El Montcau, la Necròpoli de Coll d’Eres, la Cova Simanya i els Cortins (Parc Natural de Sant LLorenç del Munt i l’Obac, Bages, Vallès Occidental)

Temps de marxa: 2 hores 57 minuts. Distància recorreguda: 7,9 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Aquest darrer dissabte hem tornat a fer una excursió pel Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac després d’uns quants anys de no trepitjar-lo. Fa un temps, amb els nens petits, sí que molts dies de cap de setmana acabàvem per algun dels molts camins i llocs de bon visitar del Parc, però el temps passa i ja tocava torna-hi (és cert realment allò que havíem sentit dir a la gent gran de que quan més vell et fas, més ràpid el temps passa ! Ara els grans som nosaltres …). Aquest cop hem tingut un bon regal,  la nostra filla ens ha tornat a acompanyar.

L’objectiu era pujar primer i després donar un tomb al voltant del Montcau, visitant uns quants llocs força interessants.

Ens arribem al lloc de principi i fi de l’excursió, l’Oficina del Parc Natural i Centre d’interpretació del Parc Natural, al Coll d’Estenalles, 870 metres d’altitud, carretera BV-1221 de Terrassa a Navarcles, km 14,8.

Com a prova de que feia anys que no hi passàvem, de camí fins aquí ens han sorprès les nombroses rotondes que trobem a la sortida de Terrassa i accessos a Matadepera. Òbviament, tampoc havíem vist la connexió amb el Quart Cinturó.

En fi, som al Coll d’Estenalles. Comencem. I de seguida, pujada ! Avís, el tram inicial sobre ciment és pot-ser el de més pendent.

Cap a dalt del Montcau. No hi ha pèrdua possible.

En aquesta part del recorregut, i en funció de l’hora, és molt fàcil trobar famílies senceres amunt i avall. Fantàstic !

A la nostra esquena podem veure Montserrat, encara que avui no hem tingut sort pel que fa a la nitidesa de l’atmosfera.

No triguem a ser a dalt, a 1.056 metres d’altitud. Punt de frontera entre el Bages i el Vallès Occidental i de separació entre les conques del Besós i el Llobregat. En dies clars, els Pirineus es veuen molt bé. Una taula d’orientació que s’hi troba és de gran ajut.

Comencem la baixada cap el Coll d’Eres. Tot del dret.

Com hem dit, molts grups de famílies senceres. Nens a peu, nens en motxilles. Gent gran, de fet visiblement més iaies que iaios. Gossos amunt i avall.

I arribem al Coll d’Eres, on al costat del monòlit dedicat al poeta Joan Maragall, bastit l’onze de setembre de 1.961 pels Amics de les Arts de Terrassa, molts aprofiten per a aturar-se i esmorzar. Molt maco el text del poema: “Jo no sé lo que teniu que us estimi tant muntanyes”.

El Coll, com a tal, és encreuament de camins. Agafem el que mena cap al cim de la Mola, per a de seguida agafar un corriol que puja a l’esquerra, sense cap indicació, per a arribar a la Necròpoli del Coll d’Eres.

Es tracta d’un conjunt de tombes de l’època  alt-medieval, segles V-VII, escampades per la zona. Aquí es va trobar la coneguda Sivella visigòtica del Coll d’Eres, actualment al Museu de Terrassa.

L’any 1929, el Centre Excursionista de Terrassa va dur a terme els treballs d’excavació d’aquestes tombes trobades per un pastor. De ben segur que us sorprendran.

Desfem el camí fins el Coll i girem a ma dreta. Cap avall. Seguim la canal del Llor. Bona baixada, ombrívola. Per aquí ja menys grups de gent.

Fins que ens trobem un indicador que ens mostra el camí que cap a l’esquerra, ens porta fins la Cova Simanya.

Primer de tot trobem la Cova Simanya petita.

Cal grimpar una mica per entrar-hi.

Sembla com estar dins d’un aparell digestiu, d’una tràquea, quelcom orgànic. La seva “germana gran” que visitarem de seguida és òbviament la més coneguda, però aquesta també val la pena visitar-la.

Uns metres més enllà, arribem a la Cova Simanya gran.

