens han permès documentar l’excursió, gràcies.
I si voleu saber detalls i GPS de l’itinerari, ho trobareu a Wikiloc aquí.
Fins la propera. Salut i botes.
Rocafort de Queralt – Sant Miquel de Montclar – Montbrió de la Marca – Rocafort de Queralt (Conca de Barberà, Alt Gaià)
Publicat: 04/09/2011 Filed under: Alt Gaià, Castells, Conca de Barberà, Ermita / Església, Jaciment, Senderisme, Vi, Wikiloc Deixa un comentariTemps de marxa: 3 hores 45 minuts. Distància recorreguda: 15,3 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.
Dissabte, 3 de setembre de 2011. Des de fa dies que els meteoròlegs anuncien pluges per avui. Sense discussió. Una llàstima, doncs feia setmanes que teniem previst per aquest dia fer el camí fins Sant Miquel de Montclar des de Rocafort de Queralt. Tossuts i optimistes de mena, per un cas, ho preparem tot. Ens aixequem pel matí i encara que han caigut quatre gotes per la nit, de ploure ara, res de res.
De fet, no plourà al llarg de tot el camí i en el moment d’escriure aquesta entrada al bloc, seguim esperant l’aigua … Això sí, vam tenir uns bonics núvols al cel tota l’estona que vam agrair ja que així no va picar tant el sol.
En ruta. El començament de la passejada coincideix amb el de la ruta pels voltants de Rocafort de Queralt penjada el passat dia de Sant Jordi. Però un cop passada la cabana de pedra, seguirem pel camí principal.
Hem vist les vinyes carregades. La verema està a punt de començar !
Tota l’estona, al nostre clatell, Forès dalt del cim, envoltat de molins.
Ens fixem en que en diferents llocs del camí hi ha una mena d’abeuradors (1 metre quadrat, aproximadament) que fins ara no havíem vist. Suposem que tindrà a veure en la temporada de caça que sembla començarà el mes que ve.
Quan estem a prop de creuar, pel km. 4, la carretera de Vallespinosa, a ma esquerra fa tenim bones vistes també de Savallà del Comtat (poble enlairat, 825 metres, amb unes runes de castell que criden en veu alta que les restaurin quan més aviat millor).
Hem passat per zona de vinyes i cereals. Un cop creuem la carretera, entrem en zona de bosc mediterrani. A banda dels típics pals senyalitzadors actuals, trobem un simpàtic pal que ens fa saber que ja no quedar gaire estona per arribar al cim.
Ara seguim el PR-C 21. En una parada a ma dreta, unes quantes perdius ens sorprenen fugint de la nostra presència. No triguem gaire a tornar a tenir la carena del Montclar davant amb la inconfusible figura de la torre del castell i la senyera.
Ja només queda l’ascensió final, la part més dura. Però quin valor tindria un cim si ni fos dificultós accedir-hi ?
El Montclar, com Montserrat, està format per conglomerat. I com es noten els còdols a la pujada !
Ja som dal de la carena. Per sobre dels 900 metres. Veiem el poblet de Biure de Gaià (des d’on es fa l’aproximació tradicional més curta al cim i que disposa d’un sorprenent castell neogòtic, res a veure amb els de la zona) als nostres peus.
Ja només queda el darrer esforç per arribar a la torre i a l’església.
Ja hi som !
Per cert, històricament aquestes terres han pertangut a Santa Perpètua de Gaià, i per tant ara formen part del municipi de Pontils.
Primer trobem la torre. En les circumstàncies actuals, quasi sembla una metàfora del nostre país …
Només queda una part de la torre del que va ser el castell de Montclar, molt probablement del segle XI, amb quasi 7 metres de diàmetre. S’entén perfectament el valor estratègic del lloc a la època de la Marca Hispànica en que va ser construït. Visió, i per tant control, sobre una enorme extensió de terreny. Distingim des d’aquí (i disculpes per les possibles omisions) els castells de Queralt i de Saburella , i els nuclis de Savallà del Comtat, Santa Coloma de Queralt, Aguiló, Argençola, Biure de Gaià, Forès, Rocafort de Queralt, Les Piles, Guialmons, Conesa, Vallverd, Sarral i Viladeperdius. Montserrat es distingeix al fons i per l’altre banda el Montagut (Serra d’Ancosa), fins arribar a la Serra del Montmell.
