La Vall d’Olzinelles (Sant Celoni, Vallès Oriental, Montnegre)

Temps de marxa: 3 hores i 29 minuts. Distància recorreguda: 9,1 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Aquesta ruta segueix el sender local SL-C 79 i la considerem magnífica, sobre tot, pels amants de la botànica i els arbres monumentals.

Estem a Sant Celoni. En lloc d’anar com tantes vegades cap el Montseny, aquest cop travessem per sota l’autopista i  ens dirigim cap el Parc Natural del Montnegre i el Corredor (podríem dir que és un Parc amb menys màrqueting. Qui no mira el cim del Turó de l’Home quan passa per l’autopista? Però de ben segur que no massa gent es fixa en les muntanyes -no tan altes, això sí- de l’altre banda de l’AP-7).

Aparquem a costat de Can Draper.

Un plafó ens mostra l’itinerari que anem a seguir -tot el camí està molt ben senyalitzat-.

Gairebé no ens adonem que hem aparcat al costat d’un altiu roure.

Comencem a caminar i davant nostre se’ns obre una magnífica vall que no t’imaginaves que fos allà, la vall d’Olzinelles, formada per la part més baixa del Torrent del mateix nom abans d’ajuntar-se amb la Tordera.

Si et gires d’esquena, allà tenim el Montseny.

Continuem pel camí i ben aviat agafem una petita desviació que ens porta al Pou de Glaç de Can Draper. Construït al 1771, com es pot llegir a la llinda de granit, externament està molt ben conservat. Encara que no ho sembli, internament la seva alçària és de 12 metres -més de la meitat està excavat al sòl-.

El camí que seguíem s’estreny i comença a pujar lleugerament. Tenim la sort de que no parem de sentir ocells cantant!

La carretera BV-5112 la tenim molt a prop i de fet la travessem mentre seguim el torrent. El camí és ombrívol i fresc. El següent punt d’interès és el Pont de Can Plana.

Molt a prop, tornem a veure rescloses que ens indiquen que antigament, quan la zona estava més humanitzada, aquestes aigües eren desviades cap a basses i recs.

De seguida arribem al Pollancre d’Olzinelles (aquest nom sembla més aviat d’un boxejador, no?. Us enrecordeu del Potro de Vallecas?). Més de 26 metres d’alçada i quasi 3 metres de perímetre.

Continuem i al cap d’una estona arribem un altre cop a la carretera. Just al davant, comença el camí privat cap a Can Valls hi allà mateix són ben visibles les restes dels Forns de Pega de Can Valls.

Ho trobem molt interessant. Estèticament i per la seva antiguitat i funció.

Sembla que la seu origen és tan llunyà com els segles IX ò X, poca broma. En els tres forns s’hi produïa una destil·lació amb la que s’obtenia la pega i altres quitrans forestals que van ser utilitzats al llarg de molts segles per a calafatar les embarcacions a les drassanes del país, però també per fer torxes, botes de vi, etc.

Per cert, mentre preníem aquestes fotos, vàrem sentir una sorollada pel mig del bosc, no lluny d’on estàvem i de cop vam poder veure un gran, enorme porc senglar.

Des d’aquí mateix, reculant uns 50 metres per la carretera que acabem de travessar, hi trobem la gran Alzina de la Pega.

Més de 3 metres i mig de perímetre i una alçada superior als 35 metres que la fan una de les alzines més altres de Catalunya, sinó la que més.

Al costat hi trobem la Font i les Basses de la Pega.

Un entorn humanitzat amb bancs i basses que havia estat un lloc tradicional per a que la gent de Sant Celoni vingués a berenar les tardes d’estiu. Els plàtans son esplèndids -quina enveja en tindrien els que veiem des del balcó de casa a Barcelona …-.

Retrocedim el petit tros de carretera que hem caminat i tornem a seguir les indicacions del sender local. Una mica més endavant trobem la Font del Rector, que té l’aspecte actual des del 1989.

I ben aviat arribem a l’església de Sant Esteve d’Olzinelles.

