Capafonts. Un tomb pels Motllats (Muntanyes de Prades, Baix Camp)

Temps de marxa: 2 hores 42 minuts. Distància recorreguda: 8,7 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Aquesta és una excursió que ens feia molta il·lusió. Volíem conèixer els Motllats.

Comencem a la vila de Capafonts, magnífic emplaçament encimbellat en un turó dins d’una cubeta a les Muntanyes de Prades.

De seguida comencem a caminar envoltats d’avellaners.

Els primers metres, podem veure clarament davant nostre el Picorandan (991 metres). Si bé ara ens sembla un roc impressionant, més endavant, des de dalt del Motllats, semblarà un bony petit i sense importància … Com canvien les coses en funció de la perspectiva !

Ben aviat creuem el rierol que ve del Barranc del Ribatell. Consell: no passeu per sobre, esquiveu-ho. En Pep no ho va fer i va patir una espectacular caiguda de cul amb les cames enlaire! No en tenim imatges. Seguidors de l’ APM, ho sentim.

El camí puja molt suaument i de seguida arribem al paratge de Les Tosques. És tracte d’uns tolls amb petits salts d’aigua ideals per a fer un bany els més menuts a l’estiu, voltats de pedra calcària, molt porosa i poc pesant.

Just al costat, i no gaire lluny d’una antiga carbonera, trobem un dic amb un salt d’aigua.

Cap amunt, encara prou suaument, escoltant tota l’estona el brogit de l’aigua que circula pel nostre costat.

No triguem a arribar a la Font de la Llúdriga, surgència dins d’una espesa boixeda. Lloc ombrívol quasi tot l’any i que es considera el naixement del riu Brugent, un dels rius principals de les Muntanyes de Prades i que anirà a parar al Francolí a l’alçada de La Riba. Ens estimem molt aquest riu que té molts indrets que mereixen la pena de ser visitats.

Continuem. És espectacular la vista de la l’altre banda, la paret calcària  del barranc de la Pixera. Sí, heu llegit bé, de la Pixera. Es veu ple de coves. Encara no savíem que el camí de tornada passava exactament per allà mateix. Més endavant expliquem el perquè del nom.

Al cap d’una estona de seguir pujant, agafem un corriol a l’esquerra que ens duu fins la llera del riu i que remuntem com podem.

Però no triguem en arribar a aquesta meravella de la natura que és la Cova de les Gralles.

En realitat és una balma més que una cova. Les seves dimensions són espectaculars. Uns 50 metres d’alçada, formant-se un espectacular salt d’aigua en època de pluges.

De tota manera, com vam poder comprovar, quasi sempre cau aigua del sostre

i hi ha basals d’aigua permanents dalt de tot (excepte en èpoques de profunda sequera).

I quina vista del barranc des de dins de la cova ! Semblem quasi personatges de la Jean Marie Auel.

Hem de continuar. Refem el camí del trencall que hem agafat i tornem a tirar cap amunt.

I de la mateixa manera que succeïa a l’antiga Roma o de manera més modesta a la primera Exposició Universal de Barcelona, una mena d’arc triomfal ens dona la benvinguda als Motllats. El Pont de Goi.

Curiosa formació de roca que un cop travessada ens permet admirar la bellesa peculiar dels Motllats.

Estem en un altiplà, de característiques molt singulars, que fluctua al voltant dels 1.000 metres d’altitud. El nom prové del llatí, “Monte Latus”, muntanya ampla. A vegades també s’anomenen i/o escriuen com Montllats o Munllats.

El vent hi bufa sense obstacles, de manera quasi constant. De fet, en aquest extensió de terreny, que podem circumscriure entre el cim de la Mussara al sud, La Febró a l’oest, Mont-ral a l’est i Capafonts al nord, no hi ha quasi referències visuals i és relativament fàcil perdre’s.

Afortunadament, hi ha tot un seguit de pals de fusta indicadors regularment situats i nosaltres anem amb el GPS, seguint la ruta que José Luís Ordovás havia penjat al Wikiloc. Gràcies !

Els Motllats encara ens agraden més que no ens pensàvem. Ens recorden fins a cert punt a Urbasa, Navarra, que vam visitar fa uns quants anys.