Aquesta cova, de més de 370 metres de recorregut, és una de les més visitades del Parc Natural. Històricament, ha estat habitada al llarg de moltes èpoques i per diferents motius ( des del Neolític fins a servir d’amagatall al llarg de la Guerra Civil).

Portem frontal i hi entrem. Hi ha una bifurcació. Si tirem recte, la visita acaba ràpid per nosaltres.

Però si girem agafem la desviació, el camí és més llarg. Trobem força fang a terra i ens vam aturar abans d’arribar al que es coneix com L’Oca, curiosa estalactita que sembla te la forma d’aquesta au.

Al voltant d’aquesta cova, no és gens d’estranyar que s’hi hagin generat moltes llegendes. Des d’un drac que hi vivia (encara que hi ha al Parc una altra cavitat amb més pedigrí per a ser el cau de la bèstia, la Cova del Drac de la Mola), fins a tenir dins una ciutat sencera amb els seus habitants encantats).

Nosaltres només hi vam trobar altres excursionistes que semblaven ben normals … Millor així.

Deixem les entranyes de la terra i retornem cap el canal del Llor i continuem la baixada, fins que en una bifurcació agafem el camí de l’esquerra. Lògic, doncs anem a fer una volta de 360 graus al Montcau.

A mà dreta, tenim unes vistes espectaculars sobre les Roques dels Emprius.

I si mirem cap avall, veiem el gran casal del  Marquet de les Roques.

Continuem el camí i ben aviat tenim el primer error de la jornada, ens equivoquem de torrent. Sabem que la pujada l’hem de fer pel costat del Torrent de la Guineu i intentem pujar pel primer torrent que trobem, que és un altre. Adonats de la pífia, continuem el camí per on anàvem fins que arribem al torrent correcte i allà trobem el bassal de la Font de la Guineu.

Fem una bona pujada seguint un corriol pel costat del torrent i arribem a una curiositat geològica. Una gran roca caiguda que de ben segur ha servit d’aixopluc al llarg de la història. El camí hi passa per sota.

Seguim pujant i deixem d’estar envoltats de vegetació. Som a sobre de roca. I damunt dels nostres caps, majestuosa, la forma arrodonida del Montcau.

I ara ve el segon error de la jornada. Malgrat que el camí estava senyalat per muntanyetes de pedres, no el seguim correctament (probablement hauríem d’haver continuat una mica més cap a dalt) i vam fer cap un altre cop al Torrent de la Guineu. Com vam poder, el vam travessar i vam pujar fins les Roques de la Coca. No estava previst, però benvingut sigui, així les vam conèixer de prop.

I des d’allà, també una mica “camp a través”, vam arribar a la Bauma dels Cortins.

Ja som una altre cop dins del camí correcte. Per cert, la solitud des de fa una bona estona és la nostra companya.

I ara bé una part entretinguda de l’excursió. Per pujar als Cortins, cal fer servir unes cordes, cables i esglaons col·locats a aquest efecte. Som-hi.

Sense ser massa perillós, cal anar en compte. De fet, hi ha dos trams de pujada on cal l’ajuda del material que hi trobem. Gràcies als qui, desinteressadament, ho van posar !!

Tenim una agradable sorpresa quan a dalt hi trobem boix grèvol.

Des de dalt, tenim una magnífica vista de la Roca Falconera i d’un altre turó a l’esquerra, la Sabatera, que fins i tot ens crida més l’atenció per la forma tan plana de la part superior, com si l’haguessin tallat netament.

I en un extrem, trobem una capelleta que en el seu interior té un llibre de registre. Comprovem que no hem estat els primers de pujar-hi avui. Probablement, tampoc els últims.

Baixem per on hem pujat als Cortins i ja només queda la part final del camí. Anem seguint tota l’estona les pedres amuntegades que ens van assenyalant el camí. Gràcies també als que han tingut la paciència de fer-ho. I, estèticament, moltes d’aquestes piles són una preciositat.

Travessem el canal del Sec, sec de debó, i arribem a la carretera, que seguim breument, per, després de creuar el Coll d’Estenalles, arribar on tenim en cotxe aparcat.

