L’Avenc de Tavertet – Tavertet – Sant Corneli – Rupit (Collsacabra, Osona)
Publicat: 18/06/2011 Filed under: Arbres monumentals, Collsacabra, Cova, Dolmen / Cista, Masies, Osona, Senderisme 2 comentarisNo exagerem gens ni mica si diem que a l’Avenc de Tavertet ens vam sentir com al cel (la foto amb núvols està presa des de just al davant, sobre la cinglera).
En contra del costum, aquest cop no comencem parlant de la ruta en sí, sinó del lloc on aquesta comença i on vam tenir la gran sort d’estar allotjats un cap de setmana: l’Avenc de Tavertet.
Si no ni hagués prou amb el seu sorprenent emplaçament a poc més de 1.000 metres d’altitud, sota del Puig de la Creu i al bell damunt dels Cingles de l’Avenc.
Què dir de l’edifici en sí (documentat al 1292, amb part nova del segle XVI, una construcció molt diferent a les de la zona) i de la història que hi ha darrera de la seva reconstrucció d’ençà el 1998 fins els nostres dies…
Us en podem explicar unes quantes de petites anècdotes relacionades amb la Belinda Parris i la seva família, però la millor manera que podeu tenir de conèixer-les i experimentar-les és anant-hi.
93 744 71 77. info@avenc.com.
Si voleu conèixer detalls de la història, a Amazon.com pot-ser podreu trobar el llibre que en Matthew Parris ha escrit sobre la història i que ha estat un èxit al món anglosaxó. Sinó, a cadascuna de les casetes en tenen un exemplar per que el pugueu llegir mentre hi esteu,i fins i tot el venen per només 10 € (hi ha altres llibres de la zona que molt amablement regalen).
Doncs fet aquest llarg preàmbul, comencem amb la ruta. Dissabte, 4 de juny. Sortim de l’Avenc cap a Tavertet.
La sorpresa és que el Toffee, un dels gossos de la casa, jove i Setter barrejat, ens va adoptar i com veureu per les fotos, va fer gran part de la ruta amb nosaltres.
Just a costat de la casa, ens sorprèn trobar un bonic poney blanc.
El camí fins Tavertet va tota l’estona seguint els Cingles a no gaire distància. Hi ha boira i això no ens permet de veure els Salts de l’Abeurador i de l’Avellanosa que devien de estar magnífics després de les pluges del dia abans.
A estones no ens hi veiem. Avancem amb cura i ens anem trobant uns quants esforçats ciclistes. Al cap d’una estona ja albirem Tavertet.
Al primer revolt dins de Tavertet, passem per fora de Can Feló, la que va ser la casa durant els darrers anys de Ramon Panikkar i que ara es manté com a seu de la Fundació Vivarium, Raimon Panikkar.
Passem pel mig del poble i hi donem un ràpid cop d’ull. Demà ja vindrem amb més temps.
I de seguida enfilem cap el Serrat del Puig. I ens comença a ploure de valent, sort de les capelines ! Seran les nostres companyes de viatge.
Seguint el camí pla, no triguem a arribar a l’entrada (tancada) de la Cova del Serrat del Vent, imponent caverna descoberta el 1979.
Reculem una mica el camí i comencem una petita pujada costeruda cap el Serrat de Sant Corneli. I ben aviat, passada una balma, arribem a un mirador natural sobre Tavertet, el mirador de Sant Corneli. El poble apareix i desapareix al fons entre els núvols, però la vista és magnífica. És una vista relativament semblant a la que es té des del Sunyer de Dalt, on en Quim Portet fa algunes aparicions per televisió. Quins llocs !
No gaire lluny, ens trobem ja amb la magnífica visió de l’ermita romànica de Sant Corneli, amb un porxo molt elegant.
Just darrere, al costat mateix, hi ha un dolmen, el dolmen de Sant Corneli. Lloc màgic des d’antic.
