La Vall d’Olzinelles (Sant Celoni, Vallès Oriental, Montnegre)
Publicat: 22/10/2011 Filed under: Arbres monumentals, Ermita / Església, Masies, Montnegre i el Corredor, Pou de glaç, Senderisme, Vallès Oriental, Wikiloc Deixa un comentariTemps de marxa: 3 hores i 29 minuts. Distància recorreguda: 9,1 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.
Aquesta ruta segueix el sender local SL-C 79 i la considerem magnífica, sobre tot, pels amants de la botànica i els arbres monumentals.
Estem a Sant Celoni. En lloc d’anar com tantes vegades cap el Montseny, aquest cop travessem per sota l’autopista i ens dirigim cap el Parc Natural del Montnegre i el Corredor (podríem dir que és un Parc amb menys màrqueting. Qui no mira el cim del Turó de l’Home quan passa per l’autopista? Però de ben segur que no massa gent es fixa en les muntanyes -no tan altes, això sí- de l’altre banda de l’AP-7).
Aparquem a costat de Can Draper.
Un plafó ens mostra l’itinerari que anem a seguir -tot el camí està molt ben senyalitzat-.
Gairebé no ens adonem que hem aparcat al costat d’un altiu roure.
Comencem a caminar i davant nostre se’ns obre una magnífica vall que no t’imaginaves que fos allà, la vall d’Olzinelles, formada per la part més baixa del Torrent del mateix nom abans d’ajuntar-se amb la Tordera.
Si et gires d’esquena, allà tenim el Montseny.
Continuem pel camí i ben aviat agafem una petita desviació que ens porta al Pou de Glaç de Can Draper. Construït al 1771, com es pot llegir a la llinda de granit, externament està molt ben conservat. Encara que no ho sembli, internament la seva alçària és de 12 metres -més de la meitat està excavat al sòl-.
El camí que seguíem s’estreny i comença a pujar lleugerament. Tenim la sort de que no parem de sentir ocells cantant!
La carretera BV-5112 la tenim molt a prop i de fet la travessem mentre seguim el torrent. El camí és ombrívol i fresc. El següent punt d’interès és el Pont de Can Plana.
Molt a prop, tornem a veure rescloses que ens indiquen que antigament, quan la zona estava més humanitzada, aquestes aigües eren desviades cap a basses i recs.
De seguida arribem al Pollancre d’Olzinelles (aquest nom sembla més aviat d’un boxejador, no?. Us enrecordeu del Potro de Vallecas?). Més de 26 metres d’alçada i quasi 3 metres de perímetre.
Continuem i al cap d’una estona arribem un altre cop a la carretera. Just al davant, comença el camí privat cap a Can Valls hi allà mateix són ben visibles les restes dels Forns de Pega de Can Valls.
Ho trobem molt interessant. Estèticament i per la seva antiguitat i funció.
Sembla que la seu origen és tan llunyà com els segles IX ò X, poca broma. En els tres forns s’hi produïa una destil·lació amb la que s’obtenia la pega i altres quitrans forestals que van ser utilitzats al llarg de molts segles per a calafatar les embarcacions a les drassanes del país, però també per fer torxes, botes de vi, etc.
Per cert, mentre preníem aquestes fotos, vàrem sentir una sorollada pel mig del bosc, no lluny d’on estàvem i de cop vam poder veure un gran, enorme porc senglar.
Des d’aquí mateix, reculant uns 50 metres per la carretera que acabem de travessar, hi trobem la gran Alzina de la Pega.
Més de 3 metres i mig de perímetre i una alçada superior als 35 metres que la fan una de les alzines més altres de Catalunya, sinó la que més.
Al costat hi trobem la Font i les Basses de la Pega.
Un entorn humanitzat amb bancs i basses que havia estat un lloc tradicional per a que la gent de Sant Celoni vingués a berenar les tardes d’estiu. Els plàtans son esplèndids -quina enveja en tindrien els que veiem des del balcó de casa a Barcelona …-.
Retrocedim el petit tros de carretera que hem caminat i tornem a seguir les indicacions del sender local. Una mica més endavant trobem la Font del Rector, que té l’aspecte actual des del 1989.
