Esgrafiats d’en Perot Rocaguinarda (Oristà, Lluçanès, Osona)

Temps de marxa: 2 hores 45 minuts. Distància recorreguda: 10,7 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Aquest passat diumenge vam decidir fer una excursió per la nostra estimada comarca (natural i humana, que no administrativa) del Lluçanès. Tots els cops que hi hem voltat, sempre hem gaudit la tranquil·litat que s’hi respira. Al Santuari dels Munts, a la riera de Merlès, a Santa Maria de Lluçà. Hem vist també la Pedra Dreta a peu de carretera.  Però afortunadament, encara ens queden molts llocs per visitar: la Roca de Pena d’Alpens, el Roure de la Senyora de Sant Boi, les Balmes de les Llobateres, el Gorg de les Heures, la Riera de Sorreigs, … Mica en mica.

Aquest cop ens hem decidit per anar a fins el Cingle dels Tres Còdols per a poder veure els Esgrafiats d’en Perot (anomenats així en honor el bandoler més famós d’aquestes terres al segle XVII, Perot Rocaguinarda o Perot lo Lladre) que des de que vam conèixer de la seva existència ens van cridar l’atenció.

Esgrafiats d'en Perot

On són els esgrafiats ? Amagats ? Ben a la vista ? Són grans o petits? Molts o pocs ?

Per a resoldre-ho, ens vam anar doncs fins a Oristà.  A sobre de l’Eix Transversal, a la part sud d’aquest altiplà de terres que ocupen espais d’Osona, Bages i Berguedà. A Oristà ja hi havíem estat per a visitar la sorprenent cripta romànica que s’hi va trobar l’any 1969, al soterrani de l’església de San Andreu.

Comencem a caminar des d’aquesta població d’uns 600 habitants distribuïts entre diversos nuclis i que, si la informació que tenim no és errònia, és el més extens de tota la comarca d‘Osona. Més del doble d’extensió que Vic capital, per exemple.

Els primers metres de camí són els menys afortunats de tota la passejada. Una mica de carretera i olor de purins, amb granja de porcs a tocar. Per sort, de seguida agafem un trencall a mà dreta i,  després de passar pel costat del Tint, masia molt ben recuperada, anem a parar al costat de la Riera Gavarresa.

La Riera Gavarresa, que anirem seguint prou estona al llarg d’aquesta excursió, té un nom que sempre ens ha agradat i cridat l’atenció. No sabem explicar el perquè. Per les “erres” ? El seu curs neix a Alpens i travessa el Lluçanès de nord a sud fins anar a parar al LLobregat. Molt estacional, periòdicament dona ensurts.

Seguim caminant i de seguida arribem a La Quintana, construïda al segle XVIII.

Es tracta d’una de les masies més important de la comarca i sens dubte la que més del nostre recorregut. Explotació agrícola i ramadera de gran volada. A costat del camí, mig amagat, com un vell iglú abandonat de pedra, a costat del casalot, hi trobem un Pou de Glaç.

Pocs metres més enllà, també trobem les restes del que va ser el Molí de La Quintana.

Anant en compte, es poden veure les parts de l’edificació que, arran de riera, tenien els mecanismes que al moure permetien moldre el gra.

Aquí agafem un camí a l’esquerra ben senyalitzat, com tota aquesta ruta, amb pals verds (excepte el corriol final fins els esgrafiats). Pugem una mica i no triguem a tenir una molt bona vista de l’explotació de La Quintana amb Oristà al fons.

El camí és ample i de seguida arribem a les restes de la que va ser la Masia de la Rierola.

Molt interessant donar un cop d’ull a la part enfonsada que hi ha davant de la porta d’entrada principal. Què hauria haver estat ? Pot-ser un celler de quan la zona era vinícola abans de la fil·loxera ? (Per cert, en alguns trams del camí, hem anat veien vinyes salvatges. Probables restes creiem d’aquest cultiu).

Ben aviat però, quan tornem a travessar la Riera Gavarresa, mirem cap amunt. Ja estem a prop. Allà dalt del cingle argilós que tenim al davant, segons hem llegit, hi trobarem els graffiti.

Segueix sent molt agradable el recorregut i el dia acompanya.

Aviat ens trobem passant pel costat d’una masia recuperada, creiem que com a segona residència, i que ens dóna una impressió magnífica, Mas Miquelet.

Ara ve la primera pujada de debò del dia i, efectivament, dalt de la cinglera veiem les restes de Can Rocaguinarda.

La primera vista que tenim de la que fou la casa on va néixer el famós bandoler Perot Rocaguinarda al 1582 és de la paret est amb uns contraforts.

Ens hi acostem i veiem l’entrada principal.

