El Montcau, la Necròpoli de Coll d’Eres, la Cova Simanya i els Cortins (Parc Natural de Sant LLorenç del Munt i l’Obac, Bages, Vallès Occidental)

Temps de marxa: 2 hores 57 minuts. Distància recorreguda: 7,9 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Aquest darrer dissabte hem tornat a fer una excursió pel Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac després d’uns quants anys de no trepitjar-lo. Fa un temps, amb els nens petits, sí que molts dies de cap de setmana acabàvem per algun dels molts camins i llocs de bon visitar del Parc, però el temps passa i ja tocava torna-hi (és cert realment allò que havíem sentit dir a la gent gran de que quan més vell et fas, més ràpid el temps passa ! Ara els grans som nosaltres …). Aquest cop hem tingut un bon regal,  la nostra filla ens ha tornat a acompanyar.

L’objectiu era pujar primer i després donar un tomb al voltant del Montcau, visitant uns quants llocs força interessants.

Ens arribem al lloc de principi i fi de l’excursió, l’Oficina del Parc Natural i Centre d’interpretació del Parc Natural, al Coll d’Estenalles, 870 metres d’altitud, carretera BV-1221 de Terrassa a Navarcles, km 14,8.

Com a prova de que feia anys que no hi passàvem, de camí fins aquí ens han sorprès les nombroses rotondes que trobem a la sortida de Terrassa i accessos a Matadepera. Òbviament, tampoc havíem vist la connexió amb el Quart Cinturó.

En fi, som al Coll d’Estenalles. Comencem. I de seguida, pujada ! Avís, el tram inicial sobre ciment és pot-ser el de més pendent.

Cap a dalt del Montcau. No hi ha pèrdua possible.

En aquesta part del recorregut, i en funció de l’hora, és molt fàcil trobar famílies senceres amunt i avall. Fantàstic !

A la nostra esquena podem veure Montserrat, encara que avui no hem tingut sort pel que fa a la nitidesa de l’atmosfera.

No triguem a ser a dalt, a 1.056 metres d’altitud. Punt de frontera entre el Bages i el Vallès Occidental i de separació entre les conques del Besós i el Llobregat. En dies clars, els Pirineus es veuen molt bé. Una taula d’orientació que s’hi troba és de gran ajut.

Comencem la baixada cap el Coll d’Eres. Tot del dret.

Com hem dit, molts grups de famílies senceres. Nens a peu, nens en motxilles. Gent gran, de fet visiblement més iaies que iaios. Gossos amunt i avall.

I arribem al Coll d’Eres, on al costat del monòlit dedicat al poeta Joan Maragall, bastit l’onze de setembre de 1.961 pels Amics de les Arts de Terrassa, molts aprofiten per a aturar-se i esmorzar. Molt maco el text del poema: “Jo no sé lo que teniu que us estimi tant muntanyes”.

El Coll, com a tal, és encreuament de camins. Agafem el que mena cap al cim de la Mola, per a de seguida agafar un corriol que puja a l’esquerra, sense cap indicació, per a arribar a la Necròpoli del Coll d’Eres.

Es tracta d’un conjunt de tombes de l’època  alt-medieval, segles V-VII, escampades per la zona. Aquí es va trobar la coneguda Sivella visigòtica del Coll d’Eres, actualment al Museu de Terrassa.

L’any 1929, el Centre Excursionista de Terrassa va dur a terme els treballs d’excavació d’aquestes tombes trobades per un pastor. De ben segur que us sorprendran.

Desfem el camí fins el Coll i girem a ma dreta. Cap avall. Seguim la canal del Llor. Bona baixada, ombrívola. Per aquí ja menys grups de gent.

Fins que ens trobem un indicador que ens mostra el camí que cap a l’esquerra, ens porta fins la Cova Simanya.

Primer de tot trobem la Cova Simanya petita.

Cal grimpar una mica per entrar-hi.

Sembla com estar dins d’un aparell digestiu, d’una tràquea, quelcom orgànic. La seva “germana gran” que visitarem de seguida és òbviament la més coneguda, però aquesta també val la pena visitar-la.

Uns metres més enllà, arribem a la Cova Simanya gran.

Aquesta cova, de més de 370 metres de recorregut, és una de les més visitades del Parc Natural. Històricament, ha estat habitada al llarg de moltes èpoques i per diferents motius ( des del Neolític fins a servir d’amagatall al llarg de la Guerra Civil).

Portem frontal i hi entrem. Hi ha una bifurcació. Si tirem recte, la visita acaba ràpid per nosaltres.

Però si girem agafem la desviació, el camí és més llarg. Trobem força fang a terra i ens vam aturar abans d’arribar al que es coneix com L’Oca, curiosa estalactita que sembla te la forma d’aquesta au.

Al voltant d’aquesta cova, no és gens d’estranyar que s’hi hagin generat moltes llegendes. Des d’un drac que hi vivia (encara que hi ha al Parc una altra cavitat amb més pedigrí per a ser el cau de la bèstia, la Cova del Drac de la Mola), fins a tenir dins una ciutat sencera amb els seus habitants encantats).