I ben aviat arribem a l’església de Sant Esteve d’Olzinelles.
En realitat es tracte d’un conjunt d’església (documentada al segle XI, però l’aspecte actual del XVI), cementiri i rectoria
Tornem a la carretera i pel camí veiem uns indicadors una mica “Sleepy Hollow“.
Fins a finals de gener del 2009, ara ens trobaríem amb el Pi Gros de Can Valls, que tenia més de 36 metres d’alçada i 3,75 metres de perímetre, però una ventada va tombar l’esplèndid pi pinyer.
Ben aviat passem pel costat d’un gran roure, però una mica més enllà hi trobem el Roure del Quintà.
Estem al Quintà de Can Valls d’Olzinelles, començant el camí de tornada. Ens trobem al costat de Can Valls , però a l’altre banda d’on estan els Forns de Pega. Quin lloc! Can Valls i Ca l’Agustí (que es troba a un kilòmetre de distància seguint la carretera) son els dos grans massos d’aquestes contrades.
Passem per sota de 26 plàtans monumentals i arribem a la bassa de l’Aranyal.
Un espai magnífic !
Reculem una mica el camí fins a tornar a seguir les senyals blanques i verdes.
Uns deu metres abans d’arribar a un altre arbre monumental, el Cedre de Can Valls, veiem un corriol a la dreta que seguim. Per un camí molt humit ple de falgueres, arribem de seguida a un racó preciós: La Font de l’Aranyal.
Tornem al camí principal i ja som al costat del Cedre de Can Valls, de més de 20 metres d’alçada i quasi 3 metres de perímetre.
I de seguida arribem al Pont de l’Aranyal, construït al segle XIX sobre el sot de les Mines i que al seu costat té un conjunt important de plàtans i el Faig del pont de l’Aranyal, singular sobre tot per la poca alçada a la qual es troba.
Al poc de travessar-lo, vam creuar-nos amb un grup nombrós de caçadors que just havien acabat de fer una batuda de porcs senglars i que ens van comentar que el porc senglar que havíem vist pot-ser era un al que havien disparat i creien haver ferit. Era migdia. No és perillós dur a terme una batuda en aquest lloc a aquesta hora?
Estem en plena tornada i a partir d’ara ve un tros de pujada, passem pel Pla de les Mines, després per quatre camins i finalment per una bifurcació on assolim el punt més elevat de l’excursió, 320 metres d’altitud.
Tot aquest tros és molt tranquil, però, posats a demanar, que bé hi quedarien una cova, un menhir o algun element singular!
Agafem el camí de l’esquerra i, baixant, arribem al Sot de la Remor.
Quina tranquil·litat! Sentint el soroll que fan les fulles per la força del vent, s’entén d’on ve el nom del sot, que ben aviat va a parar a la riera d’Olzinelles i ja ens trobem a prop del punt d’inici.
Ja tornem a ser a Can Draper.
I això és tot. Els detalls i dades GPS els podeu trobar al Wikiloc, aquí.
Fins la propera, salut i botes.
Solius. Un tomb per l’església de Santa Agnès i el Monestir de Santa Maria, la Cova dels Moros i el Castell de la Roca (Santa Cristina d’Aro, Ardenya, Baix Empordà)
Publicat: 16/09/2011 Filed under: Ardenya, Baix Empordà, Carcaixells, Castells, Cova artificial, Ermita / Església, Senderisme, Wikiloc Deixa un comentariTemps de marxa: 35 minuts. Distància recorreguda: 2,3 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.
El dijous 28 d’agost de 2011, ja a les acaballes de les vacances, ens van decidir a tornar a fer una passejada per un recorregut que quan els nostres fill eren petits havíem fet moltes vegades amb el cotxet o amb les motxilles de portar nadons, o ja de més grandets quan encara ens feien cas i venien amb nosaltres … En aquella època, el camí ens semblava llarg ! Ara, amb poc més d’una hora, aturades incloses, hem fet tota la volta. Però tant llavors com ara, ens ha semblat un camí magnífic.