En realitat es tracte d’un conjunt d’església (documentada al segle XI, però l’aspecte actual del XVI), cementiri i rectoria

Tornem a la carretera i pel camí veiem uns indicadors una mica “Sleepy Hollow“.

Fins a finals de gener del 2009, ara ens trobaríem amb el Pi Gros de Can Valls, que tenia més de 36 metres d’alçada i 3,75 metres de perímetre, però una ventada va tombar l’esplèndid pi pinyer.

Ben aviat passem pel costat d’un gran roure, però una mica més enllà hi trobem el Roure del Quintà.

Estem al Quintà de Can Valls d’Olzinelles, començant el camí de tornada. Ens trobem al costat de Can Valls , però a l’altre banda d’on estan els Forns de Pega. Quin lloc! Can Valls i Ca l’Agustí (que es troba a un kilòmetre de distància seguint la carretera) son els dos grans massos d’aquestes contrades.

Passem per sota de 26 plàtans monumentals i arribem a la bassa de l’Aranyal.

Un espai magnífic !

Reculem una mica el camí fins a tornar a seguir les senyals blanques i verdes.

Uns deu metres abans d’arribar a un altre arbre monumental, el Cedre de Can Valls, veiem un corriol a la dreta que seguim. Per un camí molt humit ple de falgueres, arribem de seguida a un racó preciós: La Font de l’Aranyal.

Tornem al camí principal i ja som al costat del Cedre de Can Valls, de més de 20 metres d’alçada i quasi 3 metres de perímetre.

I de seguida arribem al Pont de l’Aranyal, construït al segle XIX sobre el sot de les Mines i que al seu costat té un conjunt important de plàtans i el Faig del pont de l’Aranyal, singular sobre tot per la poca alçada a la qual es troba.

Al poc de travessar-lo, vam creuar-nos amb un grup nombrós de caçadors que just havien acabat de fer una batuda de porcs senglars i que ens van comentar que el porc senglar que havíem vist pot-ser era un al que havien disparat i creien haver ferit. Era migdia. No és perillós dur a terme una batuda en aquest lloc a aquesta hora?

Estem en plena tornada i a partir d’ara ve un tros de pujada, passem pel Pla de les Mines, després per quatre camins i finalment per una bifurcació on assolim el punt més elevat de l’excursió, 320 metres d’altitud.

Tot aquest tros és molt tranquil, però, posats a demanar, que bé hi quedarien una cova, un menhir o algun element singular!

Agafem el camí de l’esquerra i, baixant, arribem al Sot de la Remor.

Quina tranquil·litat! Sentint el soroll que fan les fulles per la força del vent, s’entén d’on ve el nom del sot, que ben aviat va a parar a la riera d’Olzinelles i ja ens trobem a prop del punt d’inici.

Ja tornem a ser a Can Draper.

I això és tot. Els detalls i dades GPS els podeu trobar al Wikiloc, aquí.

Fins la propera, salut i botes.

Anuncis

Coves artificials de Ses Felugues (Begur, Baix Empordà)

Temps de marxa: 34 minuts. Distància recorreguda: 2,5 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Aquest passat 25 d’agost vam anar a conèixer les Coves artificials de Ses Felugues.

Vam anar cap a Palafrugell. La vam travessar, agafant la carretera GIP-6531 cap a Begur, passant per Esclanyà.

A uns 3 kilòmetres, agafant un trencall de terra a la dreta, deixem el camí al Mas Llord i aparquem al costat dels primers xalets.

A peu ja, reculem uns 100 metres per on hem vingut i, ben senyalitzat,  trobem el GR-92 que seguirem inicialment direcció Aiguablava.

Deixem doncs el camí ample i seguim el corriol per la vegetació típica de la zona.

I de cop, ens trobem a costat d’uns altres xalets. Som al Puig Cala de Cabres, on un pal indicador ens senyala el Sender Local que ens porta a Ses Felugues.

Veiem llocs on s’escriu amb a, Falugues, i daltres amb e, Felugues. Desconeixem quin és l’ús més correcte, però hem decidit fer servir la versió amb e per a no embolicar la troca.

