El Montcau, la Necròpoli de Coll d’Eres, la Cova Simanya i els Cortins (Parc Natural de Sant LLorenç del Munt i l’Obac, Bages, Vallès Occidental)
Publicat: 09/10/2011 Filed under: Bages, Cova, Jaciment, Restaurants, Sant Llorenç del Munt i l'Obac, Senderisme, Vallès Occidental, Wikiloc 2 comentarisTemps de marxa: 2 hores 57 minuts. Distància recorreguda: 7,9 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.
Aquest darrer dissabte hem tornat a fer una excursió pel Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac després d’uns quants anys de no trepitjar-lo. Fa un temps, amb els nens petits, sí que molts dies de cap de setmana acabàvem per algun dels molts camins i llocs de bon visitar del Parc, però el temps passa i ja tocava torna-hi (és cert realment allò que havíem sentit dir a la gent gran de que quan més vell et fas, més ràpid el temps passa ! Ara els grans som nosaltres …). Aquest cop hem tingut un bon regal, la nostra filla ens ha tornat a acompanyar.
L’objectiu era pujar primer i després donar un tomb al voltant del Montcau, visitant uns quants llocs força interessants.
Ens arribem al lloc de principi i fi de l’excursió, l’Oficina del Parc Natural i Centre d’interpretació del Parc Natural, al Coll d’Estenalles, 870 metres d’altitud, carretera BV-1221 de Terrassa a Navarcles, km 14,8.
Com a prova de que feia anys que no hi passàvem, de camí fins aquí ens han sorprès les nombroses rotondes que trobem a la sortida de Terrassa i accessos a Matadepera. Òbviament, tampoc havíem vist la connexió amb el Quart Cinturó.
En fi, som al Coll d’Estenalles. Comencem. I de seguida, pujada ! Avís, el tram inicial sobre ciment és pot-ser el de més pendent.
Cap a dalt del Montcau. No hi ha pèrdua possible.
En aquesta part del recorregut, i en funció de l’hora, és molt fàcil trobar famílies senceres amunt i avall. Fantàstic !
A la nostra esquena podem veure Montserrat, encara que avui no hem tingut sort pel que fa a la nitidesa de l’atmosfera.
No triguem a ser a dalt, a 1.056 metres d’altitud. Punt de frontera entre el Bages i el Vallès Occidental i de separació entre les conques del Besós i el Llobregat. En dies clars, els Pirineus es veuen molt bé. Una taula d’orientació que s’hi troba és de gran ajut.
Comencem la baixada cap el Coll d’Eres. Tot del dret.
Com hem dit, molts grups de famílies senceres. Nens a peu, nens en motxilles. Gent gran, de fet visiblement més iaies que iaios. Gossos amunt i avall.
I arribem al Coll d’Eres, on al costat del monòlit dedicat al poeta Joan Maragall, bastit l’onze de setembre de 1.961 pels Amics de les Arts de Terrassa, molts aprofiten per a aturar-se i esmorzar. Molt maco el text del poema: “Jo no sé lo que teniu que us estimi tant muntanyes”.
El Coll, com a tal, és encreuament de camins. Agafem el que mena cap al cim de la Mola, per a de seguida agafar un corriol que puja a l’esquerra, sense cap indicació, per a arribar a la Necròpoli del Coll d’Eres.
Es tracta d’un conjunt de tombes de l’època alt-medieval, segles V-VII, escampades per la zona. Aquí es va trobar la coneguda Sivella visigòtica del Coll d’Eres, actualment al Museu de Terrassa.
L’any 1929, el Centre Excursionista de Terrassa va dur a terme els treballs d’excavació d’aquestes tombes trobades per un pastor. De ben segur que us sorprendran.
Desfem el camí fins el Coll i girem a ma dreta. Cap avall. Seguim la canal del Llor. Bona baixada, ombrívola. Per aquí ja menys grups de gent.
Fins que ens trobem un indicador que ens mostra el camí que cap a l’esquerra, ens porta fins la Cova Simanya.
Primer de tot trobem la Cova Simanya petita.
Cal grimpar una mica per entrar-hi.
