Pintures rupestres del Mas d’en Ramón d’en Bessó (Rojals, Montblanc, Muntanyes de Prades, Conca de Barberà)

Visitades el dissabte 22 de setembre de 2012.

Les pintures rupestres del Mas d’en Ramon d’en Bessó estan al costat de les restes del mas balmat.  A l’abric, hi destaca una figura de brau naturalista, de mida més gran que les del voltant. Hi ha també un arquer, i unes creus i …, totes monocromes vermelloses.  L’abric forma part dels 9 conjunts de Pintures Rupestres de les Muntanyes de Prades declarats Patrimoni Mundial per la UNESCO l’any 1998 -actualment se’n coneixen ja més de 20 en aquest espai-.

Precaució:

– aneu amb molta cura amb l’abric i les pintures. Cap mena de manipulació.

Recomanacions:

– visiteu el CIAR (Centre d’Interpretació de l’Art Rupestre, Muntanyes de Prades) de Montblanc. Situat a l’antiga presó de Montblanc (carrer de la Pedrera, 2, telèfon 977860349).

– Restaurant La Socarrimada, a Rojals (977264059).

I detalls de la ruta per arribar-hi els trobareu a Wikiloc, aquí.

Fins la propera. Salut i botes.

Anuncis

Pintures rupestres del Barranc de Biern (Vilanova de Prades, Muntanyes de Prades, Conca de Barberà)

Visitades el diumenge 13 d’octubre de 2012.

Conjunt de pintures rupestres descobert a l’estiu de 2005 per Núria Sales i Jaume Ciurana.

En podeu trobar informació molt interessant al treball “Un nou conjunt amb pintures rupestres al barranc de Biern (Vilanova de Prades, Conca de Barberà, Tarragona) Primeres observacions astronòmiques”, QUAD. PREH. ARQ. CAST. 24, 2004-2005, de Ramon Viñas i Jaume Ciurana.

Com detall afegit, ens sembla molt interessant el fet de que l’abric sigui una balma calcària de conglomerat, adaptant-se les petites pintures a les concavitats deixades per còdols i a les irregularitats de la paret. Sorprenent, i pot-ser cas únic a Catalunya (de moment).

I perquè veieu la mida de les pintures, que petites són les figures:

Precaució:

– aneu amb molta cura amb l’abric i les pintures. Cap mena de manipulació.

Recomanacions:

– visiteu el CIAR (Centre d’Interpretació de l’Art Rupestre, Muntanyes de Prades) de Montblanc. Situat a l’antiga presó de Montblanc (carrer de la Pedrera, 2, telèfon 977860349).

– Restaurant Camí del Bosc, a Vallclara (977869264).

I detalls de la ruta per arribar-hi els trobareu a Wikiloc, aquí.

Fins la propera. Salut i botes.


Sant Feliu de Guíxols: un tomb pel Monticalvari, Les Penyes i el Turó de la Casa (Baix Empordà)

Temps de marxa: 1 hora i 32 minuts. Distància recorreguda: 5,3 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Aquesta és una senzilla ruta que ens permet trepitjar racons no gaire coneguts dels voltants de Sant Feliu de Guíxols i que pensem inclou unes quantes agradables sorpreses.

Estem a la Costa Brava, en una ciutat per sobre dels 20.000 habitants i que ha sofert menys certs efectes perniciosos del turisme que d’altres municipis de la zona.

El punt de sortida i arribada està situat al començament del Passeig de Mar, davant del Racó de Garbí de la platja, prop d’una rotonda.

Donem l’esquena a la platja i comencem a caminar cap a l’interior, per l’avinguda Juli Garreta (nom d’un dels fills més il·lustres de la vila, compositor sardanista), però de seguida girem cap a l’esquerra i comencem a pujar per un estret carrer costerut, típic de poble mariner, el carrer de Sant Elm. Aviat girem a la dreta pel carrer del Consolat i de cop ja ens trobem  fora del nucli habitat. Sorpresa. Pins al davant nostre. Lloc poc trepitjat pels visitants de la vila ganxona.

Ens trobem al carrer de Jecsalis. De moment, anem arrambats al mur de la dreta, per darrera de patis de cases. Hi ha una construcció singular, una torre.

Estem a la zona del Monticalvari. Darrera del Monestir.

Comencem a pujar el turó i, al costat  d’una tanca metàl·lica, just dins de la finca, hi veiem una curiosa boca de pou.

Seguim pujant i ens espera dels llocs on fa anys els infants i les famílies de Sant Feliu hi feien excursions per berenar, estar a la fresca i beure de la seva aigua: la Font de Monticalvari.