Agrair als escriptors i editors del llibre que ens han ajudat a preparar aquesta sortida (en concret, la ruta 13).

I abans d’acabar, esmentar una altre sorpresa, molt agradable, de la ruta. Donat que vam acabar més tard del previst, vam decidir d’anar a buscar un restaurant dels voltants, amb el desig que ens donessin de menjar malgrat la hora ja tardana.

Doncs bé, a la descoberta, vam anar cap a Mura i ens vam dirigir al Restaurant Cal Carter.

Absolutament recomanable. Menjar, lloc i tracte. 93 8317036. De ben segur hi tornarem.

Finalment, si voleu més detalls de la ruta i el GPS, ho trobareu al Wikiloc, aquí.

Salut i botes.


Cova artificial de Mas Rissec (Llagostera, Ardenya, Gironès)

Temps de marxa: 6 minuts. Distància recorreguda: 0,4 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Aquesta entrada al bloc no és per a descriure realment una excursió a peu. Es tracta més aviat de relatar la trobada que vam fer de la Cova de Mas Rissec ( o a vegades també anomenada Cova de cal Rissec), dins del massís de Cadiretes.

Quan vam llegir el llibre Els monuments megalítics editat per Quaderns de la Revista de Girona (excel·lent col·lecció !), surt una foto d’aquesta cova artificial, sense especificar la seva posició dins del terme municipal de Llagostera.

En cap mapa dels que maneguem hi surt referència … La teniem que trobar i posar a l’abast dels qui compartiu les nostres dèries.

Primer pas: Google. I ens va portar al magnífic web que amb molt de gust ressenyem, La cabana del moroMolt bona foto ! Però no hi trobem la localització … No obstant, a peu de pàgina hi ha uns comentaris que ens fan entreveure que existeix una foto de la cova penjada a Panoramio (això vol dir, amb les coordenades adjuntes!).  I … voilà, la vam trobar.

Amb el GPS veiem que queda a peu d’una carretera, així que decidim anar-hi directes amb cotxe. És la tarda del dilluns 22 d’agost de 2011. Agafem l’autovia C-35 i ens desviem com si anéssim cap a dins de Cadiretes per la GIV-6744, com tantes vegades hem fet. Però de seguida,agafem la desviació a la dreta. Terra incognita fins ara per nosaltres.

Anem per una vall de dimensions importants, el Pla de Sant Llorenç, i ben aviat a ma dreta veiem un bonica masia que ens crida agradablement l’atenció, Can Codolar.

Continuem i entrem dins d’una de les tantes urbanitzacions plenes de bon gust i integració amb el territori, …, que s’escampen pel pais, La Selva Brava.

La travessem i en un gir a ma dreta ens sorprèn la visió de la que tenia que haver estat la masia més important de la zona, Mas Rissec.

Quin casalot ! Neogòtic, enorme, amb capella adjunta, mig en runes, …

La importància d’aquesta casa de pagès havia d’haver estat enorme.

Quin bon escenari per una pel·lícula de terror !

Al davant encara hi ha una enorme bassa o estany i pels voltants està ple de topònims que incorporen el seu nom. Entre ells, la cova que busquem.

Continuem el camí. No ho sabíem en aquell moment, però a ma esquerra no gaire lluny s’hi troba la Cista de Les Roques de l’Ivet (hi anirem un altre dia) i no triguem a arribar a la urbanització de Fontbona, originada a les acaballes dels seixanta, entre el Puig Salam, la Penya de Cols i el Puig de les Vacasses, amb la Roca Toixonera pel mig.

Quan arribem a la primera casa de la urbanització, aparquem. Segons els GPS estem ben a prop. Efectivament, reculem una mica i ja albirem una torre de roques a ma esquerra que destaca dalt d’un turó.

Bingo !

La cova artificial està a la base de la torre.

Realment és un lloc molt atractiu.

L’interior permet veure que hi ha dos tipus de roca que van ser excavats, amb el granit a la part superior.

No és la cova artificial de la zona d’interior més alt, però quasi permet que una persona de mitja alçada (actual) hi estigui dempeus. Les mides exactes són 2,15 m. de profunditat, 1,58 m. d’amplada i 1,50 m. d’alçada. Bon treball al Calcolític !

