Esgrafiats d’en Perot Rocaguinarda (Oristà, Lluçanès, Osona)

Temps de marxa: 2 hores 45 minuts. Distància recorreguda: 10,7 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Aquest passat diumenge vam decidir fer una excursió per la nostra estimada comarca (natural i humana, que no administrativa) del Lluçanès. Tots els cops que hi hem voltat, sempre hem gaudit la tranquil·litat que s’hi respira. Al Santuari dels Munts, a la riera de Merlès, a Santa Maria de Lluçà. Hem vist també la Pedra Dreta a peu de carretera.  Però afortunadament, encara ens queden molts llocs per visitar: la Roca de Pena d’Alpens, el Roure de la Senyora de Sant Boi, les Balmes de les Llobateres, el Gorg de les Heures, la Riera de Sorreigs, … Mica en mica.

Aquest cop ens hem decidit per anar a fins el Cingle dels Tres Còdols per a poder veure els Esgrafiats d’en Perot (anomenats així en honor el bandoler més famós d’aquestes terres al segle XVII, Perot Rocaguinarda o Perot lo Lladre) que des de que vam conèixer de la seva existència ens van cridar l’atenció.

Esgrafiats d'en Perot

On són els esgrafiats ? Amagats ? Ben a la vista ? Són grans o petits? Molts o pocs ?

Per a resoldre-ho, ens vam anar doncs fins a Oristà.  A sobre de l’Eix Transversal, a la part sud d’aquest altiplà de terres que ocupen espais d’Osona, Bages i Berguedà. A Oristà ja hi havíem estat per a visitar la sorprenent cripta romànica que s’hi va trobar l’any 1969, al soterrani de l’església de San Andreu.

Comencem a caminar des d’aquesta població d’uns 600 habitants distribuïts entre diversos nuclis i que, si la informació que tenim no és errònia, és el més extens de tota la comarca d‘Osona. Més del doble d’extensió que Vic capital, per exemple.

Els primers metres de camí són els menys afortunats de tota la passejada. Una mica de carretera i olor de purins, amb granja de porcs a tocar. Per sort, de seguida agafem un trencall a mà dreta i,  després de passar pel costat del Tint, masia molt ben recuperada, anem a parar al costat de la Riera Gavarresa.

La Riera Gavarresa, que anirem seguint prou estona al llarg d’aquesta excursió, té un nom que sempre ens ha agradat i cridat l’atenció. No sabem explicar el perquè. Per les “erres” ? El seu curs neix a Alpens i travessa el Lluçanès de nord a sud fins anar a parar al LLobregat. Molt estacional, periòdicament dona ensurts.

Seguim caminant i de seguida arribem a La Quintana, construïda al segle XVIII.

Es tracta d’una de les masies més important de la comarca i sens dubte la que més del nostre recorregut. Explotació agrícola i ramadera de gran volada. A costat del camí, mig amagat, com un vell iglú abandonat de pedra, a costat del casalot, hi trobem un Pou de Glaç.

Pocs metres més enllà, també trobem les restes del que va ser el Molí de La Quintana.

Anant en compte, es poden veure les parts de l’edificació que, arran de riera, tenien els mecanismes que al moure permetien moldre el gra.

Aquí agafem un camí a l’esquerra ben senyalitzat, com tota aquesta ruta, amb pals verds (excepte el corriol final fins els esgrafiats). Pugem una mica i no triguem a tenir una molt bona vista de l’explotació de La Quintana amb Oristà al fons.

El camí és ample i de seguida arribem a les restes de la que va ser la Masia de la Rierola.

Molt interessant donar un cop d’ull a la part enfonsada que hi ha davant de la porta d’entrada principal. Què hauria haver estat ? Pot-ser un celler de quan la zona era vinícola abans de la fil·loxera ? (Per cert, en alguns trams del camí, hem anat veien vinyes salvatges. Probables restes creiem d’aquest cultiu).