Per cert, no confondre. El que s’indica és el cim de Ses Felugues, no pas les coves.

No triguem gaire a arribar a dalt de la carena. Uns 178 metres.

Bones vistes, però ens concentrem en l’objectiu, arribar a les coves. Cal anar en compte, ja que entre les roques més altes al mig de la carena i les de l’extrem amb millor vista cal agafar un camí de terra a la dreta que baixa i de seguida girar a l’esquerra.

Seguim la paret rocosa, per un camí no gaire fàcil.

Ja les tenim aquí. No ens deceben gens, més aviat al contrari.

Estem a prop del cim, però el lloc és molt més recollit. Cal dir que, al menys amb la vegetació actual, les coves no tenen grans vistes. Estan encarades al sud.

Comparades amb els altres hipogeus que trobem per terres gironines, aquestes tenen la característica diferencial de ser dues coves, en lloc d’una. Només estan separades per 2,75 metres.

Un altre fet diferencial, és que sembla que no estan acabades. En totes les altres, s’hi pot entrar dins i sembla evident que van ser usades com habitatge. En aquestes, s’hi pot entrar, fins a cert punt …. Si ho intenteu, comprendreu que difícilment durien servir d’aixopluc. Llavors, quin era el seu objectiu ? Es van quedar a mig construir ? Per què ?

En el famós llibre de Josep Pella i Fargas, “Historia del Ampurdán”, 1883, aquest mostra un dibuix de les coves i proposa un origen fenici. Avui en dia, sembla més aviat que provenen del Calcolític.

De formes irregulars, nosaltres no els vam mesurar. Curiosament, buscant a Internet, hem trobat valors diferents. No ens estranya. Mesurar d’on a on ?

La primera que es troba, l’anomenem cova oest de Ses Felugues, és “més cova”, per a dir-ho d’una manera simplista.

I dins, quedes així. En tot cas com a refugi és semblant als hotels càpsula del Japó, però en pendent …

Les parets interior, ben treballades.

L’altre, la cova est de Ses Felugues, és més allargada a l’entrada, com en forma de pera una mica inclinada.

Dins, tampoc sembla gaire confortable. És quasi com estar en un tobogan.

I aquest és el seu interior.

Ens costa de marxar (encara que hem sortit ràpid de dins).

Tornem a dalt de la carena i ens dirigim cap al cim de la punta, on normalment oneja la senyera.

Quines bones vistes sobre Aiguablava i la costa del voltant !

Abans de tornar, podem comprovar que hi ha cassoletes d’erosió per tot el rocam.

I donant un tomb per la carena, veiem uns quants forats naturals a la roca.

Ara sí, ja és hora de tornar i desfem el camí d’anada.

Si voleu els detalls del’excursió amb les dades GPS, les podeu trobar al Wikiloc, aquí.

Per acabar, gràcies als qui han escrit i editat els llibres que ens han ajudat a preparar la passejada.

I s’ha acabat. Fins la propera. Salut i botes.


El Montcau, la Necròpoli de Coll d’Eres, la Cova Simanya i els Cortins (Parc Natural de Sant LLorenç del Munt i l’Obac, Bages, Vallès Occidental)

Temps de marxa: 2 hores 57 minuts. Distància recorreguda: 7,9 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Aquest darrer dissabte hem tornat a fer una excursió pel Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac després d’uns quants anys de no trepitjar-lo. Fa un temps, amb els nens petits, sí que molts dies de cap de setmana acabàvem per algun dels molts camins i llocs de bon visitar del Parc, però el temps passa i ja tocava torna-hi (és cert realment allò que havíem sentit dir a la gent gran de que quan més vell et fas, més ràpid el temps passa ! Ara els grans som nosaltres …). Aquest cop hem tingut un bon regal,  la nostra filla ens ha tornat a acompanyar.

L’objectiu era pujar primer i després donar un tomb al voltant del Montcau, visitant uns quants llocs força interessants.

