Pintures rupestres del Barranc de Biern (Vilanova de Prades, Muntanyes de Prades, Conca de Barberà)

Visitades el diumenge 13 d’octubre de 2012.

Conjunt de pintures rupestres descobert a l’estiu de 2005 per Núria Sales i Jaume Ciurana.

En podeu trobar informació molt interessant al treball “Un nou conjunt amb pintures rupestres al barranc de Biern (Vilanova de Prades, Conca de Barberà, Tarragona) Primeres observacions astronòmiques”, QUAD. PREH. ARQ. CAST. 24, 2004-2005, de Ramon Viñas i Jaume Ciurana.

Com detall afegit, ens sembla molt interessant el fet de que l’abric sigui una balma calcària de conglomerat, adaptant-se les petites pintures a les concavitats deixades per còdols i a les irregularitats de la paret. Sorprenent, i pot-ser cas únic a Catalunya (de moment).

I perquè veieu la mida de les pintures, que petites són les figures:

Precaució:

– aneu amb molta cura amb l’abric i les pintures. Cap mena de manipulació.

Recomanacions:

– visiteu el CIAR (Centre d’Interpretació de l’Art Rupestre, Muntanyes de Prades) de Montblanc. Situat a l’antiga presó de Montblanc (carrer de la Pedrera, 2, telèfon 977860349).

– Restaurant Camí del Bosc, a Vallclara (977869264).

I detalls de la ruta per arribar-hi els trobareu a Wikiloc, aquí.

Fins la propera. Salut i botes.


Una passejada pel Serrat de la Garrafa i la Riera de Clarella (Santa Maria de Besora, El Bisaura i el Vidranès, Osona)

Aquest dissabte hem decidit  seguir un camí per terres del Bisaura, aquest territori no gaire conegut al nord d’Osona, i simplement caminar un parell d’hores amb els ulls oberts i gaudint del que trobem.

Ens fa il·lusió seguir un dels mapes fets a mà amb tanta gràcia per l’admirat Ramon Vinyeta  (Torelló, 1914-2005).

Un cop deixada enrere Santa Maria de Besora, poc després del punt quilomètric 9 en direcció a Vidrà, ens aturem al veure un sender que indica diverses masies i el castell de Milany. Comencem a caminar i el que hi trobem no ens decep gens ni mica.

Primer de tot, ens sorprèn la imatge del Serrat de la Garrafa. El camí hi va pujant en ziga-zagues i, poc després de deixar el camí al mas El Roure, ens trobem a dalt de tot, passant pel que creiem és curiós pas natural, però que una amable lectora, la Núria, ens ha fet saber que va ser obert per la mà i maquines de l’home fa uns 20-30 anys.

Sembla una mena d’enforcada. Una banda

i l’altre.

Val a dir que, a mitja alçada, a banda de ponent, hi veiem una mena de cova i hi pugem.

Té com dos nivells

i una magnífica vista, amb el cim i el Santuari de Bellmunt al davant al fons.

A la vora del camí, anem trobant construccions rocoses, amb un nivell important d’erosió. Curioses formes com de cassoletes a les parets verticals.

I un plegament molt evident.

També interessants petites mostres d’estalactites a la pedra calcària.

Xino-xano arribem fins a una creu sobre el  mas de Palou Gros, al costat d’un espai pla que sembla una antiga era, amb una gran vista cap el sud.

Un bon lloc per asseure’s-hi una estona. Per un altre dia deixem continuar i arribar al castell i ja donem mitja volta.

Pel que fa, a la vegetació, hem passat per bonics racons amb fagedes i rouredes.

A la vora del camí, ens ha agradat veure pinyes de Sant Joan.

I les mores en flor. Arreu, la pol·linització en marxa.

Algunes orquídies també.

Clar que en un dia de juliol, no podia faltar un llangardaix.

Per acabar, agafem una petita desviació seguint el curs de la Riera de Clarella i arribem a un racó magnífic.

Bon lloc per remullar els peus.

I, a banda de petits peixos, no gaire vistosos,

hi trobem uns amics molt simpàtics.

Prínceps? No fem la prova, gràcies. A banda, en els temps que corren …

Tornant al camí, ens creuem amb uns bonics escarabats blaus brillants com metal·litzats.

I fins aquí l’excursió.

Per dinar ens acostem fins a Vidrà.

