La Roca Foradada de Vallromanes (Vallès Oriental, Serralada Litoral)
Publicat: 27/11/2011 Filed under: Cova artificial, Masies, Restaurants, Senderisme, Vallès Oriental, Wikiloc 1 comentariAnada i tornada, temps de marxa: 52 minuts. Distància recorreguda: 3,4 kilòmetres.
La petita excursió d’aquest matí ens porta a una altre de les sorprenents coves artificials (*) del nostre territori, la Roca Foradada de Vallromanes.
Ens trobem a Vallromanes, a la part septentrional de la Serralada Litoral, a mig camí entre Granollers i el Masnou, amb un conegut camp de golf.
Comencem a caminar des de la plaça de l’església i de seguida passem per davant del restaurant Can Poal.
Fa uns quants anys, l’aspecte del que envoltava l’església i aquesta masia era ben diferent, com podem veure a la web de l’ajuntament.
Moltes menys cases i molts menys pins. En fi.
Els primers quinze minuts anem per l’Avinguda de Vilassar sortint del poble, fins que poc abans d’arribar a una corba que precedeix a la urbanització de Cal Tabac, agafem un camí de terra que s’enfila capa a l’esquerra. Si es vol, es pot venir en cotxe fins aquí.
No hi ha indicacions i cal anar una mica en compte. Pugem recte amunt.
Deixem un primer trencall a l’esquerra i quan es veu que el camí gira una mica a la dreta per anar a la masia de Cal Cabrit, nosaltres anem a l’esquerra per ben aviat agafar a la dreta el primer camí costerut. Ara, en poc menys de 10 minuts, sense desviar-se, arribem al cim del turó.
Aquest és un lloc molt interessant. S’anomena la Plana de Cal Cabrit. S´hi respira una gran sensació de pau. De fet, l’aflorament de les roques (codina) li dona un aspecte de jardí japonès.
Només travessar el pla i entrar a la vessant nord del turó, de seguida ja veiem un conjunt de grans boles granítiques. Sorprenent.
I allà, en una d’elles, hi veiem de seguida una roca diferent, amb un forat, la Roca Foradada.
Si ens hi fixem bé, es veu que per fora de la roca, aquesta ha estat treballada. Una tanca per a fer-la servir de presó o de forn?
És molt interessant de consultar l’article que l’any 1966, Lluís Galera va publicar va la revista Vèrtex, on escriu sobre la cultura que va crear aquesta cova i d’altres. Aquí a continuació teniu l’article:
Pel que fa a les roques dels voltant, en Lluís Galera ens parla d’una “Pedra dels Sacrificis”, conjunt de dos grans blocs de roques, una sobre l’altre amb un cert moviment, similar a Pedralta a Sant Feliu de Guíxols, fins que fa uns anys van caure i així segueixen.
Arqueologia romàntica o amb fonament?
(*) Arribats a aquest punt, volem fer un comentari.
En diverses entrades al nostre bloc, fem referència a coves (artificials) que segons els llibres i documentació a que hem tingut accés, són originaries del Calcolític, ara fa uns 4.000 anys, i creades per la mà de l’home.
Un exemple, està el podem trobar, per exemple, en aquest article del 2005.
Ara bé, aquest més de maig ha aparegut un nou article, que ens ha fet arribar el nostre vell amic i millor retrobat Capità Haddock, on investigacions dutes a terme pel geòleg Carles Roqué neguen aquest origen i proposen una gènesi natural a aquestes cavitats.
Amb prudència i sense ser ni geòlegs ni arqueòlegs de formació (però sí físics i per tant formats i d’acord amb el mètode científic, i observadors de mena), després de llegir-lo amb deteniment, no ens sembla pas que dels punts tractats en aquest article es pugui concloure que l’origen és definitivament natural (tafoni), en lloc d’artificial o creat per l’home (hypogea) com es creia fins ara. En tot cas, pensem que obre la porta a l’origen natural, com a possibilitat. Punt.
Modestament, i com en tantes coses a la vida, pensem en la possibilitat de un terme mig.
Pensem que té molt de sentit que petites cavitats originàriament naturals, en llocs específics, hagin pogut ser treballades per humans per agafar les formes que ara coneixem (arrodonides moltes d’elles, la majoria acollidores), al Calcolític, i fer-les servir per les funcions que correspongués a l’època.
Ho deixem aquí.
Per acabar, felicitar a una web que ens va servir per a trobar sense problema la Roca Foradada (que, per cert, en alguns llocs s’anomena la Pedra Foradada).
Si en voleu saber més detalls de GPS, ho trobareu al Wikiloc aquí.
Fins la propera. Salut i botes.
Via Ferrada de les Gorges de Salenys (Bell-lloc, Santa Cristina d’Aro, Baix Empordà, Gavarres)
Publicat: 13/11/2011 Filed under: Baix Empordà, Gavarres, Menhir, Restaurants, Senderisme, Wikiloc 4 comentarisAnada i tornada, temps de marxa: 1 hora i 48 minuts. Distància recorreguda: 7,6 kilòmetres.
Aquesta excursió ens porta a un paratge molt singular de les Gavarres, a la seva vesant sud: Les Gorges de Salenys.
Es tracta del salt d’aigua més important de la zona i on des del 2000-2002 hi ha tres trams de Via Ferrada, construïts per Albert Gironès.
El punt de sortida, on hi arribem agafant la carretera de Solius a Romanyà de la Selva, el tenim a l’estació de l’antic Carrilet a la Font Picant – Bell-lloc, dins del terme de Santa Cristina d’Aro.