Ben aviat però, quan tornem a travessar la Riera Gavarresa, mirem cap amunt. Ja estem a prop. Allà dalt del cingle argilós que tenim al davant, segons hem llegit, hi trobarem els graffiti.

Segueix sent molt agradable el recorregut i el dia acompanya.

Aviat ens trobem passant pel costat d’una masia recuperada, creiem que com a segona residència, i que ens dóna una impressió magnífica, Mas Miquelet.

Ara ve la primera pujada de debò del dia i, efectivament, dalt de la cinglera veiem les restes de Can Rocaguinarda.

La primera vista que tenim de la que fou la casa on va néixer el famós bandoler Perot Rocaguinarda al 1582 és de la paret est amb uns contraforts.

Ens hi acostem i veiem l’entrada principal.

L’estat de l’edificació és d’abandó absolut. Una veritable llàstima.

Amb compte, veiem que algunes estructures encara aguanten, però si no s’hi fa una actuació a curt termini, la degradació es farà total.

I des del davant de la porta principal, continuant per un caminet, de seguida a mà dreta veiem uns punts verds que ens senyalen el corriol que ens mena en pocs minuts al destí d’avui. Cal anar una mica en compte en aquest tros. Res de l’altre món, però a poc a poc i mirant on es posen els peus.

I ja hi som.

Un espai més gran del que ens pensàvem. A banda del graffiti d’en Perot, de principis del segle XVII i que hem mostrat al començament d’aquesta entrada al blog, hi trobem el famós text que hi va deixar, probablement a començaments del segle XX, un tal Félix Gallardo.

A banda, hi ha gravats de tota mena, probablement del segle XVII als nostres dies.

Una cara.

O temes vegetals o geomètrics variats.

Ens hi quedem una estona, mirant i remirant els gravats. Ben curiós tot plegat.

Bevem aigua, mengem unes avellanes i tornem. Deixem enrere aquest lloc i en breu ja tornem a estar al Mas Rocaguinarda. Ara girem a la dreta i tornem pel costat del mas en reconstrucció de La Gallinera.

Agafem una desviació a la dreta i un camí amb trossos de molta pedra ens baixa fins arribar al ja visitat Molí de La Quintana, on tornem al camí inicial.

Les vaques segueixen ocupades.

Tornem a passar pel costat del Tint.

I ben aviat ja tenim Oristà al davant, amb la capella de Sant Sebastià dalt del turó.

I això ha estat tot aquest cop.

Els llibres que ens han ajudat de manera concreta han estat aquests.

I si voleu detalls de la ruta i el GPS, ho trobareu al Wikiloc, aquí.

Fins la propera, salut i botes.


Cova d’en Riera (Bell-lloc d’Aro, Santa Cristina d’Aro, Gavarres, Baix Empordà)

Temps de marxa: 13 minuts. Distància recorreguda: 0,6 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Aquesta la podríem definir com la ruta de les dues mitges mentides. Mitja mentida és que sigui una ruta, doncs el camí que seguirem és tan curt que només el podem qualificar de petit passeig (anada i tornada no són més de 15 minuts). Mitja mentida és que sigui una cova, doncs en realitat és un paradolmen o, amb més detall, una curiosa disposició de roques originada per la partició d’un gran dom granític i que ha originat un espai que ha servit d’aixopluc a l’home des dels temps més antics.

Però quin lloc ! Aquí el teniu.

De fet, uns dies abans, després de trobar les dues Cistes d’en Cazurro, vam intentar arribar-hi baixant des del Puig d’en Ponç, a dalt de la carena,  entre Romanyà de la Selva i la Roca Rovira, però no disposàvem de la localització precisa de l’indret i no ho vam trobar. Així que aquest cop, el dilluns 29 d’agost de 2011, hi vam anar des de baix, des de la Urbanització Bell-lloc II, que amb uns 200 habitants, forma part de Bell-lloc, als primers contraforts de les Gavarres, una de les moltes entitats que s’inclouen dins del municipi de Santa Cristina d’Aro (les altres són Bufaganyes, Canet de Mar, Romanyà de la Selva, Salom, Solius, el Vilar, Malvet, Camps de Santa Maria i la pròpia Santa Cristina d’Aro).

