Menhirs i paradólmens al bell mig del Massís de Cadiretes (Gironès, La Selva)
Publicat: 29/03/2011 Filed under: Ardenya, Dolmen / Cista, Gironès, Gravats a la roca, Jaciment, La Selva, Masies, Menhir, Senderisme, Wikiloc Deixa un comentariTemps de marxa: 1 hora 7 minuts. Distància recorreguda: 4,5 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.
Sessió de tarda. Ens trobem al punt quilomètric 9 de la carretera GIV-6821 que va de Llagostera i Sant Llorenç a Sant Grau d’Ardenya. Comencem a caminar seguint el GR en direcció a Tossa de Mar per un camí ample però una mica ombrívol.
No triguem gaire a trobar a la dreta del camí el Menhir d’en Llach. Com tants d’altres va estar molts anys caigut, però va ser redreçat el 1981. No gaire alt, però força airós.
Continuem caminant i veient a banda i banda roques i grups de roques amb una abundant vegetació. Tenim el bruc florit, moltes falgueres, pins i algunes alzines importants.
Cas de tenir temps, us aconsellem agafar una desviació a la dreta bens senyalitzada i pujar fins a dalt del cim del Puig de Cadiretes de 518m, el punt més alt de tot el massís.
Nosaltres hem seguit endavant i després d’endinsar-nos una mica dins del bosc hem arribat a un dels monuments megalítics del país que més ens agrada, el Paradolmen d’en García, dit així ja que Agustí García el va identificar l’any 1974.
Estèticament magnífic. Encara es poden veure al seu voltant restes del túmul artificial. És un paradolmen, doncs aprofita roques del terreny que no han estat desplaçades. Aquesta monumental cambra sepulcral va ser construïda fa uns 4.500 anys.
Hem de continuar. Seguint per l’ample GR arribem on es troba el Menhir de Montllor. Aquest menhir antropomorf de granit negre-rosat no és pas dels més espectaculars.
L’indret té unes vistes magnífiques de la costa prop de Tossa … encara que amb la boira d’avui no les podem gaudir.
Iniciem la tornada per altres camins més estrets però molt agradables. Després d’una estona, passant per uns paratges força curiosos que creiem deguts a la construcció de carrers d’una urbanització que mai es van acabar, arribem als peus de la Pedra-sobre-altra on es troba el Paradolmen del mateix nom.
Feia tanta boira que quasi ni vam veure el “castell” de roques, pot-ser el segon més conegut del massís després del de Pedralta. L’antiguitat del corredor i galeria també és d’uns 4.500 anys.
Ben aviat ja tornem a ser al punt de partida.
Ara bé, malgrat haver de tornar d’hora, no ens estem d’arribar encara que sigui amb cotxe a una altra de les sorpreses de la zona. Situada en mig d’altres roques en un turonet davant de les runes de la masia de Can Cabanyes. A només 750m seguint el GR en direcció contraria, passant pel costat del cim del Montagut.
La Pedra dels Sacrificis de Can Cabanyes.
És un bloc de granit d’aproximadament un metro cúbic. Té inscultures d’origen prehistòric, envoltades d’una incisió en forma d’U, segurament d’origen medieval.
Amb aquest nom …
I ja tornem. Per a trencar la sensació que ens han deixat la boira i la pedra, ens hi ajuda la visió dels bens d’una granja ja propera a Sant Llorenç.
I abans d’acabar, sí que voldríem aprofitar per recomanar la lectura del llibre que ens ha servit de base a aquesta excursió i a moltes d’altres. Gràcies i felicitacions als qui el van escriure.
A Wikiloc podeu trobar la ruta aquí.
Continuem trepitjant. Fins aviat !
La Plana Basarda. Visita al poblat ibèric (Ardenya, Vall d’Aro, Baix Empordà)
Publicat: 13/02/2011 Filed under: Ardenya, Baix Empordà, Carcaixells, Cova, Jaciment, Masies, Menhir, Poblat Ibèric, Restaurants, Senderisme, Wikiloc 6 comentarisTemps de marxa: 2 hores 2 minuts. Distància recorreguda: 7,0 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.
Ahir vàrem fer una de les nostres excursions preferides. Vam tornar a visitar el poblat ibèric de La Plana Basarda. Pocs llocs tenim amb la seva càrrega de misteri: Els Clots de Sant Julià, la Pedra del sacrifici de Savassona, les Estunes a prop de Banyoles, la Mussara i els avencs de La Febró …, però aquest indret és molt menys conegut i visitat.
Abans de res, volem començar agraint la tasca feta per una persona que ha arranjat i donat a conèixer llocs i camins de l’Ardenya (Massís de Cadiretes) -si per exemple, heu passsat pel pont penjant dels Carcaixells, de ben segur que us en recordereu-. Es tracta de l’Albert Gironès. El seu llibre del 2004 és una petita joia i gràcies a ell vàrem poder arribar per primer cop a aquest indret.
Com de costum, aquesta ruta també la podeu trobar al Wikiloc. Només cal que feu clic aquí.
El començament de la ruta és just al costat de la masia de Can Llaurador, a Solius (Santa Cristina d’Aro). Punt d’encreuement de camins i l’inici d’un bon nombre de rutes de la zona.