L’estat de l’edificació és d’abandó absolut. Una veritable llàstima.

Amb compte, veiem que algunes estructures encara aguanten, però si no s’hi fa una actuació a curt termini, la degradació es farà total.

I des del davant de la porta principal, continuant per un caminet, de seguida a mà dreta veiem uns punts verds que ens senyalen el corriol que ens mena en pocs minuts al destí d’avui. Cal anar una mica en compte en aquest tros. Res de l’altre món, però a poc a poc i mirant on es posen els peus.

I ja hi som.

Un espai més gran del que ens pensàvem. A banda del graffiti d’en Perot, de principis del segle XVII i que hem mostrat al començament d’aquesta entrada al blog, hi trobem el famós text que hi va deixar, probablement a començaments del segle XX, un tal Félix Gallardo.

A banda, hi ha gravats de tota mena, probablement del segle XVII als nostres dies.

Una cara.

O temes vegetals o geomètrics variats.

Ens hi quedem una estona, mirant i remirant els gravats. Ben curiós tot plegat.

Bevem aigua, mengem unes avellanes i tornem. Deixem enrere aquest lloc i en breu ja tornem a estar al Mas Rocaguinarda. Ara girem a la dreta i tornem pel costat del mas en reconstrucció de La Gallinera.

Agafem una desviació a la dreta i un camí amb trossos de molta pedra ens baixa fins arribar al ja visitat Molí de La Quintana, on tornem al camí inicial.

Les vaques segueixen ocupades.

Tornem a passar pel costat del Tint.

I ben aviat ja tenim Oristà al davant, amb la capella de Sant Sebastià dalt del turó.

I això ha estat tot aquest cop.

Els llibres que ens han ajudat de manera concreta han estat aquests.

I si voleu detalls de la ruta i el GPS, ho trobareu al Wikiloc, aquí.

Fins la propera, salut i botes.


Pedra gravada de Parpers (Argentona, La Roca, Parc de la Serralada Litoral, Maresme, Vallès Oriental)

Temps de marxa: 55 minuts. Distància recorreguda: 3,9 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

El motiu d’aquesta senzilla ruta era poder veure pels nostres ulls una de les poques roques amb gravats d’època prehistòrica que tenim a Catalunya, i que a banda està molt a prop de Barcelona.

Vam conèixer de la seva existència al trobar a Internet el treball aparegut l’any 1992 a Sessió d’Estudis Mataronins.

Així que un dia que no disposàvem de massa temps, de seguida en vam arribar al Coll de Parpers.

Lloc ben curiós, doncs des que l’any 1995 es va inaugurar l’autopista C-60 per unir Argentona (costa, Maresme) amb La Roca (interior, Vallès Oriental), ha quedat quasi sense transit. Ho reflecteix molt bé aquesta entrada del blog Vida Quotidiana.

Així que comencem a caminar, amb ciclistes amunt i avall, a costat de la benzinera abandonada i del monument als caiguts.

Estem a uns 300 metres d’altitud.  Se sent la remor al lluny del soroll de les autopistes, però el paisatge es força agradable. De seguida passem pel costat de la masia en runes de Ca L’Espinal, amb un gran pi al seu costat i uns camps llaurats força importants just a l’altre banda del camí, la Plana de l’Espinal.

Seguim pel camí sense pèrdua i com que ha plogut recenment, trobem petjades d’animal ben marcades. Aquí en veieu unes que creiem de senglars petits.

I en menys de mitja hora ja hem arribat a la urbanització Sant Carles. Cal agafar just el primer carrer a la dreta i quan aquest gira a l’esquerra ja hi som.

La sorpresa arriba quan ens trobem que el conjunt de roques que busquem estan envoltades d’un tancat dins d’una finca de la urbanització. Però sembla mig abandonada i la tanca és baixa … i es tracta de restes arqueològics coneguts i catalogats que no entenem que fan tancats d’aquesta manera !

Gràcies a les fotografies que hi ha al document abans esmentat trobem la roca amb els gravats. El cert és que costa de distingir i la hem de netejar amb cura.

I un cop neta, ja es veuen els gravats una mica millor. Aquí els tenim.

Per cert, que ja de tornada ens va alegrar conèixer la notícia de que just el passat mes de mars: l´Ajuntament d´Argentona va aprovar un conveni pel qual cedia els terrenys del Turó dels Castellans, al terme municipal de la Roca del Vallès
Concretament, es tracta d´una part de terme que havia ocupat l´urbanització Sant Carles i del Turó de llevant, un espai forestal dins el Parc de la Serralada Litoral, on s´hi havien fet obres il·legals de tancament, i en el que hi ha un element de la carta arqueològica d´Argentona, la Roca Gravada de Parpers”.