Nosaltres només hi vam trobar altres excursionistes que semblaven ben normals … Millor així.

Deixem les entranyes de la terra i retornem cap el canal del Llor i continuem la baixada, fins que en una bifurcació agafem el camí de l’esquerra. Lògic, doncs anem a fer una volta de 360 graus al Montcau.

A mà dreta, tenim unes vistes espectaculars sobre les Roques dels Emprius.

I si mirem cap avall, veiem el gran casal del  Marquet de les Roques.

Continuem el camí i ben aviat tenim el primer error de la jornada, ens equivoquem de torrent. Sabem que la pujada l’hem de fer pel costat del Torrent de la Guineu i intentem pujar pel primer torrent que trobem, que és un altre. Adonats de la pífia, continuem el camí per on anàvem fins que arribem al torrent correcte i allà trobem el bassal de la Font de la Guineu.

Fem una bona pujada seguint un corriol pel costat del torrent i arribem a una curiositat geològica. Una gran roca caiguda que de ben segur ha servit d’aixopluc al llarg de la història. El camí hi passa per sota.

Seguim pujant i deixem d’estar envoltats de vegetació. Som a sobre de roca. I damunt dels nostres caps, majestuosa, la forma arrodonida del Montcau.

I ara ve el segon error de la jornada. Malgrat que el camí estava senyalat per muntanyetes de pedres, no el seguim correctament (probablement hauríem d’haver continuat una mica més cap a dalt) i vam fer cap un altre cop al Torrent de la Guineu. Com vam poder, el vam travessar i vam pujar fins les Roques de la Coca. No estava previst, però benvingut sigui, així les vam conèixer de prop.

I des d’allà, també una mica “camp a través”, vam arribar a la Bauma dels Cortins.

Ja som una altre cop dins del camí correcte. Per cert, la solitud des de fa una bona estona és la nostra companya.

I ara bé una part entretinguda de l’excursió. Per pujar als Cortins, cal fer servir unes cordes, cables i esglaons col·locats a aquest efecte. Som-hi.

Sense ser massa perillós, cal anar en compte. De fet, hi ha dos trams de pujada on cal l’ajuda del material que hi trobem. Gràcies als qui, desinteressadament, ho van posar !!

Tenim una agradable sorpresa quan a dalt hi trobem boix grèvol.

Des de dalt, tenim una magnífica vista de la Roca Falconera i d’un altre turó a l’esquerra, la Sabatera, que fins i tot ens crida més l’atenció per la forma tan plana de la part superior, com si l’haguessin tallat netament.

I en un extrem, trobem una capelleta que en el seu interior té un llibre de registre. Comprovem que no hem estat els primers de pujar-hi avui. Probablement, tampoc els últims.

Baixem per on hem pujat als Cortins i ja només queda la part final del camí. Anem seguint tota l’estona les pedres amuntegades que ens van assenyalant el camí. Gràcies també als que han tingut la paciència de fer-ho. I, estèticament, moltes d’aquestes piles són una preciositat.

Travessem el canal del Sec, sec de debó, i arribem a la carretera, que seguim breument, per, després de creuar el Coll d’Estenalles, arribar on tenim en cotxe aparcat.

Agrair als escriptors i editors del llibre que ens han ajudat a preparar aquesta sortida (en concret, la ruta 13).

I abans d’acabar, esmentar una altre sorpresa, molt agradable, de la ruta. Donat que vam acabar més tard del previst, vam decidir d’anar a buscar un restaurant dels voltants, amb el desig que ens donessin de menjar malgrat la hora ja tardana.

Doncs bé, a la descoberta, vam anar cap a Mura i ens vam dirigir al Restaurant Cal Carter.

Absolutament recomanable. Menjar, lloc i tracte. 93 8317036. De ben segur hi tornarem.

Finalment, si voleu més detalls de la ruta i el GPS, ho trobareu al Wikiloc, aquí.

Salut i botes.

Anuncis

Esgrafiats d’en Perot Rocaguinarda (Oristà, Lluçanès, Osona)

Temps de marxa: 2 hores 45 minuts. Distància recorreguda: 10,7 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Aquest passat diumenge vam decidir fer una excursió per la nostra estimada comarca (natural i humana, que no administrativa) del Lluçanès. Tots els cops que hi hem voltat, sempre hem gaudit la tranquil·litat que s’hi respira. Al Santuari dels Munts, a la riera de Merlès, a Santa Maria de Lluçà. Hem vist també la Pedra Dreta a peu de carretera.  Però afortunadament, encara ens queden molts llocs per visitar: la Roca de Pena d’Alpens, el Roure de la Senyora de Sant Boi, les Balmes de les Llobateres, el Gorg de les Heures, la Riera de Sorreigs, … Mica en mica.

Aquest cop ens hem decidit per anar a fins el Cingle dels Tres Còdols per a poder veure els Esgrafiats d’en Perot (anomenats així en honor el bandoler més famós d’aquestes terres al segle XVII, Perot Rocaguinarda o Perot lo Lladre) que des de que vam conèixer de la seva existència ens van cridar l’atenció.

