Cova artificial de Mas Rissec (Llagostera, Ardenya, Gironès)

Temps de marxa: 6 minuts. Distància recorreguda: 0,4 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Aquesta entrada al bloc no és per a descriure realment una excursió a peu. Es tracta més aviat de relatar la trobada que vam fer de la Cova de Mas Rissec ( o a vegades també anomenada Cova de cal Rissec), dins del massís de Cadiretes.

Quan vam llegir el llibre Els monuments megalítics editat per Quaderns de la Revista de Girona (excel·lent col·lecció !), surt una foto d’aquesta cova artificial, sense especificar la seva posició dins del terme municipal de Llagostera.

En cap mapa dels que maneguem hi surt referència … La teniem que trobar i posar a l’abast dels qui compartiu les nostres dèries.

Primer pas: Google. I ens va portar al magnífic web que amb molt de gust ressenyem, La cabana del moroMolt bona foto ! Però no hi trobem la localització … No obstant, a peu de pàgina hi ha uns comentaris que ens fan entreveure que existeix una foto de la cova penjada a Panoramio (això vol dir, amb les coordenades adjuntes!).  I … voilà, la vam trobar.

Amb el GPS veiem que queda a peu d’una carretera, així que decidim anar-hi directes amb cotxe. És la tarda del dilluns 22 d’agost de 2011. Agafem l’autovia C-35 i ens desviem com si anéssim cap a dins de Cadiretes per la GIV-6744, com tantes vegades hem fet. Però de seguida,agafem la desviació a la dreta. Terra incognita fins ara per nosaltres.

Anem per una vall de dimensions importants, el Pla de Sant Llorenç, i ben aviat a ma dreta veiem un bonica masia que ens crida agradablement l’atenció, Can Codolar.

Continuem i entrem dins d’una de les tantes urbanitzacions plenes de bon gust i integració amb el territori, …, que s’escampen pel pais, La Selva Brava.

La travessem i en un gir a ma dreta ens sorprèn la visió de la que tenia que haver estat la masia més important de la zona, Mas Rissec.

Quin casalot ! Neogòtic, enorme, amb capella adjunta, mig en runes, …

La importància d’aquesta casa de pagès havia d’haver estat enorme.

Quin bon escenari per una pel·lícula de terror !

Al davant encara hi ha una enorme bassa o estany i pels voltants està ple de topònims que incorporen el seu nom. Entre ells, la cova que busquem.

Continuem el camí. No ho sabíem en aquell moment, però a ma esquerra no gaire lluny s’hi troba la Cista de Les Roques de l’Ivet (hi anirem un altre dia) i no triguem a arribar a la urbanització de Fontbona, originada a les acaballes dels seixanta, entre el Puig Salam, la Penya de Cols i el Puig de les Vacasses, amb la Roca Toixonera pel mig.

Quan arribem a la primera casa de la urbanització, aparquem. Segons els GPS estem ben a prop. Efectivament, reculem una mica i ja albirem una torre de roques a ma esquerra que destaca dalt d’un turó.

Bingo !

La cova artificial està a la base de la torre.

Realment és un lloc molt atractiu.

L’interior permet veure que hi ha dos tipus de roca que van ser excavats, amb el granit a la part superior.

No és la cova artificial de la zona d’interior més alt, però quasi permet que una persona de mitja alçada (actual) hi estigui dempeus. Les mides exactes són 2,15 m. de profunditat, 1,58 m. d’amplada i 1,50 m. d’alçada. Bon treball al Calcolític !

Recomanem donar un tomb per la torre de roques. Hi veureu que hi altres cavitats, aquestes naturals, que probablement també van ser utilitzades per l’home primitiu.

També en posterioritat, al llibre sobre La Plana Basarda mostrat a la ruta que hi vam dedicar, hem llegit que va ser “l’inefable” Alfred Klaebisch qui va publicar per primera vegada sobre aquest jaciment.