Tornada a arranjar el 2010-2011, noves esllavissades del sauló ja han fet una altre cop de les seves.

Racó fresc i ombrívol.

A menys de cent metres de la font, en direcció cap a l’est, arribaríem a un aflorament de roques envoltades d’alzines i pins i ja prou elevades per a tenir algunes vistes del mar (i ben a prop hi ha les restes d’un principi d’urbanització que començava just davant la baixada a la Cala del Vigatà).

Cap a l’oest, aniríem cap el que serà el nostre camí de tornada. Però ara nosaltres anem direcció sud. Hi ha un bonic camí. Avancem i comencem a suar. A ma esquerra podem veure el que fins els anys 70 del segle passat eren camps ben treballats.

Pertanyien a la masia de Vista Alegre.

Aquesta masia la trobem a ma esquerra, només arribar al carrer asfaltat.

Una llàstima l’estat d’abandó en que es troba. Encara hi ha arbres fruiters pel seu voltant i una magnífica figuera al costat de la seva porta principal.

Si continuéssim direcció l’ermita de Sant Elm (que queda fora d’aquest recorregut, ja que és un lloc prou conegut per sí mateix),

a només 150 metres hi trobem una roca on, segons una llegenda local, hi ha les marques deixades per petjades del cavall de Sant Jaume (poca broma!).

Actualment, la roca és de difícil accés ja que queda al començament del perímetre tancat d’una petita urbanització residencial.

Continuem el nostre recorregut i, creuant el carrer asfaltat, anem per un camí ample de terra entre grans xalets i arribem a un dels punts estrella del recorregut:  El Mirador dels Frares.

Quina vista ! S’Esclavissada, les Penyes o el Davantal del Frare en primer terme.

Ens hi passem una estona. Ja entenem el perquè del nom (costa poc d’imaginar als frares del Monestir pujar fins aquí per gaudir de les vistes).

Agafem el caminet de ronda cap a la dreta i anem a sortir un altre cop al tram asfaltat.

Girem a l’esquerra, cap a la carretera de Tossa. A l’esquerra queda la mar. I ben aviat un pi, ara una mica malalt, que te la singularitat que si t’hi poses a sota és molt fàcil que notis bufar el vent. El forat del vent, en diem.

Tenim per endavant ara uns 350 metres de les millors vistes que es poden tenir de la nostra costa. Anem per un camí asfaltat amb oliveres a banda i banda. Som a Les Penyes.

I mentre caminem, gaudim de les vistes.

No és difícil trobar-hi cotxes aparcats amb gent fent fotografies. Per què serà? Els esculls de Rocacorb i la Punta de Garbí amb l’illot de s’Adolitx davant nostre.

Seguim pel carrer asfaltat principal, que després de passar pel costat d’uns apartaments fa com una “s” cap a l’interior. Per sobre de xalets seguim veient la mar. Es destaca molt la Punta d’en Bosch i la vista arriba fins a Tossa de Mar.

I a partir d’ara, deixem per una estona la mar i ens fixem i anem cap a la banda dreta, cap a la muntanya. Entrem al PEIN de Cadiretes o de l’Ardenya.

Pocs metres més enllà, abans d’arribar a l’encreuament amb la carretera de Tossa, km 43 de la GI-682, només entrar per un caminet de terra ja trobem el primer castell de roques.

Creim que s’anomena Sa Dragonera. Depèn de l’angle des d’on es miri, ens hi sembla veure el cap d’un gos orellut Basset Hound (els de Hush Puppies). Interessant donar una volta per les roques hi veure-hi les petites cavitats naturals.

Seguim per sobre un camí de terra prou ample entre pins i alzines.

Desprès d’un tomb, a mà esquerra ens queda ara un turonet, amb un senyal geodèsic, i atapeït de roques. Val la pena pujar-hi.

Continuem. I ben aviat, a la dreta, la primera de les magnífiques torres de roques que ens trobem en un reduït espai.

Un aspecte colossal. De dalt, gaudim d’una molt bona vista de Sant Feliu.

Als peus de les grans roques, hi trobem unes regates fetes a la roca que pot-ser no son d’origen natural i, per tant, es tractaria d’inscultures.

I no ens direu pas que la roca següent no recorda al cap amb l’ull i la boca d’un llangardaix!

Ens trobem en una zona que fa uns quinze anys va patir un incendi. Els pins no van sobreviure, però sí que ho van fer les alzines sureres i és molt interessant veure com s’ha desenvolupat el sotabosc.

Ara, a ma dreta tornem a tenir una altre torre de roques.