No triguem a arribar a la Font Nova, petit oasi amb un toll d’aigua, on espantem uns ocells que just hi estaven bevent. Meitat del camí d’avui. Què hi fa una font aquí a dalt ?

Continuem pels Motllats. Els bosc està esclarit, però no pas nu. Els arbres i els arbusts són més petits i retorçats del normal, com si fossin bonsais naturals.

I  no triguem a trobar-nos una petita sorpresa la mig del camí: un escurçó.

No gaire lluny, encara es poden veure restes de marges que ens parlen de l’antic aprofitament per l’home d’aquestes terres.

Per a accedir, o baixar, a aquest altiplà existeixen una sèrie d’entrades naturals o passos que aprofiten esvorancs a la roca. S’anomenen Portells. Podem esmentar els de Pena roja, del Mariàngel (o de la Mariàngela), del Gallarí, del Bosquetà, de l’Abellera, de la Bruixa, de l’Onclet, de Llenguaeixuta, … La riquesa de la toponímia és fantàstica (que diria l’admirat Punset).

Comencem a baixar … Cal tornar.

Ho fem pel costat de la Font de l’Abeurada, seguint el barranc de la Pixera, que ens queda a l’esquerra. Per què aquest nom ? Perquè els dies que el vent bufa fort, aquest s’emporta com vapor, de forma polvoritzada, el líquid dels diferents salts d’aigua. Es forma un vapor d’aigua “cap amunt”. Els vells de la zona diuen que “és l’únic lloc del món on l’aigua, en lloc de baixar, puja !”.

I una altre sorpresa que no havíem vist en cap mapa o llibre dels que hem lleguit. Al costat del camí, una roca amb forma de cap humà. A que sí ? Amb una bona mandíbula inferior i una mica xato… De ben segur que no som els primers que ho notem, però en deixem constància.

Encara estem alts i no triguem a arribar a un altre lloc espectacular, l’Espadat de l’Escudelleta, un seguit de balmes i coves, una desena en total. Són les que veiem de l’altre banda quan pujàvem ! I ara hi som ! Clar que ja una mica cansats …

La primera que visitem i on hi passem més estona, és la Cova del Grèvol.

Sort de portar el frontal !

I quan la deixem, no parem de veure més coves i balmes. L’hora i el cansament fa que ja no ens hi acostem, excepte a una de molt espectacular que sembla que tingui una columna que ens recorda als habitatges troglodítics de Menorca. Es tracta de la cova de la Foradada.

Mirem a veure si tenim sort i hi trobem alguna pintura rupestre …, però no cal dir que sense èxit.

Pot-ser no és gaire conegut, però la vall del riu Brugent és on existeix la concentració més gran de pintura rupestre de Catalunya. Una quinzena de localitzacions, fins ara, en balmes i petites coves: Mas d’en Llord, Mas d’en Ramon d’en Bessó, el Portell de les Lletres, Mas d’en Carles, Cova de les Creus, Abrics del Britus -I, II, III i IV-, Abric de la Daixa, Abric de l’Arlequí, Abric de la Roquerola, Abric del Mas d’en Gran, Abrics de la Baridana -I i II-, Abrics de Gallicant, Abric de la Mussara. També hi podem trobar coves i roques amb gravats a la pedra: Cova del Minaire, Les Ferradures i el Coll de la Mola i els Cogullons. Per a saber-ne més, recomanem la visita al Centre d’Interpretació de l’Art Rupestre, Montanyes de Prades, a Montblanc.

I una mica més enllà, una balma amb parets que demostren el seu us per l’home fins a temps recents.

Ara sí que deixem balmes i coves enrere. I anem tenint magnífiques vistes de Capafonts, amb el Tossal de la Baltassana (1.202 metres), cim més alt de les Muntanyes de Prades, darrera.

Però si hem entrat per un arc triomfal, la baixada ens fa passar per un altre, la Roca Foradada.

Sembla com si un marc natural de roca envoltés la vila de Capafonts, com si aquesta fos una pintura “real”. Ens recorda, salvant les distàncies, al que han fet artificialment, però amb força gràcia,  a Colliure.

I xino xano, després de passar per sobre d’unes pedres amb gravats força curiosos, ja ens trobem de tornada al principi de la nostra ruta.

Cansats, però molt contents.