Esgrafiats d'en Perot

On són els esgrafiats ? Amagats ? Ben a la vista ? Són grans o petits? Molts o pocs ?

Per a resoldre-ho, ens vam anar doncs fins a Oristà.  A sobre de l’Eix Transversal, a la part sud d’aquest altiplà de terres que ocupen espais d’Osona, Bages i Berguedà. A Oristà ja hi havíem estat per a visitar la sorprenent cripta romànica que s’hi va trobar l’any 1969, al soterrani de l’església de San Andreu.

Comencem a caminar des d’aquesta població d’uns 600 habitants distribuïts entre diversos nuclis i que, si la informació que tenim no és errònia, és el més extens de tota la comarca d‘Osona. Més del doble d’extensió que Vic capital, per exemple.

Els primers metres de camí són els menys afortunats de tota la passejada. Una mica de carretera i olor de purins, amb granja de porcs a tocar. Per sort, de seguida agafem un trencall a mà dreta i,  després de passar pel costat del Tint, masia molt ben recuperada, anem a parar al costat de la Riera Gavarresa.

La Riera Gavarresa, que anirem seguint prou estona al llarg d’aquesta excursió, té un nom que sempre ens ha agradat i cridat l’atenció. No sabem explicar el perquè. Per les “erres” ? El seu curs neix a Alpens i travessa el Lluçanès de nord a sud fins anar a parar al LLobregat. Molt estacional, periòdicament dona ensurts.

Seguim caminant i de seguida arribem a La Quintana, construïda al segle XVIII.

Es tracta d’una de les masies més important de la comarca i sens dubte la que més del nostre recorregut. Explotació agrícola i ramadera de gran volada. A costat del camí, mig amagat, com un vell iglú abandonat de pedra, a costat del casalot, hi trobem un Pou de Glaç.

Pocs metres més enllà, també trobem les restes del que va ser el Molí de La Quintana.

Anant en compte, es poden veure les parts de l’edificació que, arran de riera, tenien els mecanismes que al moure permetien moldre el gra.

Aquí agafem un camí a l’esquerra ben senyalitzat, com tota aquesta ruta, amb pals verds (excepte el corriol final fins els esgrafiats). Pugem una mica i no triguem a tenir una molt bona vista de l’explotació de La Quintana amb Oristà al fons.

El camí és ample i de seguida arribem a les restes de la que va ser la Masia de la Rierola.

Molt interessant donar un cop d’ull a la part enfonsada que hi ha davant de la porta d’entrada principal. Què hauria haver estat ? Pot-ser un celler de quan la zona era vinícola abans de la fil·loxera ? (Per cert, en alguns trams del camí, hem anat veien vinyes salvatges. Probables restes creiem d’aquest cultiu).

Ben aviat però, quan tornem a travessar la Riera Gavarresa, mirem cap amunt. Ja estem a prop. Allà dalt del cingle argilós que tenim al davant, segons hem llegit, hi trobarem els graffiti.

Segueix sent molt agradable el recorregut i el dia acompanya.

Aviat ens trobem passant pel costat d’una masia recuperada, creiem que com a segona residència, i que ens dóna una impressió magnífica, Mas Miquelet.

Ara ve la primera pujada de debò del dia i, efectivament, dalt de la cinglera veiem les restes de Can Rocaguinarda.

La primera vista que tenim de la que fou la casa on va néixer el famós bandoler Perot Rocaguinarda al 1582 és de la paret est amb uns contraforts.

Ens hi acostem i veiem l’entrada principal.

L’estat de l’edificació és d’abandó absolut. Una veritable llàstima.

Amb compte, veiem que algunes estructures encara aguanten, però si no s’hi fa una actuació a curt termini, la degradació es farà total.

I des del davant de la porta principal, continuant per un caminet, de seguida a mà dreta veiem uns punts verds que ens senyalen el corriol que ens mena en pocs minuts al destí d’avui. Cal anar una mica en compte en aquest tros. Res de l’altre món, però a poc a poc i mirant on es posen els peus.

I ja hi som.

Un espai més gran del que ens pensàvem. A banda del graffiti d’en Perot, de principis del segle XVII i que hem mostrat al començament d’aquesta entrada al blog, hi trobem el famós text que hi va deixar, probablement a començaments del segle XX, un tal Félix Gallardo.

A banda, hi ha gravats de tota mena, probablement del segle XVII als nostres dies.

Una cara.

O temes vegetals o geomètrics variats.

Ens hi quedem una estona, mirant i remirant els gravats. Ben curiós tot plegat.

Bevem aigua, mengem unes avellanes i tornem. Deixem enrere aquest lloc i en breu ja tornem a estar al Mas Rocaguinarda. Ara girem a la dreta i tornem pel costat del mas en reconstrucció de La Gallinera.

Agafem una desviació a la dreta i un camí amb trossos de molta pedra ens baixa fins arribar al ja visitat Molí de La Quintana, on tornem al camí inicial.

Les vaques segueixen ocupades.

