Pintures rupestres del Barranc de Biern (Vilanova de Prades, Muntanyes de Prades, Conca de Barberà)

Visitades el diumenge 13 d’octubre de 2012.

Conjunt de pintures rupestres descobert a l’estiu de 2005 per Núria Sales i Jaume Ciurana.

En podeu trobar informació molt interessant al treball “Un nou conjunt amb pintures rupestres al barranc de Biern (Vilanova de Prades, Conca de Barberà, Tarragona) Primeres observacions astronòmiques”, QUAD. PREH. ARQ. CAST. 24, 2004-2005, de Ramon Viñas i Jaume Ciurana.

Com detall afegit, ens sembla molt interessant el fet de que l’abric sigui una balma calcària de conglomerat, adaptant-se les petites pintures a les concavitats deixades per còdols i a les irregularitats de la paret. Sorprenent, i pot-ser cas únic a Catalunya (de moment).

I perquè veieu la mida de les pintures, que petites són les figures:

Precaució:

– aneu amb molta cura amb l’abric i les pintures. Cap mena de manipulació.

Recomanacions:

– visiteu el CIAR (Centre d’Interpretació de l’Art Rupestre, Muntanyes de Prades) de Montblanc. Situat a l’antiga presó de Montblanc (carrer de la Pedrera, 2, telèfon 977860349).

– Restaurant Camí del Bosc, a Vallclara (977869264).

I detalls de la ruta per arribar-hi els trobareu a Wikiloc, aquí.

Fins la propera. Salut i botes.


Una passejada pel Serrat de la Garrafa i la Riera de Clarella (Santa Maria de Besora, El Bisaura i el Vidranès, Osona)

Aquest dissabte hem decidit  seguir un camí per terres del Bisaura, aquest territori no gaire conegut al nord d’Osona, i simplement caminar un parell d’hores amb els ulls oberts i gaudint del que trobem.

Ens fa il·lusió seguir un dels mapes fets a mà amb tanta gràcia per l’admirat Ramon Vinyeta  (Torelló, 1914-2005).

Un cop deixada enrere Santa Maria de Besora, poc després del punt quilomètric 9 en direcció a Vidrà, ens aturem al veure un sender que indica diverses masies i el castell de Milany. Comencem a caminar i el que hi trobem no ens decep gens ni mica.

Primer de tot, ens sorprèn la imatge del Serrat de la Garrafa. El camí hi va pujant en ziga-zagues i, poc després de deixar el camí al mas El Roure, ens trobem a dalt de tot, passant pel que creiem és curiós pas natural, però que una amable lectora, la Núria, ens ha fet saber que va ser obert per la mà i maquines de l’home fa uns 20-30 anys.

Sembla una mena d’enforcada. Una banda

i l’altre.

Val a dir que, a mitja alçada, a banda de ponent, hi veiem una mena de cova i hi pugem.

Té com dos nivells

i una magnífica vista, amb el cim i el Santuari de Bellmunt al davant al fons.

A la vora del camí, anem trobant construccions rocoses, amb un nivell important d’erosió. Curioses formes com de cassoletes a les parets verticals.

I un plegament molt evident.

També interessants petites mostres d’estalactites a la pedra calcària.

Xino-xano arribem fins a una creu sobre el  mas de Palou Gros, al costat d’un espai pla que sembla una antiga era, amb una gran vista cap el sud.

Un bon lloc per asseure’s-hi una estona. Per un altre dia deixem continuar i arribar al castell i ja donem mitja volta.

Pel que fa, a la vegetació, hem passat per bonics racons amb fagedes i rouredes.

A la vora del camí, ens ha agradat veure pinyes de Sant Joan.

I les mores en flor. Arreu, la pol·linització en marxa.

Algunes orquídies també.

Clar que en un dia de juliol, no podia faltar un llangardaix.

Per acabar, agafem una petita desviació seguint el curs de la Riera de Clarella i arribem a un racó magnífic.

Bon lloc per remullar els peus.

I, a banda de petits peixos, no gaire vistosos,

hi trobem uns amics molt simpàtics.

Prínceps? No fem la prova, gràcies. A banda, en els temps que corren …

Tornant al camí, ens creuem amb uns bonics escarabats blaus brillants com metal·litzats.

I fins aquí l’excursió.

Per dinar ens acostem fins a Vidrà.

Al restaurant de l’Hostal Escarrà (938550275, 620607746), en un ambient (olors, colors) que ens recorda hostals de la nostra infància, fa anys i panys, en zones de muntanya del país, hi trobem un molt bon tracte i menú.

Per estirar les cames abans d’agafar el cotxe de tornada, ens arribem fins la masia més important de la zona, tot just al costat, El Cavaller de Vidrà, edificació barroca del 1787 que probablement va ser construïda sobre el “mansus cavallarius” ja documentat al 1282.

Un dels millors masos de tot el país. S’intueixen les històries de carlins … Quina fàbrica!

