La Vall d’Olzinelles (Sant Celoni, Vallès Oriental, Montnegre)
Publicat: 22/10/2011 Filed under: Arbres monumentals, Ermita / Església, Masies, Montnegre i el Corredor, Pou de glaç, Senderisme, Vallès Oriental, Wikiloc Deixa un comentariTemps de marxa: 3 hores i 29 minuts. Distància recorreguda: 9,1 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.
Aquesta ruta segueix el sender local SL-C 79 i la considerem magnífica, sobre tot, pels amants de la botànica i els arbres monumentals.
Estem a Sant Celoni. En lloc d’anar com tantes vegades cap el Montseny, aquest cop travessem per sota l’autopista i ens dirigim cap el Parc Natural del Montnegre i el Corredor (podríem dir que és un Parc amb menys màrqueting. Qui no mira el cim del Turó de l’Home quan passa per l’autopista? Però de ben segur que no massa gent es fixa en les muntanyes -no tan altes, això sí- de l’altre banda de l’AP-7).
Aparquem a costat de Can Draper.
Un plafó ens mostra l’itinerari que anem a seguir -tot el camí està molt ben senyalitzat-.
Gairebé no ens adonem que hem aparcat al costat d’un altiu roure.
Comencem a caminar i davant nostre se’ns obre una magnífica vall que no t’imaginaves que fos allà, la vall d’Olzinelles, formada per la part més baixa del Torrent del mateix nom abans d’ajuntar-se amb la Tordera.
Si et gires d’esquena, allà tenim el Montseny.
Continuem pel camí i ben aviat agafem una petita desviació que ens porta al Pou de Glaç de Can Draper. Construït al 1771, com es pot llegir a la llinda de granit, externament està molt ben conservat. Encara que no ho sembli, internament la seva alçària és de 12 metres -més de la meitat està excavat al sòl-.
El camí que seguíem s’estreny i comença a pujar lleugerament. Tenim la sort de que no parem de sentir ocells cantant!
La carretera BV-5112 la tenim molt a prop i de fet la travessem mentre seguim el torrent. El camí és ombrívol i fresc. El següent punt d’interès és el Pont de Can Plana.
Molt a prop, tornem a veure rescloses que ens indiquen que antigament, quan la zona estava més humanitzada, aquestes aigües eren desviades cap a basses i recs.
De seguida arribem al Pollancre d’Olzinelles (aquest nom sembla més aviat d’un boxejador, no?. Us enrecordeu del Potro de Vallecas?). Més de 26 metres d’alçada i quasi 3 metres de perímetre.
Continuem i al cap d’una estona arribem un altre cop a la carretera. Just al davant, comença el camí privat cap a Can Valls hi allà mateix són ben visibles les restes dels Forns de Pega de Can Valls.
Ho trobem molt interessant. Estèticament i per la seva antiguitat i funció.
Sembla que la seu origen és tan llunyà com els segles IX ò X, poca broma. En els tres forns s’hi produïa una destil·lació amb la que s’obtenia la pega i altres quitrans forestals que van ser utilitzats al llarg de molts segles per a calafatar les embarcacions a les drassanes del país, però també per fer torxes, botes de vi, etc.
Per cert, mentre preníem aquestes fotos, vàrem sentir una sorollada pel mig del bosc, no lluny d’on estàvem i de cop vam poder veure un gran, enorme porc senglar.
Des d’aquí mateix, reculant uns 50 metres per la carretera que acabem de travessar, hi trobem la gran Alzina de la Pega.
Més de 3 metres i mig de perímetre i una alçada superior als 35 metres que la fan una de les alzines més altres de Catalunya, sinó la que més.
Al costat hi trobem la Font i les Basses de la Pega.
Un entorn humanitzat amb bancs i basses que havia estat un lloc tradicional per a que la gent de Sant Celoni vingués a berenar les tardes d’estiu. Els plàtans son esplèndids -quina enveja en tindrien els que veiem des del balcó de casa a Barcelona …-.
Retrocedim el petit tros de carretera que hem caminat i tornem a seguir les indicacions del sender local. Una mica més endavant trobem la Font del Rector, que té l’aspecte actual des del 1989.
I ben aviat arribem a l’església de Sant Esteve d’Olzinelles.
En realitat es tracte d’un conjunt d’església (documentada al segle XI, però l’aspecte actual del XVI), cementiri i rectoria
Tornem a la carretera i pel camí veiem uns indicadors una mica “Sleepy Hollow“.
Fins a finals de gener del 2009, ara ens trobaríem amb el Pi Gros de Can Valls, que tenia més de 36 metres d’alçada i 3,75 metres de perímetre, però una ventada va tombar l’esplèndid pi pinyer.
Ben aviat passem pel costat d’un gran roure, però una mica més enllà hi trobem el Roure del Quintà.