Tornem a passar pel costat del Tint.

I ben aviat ja tenim Oristà al davant, amb la capella de Sant Sebastià dalt del turó.

I això ha estat tot aquest cop.

Els llibres que ens han ajudat de manera concreta han estat aquests.

I si voleu detalls de la ruta i el GPS, ho trobareu al Wikiloc, aquí.

Fins la propera, salut i botes.


Cova d’en Riera (Bell-lloc d’Aro, Santa Cristina d’Aro, Gavarres, Baix Empordà)

Temps de marxa: 13 minuts. Distància recorreguda: 0,6 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Aquesta la podríem definir com la ruta de les dues mitges mentides. Mitja mentida és que sigui una ruta, doncs el camí que seguirem és tan curt que només el podem qualificar de petit passeig (anada i tornada no són més de 15 minuts). Mitja mentida és que sigui una cova, doncs en realitat és un paradolmen o, amb més detall, una curiosa disposició de roques originada per la partició d’un gran dom granític i que ha originat un espai que ha servit d’aixopluc a l’home des dels temps més antics.

Però quin lloc ! Aquí el teniu.

De fet, uns dies abans, després de trobar les dues Cistes d’en Cazurro, vam intentar arribar-hi baixant des del Puig d’en Ponç, a dalt de la carena,  entre Romanyà de la Selva i la Roca Rovira, però no disposàvem de la localització precisa de l’indret i no ho vam trobar. Així que aquest cop, el dilluns 29 d’agost de 2011, hi vam anar des de baix, des de la Urbanització Bell-lloc II, que amb uns 200 habitants, forma part de Bell-lloc, als primers contraforts de les Gavarres, una de les moltes entitats que s’inclouen dins del municipi de Santa Cristina d’Aro (les altres són Bufaganyes, Canet de Mar, Romanyà de la Selva, Salom, Solius, el Vilar, Malvet, Camps de Santa Maria i la pròpia Santa Cristina d’Aro).

Amb el cotxe entrem dins de la urbanització i no l’aparquem fins que no hem passat el darrer dels xalets més o menys agrupats, en un gran giravolt del camí.

Ens fiquem per un caminet i a la primera bifurcació anem cap a l’esquerra. Seguim fins que uns fletxes blaves ens indiquem el corriol a seguir.

I en poca estona ja hi arribem. Quin tros de paradolmen !

Ens impressiona més que no pas altres monuments o accident geològics més coneguts a la zona. L’estètica i, sobre tot, la mida. És molt gran.

Dins, es veu com els homes (pastors, etc) hi han construït diferents murs com a protecció del vent i la pluja.

Si ens fixem bé, veurem que la gran roca que fa de coberta és força llisa per la part superior.

Sembla prou evident que un gran dom granític es va partir pel mig (un llamp?), va caure i va quedar repenjat sobre altres roques de l’entorn.

L’altre meitat del dom resta al seu lloc una mica més amunt.

Entrem i sortim del paradolmen, passem per dalt, pels costats. No volem marxar !

Però ho acabem fent…

Per cert, de tornada continuem cap a dalt per el camí on havíem deixat el cotxe, que ens porta a Romanyà  i aprofitem per passar pel costat del Menhir la Pedra de les Goges, dins del Golf de Mas Nou (tot un canvi de paisatge).

I aquests són els llibres que un altre cop ens han ajudat.

Si voleu els detall de com arribar-hi i les dades GPS, ho trobareu al Wikiloc aquí.

A reveure. Salut i botes.


Solius. Un tomb per l’església de Santa Agnès i el Monestir de Santa Maria, la Cova dels Moros i el Castell de la Roca (Santa Cristina d’Aro, Ardenya, Baix Empordà)

Temps de marxa: 35 minuts. Distància recorreguda: 2,3 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

El dijous 28 d’agost de 2011, ja a les acaballes de les vacances, ens van decidir a tornar a fer una passejada  per un recorregut que quan els nostres fill eren petits havíem fet moltes vegades amb el cotxet o amb les motxilles de portar nadons, o ja de més grandets quan encara ens feien cas i venien amb nosaltres … En aquella època, el camí ens semblava llarg ! Ara, amb poc més d’una hora, aturades incloses, hem fet tota la volta. Però tant llavors com ara, ens ha semblat un camí magnífic.

Per arribar al punt de sortida, hem d’agafar la desviació cap a Solius just en l’encreuament de carreteras on, en sentit oposat, s’agafaria la carretera cap a Romanyà de la Selva, i passar pel davant de Mas Pla, allotjament rural.

Al llarg de molts estius, aquest va ser el restaurant favorit dels nostres fills. Passats els anys, ara trobem l’Emili i la resta d’equip de servei i de cuina a Can Xerta no gaire lluny, a Santa Cristina, a prop de l’antiga estació del carrilet.

Seguim per la carretera, passant pel davant de Can Rissec i després d’un gir, ja som a l’aparcament davant de l’església de Santa Agnès de Solius.

El campanar de Santa Agnès és força esbelt i delicat, aixecat de nou a finals del XVIII sobre una base romànica.