Molt interessant la disposició de la roca de dalt de tot. També amb bona vista. I en la part de baix,hi  trobem concavitats naturals.

I semblants a les anterior, també hi ha unes roques amb regates que semblen fetes per la mà de l’home.

Quin paisatge més bonic que conforma el camí cap el Turó!

Ens acostem cap el turó.

El Turó de la Casa. Quan hi arribem, fins hi tot la disposició de les roques semblen part d’una escenografia.

Una roca que sembla quasi una taula o un altar, una altre que  …

I des d’ací, òbviament, continuen les bones vistes.

Als peus del turó, uns 30 metres més enllà, podem veure un amuntegament de pedres que ens crida l’atenció.

Restes de marges o de construccions? El lloc gaudeix d’un emplaçament magnífic.

Donem mitja volta i comencem a refer el camí de tornada. Però de seguida, ara a la dreta, ens desviem cap a un grup de Boles rocoses que es distingueix de seguida.

A banda de l’estètica del conjunt, interessant la presència d’una cassoleta perfectament rodona a la part superior.

I de cavitats a la part inferior.

Interessant.

I, o tenim molta imaginació, o aquesta roca torna a semblar un gosset ?

Reprenem el camí i uns 150 metres més endavant, també desviant-nos una mica a la dreta, trobem les restes d’una antiga barraca de pagès.

Ara de tornada, seguim una drecera que ens deixa quasi al costat de ca n’Oliva i per variar el recorregut respecte a l’anada, passem per darrera de les casetes del Les Penyes i ens tornem a internar a la zona del Monticalvari.

Clar que sí algú ni es pot resistir, pot tornar a treure el cap al penya-segat …

Pot-ser no és mala idea.

Tornem a entrar al bosc. A partir d’aquest moment, aconsellem seguir les indicacions de la ruta amb GPS al Wikiloc o anar a l’aventura, doncs hi ha molts corriols en un espai petit.

Primer ens trobem un nou conjunt de roques, perfecte perquè juguin els nens i, després de segui un corriol molt bonic, s’arriba a una gran roca amb una anella metàl·lica.

Al costat hi ha una cruïlla de camins. Tirem cap el nord i ens sorprèn trobar unes runes, el Castell de la Bruixa.

Es tracta del que que queda d’un xalet de principis o meitat del segle XX. En la fotografia de sota, podem veure com destacava a la muntanya aquest edifici fa un segle (per cert, al costat de la punta del Monestir, sobresurt la torre en que hem iniciat el nostre recorregut). Com canvia tot !

Tornem a la roca de l’anella i, després de passar pel costat d’uns eucaliptus, trobem les restes d’una barraca al costat del camí.

I a partir d’ací anirem trobant restes molt curiosos que ens demostren que aquesta muntanya fa anys va estar urbanitzada com a finca amb jardins.

Primer de tot, trobem les restes d’una gran bassa, ara eixuta.

A prop, el que duria ser una petita font o bassa, amb parets de marbre.

La vegetació del voltant ens demostra que aquesta era una zona amb aigua abundant.

De la mateixa manera, que hi havia d’haver vinya plantada.

I molta vegetació pròpia de jardins. Hi trobem la yucca.

El xiprer.

Passem pel costat d’un nou grup de roques, que també a la part superior te una cassoleta d’erosió.

El seu voltant està ple de mimoses. Quan estan florides és espectacular.

Seguim i al costat del camí trobem les restes d’una gran bassa, similar a la primera.

A prop, encara dempeus, un antic molí molt vistós.

I baixant unes escales

arribem a l’antic pou.

amb el forat de la mina que pot resultar perillós. Cal anar en compte. Podem veure que l’arítjol o heura espinosa (la “zarzaparrila” en castellà)  també hi és abundant.  Malgrat que punxa, els seus fruits son molt vistosos.

Ja estem acabant. A mà esquerra hi trobem un passeig amb eucaliptus

i si anéssim cap a l’esquerra, arribaríem a la font.

Però nosaltres ara anem drets cap a baix, anant amb compte amb el sauló

i de seguida ja arribem al primer carrer de Sant Feliu, pel carrer del Doctor Ligonya, no sense deixar de sorprendre’ns cada cop que hi passem pel gran nombre d’animals i espai de la muntanya que es ocupat per una casa que dona a la carretera.

Entrem a Sant Feliu pel costat de l‘antiga fàbrica surera de Can Serra on sembla que hi haurà el futur museu Thyssen de Sant Feliu.