Per arribar al punt de sortida, hem d’agafar la desviació cap a Solius just en l’encreuament de carreteras on, en sentit oposat, s’agafaria la carretera cap a Romanyà de la Selva, i passar pel davant de Mas Pla, allotjament rural.
Al llarg de molts estius, aquest va ser el restaurant favorit dels nostres fills. Passats els anys, ara trobem l’Emili i la resta d’equip de servei i de cuina a Can Xerta no gaire lluny, a Santa Cristina, a prop de l’antiga estació del carrilet.
Seguim per la carretera, passant pel davant de Can Rissec i després d’un gir, ja som a l’aparcament davant de l’església de Santa Agnès de Solius.
El campanar de Santa Agnès és força esbelt i delicat, aixecat de nou a finals del XVIII sobre una base romànica.
Visible des de molts racons de la vall, l’església té al davant dues rengleres de xiprers formant un passadís que, encara que amaguen la façana, li confereixen al conjunt un caràcter quasi de escenografia operística, les línies verticals remarcant l’espiritualitat del lloc.
A la façana, per cert, s’hi troba, com a curiositat, un esplèndid rellotge de sol. No gens habitual.
Des de 1967, existeix adjunt a l’església, el Monestir de Santa Maria. Recomanació: Procureu anar-hi coincidint en algun dels moments al llarg del dia en que els monjos cistercencs hi canten gregorià com a part de la missa.
Comencem a caminar per un camí ampla, ara ja asfaltat, que ens portaria fins a l’avocador de la zona, però de seguida girem a l’esquerra i agafem un caminet. Bon lloc per a relaxar-se.
A l’esquerra tenim una bona vista de la roca Rodona i els Carcaixells.
Passem pel costat d’uns eucaliptus (restes de plantacions fetes anys enrere amb un intent de treure el màxim rendiment a la fusta sense tenir en compte l’impacte en l’ecosistema) i quan arribem a un encreuament, girem a l’esquerra (si anéssim cap a la dreta, no trigaríem gaire a arribar a les Roques Bessones i la Roca Ponça, esplèndids doms granítics que familiarment anomenem “roques australianes”, ja que ens recorden molt la geologia que vam veure tot sovint voltant per aquell sorprenent pais.
I no triguem gaire a arribar a una esplanada amb pins on en una banda hi ha la roca anomenada Roca dels Moros, on ‘hi troba la Cova dels Moros, i a l’altre la roca on trobem el Castell de Solius, o millor dit, Castell de la Roca. Ja hi som !
Anem a pams. Primer la Cova. Girem a l’esquerra i ja la veiem.
Es tracta d’una cova artificial del Calcolític, és a dir, de fa uns 4.400 anys.
No és gens d’estranyar que al llarg de la història la cova hagi estat l’habitatge d’eremites. Possiblement també crematori …
Mireu quines vistes hi ha de Santa Agnès!
És una llàstima que uns pocavergonyes hagin fet pintades dins de la cova. Si hi entreu, comprovareu quant acollidora és.
La vista del castell, tampoc és gens dolenta.
No ho podem resistir i pugem dalt del dom on hi ha la cova, la Roca dels Moros. Hi trobem uns bons exemples de cassoletes d’erosió i quina panoràmica !
I ara sí, anem cap el castell. De dom a dom.
Aquest és un castell ben peculiar, que ha passat molt desapercebut al llarg de la història. Origen segle XI ? S’esmenta per primer cop a començaments del segle XIII, 1208.
Aquí ens permetem mostrar una imatge extreta d’un dels llibres que apareixen al final i que mostra l’aspecte del castell amb els afegits de l’època de les guerres carlines, fins que al desembre de l’any 1969 una tramontanada va tirar a terra els murs ja força deteriorats.
Sorprenent, no ? Semblava una versió en miniatura del castell del Montgrí.
Quan us hi acosteu, son visibles a la roca uns forats que durien servir probablement per a lligar els cavalls.
Segur que el primer cop que us trobeu davant la porta del castell amb els seus merlets “com d’opereta” omplint l’espai que deixa la roca no us quedeu indiferents. La part superior és medieval (rematada amb els cinc merlets prismàtics), però la part inferior és ben posterior (segles XVIII o XIX)
Un cop dins, sorprèn el treball en la roca dels esglaons.