Donem un petit tomb pels voltants i per la curiosa urbanització, amb Boles de granit típiques de Cadiretes per tot arreu, conformant un paisatge força singular.

I res més. Toca tornar i es fa de nit, així que la visió de la carretera és un digne colofó a la visita que acabem de fer.

Per si voleu els detalls de GPS, els trobareu a Wikiloc aquí.

I fins la propera. Salut i botes.


Excursió al Salt del Prat des de Figaró, passant pel sot del Bac (Vallès Oriental)

Temps de marxa: 1 hora 23 minuts. Distància recorreguda: 5,0 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Feia temps que en Pep tenia ganes de fer aquesta bonica i curta excursió, doncs recordava que hi havia estat amb l’escola farà uns 33 anys (fa ja molt de temps, però geològicament parlant no és res!). Aquí en tenim una prova gràfica.

Figaró, a banda de les pròpies virtuts, té un gran avantatge pels excursionistes, que desgraciadament pocs municipis ben emplaçats per a ser origen o destí de rutes a peu tenen: estació de tren. Això (malgrat les nostres Rodalies …) permet no fer només rutes circulars i, per exemple, un recorregut típic que s’aprofita d’aquest fet (i que nosaltres seguirem en el seu tros inicial) és el Figaró – Aiguafreda.

Malgrat aquesta explicació, com que disposàvem de poc temps, nosaltres hi vam anar en cotxe (al final d’aquesta entrada al bloc veureu perquè ens en vam penedir). Va ser el 17 de juliol d’enguany.

Arribats a Figaró, de seguida criden l’atenció els importants testimonis de l’estiueig de començaments del segle XX.

Per cert, en aquest post parlarem sempre de Figaró, encara que sovint en diem El Figaró. Creiem que és correcte (de fet a la Wikipèdia es parla de certs problemes de nomenclatura (Figaró, El Figaró, Figaró-Montmany, el Figaró i Montmany, …). Per desconeixement, no entrem en el debat i agafem la versió més curta del topònim.

Sortim de Figaró i ens encarem cap als Cingles de Bertí, tot seguint el PR C-33.

De seguida creuem la via del tren, anant en compte !

I ja ens endinsem a la petita vall, el sot del Bac. Un lloc, com diu el seu nom, força obac. A més a més, el camí va per la part de la baga. Alzines i marfulls ens envolten.

Això és molt bo per a dies de sol. Per contra, si plou o ha plogut no fa massa, de ben segur que és molt fàcil relliscar-hi.

A prop del destí, a ma esquerra del camí ens sorprèn una balma, encara que força deteriorada amb pintades. Una llàstima.

La vall es va tancant i s’entén que aquestes parets hagin estat un dels punts típics d’iniciació per els escaladors al nostre país.

Per un corriol baixem a la llera del torrent i ja hem arribat al Salt del Prat.

No cau massa aigua per la cascada, però en cau. Lloc bonic i sorprenent. Refrescant.

De ben segur que prou animals s’hi deuen acostar, però aquest cop no tenim sort.

El paisatge al voltant del Salt del Prat és força agradable. Hi veiem pedra rogenca porosa. Terreny càrstic, òbviament.

També unes importants estalactites.

I la majestuosa roca de l’Agulla del Salt.

Donem aquest cop la volta i refem el mateix camí de tornada. De seguida ens fixem ara en Les Dues Germanes, on uns escaladors estan a meitat de camí per a fer el cim.

La tornada es fa ràpida i no triguem a creuar el riu Congost, amb uns quant ànecs banyant-se,  i arribar al cotxe, aparcat prop d’una altre torre d’estiueig.

I disculpeu, però ho hem de dir: al tornar, ens vam trobar el cotxe amb un fort cop i una bona ratllada, sense cap nota ni res. En fi. L’enrabiada va durar poc. Sort que havíem carregat bé les piles amb aquesta bonica excursió.

I cap a casa, a dinar.