De seguida arribem a la Porta Ferrada (anomenada així pels arcs en ferradura del pis inferior, i no pas per la tanca de ferro com li hem escoltat dir a un presentador de televisió no fa massa).

Una bona rebuda!

I ja tornem a estar al punt de sortida.

Si en voleu saber més detalls de GPS, ho trobareu al Wikiloc aquí.

Una darrera recomanació, si teniu set (o encara que no sigui així), aneu a prendre orxata a La Xixonenca, Teresa Macià, a la Rambla d’Antoni Vidal, cantonada carrer Estret.  Quan la tasteu, ja sabreu el perquè.

Volem agrair als autors i editors dels llibres que ens han ajudat en aquesta excursió:

I finalment demanar que no s’embrutin aquests paratges. Que qui els visiti, en tingui cura.

Hem trobat unes quantes mostres de brutícia, massa, que no hem volgut mostrar, però que hi eren, el mes d’agost del 2011 que és quan vam fer les fotografies. Si us plau, mantingueu el lloc net.

I res més per ara, o sí, una foto més dels esculls de Rocacorb. Una meravella. Salut i botes.


La Roca Foradada de Vallromanes (Vallès Oriental, Serralada Litoral)

Anada i tornada, temps de marxa: 52 minuts. Distància recorreguda: 3,4 kilòmetres.

Detalls a Wikiloc.

La petita excursió d’aquest matí ens porta a una altre de les sorprenents coves artificials (*) del nostre territori, la Roca Foradada de Vallromanes.

Ens trobem a Vallromanes, a la part septentrional de la Serralada Litoral, a mig camí entre Granollers i el Masnou, amb un conegut camp de golf.

Comencem a caminar des de la plaça de l’església i de seguida passem per davant del restaurant Can Poal.

Fa uns quants anys, l’aspecte del que envoltava l’església i aquesta masia era ben diferent, com podem veure a la web de l’ajuntament.

Moltes menys cases i molts menys pins. En fi.

Els primers quinze minuts anem per l’Avinguda de Vilassar sortint del poble, fins que poc abans d’arribar a una corba que precedeix a la urbanització de Cal Tabac, agafem un camí de terra que s’enfila capa a l’esquerra. Si es vol, es pot venir en cotxe fins aquí.

No hi ha indicacions i cal anar una mica en compte. Pugem recte amunt.

Deixem un primer trencall a l’esquerra i quan es veu que el camí gira una mica a la dreta per anar a la masia de Cal Cabrit, nosaltres anem a l’esquerra per ben aviat agafar a la dreta el primer camí costerut. Ara, en poc menys de 10 minuts, sense desviar-se, arribem al cim del turó.

Aquest és un lloc molt interessant. S’anomena la Plana de Cal Cabrit. S´hi respira una gran sensació de pau. De fet, l’aflorament de les roques (codina) li dona un aspecte de jardí japonès.

Només travessar el pla i entrar a la vessant nord del turó, de seguida ja veiem un conjunt de grans boles granítiques. Sorprenent.

I allà, en una d’elles, hi veiem de seguida una roca diferent, amb un forat, la Roca Foradada.

Si ens hi fixem bé, es veu que per fora de la roca, aquesta ha estat treballada. Una tanca per a fer-la servir de presó o de forn?

És molt interessant de consultar l’article que l’any 1966, Lluís Galera va publicar va la revista Vèrtex, on escriu sobre la cultura que va crear aquesta cova i d’altres. Aquí a continuació teniu l’article:

Pel que fa a les roques dels voltant, en Lluís Galera ens parla d’una “Pedra dels Sacrificis”, conjunt de dos grans blocs de roques, una sobre l’altre amb un cert moviment, similar a Pedralta a Sant Feliu de Guíxols, fins que fa uns anys van caure i així segueixen.

Arqueologia romàntica o amb fonament?

(*) Arribats a  aquest punt, volem fer un comentari.

En diverses entrades al nostre bloc, fem referència a coves (artificials) que segons  els llibres i documentació a que hem tingut accés, són originaries del Calcolític, ara fa uns 4.000 anys, i creades per la mà de l’home.

Un exemple, està el podem trobar, per exemple, en aquest article del 2005.

Ara bé, aquest més de maig ha aparegut un nou article, que ens ha fet arribar el nostre vell amic i millor retrobat Capità Haddock, on investigacions dutes a terme pel geòleg Carles Roqué neguen aquest origen i proposen una gènesi natural a aquestes cavitats.