I, a banda dels elements perimetrals de defensa, un altre element que destaca és una mena de cisterna (o element defensiu).
I tota l’estona tenint unes magnífiques vistes. Tant de la Cova dels Moros com de Santa Agnès. Veiem que la vall de Solius és una zona fèrtil, amb aigua abundant.
Acabem de pujar a dalt, però més enllà de la vista, els trossos de murs que queden en peus “no estan a l’alçada” de la resta del castell. Estem a uns 140 metres d’altitud.
Tenim visió de 360 graus. I als nostres peus veiem Can Dalmau amb el seu petit pantà, on fins el 2005 va existir el primer camp de Pitch&Putt de Catalunya i de l’Estat Espanyol.
I ja ha arribat l’hora de tornar. Ho fem pel costat de la urbanització de Mas Reixac i de seguida ja estem al punt de sortida. Se’ns ha fet curt aquest cop.
Per acabar, aquí teniu alguns dels llibres que ens han permès documentar l’excursió, gràcies.
I si voleu saber detalls i GPS de l’itinerari, ho trobareu a Wikiloc aquí.
Fins la propera. Salut i botes.
Rocafort de Queralt – Sant Miquel de Montclar – Montbrió de la Marca – Rocafort de Queralt (Conca de Barberà, Alt Gaià)
Publicat: 04/09/2011 Filed under: Alt Gaià, Castells, Conca de Barberà, Ermita / Església, Jaciment, Senderisme, Vi, Wikiloc Deixa un comentariTemps de marxa: 3 hores 45 minuts. Distància recorreguda: 15,3 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.
Dissabte, 3 de setembre de 2011. Des de fa dies que els meteoròlegs anuncien pluges per avui. Sense discussió. Una llàstima, doncs feia setmanes que teniem previst per aquest dia fer el camí fins Sant Miquel de Montclar des de Rocafort de Queralt. Tossuts i optimistes de mena, per un cas, ho preparem tot. Ens aixequem pel matí i encara que han caigut quatre gotes per la nit, de ploure ara, res de res.
De fet, no plourà al llarg de tot el camí i en el moment d’escriure aquesta entrada al bloc, seguim esperant l’aigua … Això sí, vam tenir uns bonics núvols al cel tota l’estona que vam agrair ja que així no va picar tant el sol.
En ruta. El començament de la passejada coincideix amb el de la ruta pels voltants de Rocafort de Queralt penjada el passat dia de Sant Jordi. Però un cop passada la cabana de pedra, seguirem pel camí principal.
Hem vist les vinyes carregades. La verema està a punt de començar !
Tota l’estona, al nostre clatell, Forès dalt del cim, envoltat de molins.
Ens fixem en que en diferents llocs del camí hi ha una mena d’abeuradors (1 metre quadrat, aproximadament) que fins ara no havíem vist. Suposem que tindrà a veure en la temporada de caça que sembla començarà el mes que ve.
Quan estem a prop de creuar, pel km. 4, la carretera de Vallespinosa, a ma esquerra fa tenim bones vistes també de Savallà del Comtat (poble enlairat, 825 metres, amb unes runes de castell que criden en veu alta que les restaurin quan més aviat millor).
Hem passat per zona de vinyes i cereals. Un cop creuem la carretera, entrem en zona de bosc mediterrani. A banda dels típics pals senyalitzadors actuals, trobem un simpàtic pal que ens fa saber que ja no quedar gaire estona per arribar al cim.
Ara seguim el PR-C 21. En una parada a ma dreta, unes quantes perdius ens sorprenen fugint de la nostra presència. No triguem gaire a tornar a tenir la carena del Montclar davant amb la inconfusible figura de la torre del castell i la senyera.
Ja només queda l’ascensió final, la part més dura. Però quin valor tindria un cim si ni fos dificultós accedir-hi ?
El Montclar, com Montserrat, està format per conglomerat. I com es noten els còdols a la pujada !
Ja som dal de la carena. Per sobre dels 900 metres. Veiem el poblet de Biure de Gaià (des d’on es fa l’aproximació tradicional més curta al cim i que disposa d’un sorprenent castell neogòtic, res a veure amb els de la zona) als nostres peus.