Estem al Quintà de Can Valls d’Olzinelles, començant el camí de tornada. Ens trobem al costat de Can Valls , però a l’altre banda d’on estan els Forns de Pega. Quin lloc! Can Valls i Ca l’Agustí (que es troba a un kilòmetre de distància seguint la carretera) son els dos grans massos d’aquestes contrades.
Passem per sota de 26 plàtans monumentals i arribem a la bassa de l’Aranyal.
Reculem una mica el camí fins a tornar a seguir les senyals blanques i verdes.
Uns deu metres abans d’arribar a un altre arbre monumental, el Cedre de Can Valls, veiem un corriol a la dreta que seguim. Per un camí molt humit ple de falgueres, arribem de seguida a un racó preciós: La Font de l’Aranyal.
Tornem al camí principal i ja som al costat del Cedre de Can Valls, de més de 20 metres d’alçada i quasi 3 metres de perímetre.
I de seguida arribem al Pont de l’Aranyal, construït al segle XIX sobre el sot de les Mines i que al seu costat té un conjunt important de plàtans i el Faig del pont de l’Aranyal, singular sobre tot per la poca alçada a la qual es troba.
Al poc de travessar-lo, vam creuar-nos amb un grup nombrós de caçadors que just havien acabat de fer una batuda de porcs senglars i que ens van comentar que el porc senglar que havíem vist pot-ser era un al que havien disparat i creien haver ferit. Era migdia. No és perillós dur a terme una batuda en aquest lloc a aquesta hora?
Estem en plena tornada i a partir d’ara ve un tros de pujada, passem pel Pla de les Mines, després per quatre camins i finalment per una bifurcació on assolim el punt més elevat de l’excursió, 320 metres d’altitud.
Tot aquest tros és molt tranquil, però, posats a demanar, que bé hi quedarien una cova, un menhir o algun element singular!
Agafem el camí de l’esquerra i, baixant, arribem al Sot de la Remor.
Quina tranquil·litat! Sentint el soroll que fan les fulles per la força del vent, s’entén d’on ve el nom del sot, que ben aviat va a parar a la riera d’Olzinelles i ja ens trobem a prop del punt d’inici.
Ja tornem a ser a Can Draper.
I això és tot. Els detalls i dades GPS els podeu trobar al Wikiloc, aquí.
Fins la propera, salut i botes.
Excursió al Salt del Prat des de Figaró, passant pel sot del Bac (Vallès Oriental)
Publicat: 05/09/2011 Filed under: Cova, Senderisme, Vallès Oriental, Wikiloc 3 comentarisTemps de marxa: 1 hora 23 minuts. Distància recorreguda: 5,0 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.
Feia temps que en Pep tenia ganes de fer aquesta bonica i curta excursió, doncs recordava que hi havia estat amb l’escola farà uns 33 anys (fa ja molt de temps, però geològicament parlant no és res!). Aquí en tenim una prova gràfica.
Figaró, a banda de les pròpies virtuts, té un gran avantatge pels excursionistes, que desgraciadament pocs municipis ben emplaçats per a ser origen o destí de rutes a peu tenen: estació de tren. Això (malgrat les nostres Rodalies …) permet no fer només rutes circulars i, per exemple, un recorregut típic que s’aprofita d’aquest fet (i que nosaltres seguirem en el seu tros inicial) és el Figaró – Aiguafreda.
Malgrat aquesta explicació, com que disposàvem de poc temps, nosaltres hi vam anar en cotxe (al final d’aquesta entrada al bloc veureu perquè ens en vam penedir). Va ser el 17 de juliol d’enguany.
Arribats a Figaró, de seguida criden l’atenció els importants testimonis de l’estiueig de començaments del segle XX.
Per cert, en aquest post parlarem sempre de Figaró, encara que sovint en diem El Figaró. Creiem que és correcte (de fet a la Wikipèdia es parla de certs problemes de nomenclatura (Figaró, El Figaró, Figaró-Montmany, el Figaró i Montmany, …). Per desconeixement, no entrem en el debat i agafem la versió més curta del topònim.
Sortim de Figaró i ens encarem cap als Cingles de Bertí, tot seguint el PR C-33.
De seguida creuem la via del tren, anant en compte !
I ja ens endinsem a la petita vall, el sot del Bac. Un lloc, com diu el seu nom, força obac. A més a més, el camí va per la part de la baga. Alzines i marfulls ens envolten.
Això és molt bo per a dies de sol. Per contra, si plou o ha plogut no fa massa, de ben segur que és molt fàcil relliscar-hi.
A prop del destí, a ma esquerra del camí ens sorprèn una balma, encara que força deteriorada amb pintades. Una llàstima.
La vall es va tancant i s’entén que aquestes parets hagin estat un dels punts típics d’iniciació per els escaladors al nostre país.
Per un corriol baixem a la llera del torrent i ja hem arribat al Salt del Prat.