Amb prudència i sense ser ni geòlegs ni arqueòlegs de formació (però sí físics i per tant formats i d’acord amb el mètode científic, i observadors de mena), després de llegir-lo amb deteniment, no ens sembla pas que dels punts tractats en aquest article es pugui concloure que l’origen és definitivament natural (tafoni), en lloc d’artificial o creat per l’home (hypogea) com es creia fins ara. En tot cas, pensem que obre la porta a l’origen natural, com a possibilitat. Punt.

Modestament, i com en tantes coses a la vida, pensem en la possibilitat de un terme mig.

Pensem que té molt de sentit que petites cavitats originàriament naturals, en llocs específics, hagin pogut ser treballades per humans per agafar les formes que ara coneixem (arrodonides moltes d’elles, la majoria acollidores), al Calcolític, i fer-les servir per les funcions que correspongués a l’època.

Ho deixem aquí.

Per acabar, felicitar a una web que ens va servir per a trobar sense problema la Roca Foradada (que, per cert, en alguns llocs s’anomena la Pedra Foradada).

Si en voleu saber més detalls de GPS, ho trobareu al Wikiloc aquí.

Fins la propera. Salut i botes.


Via Ferrada de les Gorges de Salenys (Bell-lloc, Santa Cristina d’Aro, Baix Empordà, Gavarres)

Anada i tornada, temps de marxa: 1 hora i 48 minuts. Distància recorreguda: 7,6 kilòmetres.

Detalls a Wikiloc.

Aquesta excursió ens porta a un paratge molt singular de les Gavarres, a la seva vesant sud: Les Gorges de Salenys.

Es tracta del salt d’aigua més important de la zona i on des del 2000-2002 hi ha tres trams de Via Ferrada, construïts per Albert Gironès.

El punt de sortida, on hi arribem agafant la carretera de Solius a Romanyà de la Selva, el tenim a l’estació de l’antic Carrilet a la Font Picant – Bell-lloc, dins del terme de Santa Cristina d’Aro.

Actualment, a l’estació hi trobem un restaurant que hem llegit que és al mateix lloc des de poc després de la construcció de la mateixa, a finals dels segle XIX.

Com podem veure en aquesta fotografia, extreta d’un dels llibres que mostrem al final, es manté prou bé l’aspecte original que tenia l’estació quan estava en us.

Aquest Carrilet, o tren de via estreta, que unia Sant Feliu de Guíxols i Girona, va estar en funcionament des del 1892 fins el 1969. El seu recorregut, de poc menys de 40 kilòmetres, és actualment una de les Vies Verdes de Girona. El trànsit de ciclistes és prou important en funció del dia i hora en que hi passeu.

Comencem a caminar direcció Llagostera. Un cop travessada per sota la carretera, poc més 700 metres més enllà, agafem un corriol a ma esquerra. Agafem un trencant a la dreta i de seguida, al costat d’una torre d’electricitat, arribem a un del millors menhirs de les rodalies, la Pedra Ramera.

Curiós nom, no? No hem trobat pas l’origen d’aquesta denominació. Fita de terme referenciada des del segle XIV, va ser localitzat caigut per Lluís Pallí i Lluís Esteve el 1990 (article al volum 9 dels Estudis del Baix Empordà) i redreçat al mateix lloc el 1991. Quants ciclistes i passen doncs a pocs metres sense conèixer la seva existència! Nosaltres mateixos sabíem que hi era per les rodalies, però no hi havia manera de trobar-lo …,  fins que gràcies a una altre usuari de Wikiloc ho hem aconseguit.

Retornem al camí principal i seguim. De seguida passem per sobre d’un pont sobre la Riera de Salenys i girem a la dreta, cap al Massís de les Gavarres. Important: allà mateix hi ha el GR-92.1, però no l’hem de seguir. Nosaltres en endinsem pel camí més ample. Camí molt agradable, el seguim uns 1,2 kilòmetres fins que arribem a la Planta embotelladora de l’Aigua de Salenys. Per cert, fins aquí es pot arribar en cotxe.

Sorprèn el gruixut mur de pedra del costat de la reixa, més propi d’una fortalesa que no pas d’una planta embotelladora d’aigua (pot-ser un antic molí?). I també sorprèn veure que hi ha activitat.

Mai hem trobat aquesta aigua en cap restaurant o supermercat dels voltants. Ens faria molta il·lusió. On es ven? Misteris de la distribució.

Ara el camí es fa més estret i més proper a la riera, per tant força embardissat. El lloc és molt humit, un bon exemple de bosc de ribera.

Fa anys, de la Riera de Salenys, se’n deia Riera de les Pruneres. Passem d’una banda l’altre, resseguint el corriol, per uns bonics ponts de fusta (Curiositat: la riera fa de frontera entre Llagostera i Santa Cristina d’Aro, és a dir, entre el Gironès i el Baix Empordà. Així que tota l’estona passem d’un municipi a un altre, d’una comarca a una altre).