Sembla com estar dins d’un aparell digestiu, d’una tràquea, quelcom orgànic. La seva “germana gran” que visitarem de seguida és òbviament la més coneguda, però aquesta també val la pena visitar-la.
Uns metres més enllà, arribem a la Cova Simanya gran.
Aquesta cova, de més de 370 metres de recorregut, és una de les més visitades del Parc Natural. Històricament, ha estat habitada al llarg de moltes èpoques i per diferents motius ( des del Neolític fins a servir d’amagatall al llarg de la Guerra Civil).
Portem frontal i hi entrem. Hi ha una bifurcació. Si tirem recte, la visita acaba ràpid per nosaltres.
Però si girem agafem la desviació, el camí és més llarg. Trobem força fang a terra i ens vam aturar abans d’arribar al que es coneix com L’Oca, curiosa estalactita que sembla te la forma d’aquesta au.
Al voltant d’aquesta cova, no és gens d’estranyar que s’hi hagin generat moltes llegendes. Des d’un drac que hi vivia (encara que hi ha al Parc una altra cavitat amb més pedigrí per a ser el cau de la bèstia, la Cova del Drac de la Mola), fins a tenir dins una ciutat sencera amb els seus habitants encantats).
Nosaltres només hi vam trobar altres excursionistes que semblaven ben normals … Millor així.
Deixem les entranyes de la terra i retornem cap el canal del Llor i continuem la baixada, fins que en una bifurcació agafem el camí de l’esquerra. Lògic, doncs anem a fer una volta de 360 graus al Montcau.
A mà dreta, tenim unes vistes espectaculars sobre les Roques dels Emprius.
I si mirem cap avall, veiem el gran casal del Marquet de les Roques.
Continuem el camí i ben aviat tenim el primer error de la jornada, ens equivoquem de torrent. Sabem que la pujada l’hem de fer pel costat del Torrent de la Guineu i intentem pujar pel primer torrent que trobem, que és un altre. Adonats de la pífia, continuem el camí per on anàvem fins que arribem al torrent correcte i allà trobem el bassal de la Font de la Guineu.
Fem una bona pujada seguint un corriol pel costat del torrent i arribem a una curiositat geològica. Una gran roca caiguda que de ben segur ha servit d’aixopluc al llarg de la història. El camí hi passa per sota.
Seguim pujant i deixem d’estar envoltats de vegetació. Som a sobre de roca. I damunt dels nostres caps, majestuosa, la forma arrodonida del Montcau.
I ara ve el segon error de la jornada. Malgrat que el camí estava senyalat per muntanyetes de pedres, no el seguim correctament (probablement hauríem d’haver continuat una mica més cap a dalt) i vam fer cap un altre cop al Torrent de la Guineu. Com vam poder, el vam travessar i vam pujar fins les Roques de la Coca. No estava previst, però benvingut sigui, així les vam conèixer de prop.
I des d’allà, també una mica “camp a través”, vam arribar a la Bauma dels Cortins.
Ja som una altre cop dins del camí correcte. Per cert, la solitud des de fa una bona estona és la nostra companya.
I ara bé una part entretinguda de l’excursió. Per pujar als Cortins, cal fer servir unes cordes, cables i esglaons col·locats a aquest efecte. Som-hi.
Sense ser massa perillós, cal anar en compte. De fet, hi ha dos trams de pujada on cal l’ajuda del material que hi trobem. Gràcies als qui, desinteressadament, ho van posar !!
Tenim una agradable sorpresa quan a dalt hi trobem boix grèvol.
Des de dalt, tenim una magnífica vista de la Roca Falconera i d’un altre turó a l’esquerra, la Sabatera, que fins i tot ens crida més l’atenció per la forma tan plana de la part superior, com si l’haguessin tallat netament.
I en un extrem, trobem una capelleta que en el seu interior té un llibre de registre. Comprovem que no hem estat els primers de pujar-hi avui. Probablement, tampoc els últims.
Baixem per on hem pujat als Cortins i ja només queda la part final del camí. Anem seguint tota l’estona les pedres amuntegades que ens van assenyalant el camí. Gràcies també als que han tingut la paciència de fer-ho. I, estèticament, moltes d’aquestes piles són una preciositat.