Ja tornem a estar per sobre dels 1.000 metres. El camí pel Serrat de Sant Corneli fins el Collet de les Graus és molt agradable (ens recorda els Motllats !). Arribem al punt més al nord del nostre camí d’avui i girem a la dreta per la muntanya del Perer. Com correspon a l’altitud del terreny i a que estem a l’obaga, passem per entre mig de faigs i n’hi ha dos que destaquen. Un d’ells el fotografiem i després aprenem que és el faig de la Vena, un dels arbres monumentals de la comarca.
Continuem pujant i al cap d’una mica tenim una bona vista al nord cap a Cabrera i el Pla d’Aiats.
Passem pel costat del Pedró de Rajols, 1.194 metres d’altitud, el punt més alt d’avui. Ben a prop, ja estem en dels punts d’encreuament més importants de la zona, el Collet de Rajols. Unes vaques hi pasturen pel Pla de les Fosses.
Des d’aquí fem una mica de camp a través i seguint les indicacions que ens en baixat de Wikiloc, arribem a unes tombes antropomorfes.
Amenaça pluja un altre cop, però en lloc de tornar cap a l’Avenc, que no està gaire lluny pel Puig de Cortils i Rocallarga, vam decidir d’anar cap a Rupit a dinar. Ens vam equivocar, com més endavant veureu.
En Toffee, que ens havia acompanyat fins aquí (i havia gaudit de les ametlles, únic menjar que portàvem), va demostrar ser més espavilat que nosaltres i ens va abandonar per tornar a casa.
Som-hi. Torna a ploure. Arribem a Rajols. Plou, no veiem ningú, només vaques. Continuem. I entre Rajols i Rupit, ens agafa la tempesta. Llamps, trons, cada cop més a prop. Tant, que decidim deixar el camí per on anem, baixar una mica cap a la clotada, no posar-nos sota cap arbre i quedar-nos quiets sota l’aigua a l’espera que passi. Deixem els pals i altres peces metàl·liques a uns metres de nosaltres. Confiem en les soles de goma i en que estem de fet asseguts sobre les capelines. No n’hi ha prou amb els llamps i comença a caure pedra. Estem xops i ens hem de posar les mans al cap degut al mal que ens fa la pedregada. Mitja hora estem així. I no les tenim totes amb nosaltres. Però estem de sort, i els trons es comencen a sentir més lluny. En peu, recollim el material i en marxa. Quines ganes d’arribar a Rupit i seure a taula ! Segueix plovent i arribant a Rupit, el camí va paral·lel a un torrent que s’ha format. Anem en compte.
Si la visió de Rupit ja és maca en sí, imagineu la alegria que vam tenir quan en aquestes circumstàncies la vam tenir al davant !
La riera anava plena. Que bonic devia d’estar el Salt de Sallent més avall !
Només creuar el pont, ens vam entaular. Dinar reparador.
No ens vam veure amb ànims per a tornar a peu i la Belinda, molt amable un altre cop, ens va venir a recollir amb el seu 4×4 aprofitant que anava al forn de Rupit, veritable supermercat dels voltants. Mentre l’esparàvem, vam fer un petit tomb pel poble, no podíem deixar de veure el carrer del Fossar.
De tornada, ens vam creuar amb unes quantes vaques més i Belinda ens va explicar que segons diuen per la zona, les vaques comparteixen coneixement, s’expliquen experiències. Per exemple, si un any algú ha tingut la mala idea de sacrificar totes les vaques, de les noves que arriben unes quantes acaben estimbades cingles avall, doncs no coneixen el terreny i “cap companya els hi ha explicat”. També es reparteixen la feina. Això darrer es veu quan hi ha vedells i alguna d’elles se’ls queda cuidant mentre les altres pasturen.
Veiem al fons el Pla de Fàbregues i l’Agullola.
Ja arribem a l’Avenc. Ens espera una dutxa i un bon bany a la piscina climatitzada.
I acabem aquí. No hem penjat la ruta al Wikiloc, doncs no vam fer tota la ruta que volíem i vam trigar més del desitjat . De tota manera, aquí baix en teniu el resum.
Ho deixem aquí. Fins ben aviat !
Mont-ral – Els Motllats – L’Aixàviga (Muntanyes de Prades, Alt Camp)
Publicat: 29/05/2011 Filed under: Alt Camp, Cova, Muntanyes de Prades, Senderisme Deixa un comentariTemps de marxa: 4 hores 10 minuts. Distància recorreguda: 14,3 kilòmetres.