Visible des de molts racons de la vall, l’església té al davant dues rengleres de xiprers formant un passadís que, encara que amaguen la façana, li confereixen al conjunt un caràcter quasi de escenografia operística, les línies verticals remarcant l’espiritualitat del lloc.

A la façana, per cert, s’hi troba, com a curiositat, un esplèndid rellotge de sol. No gens habitual.

Des de 1967, existeix adjunt a l’església, el Monestir de Santa Maria. Recomanació: Procureu anar-hi coincidint en algun dels moments al llarg del dia en que els monjos cistercencs hi canten gregorià com a part de la missa.

Comencem a caminar per un camí ampla, ara ja asfaltat, que ens portaria fins a l’avocador de la zona, però de seguida girem a l’esquerra i agafem un caminet. Bon lloc per a relaxar-se.

A l’esquerra tenim una bona vista de la roca Rodona i els Carcaixells.

Passem pel costat d’uns eucaliptus (restes de plantacions fetes anys enrere amb un intent de treure el màxim rendiment a la fusta sense tenir en compte l’impacte en l’ecosistema) i quan arribem a un encreuament, girem a l’esquerra (si anéssim cap a la dreta, no trigaríem gaire a arribar a les Roques Bessones i la Roca Ponça, esplèndids doms granítics que familiarment anomenem “roques australianes”, ja que ens recorden molt la geologia que vam veure tot sovint voltant per aquell sorprenent pais.

I no triguem gaire a arribar a una esplanada amb pins on en una banda hi ha la roca anomenada Roca dels Moros, on ‘hi troba la Cova dels Moros, i a l’altre la roca on trobem el Castell de Solius, o millor dit, Castell de la Roca. Ja hi som !

Anem a pams. Primer la Cova. Girem a l’esquerra i ja la veiem.

Es tracta d’una cova artificial del Calcolític, és a dir, de fa uns 4.400 anys.

No és gens d’estranyar que al llarg de la història la cova hagi estat l’habitatge d’eremites. Possiblement també crematori …

Mireu quines vistes hi ha de Santa Agnès!

És una llàstima que uns pocavergonyes hagin fet pintades dins de la cova. Si hi entreu, comprovareu quant acollidora és.

La vista del castell, tampoc és gens dolenta.

No ho podem resistir i pugem dalt del dom on hi ha la cova, la Roca dels Moros. Hi trobem uns bons exemples de cassoletes d’erosió i quina panoràmica !

I ara sí, anem cap el castell. De dom a dom.

Aquest és un castell ben peculiar, que ha passat molt desapercebut al llarg de la història. Origen segle XI ? S’esmenta per primer cop a començaments del segle XIII, 1208.

Aquí ens permetem mostrar una imatge extreta d’un dels llibres que apareixen al final i que mostra l’aspecte del castell amb els afegits de l’època de les guerres carlines, fins que al desembre de l’any 1969 una tramontanada va tirar a terra els murs ja força deteriorats.

Sorprenent, no ? Semblava una versió en miniatura del castell del Montgrí.

Quan us hi acosteu, son visibles a la roca uns forats que durien servir probablement per a lligar els cavalls.

Segur que el primer cop que us trobeu davant la porta del castell amb els seus merlets “com d’opereta” omplint l’espai que deixa la roca no us quedeu indiferents. La part superior és medieval (rematada amb els cinc merlets prismàtics), però la part inferior és ben posterior (segles XVIII o XIX)

Un cop dins, sorprèn el treball en la roca dels esglaons.

I, a banda dels elements perimetrals de defensa, un altre element que destaca és una mena de cisterna (o element defensiu).

I tota l’estona tenint unes magnífiques vistes. Tant de la Cova dels Moros com de Santa Agnès. Veiem que la vall de Solius és una zona fèrtil, amb aigua abundant.

Acabem de pujar a dalt, però més enllà de la vista, els trossos de murs que queden en peus “no estan a l’alçada” de la resta del castell. Estem a uns 140 metres d’altitud.

Tenim visió de 360 graus. I als nostres peus veiem Can Dalmau amb el seu petit pantà, on fins el 2005 va existir el primer camp de Pitch&Putt de Catalunya i de l’Estat Espanyol.

I ja ha arribat l’hora de tornar. Ho fem pel costat de la urbanització de Mas Reixac i de seguida ja estem al punt de sortida. Se’ns ha fet curt aquest cop.

Per acabar, aquí teniu alguns dels llibres que ens han permès documentar l’excursió, gràcies.

I si voleu saber detalls i GPS de l’itinerari, ho trobareu a Wikiloc aquí.

Fins la propera. Salut i botes.


Cova artificial de Mas Rissec (Llagostera, Ardenya, Gironès)

Temps de marxa: 6 minuts. Distància recorreguda: 0,4 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Aquesta entrada al bloc no és per a descriure realment una excursió a peu. Es tracta més aviat de relatar la trobada que vam fer de la Cova de Mas Rissec ( o a vegades també anomenada Cova de cal Rissec), dins del massís de Cadiretes.