Actualment, a l’estació hi trobem un restaurant que hem llegit que és al mateix lloc des de poc després de la construcció de la mateixa, a finals dels segle XIX.
Com podem veure en aquesta fotografia, extreta d’un dels llibres que mostrem al final, es manté prou bé l’aspecte original que tenia l’estació quan estava en us.
Aquest Carrilet, o tren de via estreta, que unia Sant Feliu de Guíxols i Girona, va estar en funcionament des del 1892 fins el 1969. El seu recorregut, de poc menys de 40 kilòmetres, és actualment una de les Vies Verdes de Girona. El trànsit de ciclistes és prou important en funció del dia i hora en que hi passeu.
Comencem a caminar direcció Llagostera. Un cop travessada per sota la carretera, poc més 700 metres més enllà, agafem un corriol a ma esquerra. Agafem un trencant a la dreta i de seguida, al costat d’una torre d’electricitat, arribem a un del millors menhirs de les rodalies, la Pedra Ramera.
Curiós nom, no? No hem trobat pas l’origen d’aquesta denominació. Fita de terme referenciada des del segle XIV, va ser localitzat caigut per Lluís Pallí i Lluís Esteve el 1990 (article al volum 9 dels Estudis del Baix Empordà) i redreçat al mateix lloc el 1991. Quants ciclistes i passen doncs a pocs metres sense conèixer la seva existència! Nosaltres mateixos sabíem que hi era per les rodalies, però no hi havia manera de trobar-lo …, fins que gràcies a una altre usuari de Wikiloc ho hem aconseguit.
Retornem al camí principal i seguim. De seguida passem per sobre d’un pont sobre la Riera de Salenys i girem a la dreta, cap al Massís de les Gavarres. Important: allà mateix hi ha el GR-92.1, però no l’hem de seguir. Nosaltres en endinsem pel camí més ample. Camí molt agradable, el seguim uns 1,2 kilòmetres fins que arribem a la Planta embotelladora de l’Aigua de Salenys. Per cert, fins aquí es pot arribar en cotxe.
Sorprèn el gruixut mur de pedra del costat de la reixa, més propi d’una fortalesa que no pas d’una planta embotelladora d’aigua (pot-ser un antic molí?). I també sorprèn veure que hi ha activitat.
Mai hem trobat aquesta aigua en cap restaurant o supermercat dels voltants. Ens faria molta il·lusió. On es ven? Misteris de la distribució.
Ara el camí es fa més estret i més proper a la riera, per tant força embardissat. El lloc és molt humit, un bon exemple de bosc de ribera.
Fa anys, de la Riera de Salenys, se’n deia Riera de les Pruneres. Passem d’una banda l’altre, resseguint el corriol, per uns bonics ponts de fusta (Curiositat: la riera fa de frontera entre Llagostera i Santa Cristina d’Aro, és a dir, entre el Gironès i el Baix Empordà. Així que tota l’estona passem d’un municipi a un altre, d’una comarca a una altre).
A ma esquerra ens trobem el camí que ens portaria a la Font de Panedes (aigua picant, amb ferro) i a Sant Ampèl·lit (aquest Sant, segons una llegenda recollida al llibre Llegendes de les Gavarres, de Xavier Cortadellas, tenia tracte directe amb la pluja), dins ja del terme municipal de Llagostera.
Aquest és un altre camí per arribar a les Gorges, però nosaltres continuem recte. I ben aviat arribem al primer tram, el Pou de les Goges (així s’anomena també a les Bruixes bones o Fades).
No costa gens comprendre que aquest lloc, amb aigua tot l’any, ha fascinat al habitants dels voltants des de sempre i que per tant hi ha llegendes que hi fan referència. Segons una, és un pou sense fons. Segons una altre, es comunica amb Mallorca. Segons una més poètica, un pastor hi anava a veure com es banyaven les goges i es va arribar a casar amb una d’elles i se la va endur a casa seva. Fins que es van discutir i ella va tornar a la gorga. Algunes nits de lluna plena, la goja surt a pentinar a la seva filla.
Es pot continuar cap amunt per camí adient per a excursionistes o, si es porta casc i la resta d’indumentària adient, ja es pot seguir la Via Ferrada. Val a dir que aquesta via és ideal per primerencs. El tros entre les dues parets de roca poc separades és molt espectacular.
El següent tram de la Via és el Resalt de la Murtra.
El lloc és espectacular i hi hi passem una molt bona estona. Hi ha un problema amb una tirolina, però no ens empipa gens.
I cap amunt, ja arribem al darrer tram, el Salt del Llop.
Si hi baixa aigua, la cua de cavall ha de ser magnífica (el salt té 55 metres d’alçada). Hi ha ponts de tota mena. I al costat, per a pujar fins a dalt, hi ha les anomenades Escales del diable.
A aquest punt s’hi pot arribar directament, deixant el cotxe poc abans del punt kilomètric 6 de la carretera de Llagostera a Romanayà de la Selva.
Sap greu deixar aquest aquest congost, però cal tornar.
Per a fer-ho, refem de baixada el camí, però sense desviar-nos al menhir.
Una petició: si us plau, manteniu les cordes, ponts, passarel·les, passamans, cables, etc, tal i com ho heu trobat. Gràcies.
Agraïments als autors i editors dels llibres que ens han servit per a preparar la ruta.
I si en voleu saber més detalls de GPS, ho trobareu al Wikiloc aquí.
Fins la propera. Salut i botes.
ambotes
ambotes 