A ma esquerra ens trobem el camí que ens portaria a la Font de Panedes (aigua picant, amb ferro) i a Sant Ampèl·lit (aquest Sant, segons una llegenda recollida al llibre Llegendes de les Gavarres, de Xavier Cortadellas, tenia tracte directe amb la pluja), dins ja del terme municipal de Llagostera.

Aquest és un altre camí per arribar a les Gorges, però nosaltres continuem recte. I ben aviat arribem al primer tram, el Pou de les Goges (així s’anomena també a les Bruixes bones o Fades).

No costa gens comprendre que aquest lloc, amb aigua tot l’any, ha fascinat al habitants dels voltants des de sempre i que per tant hi ha llegendes que hi fan referència. Segons una, és un pou sense fons. Segons una altre, es comunica amb Mallorca. Segons una més poètica, un pastor hi anava a veure com es banyaven les goges i es va arribar a casar amb una d’elles i se la va endur a casa seva. Fins que es van discutir i ella va tornar a la gorga. Algunes nits de lluna plena, la goja surt a pentinar a la seva filla.

Es pot continuar cap amunt per camí adient per a excursionistes o, si es porta casc i la resta d’indumentària adient, ja es pot seguir la Via Ferrada. Val a dir que aquesta via és ideal per primerencs. El tros entre les dues parets de roca poc separades és molt espectacular.

El següent tram de la Via és el Resalt de la Murtra.

El lloc és espectacular i hi hi passem una molt bona estona. Hi ha un problema amb una tirolina, però no ens empipa gens.

I cap amunt, ja arribem al darrer tram, el Salt del Llop.

Si hi baixa aigua, la cua de cavall ha de ser magnífica (el salt té 55 metres d’alçada). Hi ha ponts de tota mena. I al costat, per a pujar fins a dalt, hi ha les anomenades Escales del diable.

A aquest punt s’hi pot arribar directament, deixant el cotxe poc abans del punt kilomètric 6 de la carretera de Llagostera a Romanayà de la Selva.

Sap greu deixar aquest aquest congost, però cal tornar.

Per a fer-ho, refem de baixada el camí, però sense desviar-nos al menhir.

Una petició: si us plau, manteniu les cordes, ponts, passarel·les, passamans, cables, etc, tal i com ho heu trobat. Gràcies.

Agraïments als autors i editors dels llibres que ens han servit per a preparar la ruta.

I si en voleu saber més detalls de GPS, ho trobareu al Wikiloc aquí.

Fins la propera. Salut i botes.


La Vall d’Olzinelles (Sant Celoni, Vallès Oriental, Montnegre)

Temps de marxa: 3 hores i 29 minuts. Distància recorreguda: 9,1 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Aquesta ruta segueix el sender local SL-C 79 i la considerem magnífica, sobre tot, pels amants de la botànica i els arbres monumentals.

Estem a Sant Celoni. En lloc d’anar com tantes vegades cap el Montseny, aquest cop travessem per sota l’autopista i  ens dirigim cap el Parc Natural del Montnegre i el Corredor (podríem dir que és un Parc amb menys màrqueting. Qui no mira el cim del Turó de l’Home quan passa per l’autopista? Però de ben segur que no massa gent es fixa en les muntanyes -no tan altes, això sí- de l’altre banda de l’AP-7).

Aparquem a costat de Can Draper.

Un plafó ens mostra l’itinerari que anem a seguir -tot el camí està molt ben senyalitzat-.

Gairebé no ens adonem que hem aparcat al costat d’un altiu roure.

Comencem a caminar i davant nostre se’ns obre una magnífica vall que no t’imaginaves que fos allà, la vall d’Olzinelles, formada per la part més baixa del Torrent del mateix nom abans d’ajuntar-se amb la Tordera.

Si et gires d’esquena, allà tenim el Montseny.

Continuem pel camí i ben aviat agafem una petita desviació que ens porta al Pou de Glaç de Can Draper. Construït al 1771, com es pot llegir a la llinda de granit, externament està molt ben conservat. Encara que no ho sembli, internament la seva alçària és de 12 metres -més de la meitat està excavat al sòl-.

El camí que seguíem s’estreny i comença a pujar lleugerament. Tenim la sort de que no parem de sentir ocells cantant!

La carretera BV-5112 la tenim molt a prop i de fet la travessem mentre seguim el torrent. El camí és ombrívol i fresc. El següent punt d’interès és el Pont de Can Plana.