Travessem el canal del Sec, sec de debó, i arribem a la carretera, que seguim breument, per, després de creuar el Coll d’Estenalles, arribar on tenim en cotxe aparcat.
Agrair als escriptors i editors del llibre que ens han ajudat a preparar aquesta sortida (en concret, la ruta 13).
I abans d’acabar, esmentar una altre sorpresa, molt agradable, de la ruta. Donat que vam acabar més tard del previst, vam decidir d’anar a buscar un restaurant dels voltants, amb el desig que ens donessin de menjar malgrat la hora ja tardana.
Doncs bé, a la descoberta, vam anar cap a Mura i ens vam dirigir al Restaurant Cal Carter.
Absolutament recomanable. Menjar, lloc i tracte. 93 8317036. De ben segur hi tornarem.
Finalment, si voleu més detalls de la ruta i el GPS, ho trobareu al Wikiloc, aquí.
Salut i botes.
Cova d’en Riera (Bell-lloc d’Aro, Santa Cristina d’Aro, Gavarres, Baix Empordà)
Publicat: 18/09/2011 Filed under: Baix Empordà, Cova, Dolmen / Cista, Gavarres, Menhir, Senderisme, Wikiloc 2 comentarisTemps de marxa: 13 minuts. Distància recorreguda: 0,6 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.
Aquesta la podríem definir com la ruta de les dues mitges mentides. Mitja mentida és que sigui una ruta, doncs el camí que seguirem és tan curt que només el podem qualificar de petit passeig (anada i tornada no són més de 15 minuts). Mitja mentida és que sigui una cova, doncs en realitat és un paradolmen o, amb més detall, una curiosa disposició de roques originada per la partició d’un gran dom granític i que ha originat un espai que ha servit d’aixopluc a l’home des dels temps més antics.
Però quin lloc ! Aquí el teniu.
De fet, uns dies abans, després de trobar les dues Cistes d’en Cazurro, vam intentar arribar-hi baixant des del Puig d’en Ponç, a dalt de la carena, entre Romanyà de la Selva i la Roca Rovira, però no disposàvem de la localització precisa de l’indret i no ho vam trobar. Així que aquest cop, el dilluns 29 d’agost de 2011, hi vam anar des de baix, des de la Urbanització Bell-lloc II, que amb uns 200 habitants, forma part de Bell-lloc, als primers contraforts de les Gavarres, una de les moltes entitats que s’inclouen dins del municipi de Santa Cristina d’Aro (les altres són Bufaganyes, Canet de Mar, Romanyà de la Selva, Salom, Solius, el Vilar, Malvet, Camps de Santa Maria i la pròpia Santa Cristina d’Aro).
Amb el cotxe entrem dins de la urbanització i no l’aparquem fins que no hem passat el darrer dels xalets més o menys agrupats, en un gran giravolt del camí.
Ens fiquem per un caminet i a la primera bifurcació anem cap a l’esquerra. Seguim fins que uns fletxes blaves ens indiquem el corriol a seguir.
I en poca estona ja hi arribem. Quin tros de paradolmen !
Ens impressiona més que no pas altres monuments o accident geològics més coneguts a la zona. L’estètica i, sobre tot, la mida. És molt gran.
Dins, es veu com els homes (pastors, etc) hi han construït diferents murs com a protecció del vent i la pluja.
Si ens fixem bé, veurem que la gran roca que fa de coberta és força llisa per la part superior.
Sembla prou evident que un gran dom granític es va partir pel mig (un llamp?), va caure i va quedar repenjat sobre altres roques de l’entorn.
L’altre meitat del dom resta al seu lloc una mica més amunt.
Entrem i sortim del paradolmen, passem per dalt, pels costats. No volem marxar !
Però ho acabem fent…
Per cert, de tornada continuem cap a dalt per el camí on havíem deixat el cotxe, que ens porta a Romanyà i aprofitem per passar pel costat del Menhir la Pedra de les Goges, dins del Golf de Mas Nou (tot un canvi de paisatge).
I aquests són els llibres que un altre cop ens han ajudat.
Si voleu els detall de com arribar-hi i les dades GPS, ho trobareu al Wikiloc aquí.
