Rocafort de Queralt – Sant Miquel de Montclar – Montbrió de la Marca – Rocafort de Queralt (Conca de Barberà, Alt Gaià)

Temps de marxa: 3 hores 45 minuts. Distància recorreguda: 15,3 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Dissabte, 3 de setembre de 2011.  Des de fa dies que els meteoròlegs anuncien pluges per avui. Sense discussió. Una llàstima, doncs feia setmanes que teniem previst per aquest dia fer el camí fins Sant Miquel de Montclar des de Rocafort de Queralt. Tossuts i optimistes de mena, per un cas, ho preparem tot. Ens aixequem pel matí i encara que han caigut quatre gotes per la nit, de ploure ara, res de res.

De fet, no plourà al llarg de tot el camí i en el moment d’escriure aquesta entrada al bloc, seguim esperant l’aigua … Això sí, vam tenir uns bonics núvols al cel tota l’estona que vam agrair ja que així no va picar tant el sol.

En ruta. El començament de la passejada coincideix amb el de la ruta pels voltants de Rocafort de Queralt penjada el passat dia de Sant Jordi. Però un cop passada la cabana de pedra, seguirem pel camí principal.

Hem vist les vinyes carregades. La verema està a punt de començar !

Tota l’estona, al nostre clatell, Forès dalt del cim, envoltat de molins.

Ens fixem en que en diferents llocs del camí hi ha una mena d’abeuradors (1 metre quadrat, aproximadament) que fins ara no havíem vist. Suposem que tindrà a veure en la temporada de caça que sembla començarà el mes que ve.

Quan estem a prop de creuar, pel km. 4, la carretera de Vallespinosa, a ma esquerra fa tenim bones vistes també de Savallà del Comtat (poble enlairat, 825 metres, amb unes runes de castell que criden en veu alta que les restaurin quan més aviat millor).

Hem passat per zona de vinyes i cereals. Un cop creuem la carretera, entrem en zona de bosc mediterrani. A banda dels típics pals senyalitzadors actuals, trobem un simpàtic pal que ens fa saber que ja no quedar gaire estona per arribar al cim.

Ara seguim el PR-C 21. En una parada a ma dreta, unes quantes perdius ens sorprenen fugint de la nostra presència. No triguem gaire a tornar a tenir la carena del Montclar davant amb la inconfusible figura de la torre del castell i la senyera.

Ja només queda l’ascensió final, la part més dura. Però quin valor tindria un cim si ni fos dificultós accedir-hi ?

El Montclar, com Montserrat, està format per conglomerat. I com es noten els còdols a la pujada !

Ja som dal de la carena. Per sobre dels 900 metres. Veiem el poblet de Biure de Gaià (des d’on es fa l’aproximació tradicional més curta al cim i que disposa d’un sorprenent castell neogòtic, res a veure amb els de la zona) als nostres peus.

Ja només queda el darrer esforç per arribar a la torre i a l’església.

Ja hi som !

Per cert, històricament aquestes terres han pertangut a Santa Perpètua de Gaià, i per tant ara formen part del municipi de Pontils.

Primer trobem la torre. En les circumstàncies actuals, quasi sembla una metàfora del nostre país …

Només queda una part de la torre del que va ser el castell de Montclar, molt probablement del segle XI, amb quasi 7 metres de diàmetre. S’entén perfectament el valor estratègic del lloc a la època de la Marca Hispànica en que va ser construït. Visió, i per tant control, sobre una enorme extensió de terreny. Distingim des d’aquí (i disculpes per les possibles omisions) els castells de Queralt i de Saburella , i els nuclis de Savallà del Comtat, Santa Coloma de Queralt, Aguiló, Argençola, Biure de Gaià, Forès, Rocafort de Queralt, Les Piles, Guialmons, Conesa, Vallverd, Sarral i Viladeperdius. Montserrat es distingeix al fons i per l’altre banda el Montagut (Serra d’Ancosa), fins arribar a la Serra del Montmell.

Panoràmica de 360 graus sobre una zona que fins i tot ara te problemes d’ubicació. Estem a la Conca de Barberà, però de fet a la Baixa Segarra, clar que som a l’Alt Gaià, amb l‘Alt Camp i l’Anoia a tocar …

I al costat, una mica per sota, l’església de Sant Miquel.

A diferència del castell, l’església ha estat curosament restaurada i quin goig que fa ! Felicitacions als qui ho han fet !

Cronològicament també sembla tenir els seus orígens al segle XI, o pot-ser lleugerament posterior.

Personalment, ens agraden molt la vista que hi ha cap al nord-est, cap a la zona de Viladeperdius, de Sant Magí de Brufaganya, del castell de Queralt. Les llesques de terra llaurada que queden entre petites carenes boscoses conformen una visió molt singular, com d’un mar de terra en moviment…

Abans de marxar, ens acostem al vèrtex geodèsic que hi ha al punt més alt de la carena.

Les vistes són superbes. Un altre cop 360 graus de visió. Vallespinosa queda just per sota.

La imatge que tenim de tornada a la torre i l’església és esplèndida.

Comencem el camí de tornada.

Fins la carretera de Vallespinosa, que coincideix amb el Coll de Puig de Gaig (800 metres d’altitud), refem el camí, però a partir d’aquell moment continuem pel mateix PR-C 21, que ens portarà a Montbrió de la Marca.

Pel camí anem trobant forces trossos de pedra de sílex.

De ben segur que l’abundant presència d’aquest mineral, juntament amb les nombroses balmes i l’específica posició geogràfica de la zona, van permetre l’abundant presència d’assentaments i jaciments prehistòrics de la zona.

Quan ja ens trobem per la vall que ens mena a Montbrió de la Marca, arribem a un petit oasi. La Font del Codonyer.

Amb taules preparades per a que els viatgers puguin gaudir d’una bona estona fent petar la xerrada a l’ombra de les frondoses alzines i del codonyer que dona nom a la font.

La felicitat seria complerta si la font ragés …, però no es pot tenir tot a la vida.

De seguida, després de passar pel costat de vinyes també a punt de verema, ja albirem Montbrió de la Marca.

En un altre post ja vam explicar la nostra predilecció per aquest llogarret (municipi fins el 1972, incloent Vallverd. Ara dins del municipi de Sarral). El paissatge, el turons, … s’hi respira una atmosfera especial, d’antiguitat.

Primer passem pel costat de l’església de Sant Llorenç.

I ben aviat ja estem al centre del poble.

Per arribar a Rocafort de Queralt, ara fem una part del Camí del Císter, el GR 175.

Quan pugem cap a la Solana, tenim una de les vistes que més ens agraden de Montbrió de la Marca.

I en el tram final, ens desviem lleugerament i, en lloc d’anar pel camí més recte, anem pel que fa una mica més de volta i amb menys pendent, per a poder admirar un dels trossos més ben cuidats de Rocafort, sinó el que més.

Cada cop que hi passem hi trobem un nou detall. I amb gust.

Ja tenim Rocafort de Queralt a la vista.

Una darrera baixada i la pujada final després de creuar la riera, ens tornen al punt de sortida.

I ja sabeu, que si esteu a Rocafort de Queralt, cal passar per la Cooperativa.

Per acabar, com sempre, agrair als escriptors i editors dels llibres que ens han servit per a preparar la ruta.

I si voleu els detalls en GPS de la ruta, els podeu trobar a Wikiloc aquí.

I això es tot per avui. Fins la propera. Salut i botes.