Amb el cotxe entrem dins de la urbanització i no l’aparquem fins que no hem passat el darrer dels xalets més o menys agrupats, en un gran giravolt del camí.

Ens fiquem per un caminet i a la primera bifurcació anem cap a l’esquerra. Seguim fins que uns fletxes blaves ens indiquem el corriol a seguir.

I en poca estona ja hi arribem. Quin tros de paradolmen !

Ens impressiona més que no pas altres monuments o accident geològics més coneguts a la zona. L’estètica i, sobre tot, la mida. És molt gran.

Dins, es veu com els homes (pastors, etc) hi han construït diferents murs com a protecció del vent i la pluja.

Si ens fixem bé, veurem que la gran roca que fa de coberta és força llisa per la part superior.

Sembla prou evident que un gran dom granític es va partir pel mig (un llamp?), va caure i va quedar repenjat sobre altres roques de l’entorn.

L’altre meitat del dom resta al seu lloc una mica més amunt.

Entrem i sortim del paradolmen, passem per dalt, pels costats. No volem marxar !

Però ho acabem fent…

Per cert, de tornada continuem cap a dalt per el camí on havíem deixat el cotxe, que ens porta a Romanyà  i aprofitem per passar pel costat del Menhir la Pedra de les Goges, dins del Golf de Mas Nou (tot un canvi de paisatge).

I aquests són els llibres que un altre cop ens han ajudat.

Si voleu els detall de com arribar-hi i les dades GPS, ho trobareu al Wikiloc aquí.

A reveure. Salut i botes.


Solius. Un tomb per l’església de Santa Agnès i el Monestir de Santa Maria, la Cova dels Moros i el Castell de la Roca (Santa Cristina d’Aro, Ardenya, Baix Empordà)

Temps de marxa: 35 minuts. Distància recorreguda: 2,3 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

El dijous 28 d’agost de 2011, ja a les acaballes de les vacances, ens van decidir a tornar a fer una passejada  per un recorregut que quan els nostres fill eren petits havíem fet moltes vegades amb el cotxet o amb les motxilles de portar nadons, o ja de més grandets quan encara ens feien cas i venien amb nosaltres … En aquella època, el camí ens semblava llarg ! Ara, amb poc més d’una hora, aturades incloses, hem fet tota la volta. Però tant llavors com ara, ens ha semblat un camí magnífic.

Per arribar al punt de sortida, hem d’agafar la desviació cap a Solius just en l’encreuament de carreteras on, en sentit oposat, s’agafaria la carretera cap a Romanyà de la Selva, i passar pel davant de Mas Pla, allotjament rural.

Al llarg de molts estius, aquest va ser el restaurant favorit dels nostres fills. Passats els anys, ara trobem l’Emili i la resta d’equip de servei i de cuina a Can Xerta no gaire lluny, a Santa Cristina, a prop de l’antiga estació del carrilet.

Seguim per la carretera, passant pel davant de Can Rissec i després d’un gir, ja som a l’aparcament davant de l’església de Santa Agnès de Solius.

El campanar de Santa Agnès és força esbelt i delicat, aixecat de nou a finals del XVIII sobre una base romànica.

Visible des de molts racons de la vall, l’església té al davant dues rengleres de xiprers formant un passadís que, encara que amaguen la façana, li confereixen al conjunt un caràcter quasi de escenografia operística, les línies verticals remarcant l’espiritualitat del lloc.

A la façana, per cert, s’hi troba, com a curiositat, un esplèndid rellotge de sol. No gens habitual.

Des de 1967, existeix adjunt a l’església, el Monestir de Santa Maria. Recomanació: Procureu anar-hi coincidint en algun dels moments al llarg del dia en que els monjos cistercencs hi canten gregorià com a part de la missa.

