Pintures rupestres del Vall de la Coma (L’Albi, Les Garrigues)
Publicat: 31/12/2013 Filed under: Les Garrigues, Pintures rupestres, Senderisme, Wikiloc Deixa un comentariPoc més d’un any després d’haver fet el recorregut a peu als dos conjunts de pintures rupestres de L’Albi sense haver-les pogut visitar, per fi les hem pogut conèixer després d’haver contactat amb l’Ajuntament, 973175004.
Visitades el diumenge 29 de desembre de 2013.
Les pintures rupestres del Vall de la Coma, declarades Patrimoni Mundial per la UNESCO l’any 1998 conjuntament amb altres conjunts de pintures de l’arc mediterrani, estan situades a uns 5 km de l’Albi.
Hi trobem un total de 10 figures de 2-3 estils diferents, originades entre el Neolític (6.500 BP) i el Bronze (3.200 BP).
La figura més destacada té uns 30 cm d’altura. Art esquemàtic. Representa una figura humana?
Al seu costat, més petita, d’uns 22 cm, una figura també esquemàtica però que sembla en moviment.
I a la seva dreta, la figura més gran, de quasi 44 cm. També esquemàtica, però una curiosa combinació de les dues anteriors.
Al mig de les tres i per sota, una figura més petita, quasi 12 cm, que tan pot representar un home (amb un ull a cada banda i un gran penis), com un animal vist des de dalt (com aquella imatge de petits d’un mexicà en bicicleta), com …
I més per sota, cap a la dreta, una figura llarga, molt més figurativa (i per tant possiblement la més antiga), que per una banda ens recorda a les dones de la propera Roca dels Moros del Cogul.
Però que per altre banda, bé podria ser un pastor, amb el ramat al seu voltant (i una altre figura esquemàtica possiblement representant un humà just per sota).
I és que a la part inferior hi trobem unes singulars representacions a base de traços rectes del que podien ser animals domesticats de l’època. N’hi ha amb 4 potes
o un de molt curiós de 7 potes (!).
Per molt que mireu les fotos, absolutament recomanable el fer-ho in-situ.
I per acabar, tres coses.
La primera, compartir el nostre astorament davant del fet que un brètol o grup de brètols (poseu-hi el qualificatiu que volgueu), i sembla que els mateixos, han tapat amb esprai les pintures uns quants cops. La darrera vegada, ja amb les tanques actuals. Aquí en teniu les imatges.
La segona, agrair al guia que vàrem tenir, el senyor Ramon Miró, la seva capacitat per transmetre la seva erudició i l’amor per la seva terra. Sort de gent així al nostre país.
I la tercera, recomanar-vos el llibre L’art rupestre del Cogul, d’Anna Alonso i Alexandre Grimal, Pagès editors, on hi ha un apartat dedicat a aquest abric.
I això és tot. Que en gaudiu. Salut i botes.
Cascada de la Vall (Montblanc, Conca de Barberà, Muntanyes de Prades)
Publicat: 30/12/2013 Filed under: Conca de Barberà, Muntanyes de Prades, Senderisme 2 comentarisAquestes festes de Nadal hem aprofitat per a visitar in indret que encara no havíem trepitjat, la Cascada de la Vall a Montblanc.
Situada molt a prop de la Vila Ducal, l’havíem vist en fotografia en llibres i revistes, però no la trobàvem senyalitzada en cap mapa, així que vàrem deixar el cotxe a costat de la Casa Rural del Molí de La Vall i vàrem anar “a l’aventura”.
Passem per l’Estret de la Vall, seguint el GR171, com ja vàrem fer el dia que vàrem recórrer la Vall, però de seguida quan arribem al primer pal indicador cap a Rojals, en lloc de girar cap a la dreta, seguim el camí pel fons de la Vall.
En només un parell de minuts caminant, ja trobem a mà esquerra les runes del que duria ser un imponent molí.
Entristeix veure un casalot com aquest, amb una arquitectura singular pròpia de les seves antigues funcions, en un estat tan lamentable.
Ens recorda fins i tot, salvant les distàncies, els gravats de presons i runes romanes de Piranesi.
No hi ha cap indicació, però el lloc és humit i baixa un regueró d’aigua … i hi ha un caminet que s’endinsa. El seguim i fem la primera trobada ben aviat, La Font de Jesús o de la Vall.
Una font molt estimada pels montblanquins (tot i que, segons podem llegir en el molt recomanable llibre de Joan Pallisé Clofent, “Els Camins de l’aigua: fonts naturals i aigües al terme de Montblanc”, Cossetània Edicions, no es tracta d’una de les de millor qualitat. Clar que amb tantes i de tan bones…!)
Un bon lloc per berenar, amb un molí de pedra que s’utilitza com a taula (trencada l’any passat, però arranjada a començaments d’aquest) .
La cascada no ha de ser lluny. Efectivament, trobem que el senderó continua cap amunt i en un minut ja la tenim al davant.
Un lloc preciós.
On l’aigua hi cau tot l’any.
I amb una vegetació molt ufana.
Per cert, si voleu veure imatges antigues de la font i del salt d’aigua, us recomanem doneu un cop d’ull al magnífic blog de Manel Martínez i Garcia.
I per acabar, us deixem una imatge del nostre curt recorregut,
però al mateix temps si voleu fer l’excursió més llarga, podeu accedir aquí a un recorregut proposat per Turisme de Montblanc.
I això és tot per avui. Que ho gaudiu si la visiteu i fins la propera, salut i botes.
Menhir de l’Àngel (Pedralbes, Barcelona)
Publicat: 01/05/2013 Filed under: Barcelona, Menhir Deixa un comentariVisitat el dimecres 1 de maig de 2013, Dia Internacional dels Treballadors.
Quants cops no haurem vist el que fins ara consideràvem un pedrot que barrava l’entrada a vehicles a una de les dues portes de la muralla del voltant del Monestir de Pedralbes!
De manera més precisa, és just al mig de la porta oest, la que és més interior i no dona pas a la zona de la Creu de Pedralbes.
Doncs, fa poc i gràcies a dos molt interessants blogs, els de Marcel Albet Guinart i el de Esteve i Esther, hem conegut que probablement es tracta de l’únic menhir conegut de Barcelona: El menhir de l’Àngel.
L’únic i molt singular … doncs només se li veu la punta superior. Com un petit iceberg de pedra.
Pel poc que hem llegit del megalit, sembla ser que quan a l’edat mitjana es va construir el Monestir, es va respectar el menhir, però amb una decisió poc habitual. Es va mantenir, però que se’l veiés només la part superior.
No ens direu que no és singular!
Quina és la seva llargada?
Reforçant aquesta teoria està el fet ben conegut de que el cristianisme ha anat aprofitant els assentaments considerats com a sagrats pels pobladors anteriors. Per tant, el fet de bastir el Monestir en aquest lloc concret es podria deure a l’existència prèvia del menhir.
Si pensem en aquella època i deixem volar la imaginació, no costa gens imaginar que aquest era (i és) un lloc meravellós.
Però si és així, com és que està col·locat com si fos un piló per a barrar el pas, tant al mig? (Quan avui hem marxat, hi hem deixat un turista assegut a sobre).
Com hem dit més d’un cop, se non è vero, è ben trovato.
Clar que si algú en té informacions precises que les vulgui compartir, li agrairem molt.
I si hi aneu, no deixeu de visitar el coquetó Monestir i gaudiu del silenci que, en certs moments, s’hi pot trobar.
I això és tot. Fins la propera, salut i botes.
ambotes
ambotes 