Finalment, felicitar a l’ajuntament de Figaró per la guia d’itineraris al municipi que ha editat, així com a Geo/Estel i Editorial Alpina per el mapa i guia excursioniste que hem fet servir.

Al Wikiloc podeu trobar la rutar amb els detalls de GPS aquí.

Fins aviat. Salut i botes.


Rocafort de Queralt – Sant Miquel de Montclar – Montbrió de la Marca – Rocafort de Queralt (Conca de Barberà, Alt Gaià)

Temps de marxa: 3 hores 45 minuts. Distància recorreguda: 15,3 kilòmetres. Detalls a Wikiloc.

Dissabte, 3 de setembre de 2011.  Des de fa dies que els meteoròlegs anuncien pluges per avui. Sense discussió. Una llàstima, doncs feia setmanes que teniem previst per aquest dia fer el camí fins Sant Miquel de Montclar des de Rocafort de Queralt. Tossuts i optimistes de mena, per un cas, ho preparem tot. Ens aixequem pel matí i encara que han caigut quatre gotes per la nit, de ploure ara, res de res.

De fet, no plourà al llarg de tot el camí i en el moment d’escriure aquesta entrada al bloc, seguim esperant l’aigua … Això sí, vam tenir uns bonics núvols al cel tota l’estona que vam agrair ja que així no va picar tant el sol.

En ruta. El començament de la passejada coincideix amb el de la ruta pels voltants de Rocafort de Queralt penjada el passat dia de Sant Jordi. Però un cop passada la cabana de pedra, seguirem pel camí principal.

Hem vist les vinyes carregades. La verema està a punt de començar !

Tota l’estona, al nostre clatell, Forès dalt del cim, envoltat de molins.

Ens fixem en que en diferents llocs del camí hi ha una mena d’abeuradors (1 metre quadrat, aproximadament) que fins ara no havíem vist. Suposem que tindrà a veure en la temporada de caça que sembla començarà el mes que ve.

Quan estem a prop de creuar, pel km. 4, la carretera de Vallespinosa, a ma esquerra fa tenim bones vistes també de Savallà del Comtat (poble enlairat, 825 metres, amb unes runes de castell que criden en veu alta que les restaurin quan més aviat millor).

Hem passat per zona de vinyes i cereals. Un cop creuem la carretera, entrem en zona de bosc mediterrani. A banda dels típics pals senyalitzadors actuals, trobem un simpàtic pal que ens fa saber que ja no quedar gaire estona per arribar al cim.

Ara seguim el PR-C 21. En una parada a ma dreta, unes quantes perdius ens sorprenen fugint de la nostra presència. No triguem gaire a tornar a tenir la carena del Montclar davant amb la inconfusible figura de la torre del castell i la senyera.

Ja només queda l’ascensió final, la part més dura. Però quin valor tindria un cim si ni fos dificultós accedir-hi ?

El Montclar, com Montserrat, està format per conglomerat. I com es noten els còdols a la pujada !

Ja som dal de la carena. Per sobre dels 900 metres. Veiem el poblet de Biure de Gaià (des d’on es fa l’aproximació tradicional més curta al cim i que disposa d’un sorprenent castell neogòtic, res a veure amb els de la zona) als nostres peus.

Ja només queda el darrer esforç per arribar a la torre i a l’església.

Ja hi som !

Per cert, històricament aquestes terres han pertangut a Santa Perpètua de Gaià, i per tant ara formen part del municipi de Pontils.

Primer trobem la torre. En les circumstàncies actuals, quasi sembla una metàfora del nostre país …

Només queda una part de la torre del que va ser el castell de Montclar, molt probablement del segle XI, amb quasi 7 metres de diàmetre. S’entén perfectament el valor estratègic del lloc a la època de la Marca Hispànica en que va ser construït. Visió, i per tant control, sobre una enorme extensió de terreny. Distingim des d’aquí (i disculpes per les possibles omisions) els castells de Queralt i de Saburella , i els nuclis de Savallà del Comtat, Santa Coloma de Queralt, Aguiló, Argençola, Biure de Gaià, Forès, Rocafort de Queralt, Les Piles, Guialmons, Conesa, VallverdSarral i Viladeperdius. Montserrat es distingeix al fons i per l’altre banda el Montagut (Serra d’Ancosa), fins arribar a la Serra del Montmell.