I aquí teniu alguns dels llibres i fullets que hem tingut en compte abans de venir i al llarg de la pasejada:

Molt pràctica la documentació emesa per l’ajuntament. No passa sempre …

I interessants els Cuaderns de Capafonts, que periòdicament comprem a la històrica llibreria Quera del carrer Petritxol de Barcelona, que ens aporten dades de temes locals molt precisses i singulars.

I punt i final, per ara.

Si voleu els detalls al Wikiloc, els trobareu aquí.

Anuncis

Sant Magí de Brufaganya. Anada i tornada a Viladeperdius (Alt Gaià, Baixa Segarra, Conca de Barberà)

Temps de marxa: 1 hora 55 minuts. Distància recorreguda: 7,7 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Primer de tot, amb el cotxe ens arribem fins el Santuari de Sant Magí de Brufaganya.

Ens trobem a la punta nord-est de la Conca de Barberà i de les comarques de Tarragona.

Aquest recinte sorprenent és encara avui un lloc de devoció popular, però fora de la festivitat de Sant Magí, el 19 d’agost, i l’època de vacances estivals, el silenci i la tranquilitat seran els nostres companys quan el visitem.

Damunt del Santuari, podem veure les coves del cingle callís, en una de les quals va viure el sant anacoreta.

Tornem al cotxe i ens arribem a les properes Fonts del Brufaganya, on començarà la nostra ruta a peu.

Segons la tradició, en el segle III, sota l’emperador Maximià, les tropes romanes van empresonar al monjo Magí a la cova on feia d’eremita. El van baixar de mala manera al fons de la vall. Un cop aquí, cansats i suats els romans, en Magí, que penseu com duria estar, amb un cop de bastó al terra va fer brollar aigua per assedegar als soldats que el portaven al martiri, que va arribar poc després…

Aigua miraculosa.

Aquest lloc tan especial és una de les barrancades del Gaià naixent (on van a parar les aigües de la riera del Brufaganya a l’alçada de Pontils).

Estem a l‘Alt Gaià.  Amb aquest nom es coneix un espai de terra, conjunt de muntanyes i valls, terra de pas entre la plana litoral i la Catalunya Central, al voltant de la capçalera i la part alta del riu Gaià.

Si bé ara la població és escassa i dispersa, aquest és un territori amb molta història. Visibles dalt de molts cims de la zona trobem encara les restes de  fortaleses construïdes al segle X, a l’època de la Marca Hispànica. Lloc de bones excursions !

Comencem a caminar entre grans i antics roures, petita i una mica decrèpita mostra de les rouredes que ocupaven aquest espai ja fa molt de temps.

Seguint el camí a la dreta, passem pel Collet de l’Àngel, posat dessota el Puig de les Creus, que amb 924 metres és el cim més alt de la Serra de Brufaganya.

De tot l‘Alt Gaià, el cim més alt és el Formigosa, amb 1.002 metres, a la Serra d’Ancosa, molt proper al més conegut Montagut, de 964 metres.

Entrem en un camí molt tranquil amb bosquet a una banda i terra de cereals a l’altre, quan tenim la primer sorpresa.

Una guineu amb una presa a la boca (un conill ?) ens apareix al marge de baix no gaire lluny.

La intentem seguir camp a través però la perdem. De retorn al camí, contents i encara comentant el que ha succeït, tenim una nova sorpresa. Al bell mig del camí, a uns 100 metres, veiem una altre guineu.

Tornem a fer les fotos com podem.

Ens imaginem que són parella i que el cau no deu ser gaire lluny.

Portem una bona estona caminant i hem vist més guineus que persones … no ens passa massa sovint.

Continuem endavant. I quin romaní florit !

Ben aviat arribem a les extensions de cereals, amb la presència del Montclar al fons, just des de l’altre banda que l’excursió anterior.

Per cert, quan pugeu al cim del Montclar, si mireu cap al nord (cap aquí) fixeu-vos en las “llengües” allargades de camps de conreu entre petites serralades. És per on estem passant ara.

La brisa fa moure el blat i provoca petites onades verdes

que contrasten amb el terrós quan encara no ha començat a brotar el cereal.

Ja sense més sorpreses, arribem a Viladeperdius, petit nucli agregat a Pontils.

Estem a meitat de camí i encara guanyen les guineus a les persones.