Quan vam llegir el llibre Els monuments megalítics editat per Quaderns de la Revista de Girona (excel·lent col·lecció !), surt una foto d’aquesta cova artificial, sense especificar la seva posició dins del terme municipal de Llagostera.

En cap mapa dels que maneguem hi surt referència … La teniem que trobar i posar a l’abast dels qui compartiu les nostres dèries.

Primer pas: Google. I ens va portar al magnífic web que amb molt de gust ressenyem, La cabana del moroMolt bona foto ! Però no hi trobem la localització … No obstant, a peu de pàgina hi ha uns comentaris que ens fan entreveure que existeix una foto de la cova penjada a Panoramio (això vol dir, amb les coordenades adjuntes!).  I … voilà, la vam trobar.

Amb el GPS veiem que queda a peu d’una carretera, així que decidim anar-hi directes amb cotxe. És la tarda del dilluns 22 d’agost de 2011. Agafem l’autovia C-35 i ens desviem com si anéssim cap a dins de Cadiretes per la GIV-6744, com tantes vegades hem fet. Però de seguida,agafem la desviació a la dreta. Terra incognita fins ara per nosaltres.

Anem per una vall de dimensions importants, el Pla de Sant Llorenç, i ben aviat a ma dreta veiem un bonica masia que ens crida agradablement l’atenció, Can Codolar.

Continuem i entrem dins d’una de les tantes urbanitzacions plenes de bon gust i integració amb el territori, …, que s’escampen pel pais, La Selva Brava.

La travessem i en un gir a ma dreta ens sorprèn la visió de la que tenia que haver estat la masia més important de la zona, Mas Rissec.

Quin casalot ! Neogòtic, enorme, amb capella adjunta, mig en runes, …

La importància d’aquesta casa de pagès havia d’haver estat enorme.

Quin bon escenari per una pel·lícula de terror !

Al davant encara hi ha una enorme bassa o estany i pels voltants està ple de topònims que incorporen el seu nom. Entre ells, la cova que busquem.

Continuem el camí. No ho sabíem en aquell moment, però a ma esquerra no gaire lluny s’hi troba la Cista de Les Roques de l’Ivet (hi anirem un altre dia) i no triguem a arribar a la urbanització de Fontbona, originada a les acaballes dels seixanta, entre el Puig Salam, la Penya de Cols i el Puig de les Vacasses, amb la Roca Toixonera pel mig.

Quan arribem a la primera casa de la urbanització, aparquem. Segons els GPS estem ben a prop. Efectivament, reculem una mica i ja albirem una torre de roques a ma esquerra que destaca dalt d’un turó.

Bingo !

La cova artificial està a la base de la torre.

Realment és un lloc molt atractiu.

L’interior permet veure que hi ha dos tipus de roca que van ser excavats, amb el granit a la part superior.

No és la cova artificial de la zona d’interior més alt, però quasi permet que una persona de mitja alçada (actual) hi estigui dempeus. Les mides exactes són 2,15 m. de profunditat, 1,58 m. d’amplada i 1,50 m. d’alçada. Bon treball al Calcolític !

Recomanem donar un tomb per la torre de roques. Hi veureu que hi altres cavitats, aquestes naturals, que probablement també van ser utilitzades per l’home primitiu.

També en posterioritat, al llibre sobre La Plana Basarda mostrat a la ruta que hi vam dedicar, hem llegit que va ser “l’inefable” Alfred Klaebisch qui va publicar per primera vegada sobre aquest jaciment.

Donem un petit tomb pels voltants i per la curiosa urbanització, amb Boles de granit típiques de Cadiretes per tot arreu, conformant un paisatge força singular.

I res més. Toca tornar i es fa de nit, així que la visió de la carretera és un digne colofó a la visita que acabem de fer.

Per si voleu els detalls de GPS, els trobareu a Wikiloc aquí.

I fins la propera. Salut i botes.


Excursió al Salt del Prat des de Figaró, passant pel sot del Bac (Vallès Oriental)

Temps de marxa: 1 hora 23 minuts. Distància recorreguda: 5,0 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Feia temps que en Pep tenia ganes de fer aquesta bonica i curta excursió, doncs recordava que hi havia estat amb l’escola farà uns 33 anys (fa ja molt de temps, però geològicament parlant no és res!). Aquí en tenim una prova gràfica.

Figaró, a banda de les pròpies virtuts, té un gran avantatge pels excursionistes, que desgraciadament pocs municipis ben emplaçats per a ser origen o destí de rutes a peu tenen: estació de tren. Això (malgrat les nostres Rodalies …) permet no fer només rutes circulars i, per exemple, un recorregut típic que s’aprofita d’aquest fet (i que nosaltres seguirem en el seu tros inicial) és el Figaró – Aiguafreda.

Malgrat aquesta explicació, com que disposàvem de poc temps, nosaltres hi vam anar en cotxe (al final d’aquesta entrada al bloc veureu perquè ens en vam penedir). Va ser el 17 de juliol d’enguany.

Arribats a Figaró, de seguida criden l’atenció els importants testimonis de l’estiueig de començaments del segle XX.