Panoràmica de 360 graus sobre una zona que fins i tot ara te problemes d’ubicació. Estem a la Conca de Barberà, però de fet a la Baixa Segarra, clar que som a l’Alt Gaià, amb l‘Alt Camp i l’Anoia a tocar …

I al costat, una mica per sota, l’església de Sant Miquel.

A diferència del castell, l’església ha estat curosament restaurada i quin goig que fa ! Felicitacions als qui ho han fet !

Cronològicament també sembla tenir els seus orígens al segle XI, o pot-ser lleugerament posterior.

Personalment, ens agraden molt la vista que hi ha cap al nord-est, cap a la zona de Viladeperdius, de Sant Magí de Brufaganya, del castell de Queralt. Les llesques de terra llaurada que queden entre petites carenes boscoses conformen una visió molt singular, com d’un mar de terra en moviment…

Abans de marxar, ens acostem al vèrtex geodèsic que hi ha al punt més alt de la carena.

Les vistes són superbes. Un altre cop 360 graus de visió. Vallespinosa queda just per sota.

La imatge que tenim de tornada a la torre i l’església és esplèndida.

Comencem el camí de tornada.

Fins la carretera de Vallespinosa, que coincideix amb el Coll de Puig de Gaig (800 metres d’altitud), refem el camí, però a partir d’aquell moment continuem pel mateix PR-C 21, que ens portarà a Montbrió de la Marca.

Pel camí anem trobant forces trossos de pedra de sílex.

De ben segur que l’abundant presència d’aquest mineral, juntament amb les nombroses balmes i l’específica posició geogràfica de la zona, van permetre l’abundant presència d’assentaments i jaciments prehistòrics de la zona.

Quan ja ens trobem per la vall que ens mena a Montbrió de la Marca, arribem a un petit oasi. La Font del Codonyer.

Amb taules preparades per a que els viatgers puguin gaudir d’una bona estona fent petar la xerrada a l’ombra de les frondoses alzines i del codonyer que dona nom a la font.

La felicitat seria complerta si la font ragés …, però no es pot tenir tot a la vida.

De seguida, després de passar pel costat de vinyes també a punt de verema, ja albirem Montbrió de la Marca.

En un altre post ja vam explicar la nostra predilecció per aquest llogarret (municipi fins el 1972, incloent Vallverd. Ara dins del municipi de Sarral). El paissatge, el turons, … s’hi respira una atmosfera especial, d’antiguitat.

Primer passem pel costat de l’església de Sant Llorenç.

I ben aviat ja estem al centre del poble.

Per arribar a Rocafort de Queralt, ara fem una part del Camí del Císter, el GR 175.

Quan pugem cap a la Solana, tenim una de les vistes que més ens agraden de Montbrió de la Marca.

I en el tram final, ens desviem lleugerament i, en lloc d’anar pel camí més recte, anem pel que fa una mica més de volta i amb menys pendent, per a poder admirar un dels trossos més ben cuidats de Rocafort, sinó el que més.

Cada cop que hi passem hi trobem un nou detall. I amb gust.

Ja tenim Rocafort de Queralt a la vista.

Una darrera baixada i la pujada final després de creuar la riera, ens tornen al punt de sortida.

I ja sabeu, que si esteu a Rocafort de Queralt, cal passar per la Cooperativa.

Per acabar, com sempre, agrair als escriptors i editors dels llibres que ens han servit per a preparar la ruta.

I si voleu els detalls en GPS de la ruta, els podeu trobar a Wikiloc aquí.

I això es tot per avui. Fins la propera. Salut i botes.