Molt a prop, tornem a veure rescloses que ens indiquen que antigament, quan la zona estava més humanitzada, aquestes aigües eren desviades cap a basses i recs.

De seguida arribem al Pollancre d’Olzinelles (aquest nom sembla més aviat d’un boxejador, no?. Us enrecordeu del Potro de Vallecas?). Més de 26 metres d’alçada i quasi 3 metres de perímetre.

Continuem i al cap d’una estona arribem un altre cop a la carretera. Just al davant, comença el camí privat cap a Can Valls hi allà mateix són ben visibles les restes dels Forns de Pega de Can Valls.

Ho trobem molt interessant. Estèticament i per la seva antiguitat i funció.

Sembla que la seu origen és tan llunyà com els segles IX ò X, poca broma. En els tres forns s’hi produïa una destil·lació amb la que s’obtenia la pega i altres quitrans forestals que van ser utilitzats al llarg de molts segles per a calafatar les embarcacions a les drassanes del país, però també per fer torxes, botes de vi, etc.

Per cert, mentre preníem aquestes fotos, vàrem sentir una sorollada pel mig del bosc, no lluny d’on estàvem i de cop vam poder veure un gran, enorme porc senglar.

Des d’aquí mateix, reculant uns 50 metres per la carretera que acabem de travessar, hi trobem la gran Alzina de la Pega.

Més de 3 metres i mig de perímetre i una alçada superior als 35 metres que la fan una de les alzines més altres de Catalunya, sinó la que més.

Al costat hi trobem la Font i les Basses de la Pega.

Un entorn humanitzat amb bancs i basses que havia estat un lloc tradicional per a que la gent de Sant Celoni vingués a berenar les tardes d’estiu. Els plàtans son esplèndids -quina enveja en tindrien els que veiem des del balcó de casa a Barcelona …-.

Retrocedim el petit tros de carretera que hem caminat i tornem a seguir les indicacions del sender local. Una mica més endavant trobem la Font del Rector, que té l’aspecte actual des del 1989.

I ben aviat arribem a l’església de Sant Esteve d’Olzinelles.

En realitat es tracte d’un conjunt d’església (documentada al segle XI, però l’aspecte actual del XVI), cementiri i rectoria

Tornem a la carretera i pel camí veiem uns indicadors una mica “Sleepy Hollow“.

Fins a finals de gener del 2009, ara ens trobaríem amb el Pi Gros de Can Valls, que tenia més de 36 metres d’alçada i 3,75 metres de perímetre, però una ventada va tombar l’esplèndid pi pinyer.

Ben aviat passem pel costat d’un gran roure, però una mica més enllà hi trobem el Roure del Quintà.

Estem al Quintà de Can Valls d’Olzinelles, començant el camí de tornada. Ens trobem al costat de Can Valls , però a l’altre banda d’on estan els Forns de Pega. Quin lloc! Can Valls i Ca l’Agustí (que es troba a un kilòmetre de distància seguint la carretera) son els dos grans massos d’aquestes contrades.

Passem per sota de 26 plàtans monumentals i arribem a la bassa de l’Aranyal.

Un espai magnífic !

Reculem una mica el camí fins a tornar a seguir les senyals blanques i verdes.

Uns deu metres abans d’arribar a un altre arbre monumental, el Cedre de Can Valls, veiem un corriol a la dreta que seguim. Per un camí molt humit ple de falgueres, arribem de seguida a un racó preciós: La Font de l’Aranyal.

Tornem al camí principal i ja som al costat del Cedre de Can Valls, de més de 20 metres d’alçada i quasi 3 metres de perímetre.

I de seguida arribem al Pont de l’Aranyal, construït al segle XIX sobre el sot de les Mines i que al seu costat té un conjunt important de plàtans i el Faig del pont de l’Aranyal, singular sobre tot per la poca alçada a la qual es troba.

Al poc de travessar-lo, vam creuar-nos amb un grup nombrós de caçadors que just havien acabat de fer una batuda de porcs senglars i que ens van comentar que el porc senglar que havíem vist pot-ser era un al que havien disparat i creien haver ferit. Era migdia. No és perillós dur a terme una batuda en aquest lloc a aquesta hora?

Estem en plena tornada i a partir d’ara ve un tros de pujada, passem pel Pla de les Mines, després per quatre camins i finalment per una bifurcació on assolim el punt més elevat de l’excursió, 320 metres d’altitud.

Tot aquest tros és molt tranquil, però, posats a demanar, que bé hi quedarien una cova, un menhir o algun element singular!