Comencem a caminar per un camí ampla, ara ja asfaltat, que ens portaria fins a l’avocador de la zona, però de seguida girem a l’esquerra i agafem un caminet. Bon lloc per a relaxar-se.

A l’esquerra tenim una bona vista de la roca Rodona i els Carcaixells.

Passem pel costat d’uns eucaliptus (restes de plantacions fetes anys enrere amb un intent de treure el màxim rendiment a la fusta sense tenir en compte l’impacte en l’ecosistema) i quan arribem a un encreuament, girem a l’esquerra (si anéssim cap a la dreta, no trigaríem gaire a arribar a les Roques Bessones i la Roca Ponça, esplèndids doms granítics que familiarment anomenem “roques australianes”, ja que ens recorden molt la geologia que vam veure tot sovint voltant per aquell sorprenent pais.

I no triguem gaire a arribar a una esplanada amb pins on en una banda hi ha la roca anomenada Roca dels Moros, on ‘hi troba la Cova dels Moros, i a l’altre la roca on trobem el Castell de Solius, o millor dit, Castell de la Roca. Ja hi som !

Anem a pams. Primer la Cova. Girem a l’esquerra i ja la veiem.

Es tracta d’una cova artificial del Calcolític, és a dir, de fa uns 4.400 anys.

No és gens d’estranyar que al llarg de la història la cova hagi estat l’habitatge d’eremites. Possiblement també crematori …

Mireu quines vistes hi ha de Santa Agnès!

És una llàstima que uns pocavergonyes hagin fet pintades dins de la cova. Si hi entreu, comprovareu quant acollidora és.

La vista del castell, tampoc és gens dolenta.

No ho podem resistir i pugem dalt del dom on hi ha la cova, la Roca dels Moros. Hi trobem uns bons exemples de cassoletes d’erosió i quina panoràmica !

I ara sí, anem cap el castell. De dom a dom.

Aquest és un castell ben peculiar, que ha passat molt desapercebut al llarg de la història. Origen segle XI ? S’esmenta per primer cop a començaments del segle XIII, 1208.

Aquí ens permetem mostrar una imatge extreta d’un dels llibres que apareixen al final i que mostra l’aspecte del castell amb els afegits de l’època de les guerres carlines, fins que al desembre de l’any 1969 una tramontanada va tirar a terra els murs ja força deteriorats.

Sorprenent, no ? Semblava una versió en miniatura del castell del Montgrí.

Quan us hi acosteu, son visibles a la roca uns forats que durien servir probablement per a lligar els cavalls.

Segur que el primer cop que us trobeu davant la porta del castell amb els seus merlets “com d’opereta” omplint l’espai que deixa la roca no us quedeu indiferents. La part superior és medieval (rematada amb els cinc merlets prismàtics), però la part inferior és ben posterior (segles XVIII o XIX)

Un cop dins, sorprèn el treball en la roca dels esglaons.

I, a banda dels elements perimetrals de defensa, un altre element que destaca és una mena de cisterna (o element defensiu).

I tota l’estona tenint unes magnífiques vistes. Tant de la Cova dels Moros com de Santa Agnès. Veiem que la vall de Solius és una zona fèrtil, amb aigua abundant.

Acabem de pujar a dalt, però més enllà de la vista, els trossos de murs que queden en peus “no estan a l’alçada” de la resta del castell. Estem a uns 140 metres d’altitud.

Tenim visió de 360 graus. I als nostres peus veiem Can Dalmau amb el seu petit pantà, on fins el 2005 va existir el primer camp de Pitch&Putt de Catalunya i de l’Estat Espanyol.

I ja ha arribat l’hora de tornar. Ho fem pel costat de la urbanització de Mas Reixac i de seguida ja estem al punt de sortida. Se’ns ha fet curt aquest cop.

Per acabar, aquí teniu alguns dels llibres que ens han permès documentar l’excursió, gràcies.

I si voleu saber detalls i GPS de l’itinerari, ho trobareu a Wikiloc aquí.

Fins la propera. Salut i botes.