Ens arribem al lloc de principi i fi de l’excursió, l’Oficina del Parc Natural i Centre d’interpretació del Parc Natural, al Coll d’Estenalles, 870 metres d’altitud, carretera BV-1221 de Terrassa a Navarcles, km 14,8.

Com a prova de que feia anys que no hi passàvem, de camí fins aquí ens han sorprès les nombroses rotondes que trobem a la sortida de Terrassa i accessos a Matadepera. Òbviament, tampoc havíem vist la connexió amb el Quart Cinturó.

En fi, som al Coll d’Estenalles. Comencem. I de seguida, pujada ! Avís, el tram inicial sobre ciment és pot-ser el de més pendent.

Cap a dalt del Montcau. No hi ha pèrdua possible.

En aquesta part del recorregut, i en funció de l’hora, és molt fàcil trobar famílies senceres amunt i avall. Fantàstic !

A la nostra esquena podem veure Montserrat, encara que avui no hem tingut sort pel que fa a la nitidesa de l’atmosfera.

No triguem a ser a dalt, a 1.056 metres d’altitud. Punt de frontera entre el Bages i el Vallès Occidental i de separació entre les conques del Besós i el Llobregat. En dies clars, els Pirineus es veuen molt bé. Una taula d’orientació que s’hi troba és de gran ajut.

Comencem la baixada cap el Coll d’Eres. Tot del dret.

Com hem dit, molts grups de famílies senceres. Nens a peu, nens en motxilles. Gent gran, de fet visiblement més iaies que iaios. Gossos amunt i avall.

I arribem al Coll d’Eres, on al costat del monòlit dedicat al poeta Joan Maragall, bastit l’onze de setembre de 1.961 pels Amics de les Arts de Terrassa, molts aprofiten per a aturar-se i esmorzar. Molt maco el text del poema: “Jo no sé lo que teniu que us estimi tant muntanyes”.

El Coll, com a tal, és encreuament de camins. Agafem el que mena cap al cim de la Mola, per a de seguida agafar un corriol que puja a l’esquerra, sense cap indicació, per a arribar a la Necròpoli del Coll d’Eres.

Es tracta d’un conjunt de tombes de l’època  alt-medieval, segles V-VII, escampades per la zona. Aquí es va trobar la coneguda Sivella visigòtica del Coll d’Eres, actualment al Museu de Terrassa.

L’any 1929, el Centre Excursionista de Terrassa va dur a terme els treballs d’excavació d’aquestes tombes trobades per un pastor. De ben segur que us sorprendran.

Desfem el camí fins el Coll i girem a ma dreta. Cap avall. Seguim la canal del Llor. Bona baixada, ombrívola. Per aquí ja menys grups de gent.

Fins que ens trobem un indicador que ens mostra el camí que cap a l’esquerra, ens porta fins la Cova Simanya.

Primer de tot trobem la Cova Simanya petita.

Cal grimpar una mica per entrar-hi.

Sembla com estar dins d’un aparell digestiu, d’una tràquea, quelcom orgànic. La seva “germana gran” que visitarem de seguida és òbviament la més coneguda, però aquesta també val la pena visitar-la.

Uns metres més enllà, arribem a la Cova Simanya gran.

Aquesta cova, de més de 370 metres de recorregut, és una de les més visitades del Parc Natural. Històricament, ha estat habitada al llarg de moltes èpoques i per diferents motius ( des del Neolític fins a servir d’amagatall al llarg de la Guerra Civil).

Portem frontal i hi entrem. Hi ha una bifurcació. Si tirem recte, la visita acaba ràpid per nosaltres.

Però si girem agafem la desviació, el camí és més llarg. Trobem força fang a terra i ens vam aturar abans d’arribar al que es coneix com L’Oca, curiosa estalactita que sembla te la forma d’aquesta au.

Al voltant d’aquesta cova, no és gens d’estranyar que s’hi hagin generat moltes llegendes. Des d’un drac que hi vivia (encara que hi ha al Parc una altra cavitat amb més pedigrí per a ser el cau de la bèstia, la Cova del Drac de la Mola), fins a tenir dins una ciutat sencera amb els seus habitants encantats).