El dissabte 21 de maig ja ens tornàvem a trobar a Mont-ral, que, amb una altitud fàcil de recordar, 888 metres, és punt d’inici de magnífiques excursions per les Muntanyes de Prades.
Aquest cop, sortim cap a l’oest, cap el Serret dels Avencs.
De seguida arribem a la Punta Coroneta, que és el primer dels nombrosos miradors naturals que anirem trobant al llarg del camí.
Continuem caminant. A la esquerra la vall del Glorieta, però, sobre tot, amb més visibilitat, a la dreta, cap el nord, la vall del Brugent. No triguem a veure el perquè se li diu Serret dels Avencs: un bon forat a costat del camí, entenem que és l’Avenc de Feliu.
A la dreta veiem l’escletxa i el paisatge feréstec de l’Avenc del Teix i ens donen ganes d’anar-hi, però no ho fem. Volem avançar. Ja hi anirem un altre dia.
Continuem pujant. Passem pel Pla de la Meuca (curiós nom !) i quan, passat el Portell del Bosquetà, arribem al punt en que estem a tocar dels Motllats . Ni pugem cap a dalt, ni anem directament cap a la Foradada. Seguim cap a la dreta, cap al costat de la vall del Brugent. Primer de tot, trobem, per sorpresa, una roca foradada, més petita que la Foradada. Després aprenem que es anomenada Foradadeta (de fet, ho vam endevinar, no és gaire difícil !).
Continuem per aquesta banda, amb la vall del Brugent a sota i els Motllats a dalt i veiem les balmes plenes de forats que s’hi han format. Terreny càrstic.
La coneguda Cova de la Moneda ens queda just damunt. A veure si hi anem un dia d’aquests …
Vista aquesta zona de balmes, reculem i anem cap a la Foradada.
Foradada ! Venim de la Foradadeta i fa poc vam estar a la Foradada que hi ha sobre Capafonts, no gaire lluny d’aquí.
Quants cops s´ha fet servir aquest nom al nostre país per a identificar un accident geològic, normalment en terreny càrstic, que permet el pas humà per dins o una zona amb forces entrades? Aquí en tenim uns quants, a banda dels ja esmentats:
La Roca Foradada de Prades. Tampoc gaire lluny.
La Foradada a Cantonigròs. A la riera de les Gorgues. Un dels llocs més bonics i emblemàtics del Collsacabra.
La Foradada del Montsià. Segon cim més alt de la serra del Montsià. Gran mirador del Delta de l’Ebre.
La Foradada de Piera. En plena riera Guinovarda.
la Foradada sobre Malanyeu. Al Berguedà, a la Serra del Catllaràs.
La Foradada al Montgrí. Quina excursió en kayak !
La Foradada de Bruguers. Camí del castell d’Emprunyà, al Garraf.
La Roca Foradada de la Figuera. A la comarca del Priorat.
La Roca Foradada de la Bisbal del Penedès, que dona nom a una molt activa associació de dones.
La Roca Foradada de Vallromanes. En aquest cas, una resta megalítica.
La Roca Foradada de Montserrat. Al sector de les Agulles.
La Roca Foradada prop de la vall del Torrent de Pi. A Bellver de Cerdanya, dins del Parc Natural del Cadí-Moixeró.
La Roca Foradada de Corbera . Al Baix Llobregat.
La Roca Foradada de Torredembarra. Al port de la vila.
La Roca Foradada de La Roca del Vallès. Part d’un molt interessant entorn megalític.
La Roca Foradada de Llaberia. A prop de la Miranda de Llaberia i amb unes magnífiques vistes.
La Roca Foradada del Collet dels Pastors. A l’Anoia.
La Roca Foradada a la Pobla de Segur. Al Pallars Jussà.
La de Santa Cristina d’Aro, la del Cap de Creus, …. I pot-ser que parem.