Agafem el camí de l’esquerra i, baixant, arribem al Sot de la Remor.

Quina tranquil·litat! Sentint el soroll que fan les fulles per la força del vent, s’entén d’on ve el nom del sot, que ben aviat va a parar a la riera d’Olzinelles i ja ens trobem a prop del punt d’inici.

Ja tornem a ser a Can Draper.

I això és tot. Els detalls i dades GPS els podeu trobar al Wikiloc, aquí.

Fins la propera, salut i botes.


Coves artificials de Ses Felugues (Begur, Baix Empordà)

Temps de marxa: 34 minuts. Distància recorreguda: 2,5 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Aquest passat 25 d’agost vam anar a conèixer les Coves artificials de Ses Felugues.

Vam anar cap a Palafrugell. La vam travessar, agafant la carretera GIP-6531 cap a Begur, passant per Esclanyà.

A uns 3 kilòmetres, agafant un trencall de terra a la dreta, deixem el camí al Mas Llord i aparquem al costat dels primers xalets.

A peu ja, reculem uns 100 metres per on hem vingut i, ben senyalitzat,  trobem el GR-92 que seguirem inicialment direcció Aiguablava.

Deixem doncs el camí ample i seguim el corriol per la vegetació típica de la zona.

I de cop, ens trobem a costat d’uns altres xalets. Som al Puig Cala de Cabres, on un pal indicador ens senyala el Sender Local que ens porta a Ses Felugues.

Veiem llocs on s’escriu amb a, Falugues, i daltres amb e, Felugues. Desconeixem quin és l’ús més correcte, però hem decidit fer servir la versió amb e per a no embolicar la troca.

Per cert, no confondre. El que s’indica és el cim de Ses Felugues, no pas les coves.

No triguem gaire a arribar a dalt de la carena. Uns 178 metres.

Bones vistes, però ens concentrem en l’objectiu, arribar a les coves. Cal anar en compte, ja que entre les roques més altes al mig de la carena i les de l’extrem amb millor vista cal agafar un camí de terra a la dreta que baixa i de seguida girar a l’esquerra.

Seguim la paret rocosa, per un camí no gaire fàcil.

Ja les tenim aquí. No ens deceben gens, més aviat al contrari.

Estem a prop del cim, però el lloc és molt més recollit. Cal dir que, al menys amb la vegetació actual, les coves no tenen grans vistes. Estan encarades al sud.

Comparades amb els altres hipogeus que trobem per terres gironines, aquestes tenen la característica diferencial de ser dues coves, en lloc d’una. Només estan separades per 2,75 metres.

Un altre fet diferencial, és que sembla que no estan acabades. En totes les altres, s’hi pot entrar dins i sembla evident que van ser usades com habitatge. En aquestes, s’hi pot entrar, fins a cert punt …. Si ho intenteu, comprendreu que difícilment durien servir d’aixopluc. Llavors, quin era el seu objectiu ? Es van quedar a mig construir ? Per què ?

En el famós llibre de Josep Pella i Fargas, “Historia del Ampurdán”, 1883, aquest mostra un dibuix de les coves i proposa un origen fenici. Avui en dia, sembla més aviat que provenen del Calcolític.

De formes irregulars, nosaltres no els vam mesurar. Curiosament, buscant a Internet, hem trobat valors diferents. No ens estranya. Mesurar d’on a on ?

La primera que es troba, l’anomenem cova oest de Ses Felugues, és “més cova”, per a dir-ho d’una manera simplista.

I dins, quedes així. En tot cas com a refugi és semblant als hotels càpsula del Japó, però en pendent …

Les parets interior, ben treballades.

L’altre, la cova est de Ses Felugues, és més allargada a l’entrada, com en forma de pera una mica inclinada.

Dins, tampoc sembla gaire confortable. És quasi com estar en un tobogan.

I aquest és el seu interior.

Ens costa de marxar (encara que hem sortit ràpid de dins).

Tornem a dalt de la carena i ens dirigim cap al cim de la punta, on normalment oneja la senyera.

Quines bones vistes sobre Aiguablava i la costa del voltant !

Abans de tornar, podem comprovar que hi ha cassoletes d’erosió per tot el rocam.

I donant un tomb per la carena, veiem uns quants forats naturals a la roca.

Ara sí, ja és hora de tornar i desfem el camí d’anada.

Si voleu els detalls del’excursió amb les dades GPS, les podeu trobar al Wikiloc, aquí.

Per acabar, gràcies als qui han escrit i editat els llibres que ens han ajudat a preparar la passejada.

I s’ha acabat. Fins la propera. Salut i botes.