Panoràmica de 360 graus sobre una zona que fins i tot ara te problemes d’ubicació. Estem a la Conca de Barberà, però de fet a la Baixa Segarra, clar que som a l’Alt Gaià, amb l‘Alt Camp i l’Anoia a tocar …
I al costat, una mica per sota, l’església de Sant Miquel.
A diferència del castell, l’església ha estat curosament restaurada i quin goig que fa ! Felicitacions als qui ho han fet !
Cronològicament també sembla tenir els seus orígens al segle XI, o pot-ser lleugerament posterior.
Personalment, ens agraden molt la vista que hi ha cap al nord-est, cap a la zona de Viladeperdius, de Sant Magí de Brufaganya, del castell de Queralt. Les llesques de terra llaurada que queden entre petites carenes boscoses conformen una visió molt singular, com d’un mar de terra en moviment…
Abans de marxar, ens acostem al vèrtex geodèsic que hi ha al punt més alt de la carena.
Les vistes són superbes. Un altre cop 360 graus de visió. Vallespinosa queda just per sota.
La imatge que tenim de tornada a la torre i l’església és esplèndida.
Comencem el camí de tornada.
Fins la carretera de Vallespinosa, que coincideix amb el Coll de Puig de Gaig (800 metres d’altitud), refem el camí, però a partir d’aquell moment continuem pel mateix PR-C 21, que ens portarà a Montbrió de la Marca.
Pel camí anem trobant forces trossos de pedra de sílex.
De ben segur que l’abundant presència d’aquest mineral, juntament amb les nombroses balmes i l’específica posició geogràfica de la zona, van permetre l’abundant presència d’assentaments i jaciments prehistòrics de la zona.
Quan ja ens trobem per la vall que ens mena a Montbrió de la Marca, arribem a un petit oasi. La Font del Codonyer.
Amb taules preparades per a que els viatgers puguin gaudir d’una bona estona fent petar la xerrada a l’ombra de les frondoses alzines i del codonyer que dona nom a la font.
La felicitat seria complerta si la font ragés …, però no es pot tenir tot a la vida.
De seguida, després de passar pel costat de vinyes també a punt de verema, ja albirem Montbrió de la Marca.
En un altre post ja vam explicar la nostra predilecció per aquest llogarret (municipi fins el 1972, incloent Vallverd. Ara dins del municipi de Sarral). El paissatge, el turons, … s’hi respira una atmosfera especial, d’antiguitat.
Primer passem pel costat de l’església de Sant Llorenç.
I ben aviat ja estem al centre del poble.
Per arribar a Rocafort de Queralt, ara fem una part del Camí del Císter, el GR 175.
Quan pugem cap a la Solana, tenim una de les vistes que més ens agraden de Montbrió de la Marca.
I en el tram final, ens desviem lleugerament i, en lloc d’anar pel camí més recte, anem pel que fa una mica més de volta i amb menys pendent, per a poder admirar un dels trossos més ben cuidats de Rocafort, sinó el que més.
Cada cop que hi passem hi trobem un nou detall. I amb gust.
Ja tenim Rocafort de Queralt a la vista.
Una darrera baixada i la pujada final després de creuar la riera, ens tornen al punt de sortida.
I ja sabeu, que si esteu a Rocafort de Queralt, cal passar per la Cooperativa.
Per acabar, com sempre, agrair als escriptors i editors dels llibres que ens han servit per a preparar la ruta.
I si voleu els detalls en GPS de la ruta, els podeu trobar a Wikiloc aquí.
I això es tot per avui. Fins la propera. Salut i botes.