Continuem amb la nostre excursió. I ben aviat ja som a la Foradada. Un bon indret per recuperar forces a l’ombra i gaudir de grans vistes. Les antenes de prop de La Mussara s’endevinen al fons. Cap el sud veiem El Bosquet, la capçalera del Glorieta, l’Aixàvega i el bosc de l’Estelada. A la dreta es queda el Racó de Sant Pere, amb els Portells de l’Abellera i de la Cova de la Bruixa, i els Motllats a sobre.
Reprenem el camí, vorejant aquest cop el Serret dels Avencs i els Motllats per la banda sud. Més balmes a les parets del Cingle de l’Abellera. Per aquesta zona coincidim amb tres excursionistes de les terres de ponent, una dona i dos homes. Ella, més riallera, també és qui encapçala el grup, plànol en ma.
No podem resistir-ho i pugem a una de les coves del cingle (Cova dels Lladres?).
Els coneguts Avencs de Mont-ral i del Codó no queden gaire lluny per dalt.
I ben aviat arribem al Pas del cable que ens porta al Portell de l’Abellera. Malgrat el que sembla, no és difícil de passar. Però és lloc de fotografia obligada.
I de seguida ja estem per sobre dels 1.000 metres, al paisatge que tant ens agrada, els Motllats.
Aprofitem per dinar un entrepà a sota d’un roure. Dinar de déus.
Mirem de donar una volta per l’altiplà, però fent honor a les seves característiques que el fan tan perdedor, no podem anar gaire lluny.
I hem de tornar. Ho fem, passant per molt a prop de per on hem pujat, pel Portell de la Cova de la Bruixa o del Cisterer, des d’on gaudim d’una magnífica vista de Mont-ral.
Passem per sobre de la Cova de la Bruixa.
I continuem tenint magnífiques vistes de la vall del Glorieta i Mont-ral.
I comencem una forta baixada, amb alguns tros que podríem qualificar com camí de mala petja, passant pel costat de la Punta del Barrina, fins que arribem al Mas del Cisterer.
En un estat lamentable, sembla que està ben a prop la restauració. Així ho desitgem.
I estem al mes de maig. Per tant, no ens sorprèn trobar uns cirerers al costat del camí, amb unes cireres encara una mica verdes, però que fan molt de goig.
Passat un petit recorregut per asfalt, ja hem arribat al llogarret de l’Aixàviga. Actualment pertany al municipi de Mont-ral i sembla un lloc de segones residències i/o de gent que busca la solitud. El seu nom ens recorda la llarga dominació musulmana d’aquest territori.
Ens creuem amb un gos i uns quants gats (concentrats en la mateixa casa). També amb un home, de lluny.
I enfilem cap a Mont-ral. Ho fem per la banda esquerra de la Font Fresca.
Passem pel costat del Mas de Muster.
Molt amablement, ens informen que no podem passar a l’altre banda per a veure el conegut Pou de Gel. Ja hi haurà més oportunitats.
I xino xano, ja arribem a sota de Mont-ral.
Pugem pel costat de l’antic cap de futbol, i ja tornem a ser a costat del cotxe. Pensant en el que hem vist … i en la propera excursió.
Com sempre, aquí teniu un recull dels llibres que ens han ajudat. Gràcies als autors i editors.
Capafonts. Un tomb pels Motllats (Muntanyes de Prades, Baix Camp)
Publicat: 25/04/2011 Filed under: Baix Camp, Cova, Gravats a la roca, Muntanyes de Prades, Pintures rupestres, Senderisme, Wikiloc 1 comentariTemps de marxa: 2 hores 42 minuts. Distància recorreguda: 8,7 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.
Aquesta és una excursió que ens feia molta il·lusió. Volíem conèixer els Motllats.
Comencem a la vila de Capafonts, magnífic emplaçament encimbellat en un turó dins d’una cubeta a les Muntanyes de Prades.
De seguida comencem a caminar envoltats d’avellaners.
Els primers metres, podem veure clarament davant nostre el Picorandan (991 metres). Si bé ara ens sembla un roc impressionant, més endavant, des de dalt del Motllats, semblarà un bony petit i sense importància … Com canvien les coses en funció de la perspectiva !