Al restaurant de l’Hostal Escarrà (938550275, 620607746), en un ambient (olors, colors) que ens recorda hostals de la nostra infància, fa anys i panys, en zones de muntanya del país, hi trobem un molt bon tracte i menú.

Per estirar les cames abans d’agafar el cotxe de tornada, ens arribem fins la masia més important de la zona, tot just al costat, El Cavaller de Vidrà, edificació barroca del 1787 que probablement va ser construïda sobre el “mansus cavallarius” ja documentat al 1282.

Un dels millors masos de tot el país. S’intueixen les històries de carlins … Quina fàbrica!

Una arquitectura sòlida, de gruix. Amb un cos central que sobresurt de la teulada a quatre vents, magnífic.

I com volent dir-nos adéu, dalt del cel, un rapinyaire planeja segurament seguint a terra la seva propera presa.

Un agraïment als qui han escrit i editat els llibres que hem fet servir.

Fins la propera. Salut i botes.


Sant Feliu de Guíxols: un tomb pel Monticalvari, Les Penyes i el Turó de la Casa (Baix Empordà)

Temps de marxa: 1 hora i 32 minuts. Distància recorreguda: 5,3 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Aquesta és una senzilla ruta que ens permet trepitjar racons no gaire coneguts dels voltants de Sant Feliu de Guíxols i que pensem inclou unes quantes agradables sorpreses.

Estem a la Costa Brava, en una ciutat per sobre dels 20.000 habitants i que ha sofert menys certs efectes perniciosos del turisme que d’altres municipis de la zona.

El punt de sortida i arribada està situat al començament del Passeig de Mar, davant del Racó de Garbí de la platja, prop d’una rotonda.

Donem l’esquena a la platja i comencem a caminar cap a l’interior, per l’avinguda Juli Garreta (nom d’un dels fills més il·lustres de la vila, compositor sardanista), però de seguida girem cap a l’esquerra i comencem a pujar per un estret carrer costerut, típic de poble mariner, el carrer de Sant Elm. Aviat girem a la dreta pel carrer del Consolat i de cop ja ens trobem  fora del nucli habitat. Sorpresa. Pins al davant nostre. Lloc poc trepitjat pels visitants de la vila ganxona.

Ens trobem al carrer de Jecsalis. De moment, anem arrambats al mur de la dreta, per darrera de patis de cases. Hi ha una construcció singular, una torre.

Estem a la zona del Monticalvari. Darrera del Monestir.

Comencem a pujar el turó i, al costat  d’una tanca metàl·lica, just dins de la finca, hi veiem una curiosa boca de pou.

Seguim pujant i ens espera dels llocs on fa anys els infants i les famílies de Sant Feliu hi feien excursions per berenar, estar a la fresca i beure de la seva aigua: la Font de Monticalvari.

Tornada a arranjar el 2010-2011, noves esllavissades del sauló ja han fet una altre cop de les seves.

Racó fresc i ombrívol.

A menys de cent metres de la font, en direcció cap a l’est, arribaríem a un aflorament de roques envoltades d’alzines i pins i ja prou elevades per a tenir algunes vistes del mar (i ben a prop hi ha les restes d’un principi d’urbanització que començava just davant la baixada a la Cala del Vigatà).

Cap a l’oest, aniríem cap el que serà el nostre camí de tornada. Però ara nosaltres anem direcció sud. Hi ha un bonic camí. Avancem i comencem a suar. A ma esquerra podem veure el que fins els anys 70 del segle passat eren camps ben treballats.

Pertanyien a la masia de Vista Alegre.

Aquesta masia la trobem a ma esquerra, només arribar al carrer asfaltat.

Una llàstima l’estat d’abandó en que es troba. Encara hi ha arbres fruiters pel seu voltant i una magnífica figuera al costat de la seva porta principal.

Si continuéssim direcció l’ermita de Sant Elm (que queda fora d’aquest recorregut, ja que és un lloc prou conegut per sí mateix),

a només 150 metres hi trobem una roca on, segons una llegenda local, hi ha les marques deixades per petjades del cavall de Sant Jaume (poca broma!).

Actualment, la roca és de difícil accés ja que queda al començament del perímetre tancat d’una petita urbanització residencial.

