Cova de l’Olla (Aiguaviva, El Montmell, Baix Penedès)

Visitada el dissabte 9 de març de 2013.

La Cova de l’Olla , també anomenada de vegades Cova de Sumoi o de Sumoy per un mas proper, es troba a menys de 45 minuts a peu del nucli d’Aiguaviva.

Ens trobem a l’extrem nord del Baix Penedès, a tocar de l’Alt Camp i de l’Alt Penedès, dins del terme municipal del Montmell.

De sempre ens ha cridat l’atenció el seu aspecte allargassat, com d’un carrer solitari al mig del camp, amb la imatge singular de l’església de Sant Pere amb un extrem, envoltat de vinyes i sota la protecció de la Serra de la Torre de Milà.

Per anar-hi passem pel bonic Torrent de Sant  Marc (que arriba fins Sant Jaume dels Domenys), on veiem les restes de dos antics forns de calç.

Després d’una forta pujada per un corriol, s’arriba a l‘entrada principal de la cova, mig amagada per un arbre caigut i la vegetació.

Només entrar, hi trobem una gran sala.

Hi podem veure un pessebre de fusta.

De “dimensions molt humanes” no és gens d’estranyar que s’hi ha trobat ceràmica de l‘eneolític, de l’edat del bronze i de la primera edat del ferro.

En la poca informació que hem trobat sobre aquest esplèndid indret se’l cataloga com un possible santuari iber. I tant que podia ser un santuari!

Però gràcies als frontals que portàvem, vàrem aprofita per a fer una visita el més detallada possible als 40 metres de recorregut aproximat a la cova, i part del resultat el podeu veure en les fotografies que adjuntem i que no havíem vist abans.

Hi podem veure formacions i concrecions: estalactites, estalagmites, columnes, macarrons, gours, …

que conformen una escenografia magnífica.

I no direu que aquesta formació no sembla pas un nen? (una mica panxut, això sí).

El bategem com el Nen de la Cova de l’Olla.

Seguim gaudint de la cova.

Cal anar molt en compte de no tocar les estalagmites i macarrons del sostre

ni trepitjar les estalagmites que s’estan començant a formar.

Quin lloc!

I amb molta cura, arribem al punt més baix de la cova, amb uns 10 metres de desnivell.

És en aquest petit i acollidor espai final, on veiem un motiu pintat a la pared. Una petita creu de color negre.

Pot-ser una coloració d’origen natural, una “pintada” recent … però també hem vist símbols esquemàtics, per exemple, a l’Abric de Can Ximet o al Mas d’en Ramon d’en Bessó, que eren realment pintures rupestres de l’eneolític.

En aquesta altres llocs, són pintures de color vermell i aquí la creu és de color negre, però … estem al davant d’una pintura rupestre que no havíem vist documentada?

A partir d’aquest moment, hem fet un anàlisi visual al sostre i a les parets de la cova i hem trobat algunes formes, no tan clares, susceptibles de ser pintures rupestres (o el que queda d’elles).

De color negre:

I de color ocre vermellós:

Aquesta darrera ens recorda molt la de l’Abric de la Baridana I.

Brrrrr. Ho seran de debò? Mirarem d’esbrinar-ho.

Hem de marxar.

Dues darreres sorpreses.

Primer, anem a donar un cop d’ull per sota de l’entrada superior, tipus avenc

i arribem a una mena de saleta lateral, d’una bellesa exquisida.

Hi trobem una columna amb un gour que conformen un racó que ja hagués volgut per a ell en Ludwig II de Baviera.

Preciós.

I abans de marxar, vàrem contemplar per sorpresa al rei de la cova, un rat penat

que en sec es va posar a volar per l’interior

segurament a la cerca dels nombrosos insectes que hi havia, sobre tot, sota una gran roca caiguda.

Era hora doncs de marxar.

Sortim un donem un darrer cop d’ull a l’entrada de la cova per dalt.

Cal baixar. Aquests poc més de 100 metres costen més de baixar que de pujar, i alguna culada ho demostra, però l’ànim està molt aixecat després del que acabem de visitar i en un tres i no res estem a baix.

Si és l’hora de dinar, al Celler d’Aiguaviva (977 26 81 04 ) hi trobareu bona taula i cuina tradicional.

Un altre cop, abans d’acabar volem felicitar als autors del llibre “Baix Penedès, 17 excursions a peu”, Azimut Comarcal Senderisme 8, Cossetània Edicions. Bon llibre! D’una de les rutes, la 16, hem tret moltes informacions que ens han servir per la present.

Igualment, felicitem a Espeleobloc, que en temes de coves i avencs són tot un referent de primer nivell.

Per acabar, davant dels interrogants que ens plantegem respecte a la divulgació de llocs com aquest, fem 100% nostres les paraules de Rafael López-Monné que veiem reproduïdes en el darrer exemplar de la revista Descobrir: “Personalment he arribat a la conclusió que només difonent el valor de les coses serem capaços de preservar-les. La incultura, la barbàrie o la banalitat només es combaten amb cultura, la civilització i la passió”.

Per si voleu els detalls de GPS, trobareula ruta completa a Wikiloc aquí.

I fins la propera. Salut i botes.