Ben aviat creuem el rierol que ve del Barranc del Ribatell. Consell: no passeu per sobre, esquiveu-ho. En Pep no ho va fer i va patir una espectacular caiguda de cul amb les cames enlaire! No en tenim imatges. Seguidors de l’ APM, ho sentim.
El camí puja molt suaument i de seguida arribem al paratge de Les Tosques. És tracte d’uns tolls amb petits salts d’aigua ideals per a fer un bany els més menuts a l’estiu, voltats de pedra calcària, molt porosa i poc pesant.
Just al costat, i no gaire lluny d’una antiga carbonera, trobem un dic amb un salt d’aigua.
Cap amunt, encara prou suaument, escoltant tota l’estona el brogit de l’aigua que circula pel nostre costat.
No triguem a arribar a la Font de la Llúdriga, surgència dins d’una espesa boixeda. Lloc ombrívol quasi tot l’any i que es considera el naixement del riu Brugent, un dels rius principals de les Muntanyes de Prades i que anirà a parar al Francolí a l’alçada de La Riba. Ens estimem molt aquest riu que té molts indrets que mereixen la pena de ser visitats.
Continuem. És espectacular la vista de la l’altre banda, la paret calcària del barranc de la Pixera. Sí, heu llegit bé, de la Pixera. Es veu ple de coves. Encara no savíem que el camí de tornada passava exactament per allà mateix. Més endavant expliquem el perquè del nom.
Al cap d’una estona de seguir pujant, agafem un corriol a l’esquerra que ens duu fins la llera del riu i que remuntem com podem.
Però no triguem en arribar a aquesta meravella de la natura que és la Cova de les Gralles.
En realitat és una balma més que una cova. Les seves dimensions són espectaculars. Uns 50 metres d’alçada, formant-se un espectacular salt d’aigua en època de pluges.
De tota manera, com vam poder comprovar, quasi sempre cau aigua del sostre
i hi ha basals d’aigua permanents dalt de tot (excepte en èpoques de profunda sequera).
I quina vista del barranc des de dins de la cova ! Semblem quasi personatges de la Jean Marie Auel.
Hem de continuar. Refem el camí del trencall que hem agafat i tornem a tirar cap amunt.
I de la mateixa manera que succeïa a l’antiga Roma o de manera més modesta a la primera Exposició Universal de Barcelona, una mena d’arc triomfal ens dona la benvinguda als Motllats. El Pont de Goi.
Curiosa formació de roca que un cop travessada ens permet admirar la bellesa peculiar dels Motllats.
Estem en un altiplà, de característiques molt singulars, que fluctua al voltant dels 1.000 metres d’altitud. El nom prové del llatí, “Monte Latus”, muntanya ampla. A vegades també s’anomenen i/o escriuen com Montllats o Munllats.
El vent hi bufa sense obstacles, de manera quasi constant. De fet, en aquest extensió de terreny, que podem circumscriure entre el cim de la Mussara al sud, La Febró a l’oest, Mont-ral a l’est i Capafonts al nord, no hi ha quasi referències visuals i és relativament fàcil perdre’s.
Afortunadament, hi ha tot un seguit de pals de fusta indicadors regularment situats i nosaltres anem amb el GPS, seguint la ruta que José Luís Ordovás havia penjat al Wikiloc. Gràcies !
Els Motllats encara ens agraden més que no ens pensàvem. Ens recorden fins a cert punt a Urbasa, Navarra, que vam visitar fa uns quants anys.
No triguem a arribar a la Font Nova, petit oasi amb un toll d’aigua, on espantem uns ocells que just hi estaven bevent. Meitat del camí d’avui. Què hi fa una font aquí a dalt ?
Continuem pels Motllats. Els bosc està esclarit, però no pas nu. Els arbres i els arbusts són més petits i retorçats del normal, com si fossin bonsais naturals.
I no triguem a trobar-nos una petita sorpresa la mig del camí: un escurçó.
No gaire lluny, encara es poden veure restes de marges que ens parlen de l’antic aprofitament per l’home d’aquestes terres.