Continuem el nostre recorregut i, creuant el carrer asfaltat, anem per un camí ample de terra entre grans xalets i arribem a un dels punts estrella del recorregut:  El Mirador dels Frares.

Quina vista ! S’Esclavissada, les Penyes o el Davantal del Frare en primer terme.

Ens hi passem una estona. Ja entenem el perquè del nom (costa poc d’imaginar als frares del Monestir pujar fins aquí per gaudir de les vistes).

Agafem el caminet de ronda cap a la dreta i anem a sortir un altre cop al tram asfaltat.

Girem a l’esquerra, cap a la carretera de Tossa. A l’esquerra queda la mar. I ben aviat un pi, ara una mica malalt, que te la singularitat que si t’hi poses a sota és molt fàcil que notis bufar el vent. El forat del vent, en diem.

Tenim per endavant ara uns 350 metres de les millors vistes que es poden tenir de la nostra costa. Anem per un camí asfaltat amb oliveres a banda i banda. Som a Les Penyes.

I mentre caminem, gaudim de les vistes.

No és difícil trobar-hi cotxes aparcats amb gent fent fotografies. Per què serà? Els esculls de Rocacorb i la Punta de Garbí amb l’illot de s’Adolitx davant nostre.

Seguim pel carrer asfaltat principal, que després de passar pel costat d’uns apartaments fa com una “s” cap a l’interior. Per sobre de xalets seguim veient la mar. Es destaca molt la Punta d’en Bosch i la vista arriba fins a Tossa de Mar.

I a partir d’ara, deixem per una estona la mar i ens fixem i anem cap a la banda dreta, cap a la muntanya. Entrem al PEIN de Cadiretes o de l’Ardenya.

Pocs metres més enllà, abans d’arribar a l’encreuament amb la carretera de Tossa, km 43 de la GI-682, només entrar per un caminet de terra ja trobem el primer castell de roques.

Creim que s’anomena Sa Dragonera. Depèn de l’angle des d’on es miri, ens hi sembla veure el cap d’un gos orellut Basset Hound (els de Hush Puppies). Interessant donar una volta per les roques hi veure-hi les petites cavitats naturals.

Seguim per sobre un camí de terra prou ample entre pins i alzines.

Desprès d’un tomb, a mà esquerra ens queda ara un turonet, amb un senyal geodèsic, i atapeït de roques. Val la pena pujar-hi.

Continuem. I ben aviat, a la dreta, la primera de les magnífiques torres de roques que ens trobem en un reduït espai.

Un aspecte colossal. De dalt, gaudim d’una molt bona vista de Sant Feliu.

Als peus de les grans roques, hi trobem unes regates fetes a la roca que pot-ser no son d’origen natural i, per tant, es tractaria d’inscultures.

I no ens direu pas que la roca següent no recorda al cap amb l’ull i la boca d’un llangardaix!

Ens trobem en una zona que fa uns quinze anys va patir un incendi. Els pins no van sobreviure, però sí que ho van fer les alzines sureres i és molt interessant veure com s’ha desenvolupat el sotabosc.

Ara, a ma dreta tornem a tenir una altre torre de roques.

Molt interessant la disposició de la roca de dalt de tot. També amb bona vista. I en la part de baix,hi  trobem concavitats naturals.

I semblants a les anterior, també hi ha unes roques amb regates que semblen fetes per la mà de l’home.

Quin paisatge més bonic que conforma el camí cap el Turó!

Ens acostem cap el turó.

El Turó de la Casa. Quan hi arribem, fins hi tot la disposició de les roques semblen part d’una escenografia.

Una roca que sembla quasi una taula o un altar, una altre que  …

I des d’ací, òbviament, continuen les bones vistes.

Als peus del turó, uns 30 metres més enllà, podem veure un amuntegament de pedres que ens crida l’atenció.

Restes de marges o de construccions? El lloc gaudeix d’un emplaçament magnífic.

Donem mitja volta i comencem a refer el camí de tornada. Però de seguida, ara a la dreta, ens desviem cap a un grup de Boles rocoses que es distingueix de seguida.

A banda de l’estètica del conjunt, interessant la presència d’una cassoleta perfectament rodona a la part superior.

I de cavitats a la part inferior.

Interessant.

I, o tenim molta imaginació, o aquesta roca torna a semblar un gosset ?

Reprenem el camí i uns 150 metres més endavant, també desviant-nos una mica a la dreta, trobem les restes d’una antiga barraca de pagès.