Per cert, en aquest post parlarem sempre de Figaró, encara que sovint en diem El Figaró. Creiem que és correcte (de fet a la Wikipèdia es parla de certs problemes de nomenclatura (Figaró, El Figaró, Figaró-Montmany, el Figaró i Montmany, …). Per desconeixement, no entrem en el debat i agafem la versió més curta del topònim.

Sortim de Figaró i ens encarem cap als Cingles de Bertí, tot seguint el PR C-33.

De seguida creuem la via del tren, anant en compte !

I ja ens endinsem a la petita vall, el sot del Bac. Un lloc, com diu el seu nom, força obac. A més a més, el camí va per la part de la baga. Alzines i marfulls ens envolten.

Això és molt bo per a dies de sol. Per contra, si plou o ha plogut no fa massa, de ben segur que és molt fàcil relliscar-hi.

A prop del destí, a ma esquerra del camí ens sorprèn una balma, encara que força deteriorada amb pintades. Una llàstima.

La vall es va tancant i s’entén que aquestes parets hagin estat un dels punts típics d’iniciació per els escaladors al nostre país.

Per un corriol baixem a la llera del torrent i ja hem arribat al Salt del Prat.

No cau massa aigua per la cascada, però en cau. Lloc bonic i sorprenent. Refrescant.

De ben segur que prou animals s’hi deuen acostar, però aquest cop no tenim sort.

El paisatge al voltant del Salt del Prat és força agradable. Hi veiem pedra rogenca porosa. Terreny càrstic, òbviament.

També unes importants estalactites.

I la majestuosa roca de l’Agulla del Salt.

Donem aquest cop la volta i refem el mateix camí de tornada. De seguida ens fixem ara en Les Dues Germanes, on uns escaladors estan a meitat de camí per a fer el cim.

La tornada es fa ràpida i no triguem a creuar el riu Congost, amb uns quant ànecs banyant-se,  i arribar al cotxe, aparcat prop d’una altre torre d’estiueig.

I disculpeu, però ho hem de dir: al tornar, ens vam trobar el cotxe amb un fort cop i una bona ratllada, sense cap nota ni res. En fi. L’enrabiada va durar poc. Sort que havíem carregat bé les piles amb aquesta bonica excursió.

I cap a casa, a dinar.

Finalment, felicitar a l’ajuntament de Figaró per la guia d’itineraris al municipi que ha editat, així com a Geo/Estel i Editorial Alpina per el mapa i guia excursioniste que hem fet servir.

Al Wikiloc podeu trobar la rutar amb els detalls de GPS aquí.

Fins aviat. Salut i botes.


Rocafort de Queralt – Sant Miquel de Montclar – Montbrió de la Marca – Rocafort de Queralt (Conca de Barberà, Alt Gaià)

Temps de marxa: 3 hores 45 minuts. Distància recorreguda: 15,3 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Dissabte, 3 de setembre de 2011.  Des de fa dies que els meteoròlegs anuncien pluges per avui. Sense discussió. Una llàstima, doncs feia setmanes que teniem previst per aquest dia fer el camí fins Sant Miquel de Montclar des de Rocafort de Queralt. Tossuts i optimistes de mena, per un cas, ho preparem tot. Ens aixequem pel matí i encara que han caigut quatre gotes per la nit, de ploure ara, res de res.

De fet, no plourà al llarg de tot el camí i en el moment d’escriure aquesta entrada al bloc, seguim esperant l’aigua … Això sí, vam tenir uns bonics núvols al cel tota l’estona que vam agrair ja que així no va picar tant el sol.

En ruta. El començament de la passejada coincideix amb el de la ruta pels voltants de Rocafort de Queralt penjada el passat dia de Sant Jordi. Però un cop passada la cabana de pedra, seguirem pel camí principal.

Hem vist les vinyes carregades. La verema està a punt de començar !

Tota l’estona, al nostre clatell, Forès dalt del cim, envoltat de molins.

Ens fixem en que en diferents llocs del camí hi ha una mena d’abeuradors (1 metre quadrat, aproximadament) que fins ara no havíem vist. Suposem que tindrà a veure en la temporada de caça que sembla començarà el mes que ve.

Quan estem a prop de creuar, pel km. 4, la carretera de Vallespinosa, a ma esquerra fa tenim bones vistes també de Savallà del Comtat (poble enlairat, 825 metres, amb unes runes de castell que criden en veu alta que les restaurin quan més aviat millor).

Hem passat per zona de vinyes i cereals. Un cop creuem la carretera, entrem en zona de bosc mediterrani. A banda dels típics pals senyalitzadors actuals, trobem un simpàtic pal que ens fa saber que ja no quedar gaire estona per arribar al cim.

Ara seguim el PR-C 21. En una parada a ma dreta, unes quantes perdius ens sorprenen fugint de la nostra presència. No triguem gaire a tornar a tenir la carena del Montclar davant amb la inconfusible figura de la torre del castell i la senyera.

Ja només queda l’ascensió final, la part més dura. Però quin valor tindria un cim si ni fos dificultós accedir-hi ?