Ja només queda el darrer esforç per arribar a la torre i a l’església.
Ja hi som !
Per cert, històricament aquestes terres han pertangut a Santa Perpètua de Gaià, i per tant ara formen part del municipi de Pontils.
Primer trobem la torre. En les circumstàncies actuals, quasi sembla una metàfora del nostre país …
Només queda una part de la torre del que va ser el castell de Montclar, molt probablement del segle XI, amb quasi 7 metres de diàmetre. S’entén perfectament el valor estratègic del lloc a la època de la Marca Hispànica en que va ser construït. Visió, i per tant control, sobre una enorme extensió de terreny. Distingim des d’aquí (i disculpes per les possibles omisions) els castells de Queralt i de Saburella , i els nuclis de Savallà del Comtat, Santa Coloma de Queralt, Aguiló, Argençola, Biure de Gaià, Forès, Rocafort de Queralt, Les Piles, Guialmons, Conesa, Vallverd, Sarral i Viladeperdius. Montserrat es distingeix al fons i per l’altre banda el Montagut (Serra d’Ancosa), fins arribar a la Serra del Montmell.
Panoràmica de 360 graus sobre una zona que fins i tot ara te problemes d’ubicació. Estem a la Conca de Barberà, però de fet a la Baixa Segarra, clar que som a l’Alt Gaià, amb l‘Alt Camp i l’Anoia a tocar …
I al costat, una mica per sota, l’església de Sant Miquel.
A diferència del castell, l’església ha estat curosament restaurada i quin goig que fa ! Felicitacions als qui ho han fet !
Cronològicament també sembla tenir els seus orígens al segle XI, o pot-ser lleugerament posterior.
Personalment, ens agraden molt la vista que hi ha cap al nord-est, cap a la zona de Viladeperdius, de Sant Magí de Brufaganya, del castell de Queralt. Les llesques de terra llaurada que queden entre petites carenes boscoses conformen una visió molt singular, com d’un mar de terra en moviment…
Abans de marxar, ens acostem al vèrtex geodèsic que hi ha al punt més alt de la carena.
Les vistes són superbes. Un altre cop 360 graus de visió. Vallespinosa queda just per sota.
La imatge que tenim de tornada a la torre i l’església és esplèndida.
Comencem el camí de tornada.
Fins la carretera de Vallespinosa, que coincideix amb el Coll de Puig de Gaig (800 metres d’altitud), refem el camí, però a partir d’aquell moment continuem pel mateix PR-C 21, que ens portarà a Montbrió de la Marca.
Pel camí anem trobant forces trossos de pedra de sílex.
De ben segur que l’abundant presència d’aquest mineral, juntament amb les nombroses balmes i l’específica posició geogràfica de la zona, van permetre l’abundant presència d’assentaments i jaciments prehistòrics de la zona.
Quan ja ens trobem per la vall que ens mena a Montbrió de la Marca, arribem a un petit oasi. La Font del Codonyer.
Amb taules preparades per a que els viatgers puguin gaudir d’una bona estona fent petar la xerrada a l’ombra de les frondoses alzines i del codonyer que dona nom a la font.
La felicitat seria complerta si la font ragés …, però no es pot tenir tot a la vida.
De seguida, després de passar pel costat de vinyes també a punt de verema, ja albirem Montbrió de la Marca.
En un altre post ja vam explicar la nostra predilecció per aquest llogarret (municipi fins el 1972, incloent Vallverd. Ara dins del municipi de Sarral). El paissatge, el turons, … s’hi respira una atmosfera especial, d’antiguitat.
Primer passem pel costat de l’església de Sant Llorenç.
I ben aviat ja estem al centre del poble.
Per arribar a Rocafort de Queralt, ara fem una part del Camí del Císter, el GR 175.
Quan pugem cap a la Solana, tenim una de les vistes que més ens agraden de Montbrió de la Marca.
I en el tram final, ens desviem lleugerament i, en lloc d’anar pel camí més recte, anem pel que fa una mica més de volta i amb menys pendent, per a poder admirar un dels trossos més ben cuidats de Rocafort, sinó el que més.