Comencem a caminar i de seguida ens trobem el ben conegut Menhir de Can Llaurador. Per molts cops que l’hàgim vist, sempre ens sembla un dels més elegants que es troben a les nostres terres. Posat un altre cop vertical l’any 1994, si més no és curiosa la dita de que quan estava ajagut era habitual que els que portaven els taüts dels difunts de les masies de la zona hi fessin parada per descansar. Se non è vero, è ben trovato.
Al cap d’uns 250m, en lloc de seguir recte com si anéssim als Carcaixells, girem a l’esquerra. I ben aviat, una mica apartat del camí a l’esquerra, trobem aquesta cova artificial feta a una roca, la Cova de Sa Tuna. Què portaria als nostres avantpassats fa uns 3.000 anys a fer aquesta mena de cavitats ? No gaire lluny, a la roca davant del castell de Solius, en trobem un altre exemple que us recomanem visitar un dia, la Cova dita dels moros. Poques més n’hi ha. Cal tenir en compte que dins hi caben unes quantes persones dretes.
Un cop visitada, cap amunt ! Ara ve el tros de camí més maco de tota la jornada. Estret, amb la Roca Rodona d’en Cama, els Carcaixells a la dreta i Pedralta a l’esquerra. Una meravella. Un espai obert ens permet gaudir de les vistes i descansar una mica.
El caminet s’acaba quan arribem a una torre d’alta tensió. Allà continuem cap amunt en un camí més ample, fins que arriba el moment esperat, en una zona d’eucaliptus replantats, en que agafem una desviació poc marcada també a l’esquerra. Sense perdre l’esperança, continuem cap endins fins que, oh! sorpresa!, ens trobem la primera indicació de que hem arribat a l’antic poblat, la Cova excavada a la roca.
A partir d’aquí, les sorpreses no s’aturen. Ben aviat, al mig del camí, trobem la primera sitja excavada a terra. N’hi ha al voltant de 30 dins del recinte. Eren dipòsits de gra i/o aigua.
N’hi ha de diverses mides. Algunes de més de 2 metres de fondària. I aquí us fem l’advertència d’anar molt en compte. Si aneu amb nens petits, porteu-los de la mà, i si aneu amb animals petits, que vagin lligats. Molts dels forats quasi no es veuen.
També són molt interessants uns esglaons fets a la roca.
El que deuria ser una antiga cisterna, vàrem comprovar que probablement feia molt bé la seva feina, doncs estava plena d’aigua.
Un cop arribeu a dalt del turó, comprovareu el per què se li diu Plana al poblat i per altra banda podreu gaudir d’unes magnífiques vistes del voltant. És un lloc feréstec, de difícil accés, però mereix la pena arribar-hi !
I aquí una petició. Sigueu respectuosos amb l’entorn. Segur que sí.
I si en voleu saber més del lloc que esteu trepitjant, us recomanem llegir aquest llibre:
El podeu trobar, per exemple, a les llibreries de Santa Cristina i Sant Feliu de Guíxols. Coneixereu qui era el senyor Klaebisch, el paper d’alguns dels principals arqueòlegs catalans al jaciment (Pere Bosch Gimpera, Lluís Esteva, Miquel Oliva, …) i fins i tot el possible interès d’Himmel buscant-hi el Sant Graal !
Ara podeu tornar pel mateix camí, o, com hem fet nosaltres aquest cop, arribar fins el proper cim del Montclar. Val a dir que després de visitar la Plana Basarda, el millor de l’excursió queda darrera. En aquest darrer tram de pujada, només cal anar en compte al grimpar per unes roques abans d’arribar-hi, un cop passat el collet del Montclar.
Com anècdota del dia, encara que el cim es diu Montclar, ni aquesta ni la resta de fotografies ens han quedat gaire clares. Era un dia de boirina persistent (a Barcelona els límits de velocitat es mantenen a 80 km/h per aquest motiu…). Tot i això, direcció nord-oest, just al costat d’una altra torre d’alta tensió, es podia veure des del cim l’anomenada Esfinx, curiosa formació rocosa.
I ja ve la baixada. Cal anar molt en compte amb el desnivell i el saulò si, com hem fet nosaltres aquest cop, seguim el PR. Quan arribem al nivell de la riera, ja amb els turmells estovats, al cap d’una estona ens trobem amb la desviació per pujar cap als Carcaixells i a l’esquerra ens queda el Pas de la Miloca. Nosaltres passem de llarg.
I una estoneta més tard ja tornem a estar on hem deixat el cotxe.
Hem fet prou gana i així encara gaudirem més del esplèndid pa de Santa Cristina (que també podem trobar a la Pastisseria Vidal de Sant Feliu)
Sense oblidar el tortell de massapà de la Pastisseria Gironès de Sant Feliu, petit homenatge a l’autor del llibre esmentat al principi (encara que sense llibre caldria compar-lo igual. És realment esplendid).
I per dinar, cap a Can Xerta ( 972 83 82 83), a Santa Cristina, on des de fa anys, quan l’Emili i companyia encara estaven a Mas Pla, som fidels a l’arròs a la cassola.
Amb aquestes petites reflexions (o divagacions) gastronòmiques, acabem l’apunt d’avui.
Esperem que us agradi. Apa !


