El Montclar, com Montserrat, està format per conglomerat. I com es noten els còdols a la pujada !

Ja som dal de la carena. Per sobre dels 900 metres. Veiem el poblet de Biure de Gaià (des d’on es fa l’aproximació tradicional més curta al cim i que disposa d’un sorprenent castell neogòtic, res a veure amb els de la zona) als nostres peus.

Ja només queda el darrer esforç per arribar a la torre i a l’església.

Ja hi som !

Per cert, històricament aquestes terres han pertangut a Santa Perpètua de Gaià, i per tant ara formen part del municipi de Pontils.

Primer trobem la torre. En les circumstàncies actuals, quasi sembla una metàfora del nostre país …

Només queda una part de la torre del que va ser el castell de Montclar, molt probablement del segle XI, amb quasi 7 metres de diàmetre. S’entén perfectament el valor estratègic del lloc a la època de la Marca Hispànica en que va ser construït. Visió, i per tant control, sobre una enorme extensió de terreny. Distingim des d’aquí (i disculpes per les possibles omisions) els castells de Queralt i de Saburella , i els nuclis de Savallà del Comtat, Santa Coloma de Queralt, Aguiló, Argençola, Biure de Gaià, Forès, Rocafort de Queralt, Les Piles, Guialmons, Conesa, VallverdSarral i Viladeperdius. Montserrat es distingeix al fons i per l’altre banda el Montagut (Serra d’Ancosa), fins arribar a la Serra del Montmell.

Panoràmica de 360 graus sobre una zona que fins i tot ara te problemes d’ubicació. Estem a la Conca de Barberà, però de fet a la Baixa Segarra, clar que som a l’Alt Gaià, amb l‘Alt Camp i l’Anoia a tocar …

I al costat, una mica per sota, l’església de Sant Miquel.

A diferència del castell, l’església ha estat curosament restaurada i quin goig que fa ! Felicitacions als qui ho han fet !

Cronològicament també sembla tenir els seus orígens al segle XI, o pot-ser lleugerament posterior.

Personalment, ens agraden molt la vista que hi ha cap al nord-est, cap a la zona de Viladeperdius, de Sant Magí de Brufaganya, del castell de Queralt. Les llesques de terra llaurada que queden entre petites carenes boscoses conformen una visió molt singular, com d’un mar de terra en moviment…

Abans de marxar, ens acostem al vèrtex geodèsic que hi ha al punt més alt de la carena.

Les vistes són superbes. Un altre cop 360 graus de visió. Vallespinosa queda just per sota.

La imatge que tenim de tornada a la torre i l’església és esplèndida.

Comencem el camí de tornada.

Fins la carretera de Vallespinosa, que coincideix amb el Coll de Puig de Gaig (800 metres d’altitud), refem el camí, però a partir d’aquell moment continuem pel mateix PR-C 21, que ens portarà a Montbrió de la Marca.

Pel camí anem trobant forces trossos de pedra de sílex.

De ben segur que l’abundant presència d’aquest mineral, juntament amb les nombroses balmes i l’específica posició geogràfica de la zona, van permetre l’abundant presència d’assentaments i jaciments prehistòrics de la zona.

Quan ja ens trobem per la vall que ens mena a Montbrió de la Marca, arribem a un petit oasi. La Font del Codonyer.

Amb taules preparades per a que els viatgers puguin gaudir d’una bona estona fent petar la xerrada a l’ombra de les frondoses alzines i del codonyer que dona nom a la font.

La felicitat seria complerta si la font ragés …, però no es pot tenir tot a la vida.

De seguida, després de passar pel costat de vinyes també a punt de verema, ja albirem Montbrió de la Marca.

En un altre post ja vam explicar la nostra predilecció per aquest llogarret (municipi fins el 1972, incloent Vallverd. Ara dins del municipi de Sarral). El paissatge, el turons, … s’hi respira una atmosfera especial, d’antiguitat.

Primer passem pel costat de l’església de Sant Llorenç.

I ben aviat ja estem al centre del poble.

Per arribar a Rocafort de Queralt, ara fem una part del Camí del Císter, el GR 175.

Quan pugem cap a la Solana, tenim una de les vistes que més ens agraden de Montbrió de la Marca.

I en el tram final, ens desviem lleugerament i, en lloc d’anar pel camí més recte, anem pel que fa una mica més de volta i amb menys pendent, per a poder admirar un dels trossos més ben cuidats de Rocafort, sinó el que més.

Cada cop que hi passem hi trobem un nou detall. I amb gust.

Ja tenim Rocafort de Queralt a la vista.

Una darrera baixada i la pujada final després de creuar la riera, ens tornen al punt de sortida.

I ja sabeu, que si esteu a Rocafort de Queralt, cal passar per la Cooperativa.

Per acabar, com sempre, agrair als escriptors i editors dels llibres que ens han servit per a preparar la ruta.

I si voleu els detalls en GPS de la ruta, els podeu trobar a Wikiloc aquí.

I això es tot per avui. Fins la propera. Salut i botes.