Retornem cap el cotxe. Cada cert temps es veu al fons la silueta del Castell de Burriac, avui sota núvols.

I de seguida ja tornem a estar el cotxe. Deixem la visita a la propera Via Romana de Parpers per una altre dia.

La ruta penjada el Wikiloc està aquí.

Fins a una altra !


Capafonts. Un tomb pels Motllats (Muntanyes de Prades, Baix Camp)

Temps de marxa: 2 hores 42 minuts. Distància recorreguda: 8,7 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Aquesta és una excursió que ens feia molta il·lusió. Volíem conèixer els Motllats.

Comencem a la vila de Capafonts, magnífic emplaçament encimbellat en un turó dins d’una cubeta a les Muntanyes de Prades.

De seguida comencem a caminar envoltats d’avellaners.

Els primers metres, podem veure clarament davant nostre el Picorandan (991 metres). Si bé ara ens sembla un roc impressionant, més endavant, des de dalt del Motllats, semblarà un bony petit i sense importància … Com canvien les coses en funció de la perspectiva !

Ben aviat creuem el rierol que ve del Barranc del Ribatell. Consell: no passeu per sobre, esquiveu-ho. En Pep no ho va fer i va patir una espectacular caiguda de cul amb les cames enlaire! No en tenim imatges. Seguidors de l’ APM, ho sentim.

El camí puja molt suaument i de seguida arribem al paratge de Les Tosques. És tracte d’uns tolls amb petits salts d’aigua ideals per a fer un bany els més menuts a l’estiu, voltats de pedra calcària, molt porosa i poc pesant.

Just al costat, i no gaire lluny d’una antiga carbonera, trobem un dic amb un salt d’aigua.

Cap amunt, encara prou suaument, escoltant tota l’estona el brogit de l’aigua que circula pel nostre costat.

No triguem a arribar a la Font de la Llúdriga, surgència dins d’una espesa boixeda. Lloc ombrívol quasi tot l’any i que es considera el naixement del riu Brugent, un dels rius principals de les Muntanyes de Prades i que anirà a parar al Francolí a l’alçada de La Riba. Ens estimem molt aquest riu que té molts indrets que mereixen la pena de ser visitats.

Continuem. És espectacular la vista de la l’altre banda, la paret calcària  del barranc de la Pixera. Sí, heu llegit bé, de la Pixera. Es veu ple de coves. Encara no savíem que el camí de tornada passava exactament per allà mateix. Més endavant expliquem el perquè del nom.

Al cap d’una estona de seguir pujant, agafem un corriol a l’esquerra que ens duu fins la llera del riu i que remuntem com podem.

Però no triguem en arribar a aquesta meravella de la natura que és la Cova de les Gralles.

En realitat és una balma més que una cova. Les seves dimensions són espectaculars. Uns 50 metres d’alçada, formant-se un espectacular salt d’aigua en època de pluges.

De tota manera, com vam poder comprovar, quasi sempre cau aigua del sostre

i hi ha basals d’aigua permanents dalt de tot (excepte en èpoques de profunda sequera).

I quina vista del barranc des de dins de la cova ! Semblem quasi personatges de la Jean Marie Auel.

Hem de continuar. Refem el camí del trencall que hem agafat i tornem a tirar cap amunt.

I de la mateixa manera que succeïa a l’antiga Roma o de manera més modesta a la primera Exposició Universal de Barcelona, una mena d’arc triomfal ens dona la benvinguda als Motllats. El Pont de Goi.

Curiosa formació de roca que un cop travessada ens permet admirar la bellesa peculiar dels Motllats.

Estem en un altiplà, de característiques molt singulars, que fluctua al voltant dels 1.000 metres d’altitud. El nom prové del llatí, “Monte Latus”, muntanya ampla. A vegades també s’anomenen i/o escriuen com Montllats o Munllats.

El vent hi bufa sense obstacles, de manera quasi constant. De fet, en aquest extensió de terreny, que podem circumscriure entre el cim de la Mussara al sud, La Febró a l’oest, Mont-ral a l’est i Capafonts al nord, no hi ha quasi referències visuals i és relativament fàcil perdre’s.

Afortunadament, hi ha tot un seguit de pals de fusta indicadors regularment situats i nosaltres anem amb el GPS, seguint la ruta que José Luís Ordovás havia penjat al Wikiloc. Gràcies !

Els Motllats encara ens agraden més que no ens pensàvem. Ens recorden fins a cert punt a Urbasa, Navarra, que vam visitar fa uns quants anys.