Cada cop que hi passem hi trobem un nou detall. I amb gust.
Ja tenim Rocafort de Queralt a la vista.
Una darrera baixada i la pujada final després de creuar la riera, ens tornen al punt de sortida.
I ja sabeu, que si esteu a Rocafort de Queralt, cal passar per la Cooperativa.
Per acabar, com sempre, agrair als escriptors i editors dels llibres que ens han servit per a preparar la ruta.
I si voleu els detalls en GPS de la ruta, els podeu trobar a Wikiloc aquí.
I això es tot per avui. Fins la propera. Salut i botes.
Sant Magí de Brufaganya. Anada i tornada a Viladeperdius (Alt Gaià, Baixa Segarra, Conca de Barberà)
Publicat: 24/04/2011 Filed under: Alt Gaià, Arbres monumentals, Conca de Barberà, Cova, Ermita / Església, Masies, Senderisme, Wikiloc 2 comentarisTemps de marxa: 1 hora 55 minuts. Distància recorreguda: 7,7 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.
Primer de tot, amb el cotxe ens arribem fins el Santuari de Sant Magí de Brufaganya.
Ens trobem a la punta nord-est de la Conca de Barberà i de les comarques de Tarragona.
Aquest recinte sorprenent és encara avui un lloc de devoció popular, però fora de la festivitat de Sant Magí, el 19 d’agost, i l’època de vacances estivals, el silenci i la tranquilitat seran els nostres companys quan el visitem.
Damunt del Santuari, podem veure les coves del cingle callís, en una de les quals va viure el sant anacoreta.
Tornem al cotxe i ens arribem a les properes Fonts del Brufaganya, on començarà la nostra ruta a peu.
Segons la tradició, en el segle III, sota l’emperador Maximià, les tropes romanes van empresonar al monjo Magí a la cova on feia d’eremita. El van baixar de mala manera al fons de la vall. Un cop aquí, cansats i suats els romans, en Magí, que penseu com duria estar, amb un cop de bastó al terra va fer brollar aigua per assedegar als soldats que el portaven al martiri, que va arribar poc després…
Aigua miraculosa.
Aquest lloc tan especial és una de les barrancades del Gaià naixent (on van a parar les aigües de la riera del Brufaganya a l’alçada de Pontils).
Estem a l‘Alt Gaià. Amb aquest nom es coneix un espai de terra, conjunt de muntanyes i valls, terra de pas entre la plana litoral i la Catalunya Central, al voltant de la capçalera i la part alta del riu Gaià.
Si bé ara la població és escassa i dispersa, aquest és un territori amb molta història. Visibles dalt de molts cims de la zona trobem encara les restes de fortaleses construïdes al segle X, a l’època de la Marca Hispànica. Lloc de bones excursions !
Comencem a caminar entre grans i antics roures, petita i una mica decrèpita mostra de les rouredes que ocupaven aquest espai ja fa molt de temps.
Seguint el camí a la dreta, passem pel Collet de l’Àngel, posat dessota el Puig de les Creus, que amb 924 metres és el cim més alt de la Serra de Brufaganya.
De tot l‘Alt Gaià, el cim més alt és el Formigosa, amb 1.002 metres, a la Serra d’Ancosa, molt proper al més conegut Montagut, de 964 metres.
Entrem en un camí molt tranquil amb bosquet a una banda i terra de cereals a l’altre, quan tenim la primer sorpresa.
Una guineu amb una presa a la boca (un conill ?) ens apareix al marge de baix no gaire lluny.
La intentem seguir camp a través però la perdem. De retorn al camí, contents i encara comentant el que ha succeït, tenim una nova sorpresa. Al bell mig del camí, a uns 100 metres, veiem una altre guineu.
Tornem a fer les fotos com podem.
Ens imaginem que són parella i que el cau no deu ser gaire lluny.
Portem una bona estona caminant i hem vist més guineus que persones … no ens passa massa sovint.
Continuem endavant. I quin romaní florit !
Ben aviat arribem a les extensions de cereals, amb la presència del Montclar al fons, just des de l’altre banda que l’excursió anterior.