Recomanem donar un tomb per la torre de roques. Hi veureu que hi altres cavitats, aquestes naturals, que probablement també van ser utilitzades per l’home primitiu.

També en posterioritat, al llibre sobre La Plana Basarda mostrat a la ruta que hi vam dedicar, hem llegit que va ser “l’inefable” Alfred Klaebisch qui va publicar per primera vegada sobre aquest jaciment.

Donem un petit tomb pels voltants i per la curiosa urbanització, amb Boles de granit típiques de Cadiretes per tot arreu, conformant un paisatge força singular.

I res més. Toca tornar i es fa de nit, així que la visió de la carretera és un digne colofó a la visita que acabem de fer.

Per si voleu els detalls de GPS, els trobareu a Wikiloc aquí.

I fins la propera. Salut i botes.


Rocafort de Queralt – Sant Miquel de Montclar – Montbrió de la Marca – Rocafort de Queralt (Conca de Barberà, Alt Gaià)

Temps de marxa: 3 hores 45 minuts. Distància recorreguda: 15,3 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Dissabte, 3 de setembre de 2011.  Des de fa dies que els meteoròlegs anuncien pluges per avui. Sense discussió. Una llàstima, doncs feia setmanes que teniem previst per aquest dia fer el camí fins Sant Miquel de Montclar des de Rocafort de Queralt. Tossuts i optimistes de mena, per un cas, ho preparem tot. Ens aixequem pel matí i encara que han caigut quatre gotes per la nit, de ploure ara, res de res.

De fet, no plourà al llarg de tot el camí i en el moment d’escriure aquesta entrada al bloc, seguim esperant l’aigua … Això sí, vam tenir uns bonics núvols al cel tota l’estona que vam agrair ja que així no va picar tant el sol.

En ruta. El començament de la passejada coincideix amb el de la ruta pels voltants de Rocafort de Queralt penjada el passat dia de Sant Jordi. Però un cop passada la cabana de pedra, seguirem pel camí principal.

Hem vist les vinyes carregades. La verema està a punt de començar !

Tota l’estona, al nostre clatell, Forès dalt del cim, envoltat de molins.

Ens fixem en que en diferents llocs del camí hi ha una mena d’abeuradors (1 metre quadrat, aproximadament) que fins ara no havíem vist. Suposem que tindrà a veure en la temporada de caça que sembla començarà el mes que ve.

Quan estem a prop de creuar, pel km. 4, la carretera de Vallespinosa, a ma esquerra fa tenim bones vistes també de Savallà del Comtat (poble enlairat, 825 metres, amb unes runes de castell que criden en veu alta que les restaurin quan més aviat millor).

Hem passat per zona de vinyes i cereals. Un cop creuem la carretera, entrem en zona de bosc mediterrani. A banda dels típics pals senyalitzadors actuals, trobem un simpàtic pal que ens fa saber que ja no quedar gaire estona per arribar al cim.

Ara seguim el PR-C 21. En una parada a ma dreta, unes quantes perdius ens sorprenen fugint de la nostra presència. No triguem gaire a tornar a tenir la carena del Montclar davant amb la inconfusible figura de la torre del castell i la senyera.

Ja només queda l’ascensió final, la part més dura. Però quin valor tindria un cim si ni fos dificultós accedir-hi ?

El Montclar, com Montserrat, està format per conglomerat. I com es noten els còdols a la pujada !

Ja som dal de la carena. Per sobre dels 900 metres. Veiem el poblet de Biure de Gaià (des d’on es fa l’aproximació tradicional més curta al cim i que disposa d’un sorprenent castell neogòtic, res a veure amb els de la zona) als nostres peus.

Ja només queda el darrer esforç per arribar a la torre i a l’església.

Ja hi som !

Per cert, històricament aquestes terres han pertangut a Santa Perpètua de Gaià, i per tant ara formen part del municipi de Pontils.