Ara de tornada, seguim una drecera que ens deixa quasi al costat de ca n’Oliva i per variar el recorregut respecte a l’anada, passem per darrera de les casetes del Les Penyes i ens tornem a internar a la zona del Monticalvari.

Clar que sí algú ni es pot resistir, pot tornar a treure el cap al penya-segat …

Pot-ser no és mala idea.

Tornem a entrar al bosc. A partir d’aquest moment, aconsellem seguir les indicacions de la ruta amb GPS al Wikiloc o anar a l’aventura, doncs hi ha molts corriols en un espai petit.

Primer ens trobem un nou conjunt de roques, perfecte perquè juguin els nens i, després de segui un corriol molt bonic, s’arriba a una gran roca amb una anella metàl·lica.

Al costat hi ha una cruïlla de camins. Tirem cap el nord i ens sorprèn trobar unes runes, el Castell de la Bruixa.

Es tracta del que que queda d’un xalet de principis o meitat del segle XX. En la fotografia de sota, podem veure com destacava a la muntanya aquest edifici fa un segle (per cert, al costat de la punta del Monestir, sobresurt la torre en que hem iniciat el nostre recorregut). Com canvia tot !

Tornem a la roca de l’anella i, després de passar pel costat d’uns eucaliptus, trobem les restes d’una barraca al costat del camí.

I a partir d’ací anirem trobant restes molt curiosos que ens demostren que aquesta muntanya fa anys va estar urbanitzada com a finca amb jardins.

Primer de tot, trobem les restes d’una gran bassa, ara eixuta.

A prop, el que duria ser una petita font o bassa, amb parets de marbre.

La vegetació del voltant ens demostra que aquesta era una zona amb aigua abundant.

De la mateixa manera, que hi havia d’haver vinya plantada.

I molta vegetació pròpia de jardins. Hi trobem la yucca.

El xiprer.

Passem pel costat d’un nou grup de roques, que també a la part superior te una cassoleta d’erosió.

El seu voltant està ple de mimoses. Quan estan florides és espectacular.

Seguim i al costat del camí trobem les restes d’una gran bassa, similar a la primera.

A prop, encara dempeus, un antic molí molt vistós.

I baixant unes escales

arribem a l’antic pou.

amb el forat de la mina que pot resultar perillós. Cal anar en compte. Podem veure que l’arítjol o heura espinosa (la “zarzaparrila” en castellà)  també hi és abundant.  Malgrat que punxa, els seus fruits son molt vistosos.

Ja estem acabant. A mà esquerra hi trobem un passeig amb eucaliptus

i si anéssim cap a l’esquerra, arribaríem a la font.

Però nosaltres ara anem drets cap a baix, anant amb compte amb el sauló

i de seguida ja arribem al primer carrer de Sant Feliu, pel carrer del Doctor Ligonya, no sense deixar de sorprendre’ns cada cop que hi passem pel gran nombre d’animals i espai de la muntanya que es ocupat per una casa que dona a la carretera.

Entrem a Sant Feliu pel costat de l‘antiga fàbrica surera de Can Serra on sembla que hi haurà el futur museu Thyssen de Sant Feliu.

De seguida arribem a la Porta Ferrada (anomenada així pels arcs en ferradura del pis inferior, i no pas per la tanca de ferro com li hem escoltat dir a un presentador de televisió no fa massa).

Una bona rebuda!

I ja tornem a estar al punt de sortida.

Si en voleu saber més detalls de GPS, ho trobareu al Wikiloc aquí.

Una darrera recomanació, si teniu set (o encara que no sigui així), aneu a prendre orxata a La Xixonenca, Teresa Macià, a la Rambla d’Antoni Vidal, cantonada carrer Estret.  Quan la tasteu, ja sabreu el perquè.

Volem agrair als autors i editors dels llibres que ens han ajudat en aquesta excursió:

I finalment demanar que no s’embrutin aquests paratges. Que qui els visiti, en tingui cura.

Hem trobat unes quantes mostres de brutícia, massa, que no hem volgut mostrar, però que hi eren, el mes d’agost del 2011 que és quan vam fer les fotografies. Si us plau, mantingueu el lloc net.

I res més per ara, o sí, una foto més dels esculls de Rocacorb. Una meravella. Salut i botes.