Per a accedir, o baixar, a aquest altiplà existeixen una sèrie d’entrades naturals o passos que aprofiten esvorancs a la roca. S’anomenen Portells. Podem esmentar els de Pena roja, del Mariàngel (o de la Mariàngela), del Gallarí, del Bosquetà, de l’Abellera, de la Bruixa, de l’Onclet, de Llenguaeixuta, … La riquesa de la toponímia és fantàstica (que diria l’admirat Punset).
Comencem a baixar … Cal tornar.
Ho fem pel costat de la Font de l’Abeurada, seguint el barranc de la Pixera, que ens queda a l’esquerra. Per què aquest nom ? Perquè els dies que el vent bufa fort, aquest s’emporta com vapor, de forma polvoritzada, el líquid dels diferents salts d’aigua. Es forma un vapor d’aigua “cap amunt”. Els vells de la zona diuen que “és l’únic lloc del món on l’aigua, en lloc de baixar, puja !”.
I una altre sorpresa que no havíem vist en cap mapa o llibre dels que hem lleguit. Al costat del camí, una roca amb forma de cap humà. A que sí ? Amb una bona mandíbula inferior i una mica xato… De ben segur que no som els primers que ho notem, però en deixem constància.
Encara estem alts i no triguem a arribar a un altre lloc espectacular, l’Espadat de l’Escudelleta, un seguit de balmes i coves, una desena en total. Són les que veiem de l’altre banda quan pujàvem ! I ara hi som ! Clar que ja una mica cansats …
La primera que visitem i on hi passem més estona, és la Cova del Grèvol.
Sort de portar el frontal !
I quan la deixem, no parem de veure més coves i balmes. L’hora i el cansament fa que ja no ens hi acostem, excepte a una de molt espectacular que sembla que tingui una columna que ens recorda als habitatges troglodítics de Menorca. Es tracta de la cova de la Foradada.
Mirem a veure si tenim sort i hi trobem alguna pintura rupestre …, però no cal dir que sense èxit.
Pot-ser no és gaire conegut, però la vall del riu Brugent és on existeix la concentració més gran de pintura rupestre de Catalunya. Una quinzena de localitzacions, fins ara, en balmes i petites coves: Mas d’en Llord, Mas d’en Ramon d’en Bessó, el Portell de les Lletres, Mas d’en Carles, Cova de les Creus, Abrics del Britus -I, II, III i IV-, Abric de la Daixa, Abric de l’Arlequí, Abric de la Roquerola, Abric del Mas d’en Gran, Abrics de la Baridana -I i II-, Abrics de Gallicant, Abric de la Mussara. També hi podem trobar coves i roques amb gravats a la pedra: Cova del Minaire, Les Ferradures i el Coll de la Mola i els Cogullons. Per a saber-ne més, recomanem la visita al Centre d’Interpretació de l’Art Rupestre, Montanyes de Prades, a Montblanc.
I una mica més enllà, una balma amb parets que demostren el seu us per l’home fins a temps recents.
Ara sí que deixem balmes i coves enrere. I anem tenint magnífiques vistes de Capafonts, amb el Tossal de la Baltassana (1.202 metres), cim més alt de les Muntanyes de Prades, darrera.
Però si hem entrat per un arc triomfal, la baixada ens fa passar per un altre, la Roca Foradada.
Sembla com si un marc natural de roca envoltés la vila de Capafonts, com si aquesta fos una pintura “real”. Ens recorda, salvant les distàncies, al que han fet artificialment, però amb força gràcia, a Colliure.
I xino xano, després de passar per sobre d’unes pedres amb gravats força curiosos, ja ens trobem de tornada al principi de la nostra ruta.
I aquí teniu alguns dels llibres i fullets que hem tingut en compte abans de venir i al llarg de la pasejada:
Molt pràctica la documentació emesa per l’ajuntament. No passa sempre …
I interessants els Cuaderns de Capafonts, que periòdicament comprem a la històrica llibreria Quera del carrer Petritxol de Barcelona, que ens aporten dades de temes locals molt precisses i singulars.
I punt i final, per ara.
Si voleu els detalls al Wikiloc, els trobareu aquí.





















































