Primer trobem la torre. En les circumstàncies actuals, quasi sembla una metàfora del nostre país …

Només queda una part de la torre del que va ser el castell de Montclar, molt probablement del segle XI, amb quasi 7 metres de diàmetre. S’entén perfectament el valor estratègic del lloc a la època de la Marca Hispànica en que va ser construït. Visió, i per tant control, sobre una enorme extensió de terreny. Distingim des d’aquí (i disculpes per les possibles omisions) els castells de Queralt i de Saburella , i els nuclis de Savallà del Comtat, Santa Coloma de Queralt, Aguiló, Argençola, Biure de Gaià, Forès, Rocafort de Queralt, Les Piles, Guialmons, Conesa, VallverdSarral i Viladeperdius. Montserrat es distingeix al fons i per l’altre banda el Montagut (Serra d’Ancosa), fins arribar a la Serra del Montmell.

Panoràmica de 360 graus sobre una zona que fins i tot ara te problemes d’ubicació. Estem a la Conca de Barberà, però de fet a la Baixa Segarra, clar que som a l’Alt Gaià, amb l‘Alt Camp i l’Anoia a tocar …

I al costat, una mica per sota, l’església de Sant Miquel.

A diferència del castell, l’església ha estat curosament restaurada i quin goig que fa ! Felicitacions als qui ho han fet !

Cronològicament també sembla tenir els seus orígens al segle XI, o pot-ser lleugerament posterior.

Personalment, ens agraden molt la vista que hi ha cap al nord-est, cap a la zona de Viladeperdius, de Sant Magí de Brufaganya, del castell de Queralt. Les llesques de terra llaurada que queden entre petites carenes boscoses conformen una visió molt singular, com d’un mar de terra en moviment…

Abans de marxar, ens acostem al vèrtex geodèsic que hi ha al punt més alt de la carena.

Les vistes són superbes. Un altre cop 360 graus de visió. Vallespinosa queda just per sota.

La imatge que tenim de tornada a la torre i l’església és esplèndida.

Comencem el camí de tornada.

Fins la carretera de Vallespinosa, que coincideix amb el Coll de Puig de Gaig (800 metres d’altitud), refem el camí, però a partir d’aquell moment continuem pel mateix PR-C 21, que ens portarà a Montbrió de la Marca.

Pel camí anem trobant forces trossos de pedra de sílex.

De ben segur que l’abundant presència d’aquest mineral, juntament amb les nombroses balmes i l’específica posició geogràfica de la zona, van permetre l’abundant presència d’assentaments i jaciments prehistòrics de la zona.

Quan ja ens trobem per la vall que ens mena a Montbrió de la Marca, arribem a un petit oasi. La Font del Codonyer.

Amb taules preparades per a que els viatgers puguin gaudir d’una bona estona fent petar la xerrada a l’ombra de les frondoses alzines i del codonyer que dona nom a la font.

La felicitat seria complerta si la font ragés …, però no es pot tenir tot a la vida.

De seguida, després de passar pel costat de vinyes també a punt de verema, ja albirem Montbrió de la Marca.

En un altre post ja vam explicar la nostra predilecció per aquest llogarret (municipi fins el 1972, incloent Vallverd. Ara dins del municipi de Sarral). El paissatge, el turons, … s’hi respira una atmosfera especial, d’antiguitat.

Primer passem pel costat de l’església de Sant Llorenç.

I ben aviat ja estem al centre del poble.

Per arribar a Rocafort de Queralt, ara fem una part del Camí del Císter, el GR 175.

Quan pugem cap a la Solana, tenim una de les vistes que més ens agraden de Montbrió de la Marca.

I en el tram final, ens desviem lleugerament i, en lloc d’anar pel camí més recte, anem pel que fa una mica més de volta i amb menys pendent, per a poder admirar un dels trossos més ben cuidats de Rocafort, sinó el que més.

Cada cop que hi passem hi trobem un nou detall. I amb gust.

Ja tenim Rocafort de Queralt a la vista.

Una darrera baixada i la pujada final després de creuar la riera, ens tornen al punt de sortida.

I ja sabeu, que si esteu a Rocafort de Queralt, cal passar per la Cooperativa.

Per acabar, com sempre, agrair als escriptors i editors dels llibres que ens han servit per a preparar la ruta.

I si voleu els detalls en GPS de la ruta, els podeu trobar a Wikiloc aquí.

I això es tot per avui. Fins la propera. Salut i botes.