A reveure. Salut i botes.
Excursió al Salt del Prat des de Figaró, passant pel sot del Bac (Vallès Oriental)
Publicat: 05/09/2011 Filed under: Cova, Senderisme, Vallès Oriental, Wikiloc 3 comentarisTemps de marxa: 1 hora 23 minuts. Distància recorreguda: 5,0 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.
Feia temps que en Pep tenia ganes de fer aquesta bonica i curta excursió, doncs recordava que hi havia estat amb l’escola farà uns 33 anys (fa ja molt de temps, però geològicament parlant no és res!). Aquí en tenim una prova gràfica.
Figaró, a banda de les pròpies virtuts, té un gran avantatge pels excursionistes, que desgraciadament pocs municipis ben emplaçats per a ser origen o destí de rutes a peu tenen: estació de tren. Això (malgrat les nostres Rodalies …) permet no fer només rutes circulars i, per exemple, un recorregut típic que s’aprofita d’aquest fet (i que nosaltres seguirem en el seu tros inicial) és el Figaró – Aiguafreda.
Malgrat aquesta explicació, com que disposàvem de poc temps, nosaltres hi vam anar en cotxe (al final d’aquesta entrada al bloc veureu perquè ens en vam penedir). Va ser el 17 de juliol d’enguany.
Arribats a Figaró, de seguida criden l’atenció els importants testimonis de l’estiueig de començaments del segle XX.
Per cert, en aquest post parlarem sempre de Figaró, encara que sovint en diem El Figaró. Creiem que és correcte (de fet a la Wikipèdia es parla de certs problemes de nomenclatura (Figaró, El Figaró, Figaró-Montmany, el Figaró i Montmany, …). Per desconeixement, no entrem en el debat i agafem la versió més curta del topònim.
Sortim de Figaró i ens encarem cap als Cingles de Bertí, tot seguint el PR C-33.
De seguida creuem la via del tren, anant en compte !
I ja ens endinsem a la petita vall, el sot del Bac. Un lloc, com diu el seu nom, força obac. A més a més, el camí va per la part de la baga. Alzines i marfulls ens envolten.
Això és molt bo per a dies de sol. Per contra, si plou o ha plogut no fa massa, de ben segur que és molt fàcil relliscar-hi.
A prop del destí, a ma esquerra del camí ens sorprèn una balma, encara que força deteriorada amb pintades. Una llàstima.
La vall es va tancant i s’entén que aquestes parets hagin estat un dels punts típics d’iniciació per els escaladors al nostre país.
Per un corriol baixem a la llera del torrent i ja hem arribat al Salt del Prat.
No cau massa aigua per la cascada, però en cau. Lloc bonic i sorprenent. Refrescant.
De ben segur que prou animals s’hi deuen acostar, però aquest cop no tenim sort.
El paisatge al voltant del Salt del Prat és força agradable. Hi veiem pedra rogenca porosa. Terreny càrstic, òbviament.
També unes importants estalactites.
I la majestuosa roca de l’Agulla del Salt.
Donem aquest cop la volta i refem el mateix camí de tornada. De seguida ens fixem ara en Les Dues Germanes, on uns escaladors estan a meitat de camí per a fer el cim.
La tornada es fa ràpida i no triguem a creuar el riu Congost, amb uns quant ànecs banyant-se, i arribar al cotxe, aparcat prop d’una altre torre d’estiueig.
I disculpeu, però ho hem de dir: al tornar, ens vam trobar el cotxe amb un fort cop i una bona ratllada, sense cap nota ni res. En fi. L’enrabiada va durar poc. Sort que havíem carregat bé les piles amb aquesta bonica excursió.
I cap a casa, a dinar.
Finalment, felicitar a l’ajuntament de Figaró per la guia d’itineraris al municipi que ha editat, així com a Geo/Estel i Editorial Alpina per el mapa i guia excursioniste que hem fet servir.
Al Wikiloc podeu trobar la rutar amb els detalls de GPS aquí.
Fins aviat. Salut i botes.





















