Per cert, quan pugeu al cim del Montclar, si mireu cap al nord (cap aquí) fixeu-vos en las “llengües” allargades de camps de conreu entre petites serralades. És per on estem passant ara.
La brisa fa moure el blat i provoca petites onades verdes
que contrasten amb el terrós quan encara no ha començat a brotar el cereal.
Ja sense més sorpreses, arribem a Viladeperdius, petit nucli agregat a Pontils.
Estem a meitat de camí i encara guanyen les guineus a les persones.
La tornada te uns metres d’asfalt, però de seguida en fiquem per un camí per per entre el bosquet. Just travessat un petit coll, tenim una magnífica vista de la vall que mena al Brufaganya fins a Pontils.
En primer terme, Montalegre, tant la masia en runes com un petit nucli habitat. Més endavant, una mica enlairat i a l’esquerra, Valldeperes. Al fons, sobre la serralada, el castell de Queralt, ja dins del municipi de Bellprat i per tant dins de la comarca de l’Anoia.
A la masia en runes hi trobem molta farigola i ruscs d’abelles.
Després d’un altre tram per asfalt, anem a parar a un grup de masies habitades a Montalegre, on ens creuem amb 3 persones.
I ja, com a curiositat geològica, a banda dreta quan deixem la vall per a tornar a les fonts, veiem uns interessants estrats.
I poca cosa més.
Ja de tornada, podem fer el resum de la jornada: guineus 2 , persones 3, victòria humana per la mínima.
Com sempre, aquí teniu un resum de la literatura que hem fet servir:
Aprofitem per a felicitar a en Rafael López-Monné per la seva tasca fotogràfica i periodística que ens ha servit molts cops de guia, com aquest cop ha estat també el cas.
En concret, la ruta d’avui la podeu trobar al tercer volum de les “Rutes a peu per les Comarques de Tarragona”, editat per Arola Editors.
I si la voleu seguir en detall, al Wikiloc la trobareu aquí.
Fins ben aviat.
Montpedrós. Roca amb gravats prehistòrics (Santa Coloma de Cervelló, Baix Llobregat)
Publicat: 27/02/2011 Filed under: Baix Llobregat, Ermita / Església, Gravats a la roca, Jaciment, Poblat Ibèric, Senderisme, Wikiloc 5 comentarisTemps de marxa: 28 minuts. Distància recorreguda: 1,6 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.
Aquest diumenge en que disposàvem de poc temps, ens en hem anat a la descoberta de la roca amb gravats rupestres del Montpedrós.
No en teníem ni idea de la seva existència, fins que arran de l’article precedent en que parlàvem de la “pedra solar” de la Sala de Comalats, mitjançant Internet l’hem coneguda. Donem les gràcies a qui han fet les pàgines següents: els gravats de Montpedrós, la “roca sagrada” del Montpedrós i al magnífic i complert article sobre l’art sobre roca a Montpedrós.
I tan a prop de Barcelona i de nuclis urbans !
La curta excursió, amb molta il·lusió, l’hem començada al final del carrer de la Ginesta de Santa Coloma de Cervelló. Per arribar-hi, cal entrar al poble i de seguida agafar el primer carrer que clarament tira cap amunt. Ens hem trobat una cadena que barra el pas al cotxes i allà l’hem deixat. A partir de llavors, el camí està molt ben indicat per arribar al cim. Ens hem creuat amb alguns ciclistes i corredors a peu, així com famílies amb canalla.
El primer replà té un nom interessant, la plaça de les bruixes.
Continuem la pujada amb magnífiques vistes de la vall del Llobregat, amb Collserola a l’altre banda i Montserrat al fons.
De seguida arribem a la part final de la pujada on veiem molts murs que probablement deuen tenir un origen iber.
I a dalt, finalment Sant Antoni. L’ermita esta força restaurada i degradada. Però això sí, unes magnífiques vistes de 360 graus.
I ja estem a prop del premi final.
Només cal seguir un senderó que baixa direcció nord-est, i al cap de pocs metres, a ma dreta …
En fi, que us sembla? Tan a prop i tan lluny …
Al Wikiloc podeu trobar la petita ruta aquí.
Fins la propera.
ambotes