No triguem a arribar a la Font Nova, petit oasi amb un toll d’aigua, on espantem uns ocells que just hi estaven bevent. Meitat del camí d’avui. Què hi fa una font aquí a dalt ?

Continuem pels Motllats. Els bosc està esclarit, però no pas nu. Els arbres i els arbusts són més petits i retorçats del normal, com si fossin bonsais naturals.

I  no triguem a trobar-nos una petita sorpresa la mig del camí: un escurçó.

No gaire lluny, encara es poden veure restes de marges que ens parlen de l’antic aprofitament per l’home d’aquestes terres.

Per a accedir, o baixar, a aquest altiplà existeixen una sèrie d’entrades naturals o passos que aprofiten esvorancs a la roca. S’anomenen Portells. Podem esmentar els de Pena roja, del Mariàngel (o de la Mariàngela), del Gallarí, del Bosquetà, de l’Abellera, de la Bruixa, de l’Onclet, de Llenguaeixuta, … La riquesa de la toponímia és fantàstica (que diria l’admirat Punset).

Comencem a baixar … Cal tornar.

Ho fem pel costat de la Font de l’Abeurada, seguint el barranc de la Pixera, que ens queda a l’esquerra. Per què aquest nom ? Perquè els dies que el vent bufa fort, aquest s’emporta com vapor, de forma polvoritzada, el líquid dels diferents salts d’aigua. Es forma un vapor d’aigua “cap amunt”. Els vells de la zona diuen que “és l’únic lloc del món on l’aigua, en lloc de baixar, puja !”.

I una altre sorpresa que no havíem vist en cap mapa o llibre dels que hem lleguit. Al costat del camí, una roca amb forma de cap humà. A que sí ? Amb una bona mandíbula inferior i una mica xato… De ben segur que no som els primers que ho notem, però en deixem constància.

Encara estem alts i no triguem a arribar a un altre lloc espectacular, l’Espadat de l’Escudelleta, un seguit de balmes i coves, una desena en total. Són les que veiem de l’altre banda quan pujàvem ! I ara hi som ! Clar que ja una mica cansats …

La primera que visitem i on hi passem més estona, és la Cova del Grèvol.

Sort de portar el frontal !

I quan la deixem, no parem de veure més coves i balmes. L’hora i el cansament fa que ja no ens hi acostem, excepte a una de molt espectacular que sembla que tingui una columna que ens recorda als habitatges troglodítics de Menorca. Es tracta de la cova de la Foradada.

Mirem a veure si tenim sort i hi trobem alguna pintura rupestre …, però no cal dir que sense èxit.

Pot-ser no és gaire conegut, però la vall del riu Brugent és on existeix la concentració més gran de pintura rupestre de Catalunya. Una quinzena de localitzacions, fins ara, en balmes i petites coves: Mas d’en Llord, Mas d’en Ramon d’en Bessó, el Portell de les Lletres, Mas d’en Carles, Cova de les Creus, Abrics del Britus -I, II, III i IV-, Abric de la Daixa, Abric de l’Arlequí, Abric de la Roquerola, Abric del Mas d’en Gran, Abrics de la Baridana -I i II-, Abrics de Gallicant, Abric de la Mussara. També hi podem trobar coves i roques amb gravats a la pedra: Cova del Minaire, Les Ferradures i el Coll de la Mola i els Cogullons. Per a saber-ne més, recomanem la visita al Centre d’Interpretació de l’Art Rupestre, Montanyes de Prades, a Montblanc.

I una mica més enllà, una balma amb parets que demostren el seu us per l’home fins a temps recents.

Ara sí que deixem balmes i coves enrere. I anem tenint magnífiques vistes de Capafonts, amb el Tossal de la Baltassana (1.202 metres), cim més alt de les Muntanyes de Prades, darrera.

Però si hem entrat per un arc triomfal, la baixada ens fa passar per un altre, la Roca Foradada.

Sembla com si un marc natural de roca envoltés la vila de Capafonts, com si aquesta fos una pintura “real”. Ens recorda, salvant les distàncies, al que han fet artificialment, però amb força gràcia,  a Colliure.

I xino xano, després de passar per sobre d’unes pedres amb gravats força curiosos, ja ens trobem de tornada al principi de la nostra ruta.

Cansats, però molt contents.

I aquí teniu alguns dels llibres i fullets que hem tingut en compte abans de venir i al llarg de la pasejada:

Molt pràctica la documentació emesa per l’ajuntament. No passa sempre …

I interessants els Cuaderns de Capafonts, que periòdicament comprem a la històrica llibreria Quera del carrer Petritxol de Barcelona, que ens aporten dades de temes locals molt precisses i singulars.

I punt i final, per ara.

Si voleu els detalls al Wikiloc, els trobareu aquí.