Olèrdola. Ruta de les Fonts. Un passeig pel Fondo de la Seguera (Parc d’Olèrdola, Alt Penedès)
Publicat: 07/03/2011 Filed under: Alt Penedès, Castells, Cova, Forn de calç, Jaciment, Masies, Parc d'Olèrdola, Pintures rupestres, Poblat Ibèric, Senderisme, Wikiloc 2 comentarisTemps de marxa: 1 hora 39 minuts. Distància recorreguda: 6,4 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.
Aquest dissabte vam optar per a fer una ruta pel voltants del jaciment d’Olèrdola, dins del Parc del mateix nom.
Per cert, si no heu visitat el jaciment encara, us recomanem molt la visita. És un dels més importants de les nostres terres i s’hi troben elements de l’Edat del Bronze (1.800 – 800 aC), de l’Edat del Ferro, dels ibers, de l’època romana i de l’Edat Mitjana.
Però nosaltres aquest cop no hi hem entrat. L’hem envoltat. La nostra ruta, que està força ben senyalitzada al llarg de tot el recorregut com a Ruta de les Fonts, comença i acaba a la porta d’entrada al recinte, davant de la muralla ibero-romana.
Després d’una baixada ombrívola en direcció nord-est, ben aviat s’arriba a la primera font del recorregut, la Font de l’Alba.
Continuem i una mica més endavant no triguem a trobar la segona font, la Font de Fontanilles.
Seguim caminant i just després de creuar la Riera de l’Adoberia (que ens portaria al poble de Sant Miquel d’Olèrdola o La Plana Rodona) entrem dins d’un camí força ample però que queda encaixonat entre cingleres calcàries.
En aquesta vall càrstica es té una fascinant sensació de solitud. Però al mateix temps s’intueix que ens trobem dins d’un indret on la raça humana hi deu d’haver habitat des d’èpoques molt antigues. No anem desencaminats. En aquestes parets, plenes de concavitats i balmes, s’hi troben alguns dels millors exemples de pintura rupestre del país. Per exemple, la Cova dels Segarulls.
Continuant el camí per baix, un parell de perdius i un xoriguer quasi aturat en l’aire ens el fan més amè.
Un cop passada una bonica cabana de pedra seca,
si haguéssim agafat una desviació cap a la dreta cap a dalt dels Cingles, haguéssim pogut veure d’a prop altres de les meravelles que amaguen aquestes parets: La Font de l’Ametlló, les balmes de Can Ximet (amb restes de construccions i dipòsits excavats a la roca) i la de Can Castellví (continuació de l’anterior), ambdues amb pintures rupestres. Nosaltres aquest cop ens ho mirem des de baix. També veiem a dalt colles de gent practicant l’escalada. Bon lloc.
Davant de Can Ximet, a peu del camí i just a costat d’unes vinyes, trobem la següent font, la Font de l’Avellaner.
Cap endavant, el camí planer s’acaba davant de Can Castellví quan arribem a un antic Forn de Calç de grans dimensions.
A partir d’aquí, tenim la pujada més dreta del recorregut, però que val la pena ja que ens permet tenir unes magnífiques vistes. En primer terme, les masies i cingleres que hem anat esmentant, darrera Vilafranca i la plana penedenca, més enllà les muntanyes de Mediona i Font-rubí, i al fons la serra de Montserrat.
Per altre banda, el camí també ens va donant bones vistes de les parts més exteriors del jaciment d’Olèrdola. Per exemple de l’església preromànica de Sant Miquel.
I ja quan queda poc per arribar a la fi del camí, la sorpresa final, el Pla dels Albats.
En molts llocs hem llegit que es tracta d’un dels més importants emplaçaments de tombes antropomòrfiques del nostre país, però el cert és que no n’hem vist cap d’altre que el superi en impacte visual.
I ja hem acabat, això sí, amb ganes de tornar-hi aviat i visitar el que hem passat de llarg aquest cop.
Pel que fa a llibres on hem trobat força i bon material d’aquesta zona:
I si voleu seguir la ruta amb detall, la podeu trobar al Wikiloc aquí.
A reveure !
ambotes
ambotes 