La tornada te uns metres d’asfalt, però de seguida en fiquem per un camí per per entre el bosquet. Just travessat un petit coll, tenim una magnífica vista de la vall que mena al Brufaganya fins a Pontils.

En primer terme, Montalegre, tant la masia en runes com un petit nucli habitat. Més endavant, una mica enlairat i a l’esquerra, Valldeperes.  Al fons, sobre la serralada, el castell de Queralt, ja dins del municipi de Bellprat i per tant dins de la comarca de l’Anoia.

A la masia en runes hi trobem molta farigola i ruscs d’abelles.

Després d’un altre tram per asfalt, anem a parar a un grup de masies habitades a Montalegre, on ens creuem amb 3 persones.

I ja, com a curiositat geològica, a banda dreta quan deixem la vall per a tornar a les fonts, veiem uns interessants estrats.

I poca cosa més.

Ja de tornada, podem fer el resum de la jornada: guineus 2 , persones 3, victòria humana per la mínima.

Com sempre, aquí teniu un resum de la literatura que hem fet servir:

Aprofitem per a felicitar a en Rafael López-Monné per la seva tasca fotogràfica i periodística que ens ha servit molts cops de guia, com aquest cop ha estat també el cas.

En concret, la ruta d’avui  la podeu trobar al tercer volum de les “Rutes a peu per les Comarques de Tarragona”, editat per Arola Editors.

I si la voleu seguir en detall, al Wikiloc la trobareu aquí.

Fins ben aviat.


Rocafort de Queralt. Una passejada pels seus voltants (Conca de Barberà)

Temps de marxa: 1 hora 53 minuts. Distància recorreguda: 7,8 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Ens trobem a Rocafort de Queralt, petita vila del nord-est de la Conca de Barberà, dins de la Conca estricta (depressió del terreny originada pel curs dels rius Anguera i Francolí), territori fonamentalment de vinyes, i separada només pel proper coll de Deogràcies de la Baixa Segarra, territori on els cereals hi són omnipresents.

Som a 566 metros d’altitud. Comencem la ruta sortint del poble creuant la carretera C-241 just pel costat de la pista de petanca, pot-ser el punt habitualment més concorregut del poble i una de les mostres més evidents de l’esperit lúdic i col·lectiu, com podeu constatar en aquest bloc o en la web del Club Cliclista Rocafort de Queralt.

Agafem un camí paral·lel a la carretera, però que de seguida queda amagat. De seguida passem pel costat del cementeri, … passem ràpid, de moment.

No triguem en trobar alguns exemplars d’antigues construccions abandonades i que mostren el pas inexorable del temps.

Passem per sobre del rierol  i enfilem cap amunt, direcció a Vallverd de Queralt.

Arribem de seguida a un nou mas en runes. Si ens girem, tenim un magnífica perspectiva de Rocafort.

Però darrera seu, molt presents, veiem el regal dels darrers mesos …

Sobre els Plans de Conesa, com exèrcit de blancs gegants, els no fa massa aixecats molins del Parc Eòlic. Com ha canviat aquest paisatge !

Ja ho vam comentar en l’anterior excursió als Comalats, així que ja no diem res més.

Mirem i caminem endavant. Comencem a veure vetes blanques d’alabastre per arreu.

De fet, quan trobem una desviació a la dreta que si l’agaféssim ens portaria a donar una petita volta d’uns 45 minuts en total fins a ser de tornada a Rocafort (on passaríem per costat d’una parada molt ben arreglada, on hi han enlairat un enorme roc com si fos un menhir)

just a l’esquerra, en mig del camp, trobem un bonic i singular marge fet majoritàriament d’alabastre.

En aquesta passejada podem gaudir de la barreja de paisatges d’aquesta zona. Vinya i cereal.

Estem a finals d’abril i en aquesta època de l’any el cereal ja te espiga formada i els camps mostren diferents tonalitats de verd que la brisa i el vent s’encarreguen de moure. La vinya, per la seva banda, ja mostra les seves primeres fulles i estem molt a prop de la floració.

Continuem caminant. Solitud. Com a molt, podem trobar algun pagès que va o torna de la seva parada. Paisatge mil·lenari.

A l’esquerra podem veure una de les masies habitades més grans de la zona, Mas Cogul.