Nosaltres només hi vam trobar altres excursionistes que semblaven ben normals … Millor així.

Deixem les entranyes de la terra i retornem cap el canal del Llor i continuem la baixada, fins que en una bifurcació agafem el camí de l’esquerra. Lògic, doncs anem a fer una volta de 360 graus al Montcau.

A mà dreta, tenim unes vistes espectaculars sobre les Roques dels Emprius.

I si mirem cap avall, veiem el gran casal del  Marquet de les Roques.

Continuem el camí i ben aviat tenim el primer error de la jornada, ens equivoquem de torrent. Sabem que la pujada l’hem de fer pel costat del Torrent de la Guineu i intentem pujar pel primer torrent que trobem, que és un altre. Adonats de la pífia, continuem el camí per on anàvem fins que arribem al torrent correcte i allà trobem el bassal de la Font de la Guineu.

Fem una bona pujada seguint un corriol pel costat del torrent i arribem a una curiositat geològica. Una gran roca caiguda que de ben segur ha servit d’aixopluc al llarg de la història. El camí hi passa per sota.

Seguim pujant i deixem d’estar envoltats de vegetació. Som a sobre de roca. I damunt dels nostres caps, majestuosa, la forma arrodonida del Montcau.

I ara ve el segon error de la jornada. Malgrat que el camí estava senyalat per muntanyetes de pedres, no el seguim correctament (probablement hauríem d’haver continuat una mica més cap a dalt) i vam fer cap un altre cop al Torrent de la Guineu. Com vam poder, el vam travessar i vam pujar fins les Roques de la Coca. No estava previst, però benvingut sigui, així les vam conèixer de prop.

I des d’allà, també una mica “camp a través”, vam arribar a la Bauma dels Cortins.

Ja som una altre cop dins del camí correcte. Per cert, la solitud des de fa una bona estona és la nostra companya.

I ara bé una part entretinguda de l’excursió. Per pujar als Cortins, cal fer servir unes cordes, cables i esglaons col·locats a aquest efecte. Som-hi.

Sense ser massa perillós, cal anar en compte. De fet, hi ha dos trams de pujada on cal l’ajuda del material que hi trobem. Gràcies als qui, desinteressadament, ho van posar !!

Tenim una agradable sorpresa quan a dalt hi trobem boix grèvol.

Des de dalt, tenim una magnífica vista de la Roca Falconera i d’un altre turó a l’esquerra, la Sabatera, que fins i tot ens crida més l’atenció per la forma tan plana de la part superior, com si l’haguessin tallat netament.

I en un extrem, trobem una capelleta que en el seu interior té un llibre de registre. Comprovem que no hem estat els primers de pujar-hi avui. Probablement, tampoc els últims.

Baixem per on hem pujat als Cortins i ja només queda la part final del camí. Anem seguint tota l’estona les pedres amuntegades que ens van assenyalant el camí. Gràcies també als que han tingut la paciència de fer-ho. I, estèticament, moltes d’aquestes piles són una preciositat.

Travessem el canal del Sec, sec de debó, i arribem a la carretera, que seguim breument, per, després de creuar el Coll d’Estenalles, arribar on tenim en cotxe aparcat.

Agrair als escriptors i editors del llibre que ens han ajudat a preparar aquesta sortida (en concret, la ruta 13).

I abans d’acabar, esmentar una altre sorpresa, molt agradable, de la ruta. Donat que vam acabar més tard del previst, vam decidir d’anar a buscar un restaurant dels voltants, amb el desig que ens donessin de menjar malgrat la hora ja tardana.

Doncs bé, a la descoberta, vam anar cap a Mura i ens vam dirigir al Restaurant Cal Carter.

Absolutament recomanable. Menjar, lloc i tracte. 93 8317036. De ben segur hi tornarem.

Finalment, si voleu més detalls de la ruta i el GPS, ho trobareu al Wikiloc, aquí.

Salut i botes.