Una arquitectura sòlida, de gruix. Amb un cos central que sobresurt de la teulada a quatre vents, magnífic.

I com volent dir-nos adéu, dalt del cel, un rapinyaire planeja segurament seguint a terra la seva propera presa.

Un agraïment als qui han escrit i editat els llibres que hem fet servir.

Fins la propera. Salut i botes.


La Roca Foradada de Vallromanes (Vallès Oriental, Serralada Litoral)

Anada i tornada, temps de marxa: 52 minuts. Distància recorreguda: 3,4 kilòmetres.

Detalls a Wikiloc.

La petita excursió d’aquest matí ens porta a una altre de les sorprenents coves artificials (*) del nostre territori, la Roca Foradada de Vallromanes.

Ens trobem a Vallromanes, a la part septentrional de la Serralada Litoral, a mig camí entre Granollers i el Masnou, amb un conegut camp de golf.

Comencem a caminar des de la plaça de l’església i de seguida passem per davant del restaurant Can Poal.

Fa uns quants anys, l’aspecte del que envoltava l’església i aquesta masia era ben diferent, com podem veure a la web de l’ajuntament.

Moltes menys cases i molts menys pins. En fi.

Els primers quinze minuts anem per l’Avinguda de Vilassar sortint del poble, fins que poc abans d’arribar a una corba que precedeix a la urbanització de Cal Tabac, agafem un camí de terra que s’enfila capa a l’esquerra. Si es vol, es pot venir en cotxe fins aquí.

No hi ha indicacions i cal anar una mica en compte. Pugem recte amunt.

Deixem un primer trencall a l’esquerra i quan es veu que el camí gira una mica a la dreta per anar a la masia de Cal Cabrit, nosaltres anem a l’esquerra per ben aviat agafar a la dreta el primer camí costerut. Ara, en poc menys de 10 minuts, sense desviar-se, arribem al cim del turó.

Aquest és un lloc molt interessant. S’anomena la Plana de Cal Cabrit. S´hi respira una gran sensació de pau. De fet, l’aflorament de les roques (codina) li dona un aspecte de jardí japonès.

Només travessar el pla i entrar a la vessant nord del turó, de seguida ja veiem un conjunt de grans boles granítiques. Sorprenent.

I allà, en una d’elles, hi veiem de seguida una roca diferent, amb un forat, la Roca Foradada.

Si ens hi fixem bé, es veu que per fora de la roca, aquesta ha estat treballada. Una tanca per a fer-la servir de presó o de forn?

És molt interessant de consultar l’article que l’any 1966, Lluís Galera va publicar va la revista Vèrtex, on escriu sobre la cultura que va crear aquesta cova i d’altres. Aquí a continuació teniu l’article:

Pel que fa a les roques dels voltant, en Lluís Galera ens parla d’una “Pedra dels Sacrificis”, conjunt de dos grans blocs de roques, una sobre l’altre amb un cert moviment, similar a Pedralta a Sant Feliu de Guíxols, fins que fa uns anys van caure i així segueixen.

Arqueologia romàntica o amb fonament?

(*) Arribats a  aquest punt, volem fer un comentari.

En diverses entrades al nostre bloc, fem referència a coves (artificials) que segons  els llibres i documentació a que hem tingut accés, són originaries del Calcolític, ara fa uns 4.000 anys, i creades per la mà de l’home.

Un exemple, està el podem trobar, per exemple, en aquest article del 2005.

Ara bé, aquest més de maig ha aparegut un nou article, que ens ha fet arribar el nostre vell amic i millor retrobat Capità Haddock, on investigacions dutes a terme pel geòleg Carles Roqué neguen aquest origen i proposen una gènesi natural a aquestes cavitats.

Amb prudència i sense ser ni geòlegs ni arqueòlegs de formació (però sí físics i per tant formats i d’acord amb el mètode científic, i observadors de mena), després de llegir-lo amb deteniment, no ens sembla pas que dels punts tractats en aquest article es pugui concloure que l’origen és definitivament natural (tafoni), en lloc d’artificial o creat per l’home (hypogea) com es creia fins ara. En tot cas, pensem que obre la porta a l’origen natural, com a possibilitat. Punt.

Modestament, i com en tantes coses a la vida, pensem en la possibilitat de un terme mig.

Pensem que té molt de sentit que petites cavitats originàriament naturals, en llocs específics, hagin pogut ser treballades per humans per agafar les formes que ara coneixem (arrodonides moltes d’elles, la majoria acollidores), al Calcolític, i fer-les servir per les funcions que correspongués a l’època.

Ho deixem aquí.

Per acabar, felicitar a una web que ens va servir per a trobar sense problema la Roca Foradada (que, per cert, en alguns llocs s’anomena la Pedra Foradada).

Si en voleu saber més detalls de GPS, ho trobareu al Wikiloc aquí.

Fins la propera. Salut i botes.