Just abans d’arribar a un altre gran mas abandonat (excepte el magatzem per palla i maquinària), l’Arassa, trobem, a banda dreta també, una nova desviació que ara no agafem, però que ens portaria de tornada també a Rocafort.

Arribem a l’Arassa.

Passat un petit turó, ara sí que ens desviem del camí que en 10 minuts ens duria a Vallverd i agafem un trencall que se’ns apareix a la dreta.

Només alguns ocells trenquen el silenci.

Una cabana de pedra seca ens sorprèn en un gir del camí.

Al davant nostre anem tenint la silueta inconfusible del Montclar, amb el seu cim de 948 metres.

Una molt bona excursió és seguir recte i enfilar-nos-hi per a visitar les restes del castell i l’ermita de Sant Miquel. Quines bones vistes de 360 graus !

Però avui ho deixem estar i ben aviat, cal no despistar-se, agafem un trencall a la dreta que ens tornarà a Rocafort.

El paisatge canvia respecte a l’anada. Ara passem per entre alzines i pins, amb zones força ombrívoles.

A l’esquerra, quan el terreny i la vegetació ho permeten, podem anar veient al lluny Montbrió de la Marca, al voltant del turó on antigament estava el seu castell avui desaparegut.

Per a nosaltres, Montbrió i les terres del seu voltant tenen una gran bellesa.

Pertanyent, com Vallverd, al municipi de Sarral des del 1972, Montbrió de la Marca compte actualment amb una quarantena d’habitants.  A l’igual que Rocafort, el GR-175 el travessa pel mig.

I en aquestes terres de Montbrió que respiren antiguitat, s’hi troben un nombre considerable de coves i balmes:  Cova o balma de l’Aluja, la cova de cal Joan, la cova de la Font Voltada, la cova de l’hort de l’Aluja, la cova del Batlle, la balma de can Pallisó, la cova del Miqueló, e l cau de la Guineu, la cova del Mestre, … En algunes d’elles s’hi han trobat restes prehistòrics, destacant el jaciment de la Font Voltada.

Per a conèixer més detalls d’aquest jaciment i d’altres de la zona, és altament recomanable accedir a la web d’Antoni Freixas. Us sorprendrà. Des d’aquí aprofitem per a felicitar la seva tasca divulgativa.

Però avui ens ho mirem de lluny. Ja hi haurà dies per a tornar-hi a anar.

Ara, deixem un altre cop el camí que seguíem i agafem una desviació a la dreta que en pocs metres ens mena a una paratge perfecte per a fer una aturada i gaudir de l’ombra d’unes alzines solitàries.

Ja estem en el darrer tram de la passejada.

Prop de Rocafort trobem unes de les vinyes més ben cuidades del municipi i ja albirem de nou el campanar.

I després d’una petita pujada un cop tornada a creuar la riera, ja estem de tornada.

Per acabar, unes recomanacions.

Si teniu temps, no podeu deixar de visitar el Celler Cooperatiu.

Una de les “Catedrals del vi” i primera obra agrària de César Martinell. Exemple magnífic de l’arc parabòlic gaudinià, consta de tres naus, construïdes els anys 1918, 1932 i 1947. Precisament, “Les Tres Naus” és el nom del cava que s’hi elabora i que podeu comprar.

I després de donar un tomb per la vila, on si passeu pel carrer Doctor Barrera de ben segur que podreu gaudir de l’olor que s’escampa des del local de les Espècies Corbella, únic remanent de la importància que el comerç del safrà va tenir a la vila durant molts segles, i si us cal comprar quelcom de menjar, o el que sigui, segur que ho trobareu a la botiga de Cal Seballeta, us proposem dos bons llocs per a gaudir de bon menjar casolà.

El Restaurant Mircla (977 89 80 27), a peu de carretera

i el Restaurant Rocafort (977 89 80 66), adherit a la Marca de Cuina Catalana, dins del poble, a la plaça de l’Esglèsia:

Abans de dir adéu i fins la propera, aquests són llibres i documentació diversa de la que hem tret informació per aquesta excursió:

Però sobre tot, gràcies al Pep, al Magí i al Ballester que van ser els que primer ens van ensenyar aquest tomb.

I prou per ara.

Per accedir a la ruta al Wikiloc, ho podeu fer aquí.