Esgrafiats d’en Perot Rocaguinarda (Oristà, Lluçanès, Osona)

Temps de marxa: 2 hores 45 minuts. Distància recorreguda: 10,7 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Aquest passat diumenge vam decidir fer una excursió per la nostra estimada comarca (natural i humana, que no administrativa) del Lluçanès. Tots els cops que hi hem voltat, sempre hem gaudit la tranquil·litat que s’hi respira. Al Santuari dels Munts, a la riera de Merlès, a Santa Maria de Lluçà. Hem vist també la Pedra Dreta a peu de carretera.  Però afortunadament, encara ens queden molts llocs per visitar: la Roca de Pena d’Alpens, el Roure de la Senyora de Sant Boi, les Balmes de les Llobateres, el Gorg de les Heures, la Riera de Sorreigs, … Mica en mica.

Aquest cop ens hem decidit per anar a fins el Cingle dels Tres Còdols per a poder veure els Esgrafiats d’en Perot (anomenats així en honor el bandoler més famós d’aquestes terres al segle XVII, Perot Rocaguinarda o Perot lo Lladre) que des de que vam conèixer de la seva existència ens van cridar l’atenció.

On són els esgrafiats ? Amagats ? Ben a la vista ? Són grans o petits? Molts o pocs ?

Per a resoldre-ho, ens vam anar doncs fins a Oristà.  A sobre de l’Eix Transversal, a la part sud d’aquest altiplà de terres que ocupen espais d’Osona, Bages i Berguedà. A Oristà ja hi havíem estat per a visitar la sorprenent cripta romànica que s’hi va trobar l’any 1969, al soterrani de l’església de San Andreu.

Comencem a caminar des d’aquesta població d’uns 600 habitants distribuïts entre diversos nuclis i que, si la informació que tenim no és errònia, és el més extens de tota la comarca d‘Osona. Més del doble d’extensió que Vic capital, per exemple.

Els primers metres de camí són els menys afortunats de tota la passejada. Una mica de carretera i olor de purins, amb granja de porcs a tocar. Per sort, de seguida agafem un trencall a mà dreta i,  després de passar pel costat del Tint, masia molt ben recuperada, anem a parar al costat de la Riera Gavarresa.

La Riera Gavarresa, que anirem seguint prou estona al llarg d’aquesta excursió, té un nom que sempre ens ha agradat i cridat l’atenció. No sabem explicar el perquè. Per les “erres” ? El seu curs neix a Alpens i travessa el Lluçanès de nord a sud fins anar a parar al LLobregat. Molt estacional, periòdicament dona ensurts.

Seguim caminant i de seguida arribem a La Quintana, construïda al segle XVIII.

Es tracta d’una de les masies més important de la comarca i sens dubte la que més del nostre recorregut. Explotació agrícola i ramadera de gran volada. A costat del camí, mig amagat, com un vell iglú abandonat de pedra, a costat del casalot, hi trobem un Pou de Glaç.

Pocs metres més enllà, també trobem les restes del que va ser el Molí de La Quintana.

Anant en compte, es poden veure les parts de l’edificació que, arran de riera, tenien els mecanismes que al moure permetien moldre el gra.

Aquí agafem un camí a l’esquerra ben senyalitzat, com tota aquesta ruta, amb pals verds (excepte el corriol final fins els esgrafiats). Pugem una mica i no triguem a tenir una molt bona vista de l’explotació de La Quintana amb Oristà al fons.

El camí és ample i de seguida arribem a les restes de la que va ser la Masia de la Rierola.

Molt interessant donar un cop d’ull a la part enfonsada que hi ha davant de la porta d’entrada principal. Què hauria haver estat ? Pot-ser un celler de quan la zona era vinícola abans de la fil·loxera ? (Per cert, en alguns trams del camí, hem anat veien vinyes salvatges. Probables restes creiem d’aquest cultiu).

Ben aviat però, quan tornem a travessar la Riera Gavarresa, mirem cap amunt. Ja estem a prop. Allà dalt del cingle argilós que tenim al davant, segons hem llegit, hi trobarem els graffiti.

Segueix sent molt agradable el recorregut i el dia acompanya.

Aviat ens trobem passant pel costat d’una masia recuperada, creiem que com a segona residència, i que ens dóna una impressió magnífica, Mas Miquelet.

Ara ve la primera pujada de debò del dia i, efectivament, dalt de la cinglera veiem les restes de Can Rocaguinarda.

La primera vista que tenim de la que fou la casa on va néixer el famós bandoler Perot Rocaguinarda al 1582 és de la paret est amb uns contraforts.

Ens hi acostem i veiem l’entrada principal.

L’estat de l’edificació és d’abandó absolut. Una veritable llàstima.

Amb compte, veiem que algunes estructures encara aguanten, però si no s’hi fa una actuació a curt termini, la degradació es farà total.

I des del davant de la porta principal, continuant per un caminet, de seguida a mà dreta veiem uns punts verds que ens senyalen el corriol que ens mena en pocs minuts al destí d’avui. Cal anar una mica en compte en aquest tros. Res de l’altre món, però a poc a poc i mirant on es posen els peus.

I ja hi som.

Un espai més gran del que ens pensàvem. A banda del graffiti d’en Perot, de principis del segle XVII i que hem mostrat al començament d’aquesta entrada al blog, hi trobem el famós text que hi va deixar, probablement a començaments del segle XX, un tal Félix Gallardo.

A banda, hi ha gravats de tota mena, probablement del segle XVII als nostres dies.

Una cara.

O temes vegetals o geomètrics variats.

Ens hi quedem una estona, mirant i remirant els gravats. Ben curiós tot plegat.

Bevem aigua, mengem unes avellanes i tornem. Deixem enrere aquest lloc i en breu ja tornem a estar al Mas Rocaguinarda. Ara girem a la dreta i tornem pel costat del mas en reconstrucció de La Gallinera.

Agafem una desviació a la dreta i un camí amb trossos de molta pedra ens baixa fins arribar al ja visitat Molí de La Quintana, on tornem al camí inicial.

Les vaques segueixen ocupades.

Tornem a passar pel costat del Tint.

I ben aviat ja tenim Oristà al davant, amb la capella de Sant Sebastià dalt del turó.

I això ha estat tot aquest cop.

Els llibres que ens han ajudat de manera concreta han estat aquests.

I si voleu detalls de la ruta i el GPS, ho trobareu al Wikiloc, aquí.

Fins la propera, salut i botes.