No cau massa aigua per la cascada, però en cau. Lloc bonic i sorprenent. Refrescant.
De ben segur que prou animals s’hi deuen acostar, però aquest cop no tenim sort.
El paisatge al voltant del Salt del Prat és força agradable. Hi veiem pedra rogenca porosa. Terreny càrstic, òbviament.
També unes importants estalactites.
I la majestuosa roca de l’Agulla del Salt.
Donem aquest cop la volta i refem el mateix camí de tornada. De seguida ens fixem ara en Les Dues Germanes, on uns escaladors estan a meitat de camí per a fer el cim.
La tornada es fa ràpida i no triguem a creuar el riu Congost, amb uns quant ànecs banyant-se, i arribar al cotxe, aparcat prop d’una altre torre d’estiueig.
I disculpeu, però ho hem de dir: al tornar, ens vam trobar el cotxe amb un fort cop i una bona ratllada, sense cap nota ni res. En fi. L’enrabiada va durar poc. Sort que havíem carregat bé les piles amb aquesta bonica excursió.
I cap a casa, a dinar.
Finalment, felicitar a l’ajuntament de Figaró per la guia d’itineraris al municipi que ha editat, així com a Geo/Estel i Editorial Alpina per el mapa i guia excursioniste que hem fet servir.
Al Wikiloc podeu trobar la rutar amb els detalls de GPS aquí.
Fins aviat. Salut i botes.
Pedra gravada de Parpers (Argentona, La Roca, Parc de la Serralada Litoral, Maresme, Vallès Oriental)
Publicat: 18/06/2011 Filed under: Gravats a la roca, Maresme, Senderisme, Vallès Oriental, Wikiloc 2 comentarisTemps de marxa: 55 minuts. Distància recorreguda: 3,9 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.
El motiu d’aquesta senzilla ruta era poder veure pels nostres ulls una de les poques roques amb gravats d’època prehistòrica que tenim a Catalunya, i que a banda està molt a prop de Barcelona.
Vam conèixer de la seva existència al trobar a Internet el treball aparegut l’any 1992 a Sessió d’Estudis Mataronins.
Així que un dia que no disposàvem de massa temps, de seguida en vam arribar al Coll de Parpers.
Lloc ben curiós, doncs des que l’any 1995 es va inaugurar l’autopista C-60 per unir Argentona (costa, Maresme) amb La Roca (interior, Vallès Oriental), ha quedat quasi sense transit. Ho reflecteix molt bé aquesta entrada del blog Vida Quotidiana.
Així que comencem a caminar, amb ciclistes amunt i avall, a costat de la benzinera abandonada i del monument als caiguts.
Estem a uns 300 metres d’altitud. Se sent la remor al lluny del soroll de les autopistes, però el paisatge es força agradable. De seguida passem pel costat de la masia en runes de Ca L’Espinal, amb un gran pi al seu costat i uns camps llaurats força importants just a l’altre banda del camí, la Plana de l’Espinal.
Seguim pel camí sense pèrdua i com que ha plogut recenment, trobem petjades d’animal ben marcades. Aquí en veieu unes que creiem de senglars petits.
I en menys de mitja hora ja hem arribat a la urbanització Sant Carles. Cal agafar just el primer carrer a la dreta i quan aquest gira a l’esquerra ja hi som.
La sorpresa arriba quan ens trobem que el conjunt de roques que busquem estan envoltades d’un tancat dins d’una finca de la urbanització. Però sembla mig abandonada i la tanca és baixa … i es tracta de restes arqueològics coneguts i catalogats que no entenem que fan tancats d’aquesta manera !
Gràcies a les fotografies que hi ha al document abans esmentat trobem la roca amb els gravats. El cert és que costa de distingir i la hem de netejar amb cura.
I un cop neta, ja es veuen els gravats una mica millor. Aquí els tenim.
Per cert, que ja de tornada ens va alegrar conèixer la notícia de que just el passat mes de mars: “l´Ajuntament d´Argentona va aprovar un conveni pel qual cedia els terrenys del Turó dels Castellans, al terme municipal de la Roca del Vallès.
Concretament, es tracta d´una part de terme que havia ocupat l´urbanització Sant Carles i del Turó de llevant, un espai forestal dins el Parc de la Serralada Litoral, on s´hi havien fet obres il·legals de tancament, i en el que hi ha un element de la carta arqueològica d´Argentona, la Roca Gravada de Parpers”.
Retornem cap el cotxe. Cada cert temps es veu al fons la silueta del Castell de Burriac, avui sota núvols.
I de seguida ja tornem a estar el cotxe. Deixem la visita a la propera Via Romana de Parpers per una altre dia.
La ruta penjada el Wikiloc està aquí.
Fins a una altra !






















































